Jo treballaria a Catalunya. Però em trobo en aquella edat, abans de la trentena, en què ja no sóc susceptible de ser escollida per a posicions subqualificades amb sous porqueria, però tampoc tinc prou experiència per ser més que això. Formo part de la que alguns anomenen "generació perduda". Òbviament, a la balança hi pesa més el "treballaria" que no pas el "a Catalunya", i per això, un dia el meu reguitzell de títols i jo vam marxar a buscar-nos la vida fora.
Però no a tot arreu es viu com a casa nostra, i quan una catalana cau en un paviment congelat per falta de pràctica, es trenca un os i necessita una intervenció quirúrgica d'urgència, pot passar el que m'ha passat a mi: que la targeta sanitària internacional, que creia vigent, ja no ho és a l'hora de cobrir factures. M'ho temia: fa massa temps que no cotitzo.
Jo treballaria a Catalunya, on pagaria els meus impostos, tots! I continuaria sense voler cap assegurança privada: continuaria creient en l'estat del benestar.
Demà, per fi, començo a treballar en aquest nou indret. Potser serà l'inici d'un viatge que no em tornarà mai a casa del tot.
Aquesta és la carta que la Gemma M.V. va enviar al diari Ara des de la localitat islandesa d'Akureyri. És només un cas entre molts, però reflecteix clarament la situació que estan vivint un munt de joves catalans acadèmicament ben formats i preparats: no conformes amb una feina i una vida precàries al nostre país, prefereixen emigrar, llançar-se a l'aventura i fer cap a un altre indret. El Regne Unit, els països escandinaus, el Brasil... s'estan omplint de catalans i de catalanes que podran satisfer allà les expectatives i els anhels que aquí no podrien materialitzar mai. Aquesta enorme fuga de cervells (mobilitat exterior, com diria Fátima Báñez) és un veritable drama, una tragèdia nacional, perquè estem perdent el més valuós que tenim: el nostre futur. I el més lamentable és que els nostres governants sembla que no en siguin conscients...
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada