El mite del paradís suec

L'any 2005 va ser França. L'estiu del 2011, Anglaterra. I ara li ha arribat el seu torn a Estocolm. Fa aproximadament una setmana que estan tenint lloc un seguit de greus aldarulls als suburbis de la capital sueca. Els disturbis es van originar a Husby, un barri d'uns 12.000 habitants a l'oest de la ciutat, i van tenir com a detonant la mort a trets d'un immigrant de 69 anys a mans de la policia. Sembla ser que l'home, amb problemes psíquics, havia amenaçat els agents amb una destral, i aquests afirmaven haver actuat "en defensa pròpia". Els aldarulls s'han estès pels afores d'Estocolm (Örebro, Linköping) i a d'altres ciutats del país escandinau.

Cotxe cremant a Kista, a la perifèria de la capital. Font: abc.es

Malgrat que aquests fets ja tenien precedents al país nòrdic (fa quatre anys es van originar uns disturbis similars a la ciutat de Malmö), mai no s'havien donat amb la intensitat dels darrers dies, comparable al que va passar a Clichy-sous-Bois o a Tottenham. I el que més revelador és que, en els tres casos, ha estat la mort, relacionada amb les forces d'ordre, d'immigrants el que ha desencadenat tot el seguit de revoltes i tàctiques de guerrilla urbana als respectius suburbis. Podríem dir, doncs, que la integració i la convivència han fracassat i que la població nouvinguda se sent marginada, estigmatitzada o perseguida per les societats que l'acullen? A França i al Regne Unit ja fa temps que es perceben  greus problemes a les banlieues i als suburbs, no només amb els immigrants acabats d'arribar, sinó també amb els descendents de les onades migratòries de dècades anteriors. Però a Suècia, una de les societats més idealitzades d'Europa, paradigma de l'Estat del benestar, de la convivència i de la integració, que aquesta mena de disturbis relacionats amb la cohesió social tinguessin lloc ha estat, per a molts, una veritable sorpresa. Ara bé, ja fa teia temps que al país hi havia indicadors que apuntaven cap a un esclat social inevitable.

Sobre la immigració a Suècia

Suècia rep immigrants des del final de la Segona Guerra Mundial. En els primers anys posteriors al conflicte, es tractava sobretot de finlandesos i de refugiats polítics hongaresos i txecoslovacs. El fenomen, però, va començar a adquirir força a partir dels anys 70, amb l'arribada de llatinoamericans i d'asiàtics. Després van venir els balcànics, especialment a mesura que avançava la fragmentació de l'antiga Iugoslàvia (de fet, molts dels nouvinguts són refugiats polítics). En l'actualitat, el panorama en dades i xifres és el següent:

• L'any 2011, Suècia tenia una població de 9.482.885 habitants. Segons un estudi d'Statistics Sweden, del total de la població un 15% d'habitants havien nascut fora del país escandinau, un 5% havien nascut a Suècia essent fills de pares nascuts a l'estranger, i un 7 % hi havien nascut essent fills d'un progenitor nascut fora.

• El mateix any 2011, les comunitats d'immigrants més grans de Suècia -després dels finlandesos, i sense comptar tampoc alemanys, danesos i noruecs- eren:

1. Iraquians (125.499)
2. Serbis i montenegrins (170.050)
3. Iranians (63.828)
4. Bosnians (56.290)
5. Polonesos (49.518)
6. Turcs (43.909)
7. Somalís (40.165)
8. Tailandesos (33.613)
9. Xilens (28.385)
10. Xinesos (25.657)

