La Catalunya independent i la qüestió de la llengua

Un dels afers que més s’estan discutint a l’hora de definir la futura República catalana és l’estatus que haurà de tenir-hi la nostra llengua. I no és pas un tema menor, tenint en compte el procés de minorització en què es troba. Dins del sobiranisme hi ha diverses sensibilitats sobre aquesta qüestió. Per una banda tenim els qui defensen una cooficialitat compartida amb el castellà, entre els quals destaquen Convergència i ERC. El president de la Generalitat, Artur Mas, va afirmar que “el castellà és patrimoni de Catalunya”, idea que comparteix bona part de la cúpula convergent, i va dir que "el castellà seguirà sent idioma oficial i d'aprenentatge obligatori a les escoles catalanes”. Oriol Junqueras, líder d’Esquerra, fou més contundent expressant en un article a El Periódico que “el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte". Junqueras és l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, població del Baix Llobregat amb un elevat índex d’immigració espanyola i on el castellà és l’idioma predominant. La clau del seu èxit al municipi rau en el discurs integrador que ha elaborat. Polítics a part, dins d’aquest grup també caldria incloure intel·lectuals com ara l’exsecretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltas; el director del diari Ara, Carles Capdevila; i l’escriptor Sebastià Alzamora. Electoralisme? Sigui com sigui, és obvi que sense castellanoparlants no hi ha independència.

També n’hi ha que no estan conformes amb  una hipotètica cooficialitat del castellà. És el cas de Solidaritat Catalana per la Independència, que en el seu programa electoral del 2012 defensava que el català fos l’única llengua oficial de la Catalunya independent. “El castellà ha de tenir tots els drets reconeguts, però no el caràcter de llengua oficial; la llengua de cohesió comuna, d'entesa, ha de ser el català", va dir el líder del partit, Alfons López Tena. En la mateixa línia se situen les catorze entitats agrupades sota el web “El clauer”: capitanejades per Òmnium Cultural, aposten per suprimir la cooficialitat del castellà; sense descartar, però, oferir-li “un estatus de reconeixement especial, si així es determina democràticament”. La presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, ja es va mostrar partidària d’una oficialitat única del català, com també el reconegut lingüista Albert Pla Nualart. La Candidatura d’Unitat Popular, en canvi, no és tan explícita: si bé en el programa dels passats comicis llegim que fan “una aposta clara perquè el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua, llengua oficial”, pren com a marc nacional els Països Catalans i parla també de “tenir en consideració el castellà i el francès” i d’”impulsar un debat social sobre quin haurà de ser l’estatus jurídic d’aquestes llengües”. Fins i tot hi ha propostes com la del sociòleg Salvador Cardús, el qual va escriure a l'Ara que no hi hagués "cap llengua oficial". Es va manifestar, però, partidari que el català sigui "llengua pròpia i comuna del nou estat" i que existeixi "un compromís radical a favor de la diversitat lingüística, un dels principals actius culturals i econòmics del país".

Veiem que el debat dóna peu a molts matisos, però cal tenir en compte que, passi el que passi, un estat propi no sempre garanteix la supervivència de la llengua pròpia. La prova d’això la tenim a Irlanda, on el gaèlic, escombrat per l'anglès, amb prou feines és emprat per 70.000 persones com a llengua principal. Tal vegada l'oficialitat única del català es reveli com l’opció més eficaç per combatre la diglòssia i protegir la nostra parla, però també és necessari establir un seguit de mecanismes legals que assegurin els drets lingüístics dels castellanoparlants, que representen la majoria de la població del país. Per últim, cal destacar que tota decisió que es prengui pel que fa a aquesta matèria ha de comptar amb la participació activa i el posterior aval del poble català.

Cartell de la Plataforma per la Llengua

Adéu, Europa?

La Unió Europea se'n va en orris. Els fonaments sobre els quals es va començar a construir aquest gran projecte destinat a evitar desastres com les guerres mundials trontollen. I molts dels qui fa temps crèiem en la idea d'una Europa unificada, confederal i forta davant dels Estats Units ens veiem obligats a reconsiderar les nostres posicions i a plantejar-nos si realment hem de rescatar el continent del seu desastre definitiu o bé deixar que es consumeixi entre les flames dels seus propis pecats, avivades per la crisi econòmica.

L'euroescepticisme cada dia va a més

La temptació de deixar que el castell de cartes caigui pel seu propi pes és bastant atractiva. Motius no en falten. Darrerament hem observat com la Unió Europea, en mans de la senyora Merkel i de la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional), ha esclavitzat per complet els països mediterranis mitjançant el deute i els memoràndums, destruint els seus estats del benestar i posant les seves classes populars contra les cordes. És el resultat de l'anomenada "Europa de les dues velocitats": el nord protestant, eficient i exemplar, contra el sud catòlic, corrupte i vividor. La resposta a aquesta contradicció dialèctica pren diversos matisos segons cada país. A Grècia el descontentament el canalitzen els neonazis d'Alba Daurada i les seves bretolades. A Itàlia són el bufó Beppe Grillo i el seu populista Moviment Cinc Estrelles els que s'erigeixen en salvapàtries davant del monstre de la Unió Europea. També al nord sorgeixen les veus discrepants amb el fet de pagar-los la festa als "ganduls del sud", i això es reflecteix en el creixement que l'extrema dreta està experimentant als països nòrdics. En general, la tònica és similar a la major part dels països: nacionalisme exacerbat alimentat per les més baixes passions de la població que desemboca en un ferotge euroescepticisme. A això cal sumar-li la xenofòbia, recurs comú en temps de crisi. En aquesta ocasió, sobretot islamofòbia: el nouvingut musulmà és el cap de turc i ha de pagar els plats trencats d'una situació que no ha generat ell. El més curiós és que, paradoxalment, els diferents partits euroescèptics i d'extrema dreta estan començant a estrènyer llaços entre ells per tal de reforçar la seva ofensiva contra Brussel·les: Marine Le Pen, del Front Nacional francès, i Geert Wilders, de l'holandès Partit de la Llibertat, segellaven fa poc una aliança de cara a les properes europees. Ambdues formacions, per cert, tenen serioses possibilitats de prendre el poder en les seves respectives nacions 

Marine Le Pen i Geert Wilders

El panorama, com podeu veure, és dantesc. Però tenint en compte el perill que la fi de la Unió Europea pugui donar lloc a un continent totalment fragmentat, amb governs en mans de feixistes i piròmans polítics, el més sensat seria posar sobre la taula un projecte diferent a l'actual, que trenqui amb l'statu quo i alhora cerqui la solidaritat entre els pobles. Un projecte que doni prioritat a les persones per sobre dels mercats. Un projecte que respecti la sobirania dels països i que, alhora, sàpiga teixir ponts entre ells que no passin pels interessos econòmics de sempre. Un projecte que defensi el dret d'autodeterminació de les nacions i que tingui com a valors fonamentals el respecte a la pluralitat lingüística i cultural i la defensa dels drets socials. En definitiva, un projecte pel qual valgui la pena apostar. I aquest projecte, evidentment, passa pel socialisme. Reconstruir Europa des d'una perspectiva de classe no serà pas tasca fàcil, però pitjor és veure com es converteix en un bastió del populisme, l'odi i les desigualtats.

Cartell del Partit Comunista de Grècia

La defunció del PSC: un escenari perillós

El congrés del PSC ha acabat com tots ens imaginàvem: amb la ratificació de les tesis de Pere Navarro. La seva resolució, favorable a un pacte amb l'Estat per fer efectiu el dret a decidir, ha rebut un 83,5% dels suports. El bloc dels crítics, partidaris d'una entesa amb les formacions sobiranistes, ha tornat a ésser derrotat de manera contundent. Àngel Ros, Joan Ignasi Elena i Marina Geli, entre d'altres, saben que tenen poc futur dins del partit i que seguir defensant aferrissadament la pròpia línia pot acabar costant-los mesures disciplinàries i fins i tot l'expulsió, fet que els acabaria enviant al Grup Mixt, amb la CUP. Veurem què passa el dia 4 de desembre, quan es voti al Parlament la sol·licitud de consulta que s'enviarà al Congrés dels Diputats.

Els crítics del PSC: Elena, Ventura, Ros, Geli i Martínez-Sampere

Els socialistes, doncs, han optat per relegar el catalanisme a una posició marginal i competir cos a cos amb Ciudadanos. El problema que hi ha és que tenen les de perdre, perquè el partit lerrouxista, des dels seus inicis, ha mantingut un discurs desacomplexadament espanyolista. I els votants, això, ho valoren molt. En canvi, el PSC s'havia trobat fins ara prou còmode amb les mitges tintes i un catalanisme constitucional "light". Amb el debat sobre la independència com a eix central de la política catalana, però, la societat es polaritza i no hi ha ambigüitats ni terceres vies que valguin. En aquest sentit, el votant del PSOE del Baix Llobregat sap que qui millor defensarà la unitat d'Espanya serà l'Albert Rivera i no el poc carismàtic Pere Navarro, que encara fa malabars amb artefactes federals. Per altra banda, també cal tenir també en compte el tema de la regeneració democràtica: Ciudadanos s'ha sabut vendre molt bé com un eficient antídot contra la corrupció i una praxi política eficient, mentre que el PSC, amb personatges com Daniel Fernández i Manuel Bustos, no pot presumir pas del mateix.  I és que els socialistes són part essencial d'aquest "establishment" nostrat que ara sembla fer-se miques, una de les herbes seques que sobreviuen com poden a la desertització d'allò que s'anomenava "oasi català".

Manuel Bustos, exalcalde de Sabadell, es  troba imputat en el "Cas Mercuri"

I sí, és cert que el PSC compta encara amb una bossa de votants molt fidels, fet que es veu reflectit de manera especial en les eleccions estatals. Però a mesura que passin els anys, aquests votants -molts d'ells gent gran- aniran morint, i tot indica que els seus fills i néts tenen en ment altres opcions polítiques. El relleu generacional, que s'efectuarà al llarg d'un període màxim de vint anys, acabarà per condemnar els socialistes a la més absoluta marginalitat política. La centralitat, de moment, ja l'han perduda.

Pere Navarro s'ha vist desplaçat de l'epicentre del debat sobiranista català

M'agradaria rebaixar, però, l'entusiasme que s'està veient entre les files independentistes per la més que previsible futura desfeta del PSC. Perquè no s'ha d'oblidar que si la immersió lingüística ha prosperat ha estat, en part, gràcies a ells. Ens agradi o no, han estat la salvaguarda del catalanisme a l'àrea metropolitana de Barcelona i als grans nuclis urbans de Catalunya; si no haguessin jugat aquest paper i s'haguessin decantat per una visió més espanyolista i centralista, probablement ara mateix tindríem un país ben diferent. Per tant, que ells puguin ésser fagocitats per Ciudadanos, ferotgement contrari a l'autodeterminació i enemic declarat del model educatiu en català, és una molt mala notícia per a aquesta "cohesió social" que curiosament acostumen a posar com a argument els més unionistes. Tinguem clara una cosa: el partit del "Procés" també es disputa a l'Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet.... i que els lerrouxistes puguin acabar governant totes aquestes ciutats seria una veritable bomba de rellotgeria.

Rivera podria acabar de rematar el PSC

Rodrigo Rato, la sandàlia d'en David i la caverna mediàtica

Una vegada més, en David Fernàndez ha tornat a dir-li a la cara a un banquer el que la majoria de gent en pensem: que són uns mafiosos i uns gàngsters. Aquest cop li ha tocat el rebre a Rodrigo Rato, un personatge que en qualsevol país decent estaria podrint-se a la presó. Val a dir que l'individu en qüestió ha encaixat prou bé l'interrogatori del diputat cupaire i fins i tot s'ha permès el luxe de fer-li una exhibició de la seva xuleria madrilenya. Al cap i a la fi, l'expresident de Bankia sap que els efectes pràctics d'aquesta comissió d'investigació són nuls i se'n podrà tornar a casa ben tranquil, a seguir descollonant-se del poble. Té motius per fer-ho: aquí, per estafar milers de persones i enfonsar entitats financeres, et premien amb un alt càrrec en el si del consell assessor d'un gran banc.

Curiosament, el que més ha indignat els mitjans de comunicació del règim no és la vergonyosa impunitat d'aquest inefable ésser, sinó el fet que el David mostrés el seu enuig amb el famós gest de la sandàlia. Això demostra dues coses: la enorme misèria moral que regna a l'Estat espanyol i la por que hi ha davant les nombroses simpaties que l'actitud de Fernàndez ha rebut aquests dies per part dels moviments socials i de les classes populars. Davant d'això, la caverna mediàtica, un dels anticossos més potents del sistema, ha activat la seva maquinària propagandística: han dit que el diputat de la CUP va voler intimidar Rodrigo Rato fent veure que li llançaria la sandàlia, que va perdre les formes, que el matonisme polític s'ha instal·lat al Parlament... Des del semàfor vermell de La Vanguardia fins a les tertúlies carpetovetòniques de 13TV es fa palesa la incomoditat que el discurs contundent i sense eufemismes d'en David provoca en els sectors socials més benestants i en l'establishment. Les queixes fins i tot s'han fet sentir entre membres de la mateixa "esquerra" espanyola, com és el cas del coordinador federal d'Izquierda Unida, Cayo Lara. Temor davant possibles fugues de vots des d'ICV-EUiA cap a la CUP al Principat? És probable.

