Nous horitzons al Kurdistan

Gràcies a les darreres protestes multitudinàries que han tingut lloc a Istanbul, hom ha situat Turquia al mapa de les revoltes ciutadanes, al costat dels països àrabs. A través dels mitjans de comunicació hem pogut constatar la repressió salvatge i indiscriminada del govern conservador de Tayyip Erdogan contra els manifestants. Uns mètodes que no disten gaire dels que darrerament s'estan aplicant sense cap mena de mirament a l'Estat espanyol, per cert. És normal que es parli de "règim autoritari", de "dèficits democràtics greus" i fins i tot de "dictadura". Ara bé, aquestes actituds tan reprobables per part de l'Estat turc són noves? Doncs no. I la prova la tenim al Kurdistan, on té lloc un conflicte que sovint resta oblidat i que, per fortuna, podria trobar-se en vies de resolució.

Què és el Kurdistan?

Els kurds són un poble descendent de tribus àries de l'Àsia Central que s'instal·laren a l'actual Iran durant el segon mil·lenni abans de Crist. Parlen la llengua kurda, idioma indoeuropeu de la branca indoiraniana, i professen diverses religions, tot i que predominen els musulmans sunnites, els xiïtes, els iadizites i els cristians. La seva nació es troba dividida entre Turquia, l'Iran, l'Iraq, Síria i una petita porció d'Armènia. La major part dels kurds -un 55%- viuen sota sobirania turca i representen entre un 15 i un 20% (15 milions) dels 75 milions d'habitants amb què compta aquest Estat. L'Iran i l'Iraq apleguen un 20% dels kurds respectivament, mentre que a Síria n'hi resideix un 5%. Fora del seu propi territori hi ha 2.051.000 de kurds, distribuïts de la següent manera: 1.300.000 a Europa, 675.000 a l'Àsia i 46.000 al continent americà. Podem parlar, doncs, d'una veritable diàspora kurda.

El PKK i Abdul·là Öcalan

La lluita pel reconeixement del Kurdistan com a nació de ple dret ha estat una constant al llarg de la història. L'any 1984, però, es va fer un pas més en aquesta reivindicació: el Partit dels Treballadors del Kurdistan (Partiya Karkerên Kurdistan en kurd, PKK), fundat l'any 1978 i de tendència independentista i marxista-leninista, va empunyar les armes. Des d'aleshores, i segons fonts de l'exèrcit turc, han mort unes 40.000 persones a causa d'aquest conflicte.

Bandera del PKK  

El president del PKK és Abdul·là Öcalan, el qual també va col·laborar en la fundació del partit als anys setanta. Conegut com a Apo, es troba empresonat en solitari al Mar de Màrmara des de l'any 1999, després d'una recerca per tot el continent europeu. Fins l'any anterior, el dirigent independentista havia gaudit de certa llibertat de moviments al Líban i a Síria, però l'Estat turc va intensificar la seva pressió i Damasc es va veure obligat a expulsar-lo del territori nacional. Öcalan va mirar de buscar resguard en diversos països, com ara Grècia i Itàlia, però finalment fou capturat pels serveis secrets d'Ankara a les portes de l'ambaixada grega a Nairobi (Kenya) i traslladat a Turquia. Inicialment condemnat a mort, Turquia va abolir la pena capital com a gest d'aproximació a la UE i se li va conmutar per una cadena perpètua. L'any 2004, ell mateix va ordenar un alto el foc i va demanar als seus partidaris que abandonessin l'independentisme i es decantessin per l'autonomisme, en un gir estratègic vers una línia més pragmàtica. Malgrat la col·laboració d'Öcalan amb la pacificació del territori kurd i les pressions al PKK, el 2007 els seus advocats van denunciar un enverinament del seu client, després de l'ànalisi d'uns cabells del presoner polític. Malgrat que les autoritats turques ho neguen taxativament, un toxicòleg francès hauria trobat rastres d'estronci i crom més habituals del normal als cabells d'Öcalan. La seva salut hauria empitjorat força des d'aleshores.

