Anàlisi de "la doctrina del xoc": el triomf del capitalisme del desastre

Doctina del xoc: saqueig sistemàtic del sector públic després d'un desastre, quan la gent està massa ocupada fent front a l'emergència, als seus problemes diaris, per protegir els seus interessos.

Com s'ha imposat el sistema econòmic actual? Naomi Klein, una de les veus nord-americanes més crítiques amb la globalització, ens ho explica de manera brillant al documental que ens ocupa: "La doctrina del xoc". Un títol contundent per a una anàlisi contundent de les mesures econòmiques que els líders ideològics de l'Escola de Chicago han elaborat i dels mètodes que els seus titelles polítics han fet servir per aplicar-les. Però quan i on comença aquesta crònica negra?

Tot comença a inicis dels anys setanta al Xile de Salvador Allende, un dels primers llocs als quals es va dur a terme la doctrina que ens ocupa. Davant la política econòmica socialitzant que pretenia dur a terme, la resposta dels EUA no va trigar a arribar: cop d'Estat del general Augusto Pinochet finançat per la CIA, repressió salvatge i, després de milers de morts i de detencions, aplicació de les mesures ideades per Milton Friedman, economista de l'esmentada Escola de Chicago. El tsunami capitalista es va estendre per Llatinoamèrica, arribant-li el seu torn a l'Argentina: Videla pren el poder i se segueix un esquema similar al xilè. Amb l'aparició del tàndem Reagan-Thatcher, l'expansió del neoliberalisme i les seves receptes econòmiques (retallar la despesa pública, baixar els impostos, reduir el nombre d'empreses estatals o paraestatals, desregular la indústria i introduir una política monetària moderada i estable per combatre la inflació) es radicalitza: arriba a gairebé tot el planeta i es beneficia especialment de la caiguda del bloc comunista. La Rússia de Boris Ieltsin, un cop liquidada la Tercera Via que encarnava Gorbatxov, és una de les grans conquestes del lliure mercat: no importen els 140 milions de russos pobres, la violència i la corrupció; el que compta és el "capitalisme d'amiguets" que regna sobre el vell bastió del socialisme i que Moscou passi a ser la ciutat del món amb més multimilionaris. Ja ho expressava de manera força clara Reagan: "cal relegar el marxisme-leninisme a l'abocador de la història". Es podria dir que gairebé ho han aconseguit .

Un cop derrotat el comunisme, Occident necessita un nou enemic. Després dels atemptats de l'11-S, el troba: el fonamentalisme islàmic. La seguretat esdevé un terreny fèrtil per al lliure mercat i la "lluita antiterrorista" serveix com a justificació per a l'aparició de nous i més efectius mecanismes de control de la població. Conceptes com ara "Eix del Mal", "xoc de civilitzacions" i "guerra contra el Terror" passen a formar part del nostre vocabulari gràcies al bombardeig intensiu dels mass media al servei del capital, i els Estats Units i els seus aliats decideixen passar a la acció en nom de la defensa de la "democràcia". Envaixen l'Afganistan i enderroquen el règim talibà, règim que els mateixos nord-americans havien instaurat als anys vuitanta per fer front a la Unió Soviètica. Any i mig després inicien la guerra de l'Iraq, un dels conflictes més privatitzats de la història contemporània: amb l'excusa d'un suposat suport a Al-Qaida i d'una inexistent possessió d'armes de destrucció massiva, es desmantella un Estat iraquià que havia donat lloc a una alfabetització major que la de Nou Mèxic, als Estats Units, i s'afavoreixen els interessos occidentals a la regió: empreses que fan del conflicte armat el seu negoci, com Blackwater, prosperen. 

Finalment, la crisi financera del 2008 que encara estem patint representa un episodi més d'aquest conte  la doctrina del xoc es trasllada aquest cop als països mediterranis, un veritable laboratori del neoliberalisme. Mitjançant la pressió exercida amb el pagament del deute i els anomenats "ajustos" econòmics, la res pública desapareix alhora que el lliure mercat s'imposa sobre les runes dels antics Estats del benestar més o menys sòlids. Ha arribat el nostre torn i hem de preparar-nos per al pitjor.

Som, doncs, davant la contrahistòria del neoliberalisme i la narració de la seva victòria sobre les propostes keynesianes, socialdemòcrates i socialistes. Una alternativa a la crònica oficial, que sempre resultarà més eufemística i políticament correcta. Un cop coneixem tot això, la pregunta hauria de ser si no estem ja massa atordits com per reaccionar i gestar un contrapoder capaç de construir una alternativa que pugui fer-se amb el poder i fer retrocedir el neoliberalisme. La batalla, però, ha de ser global: el que ens demostra aquest documental és que es tracta d'una ofensiva a escala planetària. Encara que des d'un enfocament pragmàtic és lògic aplicar alternatives a nivell local, hem d'aspirar a portar la resistència més enllà de les nostres fronteres estatals. Klein ens explica  —i demano disculpes als defensors dels drets dels animals per aquesta metàfora— com la balena ha engolit les seves preses i ens suggereix tímidament que hem de ferir-la amb un arpó. Aquest arpó, que es troba a les nostres mans, no només l'ha de ferir, però; ha de servir per matar aquest cetaci assedegat de nous mercats.

Això sí, no us enganyeu: a un monstre com aquest no se'l podrà pas liquidar mai amb postulats reformistes. El reformisme és la cara amable del capitalisme i tard o d'hora acabarà revelant-se com una estafa. No pretenem negar el mèrit que té Klein defensant aquests postulats en territori dels EUA, la potència que està pilotant el procés de globalització, però creiem que cal deixar clar que només hi ha dues opcions: o Revolució i mort del capitalisme, o triomf de les elits econòmiques i derrota total, absoluta i irrevocable de les classes populars.

"Independència per canviar-ho tot": crònica i impressions

Sota el lema ‘Independència per canviar-ho tot’, milers de persones es van manifestar ahir pel centre de la capital catalana reclamant que l’alliberament nacional vagi acompanyat d’un procés constituent que permeti a les classes populars catalanes decidir quin model de país volen construir. Servidor hi va ser i aquest és el seu relat d’aquella exhibició de força de l’Esquerra Independentista. 

A tres quarts de sis de la tarda la plaça Universitat ja és plena de gom a gom. Enmig d’un mar de gent majoritàriament jove brandant estelades i banderes amb la consigna de la campanya, iniciada el passat 20 de juliol a la ciutat de València, veig en David Fernàndez. Sempre que calgui defensar els drets nacionals i els drets socials, el diputat de la CUP hi serà. No falla mai. També hi és en David Companyon, diputat d’EUiA, acompanyat d’una membre del col·lectiu de “iaioflautes”. Que aquesta proposta independentista, una alternativa al full de ruta que Convergència i ERC estan posant damunt la taula, arrossegui cap a la defensa de l’alliberament nacional altres sectors d’esquerres i gent propera al moviment 15-M és una excel·lent notícia. Com a curiositat, un jove que llueix orgullosament una estelada llibertària. Independentisme i anarquisme són compatibles. Si Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ho estigués veient, s’emocionaria. Tot i això, l’hegemonia política de la manifestació la té el socialisme, com molt bé demostra el predomini d’estelades grogues.

No triguem gaire a iniciar la marxa. Al bell mig del carrer Pelai, algú ha penjat una gran pancarta amb el lema de la manifestació: “Independència per canviar-ho tot”. Els turistes, encuriosits, fotografien la marea humana que avança amb pas ferm i decidit pel centre de Barcelona, la qual va deixant mostres de la seva presència al llarg del recorregut: diversos cartells en defensa del territori i contra l’especulació immobiliària que ens ha menat a la crisi actual decoren les parets.

Arribem a la Via Laietana i, a l’hora de passar vora la comissaria de la Policia Nacional, augmenta la tensió i s’intensifiquen els crits contra les “forces d’ocupació”. S’hi afegeixen les clàssiques consignes contra els “Mossos torturadors”: el model exageradament repressiu impulsat pel conseller d’Interior Felip Puig l’any 2011 i seguit al peu de la lletra pel seu successor en el càrrec, Ramon Espadalé, ha tingut com un dels seus principals objectius el jovent vinculat a l’Esquerra Independentista, en especial organitzacions com Arran. I després de la mort de Juan Andrés Benítez i de la càrrega contra els treballadors de Panrico en vaga el més normal és que el malestar estigui a flor de pell. A mesura que avancem, els manifestants es van animant i es van sentint més lemes, cada cop amb més exaltació. Des d’”Esquerra i Convergència, no hi ha diferència”, fins als clàssics “guerra per la terra” i “canya contra Espanya, passant per “sense València no hi ha independència”, que deixa clar que l’actual procés d’autodeterminació que viu el Principat s’ha d’estendre a la resta de territoris que integren els Països Catalans; no en va, la manifestació compta amb gent vinguda des de les Illes i el País Valencià. Al meu costat, dos homes grans recorden amb certa nostàlgia les manifestacions del Moviment de Defensa de la Terra de finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, que sovint acabaven amb enfrontaments amb la policia. Hem perdut la combativitat? La resposta a aquesta pregunta obriria un llarg i interessant debat, però el fet és que la manifestació ha aconseguit mobilitzar prou gent. No sé si arribem a ser els 10.000 que diuen els organitzadors, però estic segur que superem a bastament la xifra de 2.000 persones que dóna la Guàrdia Urbana: miro endavant i enrere sense aconseguir copsar ni el començament ni el final de la gran columna humana.

Finalment, gairebé afònics després de tant cridar, arribem al Pla del Palau, on intervenen persones rellevants de l’àmbit polític i social dels Països Catalans. Parla Neus Tur, del grup barceloní de suport a l’Assemblea de Docents de les Illes, que exclama que “Bauzá, Fabra i Mas són igual d’enemics del poble” i assegura que “les úniques fronteres que hi ha són les que ens han imposat els Estats espanyol i francès. Parla Marta Sibina, editora de la cèlebre revista Cafè amb Llet, que diu “estar disposada a lluitar per la independència si és per canviar-ho tot”. Parla Celestino Sánchez, “iaioflauta” natural de Málaga i diputat pel PSUC al Parlament de Catalunya als anys vuitanta, que defensa “una República catalana del 99% construïda des de baix”. I parla també el diputat de la CUP al Parlament, Quim Arrufat, que denuncia les “terceres vies oportunistes”, en al·lusió al federalisme i confederalisme defensats per Pere Navarro i Duran i Lleida, i es mostra contundent davant les amenaces que planen sobre el procés sobiranista: “el capital financer, les multinacionals i l’Estat espanyol intentaran crear un escenari de terror”. Aitor Blanc, portaveu de la campanya, incideix en la importància de la mobilització popular per aconseguir la independència i posar-la al servei del poble treballador català, el subjecte que ha de decidir sobre el seu propi futur: “la independència no ha d’anar acompanyada d’un model econòmic i social en concret. Ha de ser la gent qui el triï”.

L’acte conclou amb música d’Obrint Pas, i jo marxo cap a casa amb la convicció que, a banda de trobar-nos a un pam de la independència, tenim la possibilitat real d’aprofitar-la per capgirar l’ordre actual i edificar, entre totes i tots, un país més just i, per tant, més lliure. Cal, però, seguir insistint en la conscienciació de les masses i la mobilització popular, sobretot en zones a priori difícils per a l’independentisme com ara les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. I fóra necessari, també, treballar conjuntament amb altres col·lectius que es trobin en una línia similar a la de l’Esquerra Independentista, com el Procés Constituent impulsat per la monja benedictina Teresa Forcades i l’economista i activista social Arcadi Oliveres. L’any 2014, l’any que segurament es precipitaran els esdeveniments, serà una bona ocasió per materialitzar aquests plantejaments. Perquè no hem d’oblidar que la independència és un projecte global d’alternativa política, com tampoc no hem d’oblidar el binomi clàssic que sempre ha caracteritzat l’Esquerra Independentista: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social. No hi ha llibertat sense justícia.