Que el bloc dominant, doncs, s'incomodi per un gest tan insignificant és senyal que en David i, de retruc, la CUP i l'Esquerra Independentista estan fent una excel·lent feina i el seu missatge, farcit de recursos dialèctics, estilístics i estètics, cada dia arriba a més gent. Ara només queda que algun dia això es tradueixi de manera operativa tant als carrers com al Parlament. De moment, però, que segueixin així.

Qüestió nacional i hipocresia

Com tots sabeu, l'Artur Mas s'ha desplaçat aquests dies a Israel per cercar marcs de col·laboració amb l'Estat sionista en àmbits com el científic i el cultural. En una conferència a la Universitat de Tel Aviv, el president de la Generalitat ha arribat a afirmar que "Israel és clarament un company de viatge escollit per Catalunya" i ha establert paral·lelismes històrics entre el poble català i el poble jueu. Tot plegat amb l'alegre benedicció de la Pilar Rahola, un dels rostres més visibles de l'independentisme filosionista.

Qui conegui una mica la trajectòria de Convergència no se sorprendrà davant d'aquest fet. La formació nacionalista sempre s'ha emmirallat en Israel, estat que era objecte habitual de les lloances de Jordi Pujol. Aquesta simpatia de certs sectors del sobiranisme català, especialment els més liberals, es pot explicar per diversos motius. En primer lloc, en l'imaginari del nacionalisme espanyol encara perviu  la imatge negativa del jueu, vist com un usurer adinerat enemic de la fe catòlica. Quan els hebreus foren expulsats, els catalans , coneguts pel seu caràcter emprenedor, passen a ocupar el seu lloc: és el xoc entre la perifèria comerciant i mediterrània, on es comença a desenvolupar el capitalisme, i el centre agrari i mesetari on es manté el feudalisme. El franquisme va fer ressorgir aquest pensament ben arrelat en l'inconscient espanyol i, de fet, va rebutjar les relacions diplomàtiques amb Israel, prioritzant el món àrab. L'Estat sionista no seria reconegut per l'Estat espanyol fins l'any 1986. 

La premsa falangista es caracteritzava pel seu antisemitisme visceral

En segon lloc, molts independentistes admiren com els sionistes van aconseguir aplegar bona part del poble jueu al voltant d'un projecte polític a partir del qual van aconseguir bastir, enmig del no-res, un dels Estats més forts del món, i com van saber també recuperar la seva llengua pròpia, l'hebreu, que avui compta amb 5 milions de parlants.

Ara bé, cal tenir en compte que la naturalesa de l'Estat israelià és excloent, condemnant la població àrab a un apartheid vergonyós. No és estrany, doncs, que Israel mantingués bones relacions diplomàtiques amb el règim racista sud-africà: compartien l'essencialisme ètnic. Per tant, tots els independentistes hauríem de ser ben crítics amb la violència diària que exerceix el sionisme contra els palestins, que a base de colonitzacions, bombardeigs i bloqueigs estan essent condemnats a viure en ghettos a la seva pròpia terra. No es tracta d'ésser judeòfobs: és tracta, simplement, de defensar els drets humans i de reconèixer l'existència d'un poble, el palestí, que ha de resistir contínuament les agressions d'un dels exèrcits més ben preparats del món. Nosaltres, com a nació que ha patit tantes vicissituds durant els darrers tres-cents anys, hauríem de ser més sensibles que ningú amb el patiment de la població palestina; i això es pot fer perfectament sense deixar de reconèixer les nombroses persecucions i pogroms que han sofert els jueus al llarg de la història. Recordem que la solidaritat és la tendresa dels pobles. De tots els pobles.

La hipocresia pel que fa a l'alliberament nacional, però, no té lloc només per part de l'independentisme català, sinó que és una conducta habitual dins de determinada "esquerra" espanyola. L'altre dia, per exemple, vaig veure aquesta imatge:

En efecte: UPyD, el partit nacionalista espanyol camuflat de pseudoprogessisme, donant suport a la llibertat i la independència del Sàhara Occidental. És ben curiós que els qui neguen l'autodeterminació del poble català amb l'argument que la sobirania es troba en mans de tots els espanyols no ho apliquin als pobres sahrauís, tot afirmant que la sobirania recau en el conjunt dels marroquins. I és que una part destacada del mal anomenat "progressisme" espanyol acostuma a practicar l'internacionalisme només de portes enfora; de portes endins, les reivindicacions catalanes, basques i gallegues són miserablement titllades de "burgeses", "conservadores" o "nacionalistes". Aquest tic no el veiem només en la formació de Rosa Díez o en el PSOE, sinó que també ha fet forat, desgraciadament, a Izquierda Unida i en diversos grups anticapitalistes. Així ho expressava Manuel de Pedrolo en un article publicat el 25 de novembre de l'any 1981 al Diario de Barcelona:

"L’esquerra espanyola s’avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada (consten les declaracions d’alguns caps de partit) a fer costat a les organitzacions dretanes i alguns cops neofeixistes que el defensen i, per tant, a ajornar la lluita social que és la raó primera de la seva existència, puix que també per a ella una unión sagrada té prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària, l’internacionalisme que en la seva versió correcte no consisteix pas en l’asserviment de comunitats indefenses, en la imposició d’una cultura pretesament “superior” i que, oh paradoxa!, l’esquerra sempre ha considerat que no és la seva, la de l’autèntic poble, car es tracta d’una creació burgesa, com burgesa és aquella pàtria que ara, en el summum de la incoherència, els sense pàtria no estan disposats a perdre…"

Evidentment, la situació dels Països Catalans no és ni de bon tros la del Sàhara. Aquí, per fortuna, no hi ha campaments de refugiats ni passem les penúries que experimenta la població sahrauí. No som pas una colònia, som una nació oprimida. Però la qüestió de fons ve a ser la mateixa: tots els pobles tenen dret a decidir lliurement el seu futur. No estaria de més, per tant, que els espanyols que es consideren d'esquerres —o, emprant un terme més "light", progressistes—, sense deixar de solidaritzar-se amb el Sàhara, llegissin el que deia Marx sobre la qüestió nacional:

"Els pobles que n'esclavitzen uns altres forgen les seves pròpies cadenes"

És molt senzill: independència, sí o no

Si CiU i ERC compleixen el que varen dir, aviat tindrem data i pregunta per a la famosa consulta, sobre la qual ja he parlat a bastament en aquest bloc. Pel que fa a la pregunta que se'ns plantejarà, crec que tots podem coincidir en el fet que aquesta hauria d'ésser clara: Independència, SÍ o NO. Ara bé, darrerament han aparegut un seguit de malabaristes que pretenen marejar la perdiu tot volent introduir conceptes com ara "Estat propi" o "Estat sobirà" a la consulta, o encara pitjor: volen que la resposta a la pregunta pugui ésser triple, afegint-hi l'opció del federalisme. Parlo especialment d'Unió, del PSC i de certs sectors d'ICV-EUiA, els quals s'han erigit com a garants de l'anomenada "Tercera Via".

Als qui volen defugir una pregunta directa sobre la independència i opten per l'estatpropisme els podem parlar de l'"Estado libre y soberano de Hidalgo", amb capital a Pachuca de Soto. És un Estat lliure i sobirà, sí, però forma part integrant de Mèxic. No és, per tant, un Estat independent. D'exemples com aquest n'hi ha a cabassos: l'Estat lliure de Baviera (Alemanya), l'estat o bundesland de Caríntia (Àustria), l'estat de Tocantins (Brasil)... Qualsevulla d'aquestes unitats administratives gaudeix d'infinitat de competències, però es troba subordinada a un Estat central sobre el qual recau la sobirania nacional. Si es vol que la pregunta sigui precisa, doncs, cal evitar aquests termes.

I als qui volen introduir més de dues respostes amb el pretext d'avalar suposats artefactes federals, caldria preguntar-los, en primer lloc, quin model concret defensen. Si el que desitgen és un marc confederal que impliqui la unió lliure de dos pobles lliures —l'espanyol i el català—, aleshores que agafin la papereta del "Sí" a la consulta, perquè no cal ésser cap llumenera per constatar que, si vols unir-te a algú des de la igualtat, primer has d'esdevenir un subjecte independent. Si el que volen, en canvi, és un projecte federal espanyol, amb àmplies competències per a Catalunya però on la sobirania segueixi reposant en el conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat, llavors que agafin la papereta del "No". Perquè, per molta descentralització que hi hagi, Catalunya seguirà subordinada a Madrid. És fàcil d'entendre, oi?

Un cop aclarit això, que cadascú es posicioni legítimament al costat d'una opció o d'una altra. Però deixem-nos de trampes semàntiques i d'ambigüitats estèrils, si us plau. Perquè ja estem una mica farts d'insults a la nostra intel·ligència.