A més a més de les nacionalitats citades anteriorment, també hi ha comunitats destacables de sirians, libanesos, romanesos, afganesos... La varietat nacional, ètnica i religiosa de la immigració és, doncs, monumental. Havent-se incrementat aquesta durant els darrers anys, i concentrada sobretot a Estocolm, Malmö i rodalia dels principals centres urbans, la immigració s'ha fet més visible i l'impacte en el si de la societat sueca és cada cop major. Molts joves, fills de famílies immigrants desestructurades i precàries, han estat víctimes de les bandes violentes als suburbis. Els problemes amb la policia, la qual sovint discrimina la població nouvinguda, són freqüents. I el fet que bona part dels immigrants professin la fe musulmana ha fet que el xoc cultural sigui encara més fort. Als barris amb forta presència d'aquesta immigració islàmica, per exemple, s'hi han  originat diverses polèmiques de caire religiós: classes de piscina separades per a homes i per a dones, instal·lació de mesquites en contra de la voluntat d'altres veïns, ús del niqab i del burqa... Tot plegat, un còctel les conseqüències del qual eren més que previsibles.

 

Botiga musulmana en un centre comercial de Malmö. Font: presseurop.es

Demòcrates Suecs: l'auge de la ultradreta

Demòcrates Suecs (Sverigedemokraterna) és un partit nacionalista, populista i xenòfob fundat l'any 1988. Dirigit pel jove Jimmie Åkesson, a les eleccions generals de l'any 2010 va obtenir un 5,7% dels vots i 20 escons al Riksdag o Parlament de Suècia. La formació es va fer cèlebre arreu d'Europa arrel d'un anunci electoral que va generar una gran polèmica:

El discurs, com podeu veure, apunta cap a la denúncia que, suposadament, la població immigrant -sobretot la de religió musulmana- es beneficia d'una manera privilegiada de l'Estat del benestar suec, mentre que els autòctons no tenen les mateixes facilitats per accedir-hi. El cert és que darrerament el govern liberal-conservador ha reduït la res pública, i els qui més ho han patit, com sempre, han estat les classes populars, una part important de les quals es troba integrada per immigrants. Respecte a això, l'extrema dreta demostra una gran habilitat amb el seu discurs: alhora que agita les més baixes passions de la població en contra dels immigrants, culpabilitza aquests de les consegüents retallades que pateix l'Estat del benestar. Unes retallades que vénen dictades pels interessos d'una determinada oligarquia plutocràtica, per a la qual la crisi -una crisi fabricada, no ho oblidem- és una oportunitat per enriquir-se encara més. Paral·lelament a aquest auge electoral del partit ultradretà, s'ha produït un increment de l'activitat de grups neonazis, els quals han aprofitat els disturbis de la darrera setmana per dur a terme les seves accions criminals. La presència d'aquests ultradretans a la vida pública contribueix a violentar la convivència i a dinamitar el procés d'integració dels nouvinguts, que perceben que la societat d'acollida els és hostil i els rebutja de manera sistemàtica.

El fenomen, però, no és només propi de Suècia. En parlarem amb profunditat en una altra ocasió, però està succeint el mateix arreu d'Europa: Finlàndia, Dinamarca, Suïssa, el nord d'Itàlia... A Noruega, la xenofòbia fins i tot va anar més enllà de l'àmbit polític i va arribar a tenir conseqüències tràgiques: l'ultradretà Anders Breivik va acabar amb la vida de 77 persones en dos atemptats consecutius dirigits contra el districte governamental d'Oslo i les joventuts del Partit Laborista Noruec, d'ideologia socialdemòcrata. A Catalunya també, tot i que només s'ha traduït en l'àmbit municipal, amb les desenes de regidors que Plataforma per Catalunya va assolir l'any 2011. 

L'assassí Anders Breivik. Font: telegraph.co.uk

Un mite

El paradís suec, doncs, no era res més que un mite. La societat d'aquest pròsper país escandinau, que ara està atraient tants joves catalans i espanyols per les bones perspectives laborals i de qualitat de vida que ofereix, no es lliura pas dels problemes que afecten les societats d'altres països europeus. Ens trobem davant del fracàs d'unes polítiques d'integració exemplars i modèliques? O és més aviat la fallida generalitzada de l'Estat del benestar? El que queda clar és que el que està passant a Suècia forma part d'un greu fenomen estès arreu d'Europa, el qual haurem de seguir amb molta atenció durant els propers anys. En tot cas, l'impacte de la crisi econòmica i les polítiques neoliberals empitjoren una situació que pot acabar esdevenint perillosa per a la cohesió social arreu del Vell Continent.

José María Aznar. 2ª part?

Aznar ha tornat a la càrrega. Ho ha fet en una entrevista per a Antena 3 que no ha deixat indiferent ningú:

El rebombori que s'ha esdevingut després de les seves paraules ha estat monumental. Ha parlat clarament de baixar els impostos (una clatellada directa al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro). Però el més important i rellevant, crec jo, són les seves paraules respecte a la integritat territorial de l'Estat espanyol:

La polèmica del dèficit a la carta no és més que una expressió del problema que té Espanya de desagregació. L'Estat espanyol és un Estat al qual li manquen, en aquests moments, els instruments fonamentals per garantir la seva cohesió. I això és una cosa molt greu.

Expressions com "desagregació" o "instruments fonamentals per garantir la seva cohesió", de caire totalment eufemístic, remeten indirectament al principal problema a què s'enfronta el PP i el nacionalisme espanyol en bloc: el procés sobiranista català. I no deixa de ser curiós que Aznar se'n preocupi tant, quan fou durant les dues legislatures en què ell governà, i molt especialment el període 2000 i 2004, l'època en la qual es va gestar bona part de l'independentisme català sociològic modern. No en va, Esquerra Republicana de Catalunya va obtenir 23 escons al Parlament l'any 2003 -un resultat que encara no han pogut superar; Junqueras ja té un repte!-, en ple mandat popular. Paradoxal, oi?

El retorn providencial

L'expresident també ha deixat entreveure un més que probable retorn a la política. Com podeu veure al vídeo, afirma, en un to messiànic i providencial:

Compliré amb la meva responsabilitat, amb la meva consciència, amb el meu partit i amb el meu país. Amb totes les seves conseqüències. I no en tingui vostè cap dubte.

Són molts els qui encara no són conscients del tot de la gravetat d'aquestes declaracions. De fet, a les xarxes socials abundaven les bromes al respecte. Jo també n'he fet alguna, ho reconec: amb l'Aznar, la temptació és difícil d'ignorar. Ara bé, pensant-hi més detingudament, crec que tots plegats hauríem d'estar ben alerta. Si  sou espectadors habituals de les tertúlies dels mitjans ultradretans madrilenys -jo ho sóc, perquè opino que, si vols combatre l'enemic, primer has de conèixer i analitzar a fons la seva dialèctica-, veureu com ja fa temps que Losantos i tots els periodistes de tendència  disparen indiscriminadament contra Rajoy. Més enllà del tema dels impostos, que ha irritat de manera salvatge tot aquest eixam d'ultraliberals, el consideren un venut a les esquerres i, molt especialment, massa feble i maricomplejines -són paraules del mateix Federico- respecte al problema catalán.

Jiménez Losantos, des de fa uns mesos habitual de les tertúlies
d'Intereconomía, és un dels principals flagells del sector més "moderat"
del Partit Popular

El principal aliat d'aquesta mena de think tank espanyolista i ultraliberal dins del PP és Esperanza Aguirre. I jo ja fa temps que penso que ella, juntament amb Aznar, la FAES i els sectors més desacomplexats del partit, li estan fent el llit a Mariano Rajoy. Deixaran que el tsunami de la crisi, l'atur, la flagrant corrupció, la incompetència i la seva poca mà dura davant l'insaciable nacionalismo catalán se l'enduguin. A ell i a tot el seu govern. També veig força probable que deixin caure la Monarquia, que darrerament dóna molt mala imatge i perjudica, de retruc, la sagrada Marca España. Què vindria llavors? Una República dirigida pel salvapàtries Aznar. Però no una República com la del 1931, no. Una República centralitzada, unitària, on els "problemes perifèrics" s'hauran acabat per sempre, encara que sigui fent ús de tota la mà dura possible. Seria el retorn del patriotisme constitucional en la seva més pura essència, de la mà d'un bipartit PP+UPyD, que és el molts analistes polítics albiren. 

