dimarts, 23 d’abril del 2013

Quines ganes tinc que siguem un país normal...

Doncs sí. Tinc unes ganes terribles que assolim la independència d'una maleïda vegada per totes. Perquè, més enllà de la infinitat de motius que tinc a favor d'un Estat propi, i que us podria argumentar un per un a bastament si m'ho demaneu, per fi podrem criticar Catalunya i els catalans sense ser titllats de traïdors, botiflers o espanyolistes. Un esport que darrerament s'ha posat de moda en el si del secessionisme, especialment de la mà de Solidaritat Catalana i de l'inefable Alfons López Tena.

Us en posaré un exemple. L'altre dia, en un conegut fòrum de política en català, vaig expressar la meva discordança amb el fet que s'aplaudeixi tot el que fa el president Artur Mas sense miraments, i que qualsevol crítica vers la seva persona o la seva gestió sigui sistemàticament rebutjada, sense acceptar ni tan sols la més mínima discrepància. Quines van ser les respostes que vaig rebre? Bàsicament, se'm va dir de tot menys bonic. Per fortuna no van arribar a deixar anar subnormalades com ara que estic a sou del CNI o que milito a Ciutadans, frases que he hagut de sentir en més d'una ocasió.

Aquesta actitud de sacralització del senyor Mas, ferotge messianisme acompanyat d'una absència autoimposada de crítica cap al nostre govern, demostra la profunda immaduresa i el comportament naïf d'amplis sectors de l'independentisme i del nacionalisme català. Ara resulta que com que en Mas s'ha atrevit a reclamar l'Estat propi a Madrid i s'ha erigit en líder del que hom anomena el "Procés", hem d'anar tots al seu costat cegament, com si els catalanets i les catalanetes fóssim tots plegats un ramat d'ovelles amb el cervell rentat i sense pensament propi. Això el que fa és donar una imatge uniforme de l'ampli moviment independentista català, que de portes enfora, i també de portes endins, especialment de cara als indecisos, és totalment contraproduent. Perquè l'independentisme no és el president Mas, ni Quico Homs,  ni   Convergència Democràtica. Això només ho diuen de manera interessada els bufons de l'Albert Rivera i de l'Alicia Sánchez-Camacho per embrutar i alimentar aquest nou lerrouxisme que sembla que està reeixint en certs indrets dels cinturons urbans de Barcelona i Tarragona. L'independentisme, amigues i amics, és un moviment tan plural com la societat catalana mateixa que abasta tot l'espectre ideològic, des de la dreta conservadora o neoliberal fins a l'extrema esquerra i el comunisme. Si les passades eleccions van demostrar alguna cosa, és que una part gens menyspreable dels sobiranistes no volem un "Tots amb el President". La "Voluntat d'un Poble" no és només la voluntat de CiU; és la voluntat de tots els catalans i de totes les catalanes, que majoritàriament vam expressar-nos a favor del dret a decidir el nostre propi futur. Amb molts matisos, perquè, com ja he dit, ens caracteritzem per la nostra immensa varietat ideològica i social.

Per tant, denunciar les privatitzacions que està duent a terme CiU no ha de ser vist com un atac al "Procés", sinó una crítica a la coalició concreta que les està duent a terme. I millor que aquestes privatitzacions les denunciïn els mateixos independentistes que no pas els partits anticatalanistes, que se n'aprofitaran per emmerdar tot l'independentisme. Tampoc no és cap mentida dir que no totes les retallades són culpa d'Espanya, perquè hi ha retallades ideològiques que vénen determinades pels dogmes neoliberals de CDC i els seus lobbies empresarials. I, evidentment, això no significa negar el nefast ofec econòmic amb què ens castiga Madrid a diari. Per desgràcia, n'hi ha que no són capaços  d'entendre aquests conceptes.

L'idolatria cega només ens portarà problemes. I el que és pitjor: ens farà quedar davant del món com un poble gris, dogmàtic i d'escàs esperit crític. Una imatge falsa, donat que som una nació de mil i una tonalitats diferents. Així doncs, la propera vegada que algú critiqui Mas o CDC, reflexioneu una mica abans de respondre-li amb les típiques bajanades pròpies de xaiets adotzenats. Penseu pel vostre propi compte, que no és tan difícil!

