Espanya: un vaixell que fa aigües

Miré los muros de la patria mía,

si un tiempo fuertes ya desmoronados,

de la carrera de la edad cansados,

por quien caduca ya su valentía. 

-Francisco de Quevedo 

L'any 1995 el panorama polític espanyol estava ben agitat: en un context de crisi econòmica (ni molt menys comparable a l'actual, tot sigui dit) diversos escàndols relacionats amb la corrupció -un dels més cèlebres fou el cas Roldán- i amb el terrorisme d'Estat havien sortit a la llum i eren emprats com a arma llancívola entre els diversos partits al Congrés dels Diputats. Enmig d'aquell clima tens i encès, el diputat d'Herri Batasuna Jon Idígoras va realitzar una gran intervenció que no va deixar indiferent cap dels presents a l'hemicicle: 

Va carregar contra la Guàrdia Civil, la Corona i els dos grans partits sense miraments, va posar el punt de mira en els GAL i va assenyalar la corrupció com a característica estructural de l'Estat espanyol. El seu discurs sencer es pot resumir, però, en aquestes paraules: "Aquesta mal anomenada democràcia". Com a cloenda de tan lloable exhibició dialèctica, un "Gora Euskal Herria askatuta!" que encara deu ressonar per les parets del Congrés.

Divuit anys després, han canviat moltes coses: el senyor Idigoras ja no hi és, ETA ha abandonat les armes i s'ha iniciat un veritable procés de pau al País Basc, i l'Estat espanyol viu una crisi molt pitjor i de molt més abast que en aquell moment. El Règim fa aigües per tot arreu, i tot sembla indicar que el triple tsunami que amenaça amb endur-se les institucions espanyoles -la xifra d'atur més alta de l'Eurozona, una corrupció generalitzada que afecta directament el president del Govern i la pulsió sobiranista catalana- pot ser massa demolidor com perquè l'Estat, tal i com el coneixem ara, se'n pugui refer a posteriori. Aquesta possibilitat l'expressa a la perfecció la cara de Rajoy en una de les seves darreres compareixences. Molt poètic:

Ara bé, també podem establir certs paral·lelismes entre aquells anys immediatament anteriors a l'inici de la bombolla immobiliària i la situació que vivim en l'actualitat: a banda de la ja esmentada corrupció, amb múltiples casos sortint a la llum, hi ha l'afer de la partitocràcia, el torn electoral entre el PP i el PSOE que té aparença d'esdevenir etern, sense una alternativa política real i factible. Si aleshores, tenint en compte tot això, i amb l'afegit de la problemàtica basca al voltant de la lluita armada, el Règim va sobreviure, qui ens assegura que no acabarà succeint el mateix amb el context actual? Perquè, malgrat que ara els obstacles són molt pitjors -ja hi hem insistit-, aquest vaixell s'ha enfonsat moltes vegades i tard o d'hora ha tornat a sortir a la superfície, una mica més malmès que l'anterior vegada però amb la intenció de seguir surant, per precàries que siguin les condicions. En aquest sentit, l'Estat espanyol ens fa pensar en un d'aquells morts vivents a què tant acostumats ens té la filmografia nord-americana: sap que està perdut d'avantmà, però mira d'arrossegar-se com pot, per molts cops que pugui rebre.

Independentment del que pugui passar en un futur no gaire llunyà, és clar que estem assistint al caos posterior a la topada amb l'iceberg. En la inevitable analogia amb el  cas del malaguanyat Titanic, la cúpula del PP, el Rei i els jugadors de la Roja miren de tocar el violí tant com poden. Però les seves notes, cada dia més desafinades, no evitaran pas que tingui lloc el desastre. Un desastre que, en el cas espanyol, recorda a l'Etern Retorn nietzscheà: 1898, 1917, 1936... 2013? Vosaltres, per si un cas, feu-vos amb un equip de submarinisme.

Armes contra urnes

L'auge de l'independentisme a Catalunya i l'inici del que hauria de ser un procés d'autodeterminació ha donat lloc a un seguit de reaccions força polèmiques per part de la ultradreta espanyolista. Alguns elements, com el coronel Alamán Castro parlaven directament d'intervencions armades. No és cap secret que l'estament militar està encaixant amb una barreja de nerviosisme i incredulitat els darrers esdeveniments polítics que han tingut lloc al nostre país; un sentiment similar al que segurament van experimentar els alts comandaments iugoslaus a principis dels anys noranta. Si més no, sembla que des dels ambients ultra de la capital ens volen recordar cada dos per tres l'article vuitè de la Constitució. El darrer personatge que ha tingut el bon gest de fer-nos saber que, de tenir lloc la secessió, uns quants tancs apareixeran per l'Avinguda Diagonal, ha estat Enrique de Diego, antic company del nostrat Josep Anglada en les seves aventures electorals islamòfobes. La cançoneta ja ens la coneixem:

Ante un caso de secesión, el Gobierno de España no tiene otra opción que usar las Fuerzas Armadas, con toda su capacidad de tiro

— Enrique_deDiego (@Enrique_deDiego) July 22, 2013

Molta gent prefereix treure ferro a aquesta mena de declaracions, assegurant que en un país civilitzat aquesta mena de coses no tindran mai lloc. Jo no n'estaria tan segur. La història de l'Estat espanyol és una història de guerres civils, alzamientos i aventures militars diverses. Un exemple de forta inestabilitat política estructural a l'Europa occidental. Al cap i a la fi, estem parlant d'un Estat de Dret de fireta, on ni tan sols hi ha separació real de poders, que és el mínim que se li pot exigir a una democràcia burgesa. Perquè la Transició, aquest "pacte exemplar" que alguns s'entesten tant a lloar i a defensar, no fou res més que l'aplicació d'una petita capa de maquillatge a unes estructures podrides, encara ancorades en l'Antic Règim, i amb tot el bagatge del franquisme. O l'assassí Fraga va pagar pels seus múltiples crims? Així doncs, molt em temo que ens hem de preparar per al pitjor.

Però tenir en compte que el que afirmen tots aquests salvapàtries, despulles d'un vell Imperi que s'enfonsa després d'haver topat contra l'iceberg d'una enorme crisi social, político-democràtica i d'integritat territorial, pot passar, no vol dir que ens haguem de sotmetre sense miraments a la cultura de la por. No podem renunciar a la llibertat, a l'exercici del dret a l'autodeterminació, acte de radicalitat democràtica propi de qualsevol poble digne, per temor a l'ús de la força. Al cap i a la fi, els grans canvis polítics sempre s'han fet contra els marcs legals vigents. I sempre és el poble el dipositari de la legitimitat. Per tant, arribat el moment, es demostrarà qui té la raó i qui no la té. Armes contra urnes. La por contra la il·lusió. La il·lusió d'una ciutadania que només vol poder decidir lliurement sobre el seu futur.

Concert per la Llibertat: reflexions

La veritat és que, diguin el que diguin, C's i PP no aconseguirien mai reunir 80.000 persones al Camp Nou per a un concert en defensa de la unitat d'Espanya. Segurament haurien de portar gent d'altres punts de l'Estat, i no crec que ni així aconseguissin igualar el nombre de persones que van assistir al Concert per la Llibertat. Els independentistes tenim aquest punt a favor: som molt més militants i activistes que els unionistes. Davant d'això, què els queda? Doncs criticar que el concert es retransmetés per TV3. És curiós que els qui diuen això són els qui després demanen als Ajuntaments que instal·lin pantalles gegants perquè la gent pugui veure els partits de la Roja.

Ja sabeu que a mi l'exaltació patriòtica i el xovinisme no m'agraden gens. Però crec que al concert s'hi havia de ser. Cal seguir fent visualitzar l'independentisme, cal demostrar que la flama del sobiranisme segueix ben encesa; en aquest sentit, tota pedra fa paret. Més enllà del meu compromís personal amb les reivindicacions d'un poble que vol triar el seu futur lliurement, vaig tornar del concert prou satisfet: m'esperava guinys constants al Molt Honorable President Mas, però el que hi va haver, sobretot, va ser crítica social i esperit internacionalista. En Gerard Quintana carregant contra les retallades, en Cesk Freixas recordant l'Ester Quintana i els desnonats, representants de la comunitat palestina cantant L'Estaca (una veritable puntada de peu als independentistes sionistes, molt lligats a Convergència) i n'Alessio Lega homenatjant els brigadistes italians que van venir a l'Estat espanyol a combatre el feixisme durant la Guerra Civil van atorgar un accent marcadament esquerrà al concert:

Per tant, la sorpresa va ser prou agradable: és essencial per a la victòria tenir en compte la qüestió social i no deixar-la mai de banda. Per a mi, de fet, aquesta ha de ser central: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social.

Ara bé, malgrat que esdeveniments com aquest són necessaris, així com les manifestacions i les cadenes humanes, s'ha d'anar més enllà. Cal prendre decisions operatives que ens permetin exercir l'autodeterminació i autogovernar-nos. Les demostracions de força, si no van acompanyades de fets que materialitzin la voluntat popular majoritària expressada, es queden en res: pura estètica i simbologia. En aquest sentit, cal tenir en compte que la famosa consulta, un cop passat el termini per concretar-la que van fixar CiU i ERC, segueix sense pregunta i sense data. Ja fa temps que ho dic: els convergents ens estan prenent el pèl tot endarrerint el referèndum, mentre segueixen retallant i privatitzant. I els republicans estan essent còmplices d'aquesta lamentable enganyifa. Fins quan ha de durar la broma? Realment la iniciativa la tenim nosaltres: el poble català. Només tornant a impulsar la mobilització popular i autoorganitzant-nos per garantir que l'autodeterminació es respecti, recuperant el bagatge d'Arenys de Munt i la resta de consultes populars, evitarem que el "Procés" quedi estancat en l'àmbit institucional, a mercè dels interessos de la realpolitik.

Manifesteu-vos, assistiu a concerts, apunteu-vos a la Via Catalana. Però també organitzeu-vos i recordeu que sols el poble salvarà el poble.