Rosa Díez és una de les principals defensores del que hom anomena
"patriotisme constitucional", un eufemisme per camuflar el
nacionalisme espanyol més exacerbat

Una herència que molts espanyols estan disposats a oblidar

Ara, disposem-nos a repassar a grans trets l'herència que, en part, ens va deixar el senyor Aznar. I comencem pel més obvi: la bombolla immobiliària va començar gestar-se durant la segona meitat dels anys noranta, amb la primera legislatura d'Aznar. La Llei del Sòl en va marcar l'inici. N'Aleix Saló ens ho explica d'una manera excel·lent a "Españistán":

El nou panorama econòmic va tenir un impacte brutal en la societat espanyola. Jo encara era un marrec, però tothom explica que aleshores un munt de joves abandonaven els estudis per tal de treballar al sector de la construcció, on guanyaven un munt de diners sense massa esforç. Els anys del boom van ser també els anys de la immigració massiva, íntimament relacionada amb l'auge de la construcció i del sector turístic. En aquells temps de prosperitat i de bonança, milions de magrebins, europeus de l'est i llatinoamericans van emigrar cap a l'Estat espanyol a la recerca d'unes oportunitats que els seus països no els oferien. També eren els temps de les pateres, quan milers de subsaharians abandonaven en massa el continent africà per via marítima. Ara, ironies de la vida, els qui emigren són els espanyols. I com que la cosa està malament, hom considera que tot aquest capital humà sobra, essent fins i tot culpabilitzat de la crisi, com demostren els pamflets xenòfobs que reparteixen els de PxC. 

L'impacte, evidentment, també va ser paisatgístic i mediambiental. Van començar a sorgir urbanitzacions com bolets, així com grans blocs de pisos i complexos turístics arreu del litoral espanyol. Només cal passejar-se per la costa valenciana per comprovar-ho. Les conseqüències sobre el territori varen ser nefastes. Actualment, moltes d'aquelles urbanitzacions estan deshabitades i deixades de la mà de Déu. Sí, urbanitzacions i fins i tot barris sencers fantasma. 

Tot i que el tema de Benidorm ja ve de lluny, el cas no deixa de ser
paradigmàtic: és la localitat amb més gratacels per habitant del món

La segona legislatura del govern Aznar va ser el veritable període de glòria del govern Aznar: reducció dels drets dels treballadors (reforma laboral de l'any 2002), la desinformació i nefasta gestió del desastre del Prestige (el mateix 2002), i, per acabar-ho d'adobar... la Invasió de l'Iraq l'any 2003, fonamentada en la mentida de les armes de destrucció massiva. L'aliança amb Bush i Blair, segellada amb la famosa foto de les Açores, va portar l'Estat espanyol a una guerra que va portar patiment al poble iraquià i també al poble espanyol. I és que l'atemptat de l'11-M fou conseqüència directe de la política internacional de l'ara expresident. El més lamentable, però, foren les mentides d'Acebes sobre l'autoria de la massacre terrorista, perpetrada per l'integrisme islàmic:

 

Totalment lògica la posterior derrota electoral del PP. El que em pregunto és si el poble espanyol tornarà a caure en els mateixos errors del passat i esborrarà fàcilment de la seva memòria el llegat que ens van deixar els 8 anys de govern de José María Aznar. Tenint en compte la ignorància, l'estupidesa i el baix nivell general que caracteritzen, majoritàriament i desgraciada, aquesta societat, molt em temo que sí. El salvador tornarà, rescatarà Espanya de les urpes dels qui l'han enfonsada, principalment els pèrfids separatistes catalans, i els ho farà pagar ben car. No ho dic pas en broma, i precisament això darrer -que se'ns pugui castigar- és el que em fa més por. Amb totes les seves conseqüències, concloïa Aznar aquesta espècie de compromís. I quan hi penso, no puc evitar que em vinguin a la ment personatges com els que pul·lulaven per l'Alemanya dels anys trenta i quaranta o pels Balcans dels anys noranta, que també deien que acomplirien les seves providencials i patriòtiques promeses "amb totes les seves conseqüències". I ja sabem quines van ser aquelles conseqüències. Crec, per tant, que ens hauríem de prendre el tema amb una mica més de seriositat.

Panorama electoral a Barcelona (enquesta GESOP)

Acaba de sortir una enquesta realitzada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per al diari El Periódico sobre les eleccions municipals a Barcelona. La projecció de regidors és la següent:

Podem observar com CiU baixa lleugerament, com el PP presenta una caiguda més pronunciada i com el PSC segueix amb la dinàmica de caiguda lliure electoral, també al que fins fa poc era el seu bastió. ICV-EUiA pujaria un o dos regidors, ERC també presentaria una petita alça i, el més sorprenent: entrarien Ciutadans i CUP, i a més a més ho farien amb força.

Respecte al nombre de regidors sobiranistes (prenent com a sobiranistes CiU, ICV-EUiA, ERC i CUP), hi hauria un increment notable d'aquests al consistori:

No és gens sorprenent. En els darrers mesos hi ha hagut un augment del suport social a l'independentisme i a l'autodeterminisme, i aquest es trasllada també a les eleccions municipals.

La fi de la partitocràcia

Des d'una perspectiva general, la dinàmica és la següent: com va passar en les darreres eleccions al Parlament, CiU, PSC i PP baixarien. És a dir, els partits lligats a l'statu quo i a l'establishment, els que sempre havien tallat el bacallà i s'havien repartit les institucions, anirien perdent quotes de poder. Hi ha molts factors que expliquen aquesta tendència:

• Recentment, aquestes tres formacions s'han vist involucrades en diversos casos de corrupció i d'altres il·legalitats. Quan es manté el poder durant molts anys acaben tenint lloc, malauradament, conductes poc transparents, xarxes clientelars, nepotisme... Lligat a això, la desafecció política de bona part de la població es tradueix en el càstig electoral vers els partits que han estat instal·lats a les poltrones les últimes legislatures, els quals, per tant, han protagonitzat aquest seguit de males praxis.
• Aquests tres partits representen l'establishment, l'autonomisme, la Puta i la Ramoneta. Amb l'esclat de la bombolla sobiranista, ja no hi ha lloc per a les mitges tintes i, lògicament, els partits lligats a aquell imaginari polític i social que jo anomeno vell món cauen degut a les seves indefinicions en la qüestió nacional. Alhora, les formacions inequívocament independentistes, com la CUP i ERC, o inequívocament espanyolistes, com Ciutadans, pugen.
• Per últim, també caldria parlar de l'efecte de la crisi econòmica. Aquests tres partits han tingut  o tenen responsabilitats de govern durant el desastre econòmic, i el fet que tot plegat estigui anant a pitjor -com es pot comprovar amb l'índex d'atur o amb el nombre de joves que cada any es veuen obligats a emigrar- passa factura als qui es troben al capdavant de la gestió econòmica.

El que hom qualifica de partitocràcia, doncs, s'enfonsa, i tot sembla indicar que camina cap a la seva extinició (sempre i quan la tendència observada aquí es mantingui). Però quines formacions estan cridades a substituir aquest vell ordre polític?