Sí, és cert: aquesta imatge és utilitzada per grupuscles espanyolistes
contraris a la immersió lingüística. Però jo no tinc pas cap problema a
usar-la, ja que també l'empraria canviant les barres de la senyera per les
franges de la bandera rojigualda

dilluns, 22 d’abril del 2013

"Treballaria a Catalunya" (carta d'una immigrant catalana a Islàndia)

Jo treballaria a Catalunya. Però em trobo en aquella edat, abans de la trentena, en què ja no sóc susceptible de ser escollida per a posicions subqualificades amb sous porqueria, però tampoc tinc prou experiència per ser més que això. Formo part de la que alguns anomenen "generació perduda". Òbviament, a la balança hi pesa més el "treballaria" que no pas el "a Catalunya", i per això, un dia el meu reguitzell de títols i jo vam marxar a buscar-nos la vida fora.

Però no a tot arreu es viu com a casa nostra, i quan una catalana cau en un paviment congelat per falta de pràctica, es trenca un os i necessita una intervenció quirúrgica d'urgència, pot passar el que m'ha passat a mi: que la targeta sanitària internacional, que creia vigent, ja no ho és a l'hora de cobrir factures. M'ho temia: fa massa temps que no cotitzo.

Jo treballaria a Catalunya, on pagaria els meus impostos, tots! I continuaria sense voler cap assegurança privada: continuaria creient en l'estat del benestar.

Demà, per fi, començo a treballar en aquest nou indret. Potser serà l'inici d'un viatge que no em tornarà mai a casa del tot.

Aquesta és la carta que la Gemma M.V. va enviar al diari Ara des de la localitat islandesa d'Akureyri. És només un cas entre molts, però reflecteix clarament la situació que estan vivint un munt de joves catalans acadèmicament ben formats i preparats: no conformes amb una feina i una vida precàries al nostre país, prefereixen emigrar, llançar-se a l'aventura i fer cap a un  altre indret. El Regne Unit, els països escandinaus, el Brasil... s'estan omplint de catalans i de catalanes que podran satisfer allà les expectatives i els anhels que aquí no podrien materialitzar mai. Aquesta enorme fuga de cervells (mobilitat exterior, com diria Fátima Báñez) és un veritable drama, una tragèdia nacional, perquè estem perdent el més valuós que tenim: el nostre futur. I el més lamentable és que els nostres governants sembla que no en siguin conscients...


divendres, 19 d’abril del 2013

Una de piròmans. Sobre el conflicte lingüístic a Catalunya


No, no parlo dels desequilibrats que cada estiu acostumen a passar-s'ho pipa tot cremant boscos. Parlo d'una altra mena de piròmans, lingüístics en aquest cas. De personatges que es dediquen a enfrontar i dividir la societat catalana denunciant suposades persecucions del castellà i fent ús de retòriques obertament demagògiques, populistes i victimistes. Però anem a pams. La normalització lingüística del català, justa i necessària perquè la nostra llengua es trobi en peu d'igualtat amb el castellà, ha estat un tema polèmic des dels anys vuitanta, quan la Generalitat recentment restaurada va començar a posar-ne els fonaments. No ens hauria d'estranyar tant, doncs, l'enrenou que es genera al voltant d'afers com ara la immersió lingüística. Sempre hi ha estat. Sempre s'han orquestrat campanyes mediàtiques contra el model escolar en català. El que passa és que ara, amb la deriva centralista del PP, la radicalització de les posicions en l'eix nacional i la irrupció de formacions unionistes i hispanistes com Ciutadans -que compta amb 9 escons al Parlament de Catalunya-, el debat i les tensions s'han fet més visibles. La darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha encès encara més els ànims.

Del Manifiesto de los 2.300 a les sonades comparacions de Vidal-Quadras

L'any 1981, diversos intel·lectuals i professionals liberals, encapçalats pel cèlebre Federico Jiménez Losantos, van propugnar l'anomenat Manifiesto de los 2.300, un manifest que denunciava una suposada marginació de la llengua castellana a Catalunya. Tal vegada podríem parlar del primer intent seriós d'originar un moviment identitari hispanista al nostre país, el qual, però va fracassar estrepitosament: el gruix de la immigració espanyola a Catalunya no va fer seguidisme d'aquesta proposta. Ara bé, aquesta només va ser la primera generació d'agitadors lingüístics; en vindrien més, les quals serien especialment actives als anys noranta. Aleshores, la dreta mediàtica espanyola (sobretot el diari ABC), aprofitant el pacte de Convergència i Unió amb el PSOE, va esperonar el sorgiment de grupuscles rotundament contraris a la immersió lingüística, com ara la CADECA, integrada per famílies del Tarragonès. Especialment agressiu va ser el líder del PP català, Alejo Vidal-Quadras, que l'any 1995 va arribar a comparar l'escola en català amb l'apartheid sud-africà: «Bajo el régimen de apartheid la población de color de la Unión Sudafricana recibía la enseñanza únicamente en su lengua indígena y algo en afrikaans, pero no se le permitía el aprendizaje del inglés». 


Ja veieu, doncs, que comparacions com les que fa el diputat d'UPyD Toni Cantó no són res nou. La cosa ve de lluny. Però l'any 1996 el PP va guanyar les eleccions, un pacte amb Jordi Pujol fou necessari per governar i aleshores la guerra lingüística es va veure interrompuda. Si més no, momentàniament. És l'època en què Aznar parlava català en la intimitat:


Ni Mossèn Cinto Verdaguer. Però la pax lingüística no seria eterna. Duraria només uns set anys, fins el sorgiment del Tripartit PSC-ERC-ICV, l'any 2003. En aquell moment, davant la irrupció d'un govern catalanista i -compte!- d'esquerres, les hostilitats van tornar.

El fenomen de Ciutadans i la guerra judicial contra el català

La nova generació de piròmans lingüístics, malauradament, sí que va reeixir. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació impulsada per intel·lectuals com Fernando Savater i Arcadi Espada, va prendre el relleu del guerrillerisme lingüístic i, en part, va arrabassar-li al PP el protagonisme en aquest àmbit estricte. El partit, "liberal-progressista" en l'eix social segons els seus membres, volia traslladar al Parlament la decepció del tradicional votant del Cinturó Roig amb la deriva "massa catalanista" del PSC. I de mica en mica, han anat creixent en suport electoral: dels 3 escons que van obtenir l'any 2006 han passat als 9 de les passades eleccions del 25-N. En part és lògic: en uns comicis on l'eix nacional era al centre del debat, la polarització de l'electorat i la radicalització del vot, juntament amb un increment de la participació, va afavorir un fort creixement del partit espanyolista. El seu programa és ben clar: "bilingüisme" a les escoles i lluita contra el separatisme. El lema Mejor Unidos n'és un bon exemple. Així doncs, fent gala d'un nacionalisme espanyol clamorós disfressat d'unionisme democràtic i progressista, i gràcies també a la popularitat del cap de llista Albert Rivera, el qual -tot s'ha de dir- fa ús d'una oratòria brillant, Ciutadans ha triomfat com a principal agent en la lluita contra la immersió lingüística i, per extensió, contra tota reivindicació del catalanisme. La seva estratègia es basa en la crispació, el victimisme, la demagògia, el populisme i l'ús de la corrupció de certs partits polítics per esquitxar tot el sobiranisme. És el nou lerrouxisme. Ho hem pogut  constatar darrerament al Parlament, on hi ha hagut discussions molt pujades de to entre els diputats del partit espanyolista i els de la Candidatura d'Unitat Popular. Ciutadans compta amb la cobertura mediàtica del diari El Mundo i amb el suport d'un seguit de grupuscles espanyolistes, entre els quals destaca Convivencia Cívica Catalana, pilotada pel professor universitari Francisco Caja.



Paral·lelament a l'activitat parlamentària i social d'aquestes formacions, el poder judicial espanyol ha iniciat un seguit d'ofensives destinades a dinamitar el model d'escola en català. La més contundent va ser la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, l'any 2010, que implicava una reinterpretació del concepte de llengua pròpia i del concepte d'oficialitat: s'imposava una impossible igualtat de les dues llengües constitucionalment oficials als territoris de parla catalana i negava el caràcter preferent del català en les administracions i en els mitjans de comunicació. A la pràctica, el deure estatutari de conèixer el català quedava completament desvirtuat. Els drets lingüístics dels catalanoparlants queden trepitjats i s'obre la porta a la destrucció del sistema d'immersió lingüística. Les sentències judicials, per tant, són una de les eines més útils de l'Estat espanyol en la seva croada per la uniformitat lingüística de l'Estat i, molt especialment, contra la plena normalització de la llengua catalana.