Article publicat inicialment a LaNotícia.Cat

La importància de guanyar la batalla propagandística

Darrerament hem pogut comprovar un augment del nombre d'eslògans i cartells de l'extrema dreta als murs i parets de les nostres viles i ciutats. Amb la crisi econòmica i l'increment de l'independentisme al Principat de Catalunya, els diversos grupuscles que conformen l'espectre ultradretà de l'Estat espanyol han trobat les circumstàncies perfectes per dur a terme un creixement gradual de la seva presència als carrers i intentar assolir un arrelament entre certs sectors de las classes populars, especialment el precariat, que no han aconseguit mai; no oblidem que la força del PP, el qual ha servit d'aixopluc electoral per a nostàlgics del franquisme i xenòfobs, ha impedit la consolidació d'una opció a la dreta de la dreta que comptés amb cert suport social i arribés a obtenir quotes de poder. Això, però, no ens ha d'impedir de romandre alerta, perquè observant el que està passant a França amb el Front Nacional de la Marine Le Pen i a Grècia amb Alba Daurada, arribem a la conclusió que l'Estat espanyol reuneix tots els números per ésser el següent indret d'Europa que es vegi amenaçat per les urpes del feixisme i del racisme. Cal evitar que la serp acabi de sortir de l'ou, i una de les primeres passes per aconseguir-ho, a banda de quelcom fonamental com és la conscienciació de les classes oprimides, és precisament contrarestar aquest increment propagandístic ultra que comentàvem al principi. De feina, en tenim molta:

Nuclis ultranacionalistes, La España en Marcha, els neonazis del Casal Tramuntana... Però molt sovint no només es queden en això, sinó que també ataquen pintades i murals antifeixistes i independentistes. És el cas d'un mural que l'Assemblea Nacional Catalana havia realitzat a Premià de Mar, i que fou malmès amb pintura. Les sigles de la Falange Española i la creu cèltica que hi varen pintar al damunt fan evident la motivació feixista i anticatalanista de l'atac:

Així doncs, cal mobilitzar-se i començar a fer front a aquests intents, per part de la ultradreta, d'apropiar-se de l'espai públic i assolir als murs la visibilitat que no tenen a cap altre lloc. La batalla propagandística és essencial, doncs, i l'hem de guanyar sí o sí. En aquest sentit, cal aplaudir la bona feina que estan portant a terme diverses organitzacions antifeixistes, grups anarquistes i les sectorials de l'Esquerra Independentista (especialment Arran i el SEPC), tasca que es pot veure fàcilment a la Universitat Autònoma de Barcelona:

Hem de seguir aprofundint-hi i no deixar-los ni un centímetre de paret. Recordem que l'agitació i la propaganda condueixen a la consciència, la consciència mena vers l'organització i la formació, i l'organització i la formació porten a l'acció.

12-O antifeixista: crònica, impressions i valoració

Ahir, 12-O, el franquista "Día de la Raza", el dia en què es commemora un genocidi que va esborrar pobles sencers del continent americà, els i les antifeixistes ens vàrem mobilitzar. Vàrem sortir als carrers de Barcelona per denunciar el racisme, la xenofòbia i l'ultranacionalisme espanyol més excloent que desprèn aquesta jornada. Per altra banda, també volíem anunciar als feixistes que ahir es manifestaven a Montjuïc i a la plaça Urquinaona que aquí no han estat, no són ni seran mai ben rebuts. 

La jornada antifeixista va iniciar-se de bon matí a la plaça de Sants, on uns quants centenars de persones ens vàrem trobar per iniciar posteriorment la marxa cap a plaça Universitat. La intenció inicial era esperar els neonazis, però finalment la conselleria d'Interior va prohibir-los que iniciessin la marxa cap a Montjuïc al cor del barri de Sants. De tota manera, tot estava llest per mostrar-los el nostre rebuig de cara a una hipotètica trobada amb ells:

 

Entre els manifestants, massiva presència d'anarquistes i de militants i simpatitzants de l'Esquerra Independentista. També cares conegudes, com ara en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament. Cap a mig matí vàrem fer un petit recorregut pel barri i, posteriorment, vàrem iniciar la marxa cap al centre de la ciutat, sempre ben acompanyats pels dispositius de la Brigada Mòbil dels Mossos. Durant el camí vàrem coincidir amb alguns dels manifestants que es dirigien a plaça Catalunya a celebrar la Hispanitat. Més enllà d'intercanvis de retrets i insults, la cosa no va anar a més.