El desarmament del PKK i el procés de pau

La violència al Kurdistan turc, però, podria arribar a la seva fi ben aviat. Així ho demostren les històriques declaracions d'Öcalan, tot un clam per la pau: "Ha arribat el moment que callin les armes i parlin les idees". I de moment, les previsions s'estan acomplint: des del passat dimecres 8 de maig, els i les militants del PKK van començar a retirar-se de manera gradual cap a l'Iraq. Moviments com aquest són fruit de les negociacions entre Ankara i l'organització per tal que el moviment sobiranista kurd abandoni la lluta armada i es replegui més enllà de les fronteres de l'Estat turc. A canvi, els kurds gaudirien d'una major autonomia.

Tenint en compte que els anteriors intents de posar fi a la violència -l'alto el foc del 2004, o la temptativa de pau d'Oslo del 2009- han fracassat, què ha hagut de canviar perquè aquesta volta ens trobem a les portes d'un veritable procés de cessament de les hostilitats, amb una actitud inusualment receptiva del govern turc? En aquest gir de la més pura repressió a la negociació hi ha un rerefons clarament electoralista: a les properes eleccions presidencials, Tayyip Erdogan vol presentar-se com l'home que va aconseguir desarmar el PKK. Malgrat l'efecte negatiu dels darrers esdeveniments relacionats amb el moviment #OccupyGezi, una bona resolució de la qüestió kurda podria ajudar-li la popularitat perduda durant les últimes setmanes. Una popularitat que, abans de l'esclat de la indignació als carrers d'Istanbul, era especialment alta a causa de les millores econòmiques i l'assoliment d'una certa estabilitat política. Sembla ser que el president voldria erigir-se en un "nou Atatürk", el pare de l'Estat turc. I oferir una solució als kurds, consistent en una descentralització no gaire accentuada, però suficient com per calmar els seus ànims sobiranistes, podria ser vist com un gran èxit de la seva gestió. Un èxit que podria consolidar el seu projecte polític i permetre-li fer evolucionar el sistema cap a lògiques encara més presidencialistes i autoritàries. No ho tindrà fàcil, però: l'oposició està aprofitant aquestes negociacions per atacar-lo, tot recordant-li que aquells amb qui ara seu a parlar abans eren considerats "menyspreables terroristes" per ell. Per últim, hi ha l'efecte del conflicte sirià: els kurds han establert un Estat de facto al nord de Síria, i Erdogan, ara rival de Baixar al-Assad, podria estar interessat en tenir bones relacions amb un moviment independentista kurd que està fent front tant al règim sirià com a les forces gihadistes rebels.

Si el PKK finalment cedeix, serà especialment per no perdre la centralitat dins del moviment sobiranista kurd, ja que els independentistes sempre han tingut por de perdre protagonisme a favor dels partits nacionalistes legals. Amb aquesta maniobra, Öcalan demostra que segueix movent els fils de les reclamacions del poble kurd. I, de fet, Apo encara és aclamat pel seu poble: centenars de milers de persones es van manifestar a Diyarbakir, la capital kurda, per donar-li suport des de la distància.

Malgrat aquests nous vents de pacificació que bufen al Kurdistan turc des de fa uns mesos, de tant en tant se succeeixen un seguit d'episodis que exemplifiquen que les coses no són tan de color de rosa com ens pensem. El passat mes de gener, tres activistes kurdes eren assassinades d'un tret al cap a la seu del Centre d'Informació del Kurdistan de París. Una de les víctimes fou Sakine Cansiz, cofundadora del PKK. Acció planificada des del mateix Estat turc? Membres dels serveis secrets d'Ankara actuant per lliure? Grups ultranacionalistes turcs? Venjances entre els mateixos guerrillers kurds? Tot plegat responia, evidentment, a un clar intent de descarrilar el procés de pau, el qual no sabem com acabarà. El que està clar és que ens trobem davant d'un nou panorama per al Kurdistan. I, passi el que passi, que cap persona no oblidi tota l'opressió nacional, tots els crims i totes les violacions de Drets Humans que des de fa dècades pateixen els kurds a mans d'un govern turc que també ha de ser criticat per totes aquestes pràctiques, i no només per la repressió contra els indignats que han pres els carrers d'Istanbul.