"Hay que españolizar a los alumnos catalanes"

Juntament amb Albert Rivera, un dels majors piròmans, de fet un dels més incendiaris, és el ministre d'Educació de l'executiu espanyol, José Ignacio Wert. Amb el seu esborrany sobre la llei orgànica de millora de  la qualitat educativa (LOMCE) pretén españolizar a los alumnos catalanes, com va afirmar ell mateix al Congrés dels Diputats. Aquest disseny escolar implica que l'Executiu central passi a fixar el 65% dels continguts en comunitats amb llengua pròpia i que s'ofereixi l'escolarització en castellà. Amb l'objectiu de blindar el castellà a Catalunya, s'estableix que a la revàlida de sisè de primària els alumnes s'examinaran de la competencia en comunicación de la lengua materna. Una declaració de guerra en tota regla al model d'immersió lingüística, que va posar en peu de guerra la major part de la comunitat educativa catalana.



Ja hem vist clarament quins són els principals piròmans lingüístics i de quins mecanismes disposen. L'Estat espanyol sempre els facilitarà les coses, a ells i a tot aquell qui vulgui posar obstacles al procés de normalització lingüística de la llengua catalana, per al qual la immersió lingüística és una eina indispensable. No és gaire difícil deixar en evidència aquesta mena de personatges. Un exemple d'això: parlen dels drets lingüístics dels castellanoparlants, però obvien els dels catalanoparlants, els quals molt sovint són vulnerats constantment. Al cap i a la fi, tots els catalanoparlants són bilingües i saben parlar castellà, però no tots els castellanoparlants saben parlar català o fins i tot entendre'l. No hi ha una igualtat real i, per tant, aquest discurs no és vàlid. Un altre exemple és al·ludir als drets individuals, en aquest cas dels alumnes castellanoparlants que volen ser educats en la seva llengua. Jo em pregunto què passa, doncs, amb el dret individual de cada un dels alumnes catalanoparlants, que també volen ser educats en la seva llengua -al cap i a la fi, la pròpia, amb majúscules, del país. O, anant més lluny, què passa amb els drets individuals dels alumnes marroquins, pakistanesos o xinesos. Compten menys que els dels alumnes castellanoparlants? Per què un alumne qualsevol podria rebre classes en castellà i en canvi un alumne marroquí, un alumne pakistanès i un alumne xinès no tindrien dret a rebre les classes en àrab o amazigh, urdú i xinès? Podem deduir com de ridículs resulten els arguments dels paladins d'aquesta trampa anomenada bilingüisme i que implica, a la pràctica, la residualització de la llengua catalana.

També hem vist, però, que molt sovint és el mateix Estat el qui inicia els atacs a la llengua. Què podem fer, doncs? Jo només hi veig una sortida clara: la independència. El futur que ens espera en aquesta presó de pobles és la folklorització i posterior desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura, seguint el mateix camí que el bable i l'aragonès. No estem parlant de cap possibilitat remota i llunyana: això ja està passant al País Valencià, i comença a tenir lloc a les Illes Balears. Mentrestant, només ens queda la desobediència civil, que compta amb un ampli suport de la societat catalana. I, sobretot, seguir mobilitzant-nos amb entusiasme i persistir en la denúncia, sense pèls a la llengua, dels qui parlen de drets i de democràcia, però que paradoxalment volen imposar un model lingüístic defensat per una minoria de la població a una majoria catalana partidària de la immersió lingüística, i que -no ho oblidem pas!- compta amb un bon gruix de castellanoparlants. Per concloure, res millor que assaborir un dels millors discursos que s'han fet mai al Parlament de Catalunya en defensa de la nostra llengua:



Els felicito perquè, durant vints anys de guerra mediàtica, política i judical contra la nostra llengua, contra el català de tots, contra la immersió lingüística, han aconseguit que 12 famílies de 50.000 no vulguin estudiar en català. Els felicito de tot cor.