ERC, C's i CUP: el futur

Doncs sí: aquests tres partits -amb el permís d'Iniciativa, que pot pujar una mica a costa del PSC, però no massa- estan cridats a liderar el futur panorama polític català. Representen, cadascun en la seva mesura i segons el seu context, aire fresc. 

ERC, amb el lideratge de Junqueras, ha sabut refer-se de la gran desfeta del 2010 i, gràcies a la seva fermesa en la qüestió nacional, és vista com la punta de llança de l'independentisme socialdemòcrata. També cal destacar que el discurs integrador dels seus líders -un nou país per a tothom-, així com el secessionisme pragmàtic de què han fet gala, ha fet que molta gent dels barris obrers, d'origen espanyol i tradicionalment gens independentista, estigui donant confiança a aquest partit. El passat 25-N, de fet, ERC va donar la campanada al cap i casal, aconseguint 104.564 vots -més que duplicant els resultats del 2010- i situant-se com a tercera força i primera força progressista... per davant del PSC. Recordem que a les anteriors municipals, ERC es va quedar en 33.593 vots.

Jordi Portabella, regidor d'ERC al consistori barceloní

Ciutadans és, cada cop més, el catch-all party de l'espanyolisme. Practicant un discurs regeneracionista, especialment crític amb la corrupció, i associant retallades i partitocràcia amb independentisme i nacionalisme català, la formació d'Albert Rivera s'ha erigit com el referent del nou lerrouxisme. Han fet molt de mal al PSC, però també al PP -a la part alta de la ciutat comtal van aconseguir uns resultats gens menyspreables-. Sense ser explícitament d'esquerres, han aconseguit que no se'ls classifiqui a la graella de la dreta, on es troba el PP. A Barcelona, el passat 25-N, van aconseguir 65.937 vots. Tot indica que aquesta xifra, en uns comicis municipals, podria ser major. Si més no, més gran que la de les municipals del 2011: 11.750 vots.

L'any 2011, Jordi Cañas va ser l'alcaldable per Barcelona

Per últim, la CUP ens va sorprendre a tots el passat 25-N. Era el primer cop que una marca electoral de l'Esquerra Independentista entrava al Parlament. A Barcelona va assolir la meritòria xifra de 31.640 vots. A les passades municipals, i malgrat que estem parlant d'eleccions de naturalesa diferent, va fer-se amb 11.805 vots. És clar que la candidatura anticapitalista, que per a molts representa la rauxa del procés sobiranista, ha sabut connectar amb un sector de la societat barcelonina lligat al catalanisme progressista, l'esquerra alternativa i el 15-M. De fet, la CUP recull bona part de les demandes d'aquest moviment, i com  Ciutadans -tal vegada sigui un dels pocs punts en què coincideixen-, fa especial èmfasi en la lluita contra la corrupció. La tasca dels cupaires a peu de carrer, fent feina des dels diversos casals populars, dinamitzant el teixit associatiu-cultural dels barris i treballant colze a colze amb els moviments socials, s'ha vist recompensada. Comprovarem si de cara al 2015 se segueixen recollint els fruits d'aquestes lluites socials; serà interessant també veure si la CUP arriba a acords amb altres formacions de l'àmbit de l'esquerra anticapitalista.

Xavier Monge va ser el cap de llista de la CUP-Alternativa
per Barcelona als anteriors comicis municipals

Una governabilitat difícil

La qüestió és que, molt probablement, ens trobarem un Ajuntament atomitzat, com el Parlament. Si s'esdevingués aquest panorama, Xavier Trias ho tindria complicat per governar. Podria pactar amb ERC i obtenir suports puntuals de la resta de partits, segons la naturalesa de l'afer a tractar; realment, però, l'aritmètica política, amb aquests resultats, és totalment impredictible. Ara bé, el rumb que prengui el procés sobiranista també influirà força en la composició definitiva del consistori. I en dos anys poden passar un munt de coses...