Un cop tots reunits a plaça Universitat, però, sí que vàrem poder palpar una tensió evident . Envoltats de desenes d'antidisturbis i de gent que, tot onejant banderes espanyoles, es disposava a assistir a l'acte unionista, els crits i les amenaces eren força freqüents. L'ambient a la plaça, però, era prou pacífic: moltes pancartes, cançons reivindicatives -La Internacional no hi podia pas faltar- i alguna persona que, tot aprofitant la protecció que li oferia la nostra presència, feia propaganda independentista:

A dos quarts d'una vaig decidir de fer una ràpida incursió, juntament amb una companya i un company, a plaça Catalunya. Amb el DNI a la mà per si algun dels nombrosos mossos que hi havia desplegats al llarg de la Ronda Universitat ens considerava elements perillosos i ens volia identificar, vam avançar cap a la concentració dels unionistes. A mesura que ens hi apropàvem, l'ambient s'anava enrarint: moltíssimes banderes rojigualdas i algunes senyeres, globus taronges de Ciutadans amb el cor de la campanya "#MejorUnidos" i l'himne d'Espanya sonant de manera eixordidora. Moltíssima gent gran i també unes quantes famílies, la manera de vestir de les quals indicava la seva més que probable condició de benestants. Votants habituals del PP de Pedralbes? Podria ser. També s'hi podien observar pancartes del Casal Tramuntana, banderes franquistes i individus amb emblemes de Plataforma per Catalunya. Abans de marxar, vaig quedar-me una estona mirant la plaça i vaig arribar a la conclusió que no es tractava en cap cas d'un fracàs, però que a la manifestació del 15-M de l'any 2011 hi havia molta més gent. 15.000 persones? 30.000? 105.000? No ho sé del cert, però a mesura que el procés sobiranista avanci, l'unionisme, com a reacció natural, també s'anirà fent més fort i anirà aplegant més suports. És quelcom que hem de tenir ben clar. 

A les set de la tarda es va celebrar l'acte unitari contra el feixisme i el racisme, que de bon començament havia de tenir lloc a la plaça Sant Jaume però que, finalment, es va traslladar a la plaça de la Mercè, a tocar del passeig marítim. La veritat és que hi esperava més gent, ja que Unitat contra el Feixisme i el Racisme havia dut a terme una intensa promoció de la concentració als diferents barris de Barcelona i l'´àrea metropolitana, així com entre els moviments socials.

En un ambient més aviat festiu, es varen fer diversos parlaments contra la Hispanitat i a favor dels drets nacionals del poble català, dels 300 subsaharians del Poblenou, del immigrants... Es cantà el Bella Ciao i L'Estaca, i vaig poder gaudir d'una exhibició de dansa peruana abans de marxar. M'hauria agradat quedar-m'hi una estona més, però estava fet pols després de la intensa jornada, havent caminat amunt i avall per mig Barcelona. S'acabava un episodi més d'una eterna confrontació ideològica que aquí, al Principat de Catalunya, vivim de manera tan accentuada.