Xavier Trias ho tindria difícil per governar. Segurament hauria de
recolzar-se en ERC i buscar suports puntuals del PSC, del PP i d'ICV

Nou Barris, l'avantguarda de la fractura social a Barcelona

El 6 de gener del 2013, el diari El País va publicar un mapa de la ciutat comtal en què es podia veure la renda familiar mitjana per barris, prenent com a referència la renda mitjana de la família barcelonina:

Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/05/catalunya/1357414914_291755.html

En general, s'hi pot observar una tendència consistent en l'existència de dues Barcelones: la benestant de l'Eixample i Sarrià-Sant Gervasi, i la precària dels districtes perifèrics. Es fa evident, per tant, l'existència d'una fractura social que s'aguditza a diari i que, de retruc, fa retrocedir una classe mitjana que va prosperar durant els anys del boom econòmic i de la bombolla immobiliària.

Ara fixem-nos bé en el nostre districte. Podem veure com absolutament tots els barris que en formen part es troben per sota d'aquesta renda mitjana. És més, Nou Barris compta amb el dubtós honor d'acollir set dels deu barris més pobres de tota la ciutat. El barri que encapçala la llista també es troba a Nou Barris: es tracta de Can Peguera, barriada humil coneguda com "Les Cases Barates" i sorgida arran de la immigració dels anys vint, atreta pel creixement urbanístic de Barcelona. Si la comparem amb Pedralbes, el barri altburgès per excel·lència, constatem que una família d'aquesta zona benestant disposa de set vegades més renda. Una dada esgarrifosa.

Imatge de la barriada de Can Peguera, "Les Cases Barates"

Si seguim analitzant amb detall, veiem que la Trinitat Nova és el tercer barri més pobre de la ciutat, superada pel Baró de Viver, a Sant Andreu. Per fer-nos-en una idea, una família de Sant Gervasi-Galvany disposa de quatre vegades més renda que una d'aquesta àrea de Nou Barris. El drama queda il·lustrat a la parròquia de Sant Josep Obrer, centre que atén prop de 700 famílies al mes.

Blocs de pisos a la Trinitat Nova

I el quart barri més pobre de la ciutat és Ciutat Meridiana, coneguda com "Villadesahucio". I no és casual: és el barri amb més desnonaments de tot l'Estat espanyol. Cada setmana hi tenen lloc almenys dues execucions hipotecàries. Els primers habitants del barri, immigrants provinents sobretot del sud d'Espanya, van anar traslladant-se cap a d'altres zones, i molts pisos van quedar en mans de nouvinguts: ara mateix, Ciutat Meridiana compta amb un índex d'immigració del 40%. I aquest és el perfil mitjà del desnonant: immigrants que, entre els anys 2004 i 2008, varen pagar preus desorbitats per habitatges de 60 metres quadrats. La tragèdia està servida.

Veïns de Ciutat Meridiana protesten contra els desnonaments en un ple de l'Ajuntament de Nou Barris

Els barris de Vallbona, Roquetes, Verdum i el Turó de la Peira no s'allunyen gaire de la renda de Ciutat Meridiana. La Prosperitat, Porta i la Guineueta presenten índexs més raonables. En l'altre extrem, Vilapicina i la Torre Llobeta, el barri més ric -o menys pobre, millor dit- del districte, limítrof amb Horta-Guinardó i Sant Andreu.

Un cop vist tot això, podem arribar a la conclusió que Nou Barris és el puntal de la fractura social a Barcelona. La situació socioeconòmica de moltes famílies del districte és extramadament preocupant; només cal passejar-se pels barris esmentats per tal de comprovar-ho amb els propis ulls. La fam, la desnutrició infantil i els desnonaments ja formen part de la idiosincràsia del districte. I els tancaments de serveis d'urgències, de línies escolars de primària, de guarderies i de l'ambulatori de la Guineueta, així com els successius retards en el lliurament de les beques menjador, agreugen la tragèdia. Tot plegat, a més a més, inclou el perill de brots de xenofòbia, com ja ha passat en alguns països. En temps de crisi, una part significativa de la població sol culpabilitzar la població nouvinguda de la seva situació precària i, hàbilment teledirigida per certes formacions polítiques, canalitza la seva ràbia vers aquest col·lectiu.

Pintada en defensa del CAP de la Guineueta

Davant d'aquest panorama tan negre, però, ens resta l'esperança. Una esperança construïda essencialment pel teixit associatiu-cultural i pels moviments socials, que sempre han estat força actius al barri i que, ara més que mai, han de ser capaços de generar respostes eficaces, crear consensos i dinamitzar la mobilització popular per fer front als principals reptes i problemes a què s'enfronta Nou Barris, que són molts. En aquest sentit, cal lloar la tasca que estan duent a terme plataformes com ara Nou Barris Cabrejada, la PAH, el moviment 15-M, la Xarxa 9 Barris Acull, els casals de joves i les diverses associacions de veïns. Davant la incompetència i la passivitat de la regidora convergent Irma Rognoni, cal seguir treballant a peu de carrer i agitant consciències per revertir una situació que amenaça amb la destrucció social del nostre districte.

La mobilització massiva dels veïns i les veïnes de Nou Barris és una injecció d'esperança al futur del districte

Article publicat també a NouBarris.cc

El PP i el multilingüisme

M'agradaria agrair als entranyables polítics del Partido Popular la gran tasca que estan duent a terme a favor del multilingüisme. Gràcies a ells i als seus inqüestionables coneixements de filologia, els catalans parlem cada dia més llengües. I no, no es tracta de l'anglès, el francès o l'alemany. M'explicaré.

A banda del català i del castellà -bé, de fet hi ha catalanoparlants que no l'entenen, com molt bé afirmen els periodistes de Telemadrid i d'Intereconomía-, hem anat adquirint nous coneixements idiomàtics al llarg dels anys, seguint sempre els científics -i gens polititzats!- criteris del PP. Primer vàrem aprendre valencià de la mà dels blaveros, uns personatges d'allò més tolerants que es dedicaven a posar bombes a la biblioteca de Joan Fuster i a atacar seus d'Esquerra Republicana del País Valencià i d'Esquerra Unida.

Encantadors, oi? Però la cosa no es va quedar pas aquí. Ells, tan bona gent que són, volien seguir enriquint-nos lingüísticament, i aleshores, per cortesia del senyor José Ramón Bauzá i dels gonelles -els blaveros insulars, perquè ens entenguem-, se'ns va dir que a les Illes s'hi parla sa llengo baléà. Sí, sí, no és broma:

Espero i desitjo de tot cor que algun dia ens assegurin que en realitat a cada illa es parla una llengua diferent, i que per tant, al nostre currículum, hi puguem afegir amb tota tranquil·litat el menorquí, el mallorquí, l'eivissenc i el formenterer. Llàstima que als illots de Sa Dragonera i Cabrera no hi hagi nuclis de població estable...

I la darrera acció pel multilingüisme ha tingut lloc a la Franja de Ponent. El govern aragonès, tan amic dels catalans i de la seva llengua i cultura, ha decidit que el que es parla allà no és pas català, sinó Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental (LAPAO), en castellà, para que nos entendamos. Un eufemisme per no dir-li chapurriau, que queda massa provincià. Així doncs, el meu avi matern, nascut a Vall-de-roures, capital del Matarranya, no parlava pas català, sinó lengua aragonesa propia del área oriental.  No deixa de ser curiós, però, que s'entengués tan bé amb mi, essent jo parlant d'un idioma totalment diferent...

Moltíssimes gràcies, doncs, amigues i amics del PP, pel vostre suport al multilingüisme. El meu currículum farà goig. Només espero llevar-me algun dia i conèixer una nova llengua. Barceloní, tortosí, gironí, rossellonès... Quina en serà la propera?