Des d'un vessant crític, crec que les diverses concentracions antifeixistes haurien d'haver comptat amb més participació. Suposo que això és fruit del conformisme i passotisme que arrosseguem durant anys, sumat a la por davant un possible enfrontament amb els feixistes i/o amb la policia. També es van trobar a faltar més activitats de conscienciació i pedagogia: no ens podem quedar en simples recitals de poesia o repartiments de pamflets, sinó que cal anar més enllà i començar a proposar accions concretes per aturar el feixisme, emmarcades dins d'un pla estratègic. Ni molt menys vull menystenir la bona feina que està duent a terme la gent d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme als barris populars; tot el contrari, només desitjo que la seva acció sigui més efectiva. Un altre tema per solucionar de manera urgent, en línia amb el que comentava en un article anterior, és l'absència d'unitat: diverses manifestacions, poca assistència en conjunt. Malgrat això, aplaudeixo el conjunt de mobilitzacions antifeixistes. Hi va haver una mínima resposta popular, quelcom que altres anys havia estat gairebé inexistent, i molts i moltes vàrem demostrar que no estem disposades a cedir l'espai públic a tots els qui ens volen destruir com a poble i sotmetre'ns a un imaginari nacional de genocidis i feixisme que no acceptarem mai com a nostre. Alguns es van decantar per fer migdiades catalanes al seu confortable llit; d'altres vam optar per ser al peu del canó, tot i l'amenaça neonazi que planava sobre la ciutat. I així seguim i seguirem, i no només el 12-O:  l'antifeixisme és una tasca diària que requereix fermesa, perseverança i coratge.

Violència de gènere i oportunisme racista

El terrorisme masclista segueix colpejant les dones dels Països Catalans. Aquesta vegada, la tragèdia ha tingut lloc a Tàrrega: l'Alba Martí, una noia que només tenia catorze anys, ha mort assassinada per la seva parella, de divuit anys. Malauradament no es tracta de cap novetat, ja que gairebé sempre hem patit la xacra de la violència de gènere. Quelcom que ens hauria de motivar una profunda reflexió sobre el model patriarcal vigent, que indueix a aquest tipus de conductes criminals, i que hauria d'impulsar mesures contundents per evitar que aquests actes es repeteixin; unes mesures, però, que haurien d'anar més enllà del simple control policial i s'haurien de focalitzar en el sistema educatiu, que encara avui fomenta la desigualtat.

Però a banda d'aquesta trista notícia, el que més m'ha sobtat del cas és que moltes persones han parat més atenció a la nacionalitat de l'agressor que a l'acte masclista en si. Així doncs, a les xarxes socials he vist força comentaris relacionant el masclisme amb els immigrants llatinoamericans, com si no hi haguessin hagut mai catalans autors de violència de gènere, i dient barbaritats com ara que calia expulsar tots els dominicans de Catalunya. Com si tota la gent arribada a la nostra terra des d'aquella nació del Carib estigués predisposada de manera natural a perpetrar aquest tipus d'actes o hagués de pagar pel que ha fet un dels seus compatriotes.

Entenc, sobretot en l'entorn més proper de la família i les amistats de la víctima, que aquest assassinat pugui despertar momentàniament les més baixes passions i doni lloc a comentaris que podríem qualificar de racistes i xenòfobs. Si us he de ser sincer, jo mateix no sé què diria o com actuaria davant d'una situació tan trista i desagradable com aquesta. Però hi ha molta gent que aprofita vilment fets com el que acabem de relatar per justificar el seu discurs excloent i estendre'l entre els sectors més vulnerables de la població. I hem de saber distingir bé aquests voltors de l'odi i la confrontació de la resta de gent que, de manera totalment lògica i legítima, protesta davant d'una vergonya que ja fa massa temps que aguantem.

Un assassí masclista és un assassí masclista, es digui Jofre, José, Ahmed o Wilson Andrés. És quelcom que hem de tenir sempre molt clar. I de la mateixa manera que aquests crims s'han de denunciar sense cap mena de mirament, els cometin autòctons o immigrants, tampoc no s'ha de caure en la demagògia de titllar tots els nouvinguts de masclistes. El problema central s'anomena patriarcat, i dones de la immensa majoria de pobles, cultures i religions del món en són víctimes. És en el combat d'aquesta forma de dominació on hem de centrar totes les nostres forces, deixant de banda lectures malintencionades que ens puguin menar per camins ideològicament perillosos.

El 12-O i la urgència de la unitat antifeixista

Aquest 12 d'octubre es presenta com un dels més tensos dels darrers anys: la plataforma La España en Marcha, paraigua organitzatiu sota el qual s'apleguen diversos partits de l'extrema dreta espanyolista -La Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional-, farà una demostració de força a la ciutat de Barcelona. Després de la seva particular presentació davant dels mitjans de comunicació el passat 11 de setembre a Madrid, durant un acte de la delegació de la Generalitat, el feixisme vol seguir advertint el poble català que qualsevulla de les seves demandes que atempti contra la unitat d'Espanya serà resposta, si s'escau, amb violència. Vídeos com aquest, amb proclames com ara "El separatisme és un crim que no perdonarem", són tota una declaració d'intencions:

Els centenars d'ultres que es desplaçaran a Barcelona des de Madrid i altres punts de l'Estat pretenen concentrar-se a la Plaça de Sants a les 11, i iniciaran des d'allà una marxa fins a la plaça Sant Jordi, a Montjuïc. La convocatòria neonazi, però, tindrà resposta popular: ahir diumenge es va acordar, en una assemblea que va agrupar diverses organitzacions, entitats i veïnes del barri de Sants, ocupar des de les vuit del matí la plaça on els neonazis tenen previst reunir-se el proper dissabte. També hi haurà altres actes de caire antifeixista en diversos punts de la ciutat al llarg del dia, entre els quals destaca la concentració convocada a les set de la tarda a la plaça de Sant Jaume per la Plataforma 12-O res a celebrar, i que comptarà amb una nodrida representació de membres d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

La necessitat de reeditar un Front Popular Antifeixista plural i combatiu

Podem estar satisfets, doncs, pel que fa a la reacció de la societat civil catalana davant una amenaça que, tristament, coneixem prou bé i que mai no ha acabat de desaparèixer del tot de l'Estat espanyol, però exhibicions catalanòfobes i obertament feixistes com les que tindran lloc el dissabte ens conviden a reflexionar sobre la necessitat d'articular un ampli Front Popular per combatre els grupuscles ultradretans des de la base. Aquest Front, més necessari que mai davant del creixement de formacions d'extrema dreta cada cop més desacomplexades i violentes que estan nodrint-se del malestar que generen entre certs sectors de la població l'independentisme, la immigració i el descrèdit dels partits polítics tradicionals pels seus casos de corrupció o per la seva gestió de la crisi, hauria d'incloure comunistes, anarquistes, republicans socialistes, militants de l'Esquerra Independentista... En un moment en què els abanderats de l'odi estan actuant de manera contundent arreu del continent contra persones vinculades al moviment antifeixista -els assassinats de Clément Méric a França i de Pavlos Fyssas a Grècia en són exemple-, l'Estat espanyol presenta el brou de cultiu ideal per a l'enfortiment d'aquestes organitzacions ultranacionalistes, anticomunistes i xenòfobes a peu de carrer; és urgent, per tant, saber estar a l'alçada d'eixa amenaça real i començar a bastir ponts i col·laboracions entre els diversos sectors de l'esquerra amb l'objectiu de foragitar qualsevol reducte reaccionari dels nostres barris, de les nostres viles i de les nostres ciutats. Especialment als Països Catalans, on el factor del catalanisme és un dels motius de pes per a l'actuació de l'espanyolisme neonazi.

Que aquest 12 d'octubre sigui un precedent positiu de cara a la construcció d'una unitat antifeixista més que necessària a la nostra terra. Fem-los veure que es troben en territori hostil. Per dignitat, perquè tenim memòria i recordem els nostres avantpassats morts sota les bombes de l'aviació mussoliniana o afusellats per les tropes franquistes, aquest 12-O cal rescatar de l'oblit la vella consigna que va sintetitzar en dues paraules l'esperit d'uns intensos anys de lluita: No passaran!

Cartell de la Guerra Civil que exalta la unitat antifeixista

Classes populars i mobilització

En un país amb una taxa d'atur criminal, especialment alta entre el jovent i els immigrants; amb un seguit de retallades i privatitzacions massives als serveis públics aplicades pel govern autonòmic de CiU; un creixement força preocupant del populisme i del feixisme, el racisme i la xenofòbia als barris populars; i una ofensiva espanyolista sense precedents des de l'inici de la "democràcia" dirigida pel govern central del PP amb la intenció de dur a terme un genocidi lingüístic i cultural als Països Catalans, la mobilització de les classes populars catalanes hauria de ser una constant. La pressió als carrers en defensa dels drets socials i de la llengua i cultura catalana hauria de formar part del nostre paisatge urbà quotidià; les vagues, manifestacions i concentracions de signe social i/o nacional haurien de ser presents arreu del territori gairebé cada dia. La realitat, però, no s'acaba de correspondre del tot amb aquesta imatge ideal projectada al text.

Certament, de mobilització n'hi ha. I no només al Principat; a la resta de la nació hem observat demostracions prou notables de força de la societat civil davant les agressions a la llengua i a la res pública. L'exemple més recent d'això el tenim a les Illes Balears: el passat diumenge, prop de cent mil persones van fer dels cèntrics carrers de Palma una immensa marea verda en defensa d'una educació pública, de qualitat i en català, davant del polèmic TIL o Decret del Trilingüisme, una barroera maniobra del Partit Popular per acabar amb la immersió lingüística. Com afirmava a la xarxa social Twitter l'activista mallorquina Aina Díaz, de l'òrbita del moviment 15-M:

Los ataques que desde el españolismo pepero en Gobierno y Poder Judicial se efectúan contra el catalán son propios d un genocidio cultural
— Aina Díaz ★ (@AinaDiazV) October 2, 2013

Malgrat això, encara hi ha una part molt important de les classes populars dels Països Catalans que viuen completament alienades i prefereixen restar al marge de qualsevol reivindicació que defensi els seus interessos de classe. Aquesta alienació es manifesta de mil i una maneres, i la podem observar fàcilment en el nostre dia a dia: des de la tertúlia al bar de la cantonada, on uns jubilats, els quals després d'haver pencat durament tota la seva vida cobren una ridícula pensió que no els permet de viure la seva vellesa de manera digna, critiquen que els marroquins col·lapsen els ambulatoris i afirmen que cal fer-los fora de l'Estat espanyol; aquells joves que, rondant la vintena d'anys i sense estudis ni treball, comenten asseguts al banc del parc que els nouvinguts els prenen la feina i que són els veritables culpables de la crisi; la mestressa de casa que, suportant la càrrega d'un marit masclista que paga amb ella les contínues rebaixes de sou de què és víctima per part del cap de la fàbrica on treballa, es passa el dia consumint teleescombraria i preocupant-se més de la vida sentimental dels membres de la família reial que de la seva situació com a dona oprimida i de classe treballadora; la colla de gent, una majoria de la qual segurament d'extracció humil, que van acudir a fer costat a Lionel Messi, imputat per frau fiscal, a l'entrada dels jutjats on ell i el seu pare havien de declarar;  l'obrer català que considera que el jornaler andalús li roba mentre aplaudeix Convergència, el partit que està destruint i lliurant a criteris de mercat la res pública catalana; o, per contra, l'obrer català però d'origen andalús que considera la Generalitat i la immersió lingüística els culpables de la seva situació precària mentre vota el PP, aliat dels nacionalistes catalans en l'eix econòmic. 

Així doncs, cal moltíssima conscienciació i treball des de la base i a peu de carrer per incorporar tots aquests sectors de les classes populars que estan caient dins les xarxes de discursos xovinistes, populistes i xenòfobs al contrapoder que, des del plantejament tàctic de la Unitat Popular, hem d'aspirar a construir per assolir l'hegemonia cultural necessària que permetrà a la majoria del poble treballador català conquerir el poder. Com resa la famosa frase de tarannà idealista, però igualment encertada: Si lluites pots perdre; si no lluites, ja has perdut. És tasca de tots i totes les conscienciades insistir en això i dotar la massa adotzenada d'eines que els permetin constatar la seva condició d'alienades i unir-se al bloc històric conformat per les classes oprimides d'aquest país.

La marea verda contra el TIL va inundar els carrers de Palma