Informació extreta de diversos fòrums, revistes temàtiques i notícies de la premsa espanyola. Per als interessats en el tema kurd, recomano la lectura de Los derechos del pueblo kurdo, d'en Luis Peral (IEPALA-Editorial, 1997).

Contra el conformisme

"En comptes d'anar a tantes manifestacions, busqueu-vos una feina."

"Les coses són com són i no es poden canviar. Hem de resignar-nos."

"Esteu perdent el temps. Invertiu-lo en coses més productives."

Conformisme. Resignació. Menyspreu. Estic fart de trobar-me joves que em fan aquesta mena de comentaris grisos i decadents. Joves que diuen que queixar-se no funciona, que lluitar és inútil i que la nostra generació, i totes les que vénen al darrere, estan abocades al fracàs. Malament rai, si ens predestinem d'aquesta manera a la derrota i rebutgem fer quelcom des de bon principi. És cert que les persones realment conscienciades som una ridícula minoria; una minoria molt activa i que fa molt de soroll, però una minoria al cap i a la fi. És cert que, per molt que alcem la veu i ens mobilitzem, difícilment les coses canviaran d'un dia per un altre. I és cert també que el context desanima, i el fet d'haver vist com es desinflaven les bombolles del 15-M i de l'11-S, dues respostes populars contundents a la triple crisi (socioeconòmica, democràtica i nacional), potser dóna motius per a l'escepticisme. Però no per això hom ha d'abandonar la trinxera. L'apatia de la multitud precària és el millor aliat de l'oligarquia i de la plutocràcia per seguir actuant amb total impunitat contra els nostres drets i contra el nostre futur. Jo no vull ser un altre jove més condemnat a feines precàries amb un sou ridícul o bé a l'emigració ("mobilitat exterior", com diria la ministra Fátima Báñez") a Llatinoamèrica o a un país nòrdic. No em dóna la gana. I vosaltres, què? El voleu, aquest avenir? Estic segur que no. A què espereu per plantar cara, doncs? Com deia Manuel de Pedrolo:

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res

Per tant, encara que sigui per una simple qüestió de dignitat, hem de seguir dempeus. No els donem als de dalt el plaer de veure com ens trepitgen una volta i altra sense que nosaltres hi oposem resistència. Una darrera cita, en aquest cas del poeta mallorquí Blai Bonet:

Lluita, si pots, i, si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer

Així doncs, a baix els plors i la derrota, i amunt els punys i la força. Que tenim un munt de feina per fer, i tot és possible.

O consulta o consulta

Doncs res, sembla ser que la consulta (per què parlar de referèndum?) no corre presa. L'Artur Mas ja ha dit que esgotarà la legislatura, que cap problema, i ha descartat una Declaració Unilateral d'Independència (DUI). Em sobta la innocència -potser millor dir estupidesa- dels nostres dirigents polítics. Ens trobem davant d'una oportunitat històrica única per assolir la independència (encara que sigui només d'una part de la nació). La triple crisi -nacional, econòmica i institucional- és la conjuntura ideal per il·lusionar els catalans i les catalanes amb la construcció d'un nou projecte polític, un nou país construït des d'uns fonaments que no ens aboquin a repetir els mateixos errors que s'han comès sota ocupació espanyola. Cal aprofitar-ho abans no sigui massa tard; però en comptes d'això, veiem com la consulta es va endarrerint i com no es pren cap decisió operativa que ens permeti autogovernar-nos. Ara bé, de gestos simbòlics no en falten: declaracions de sobirania, creació de consells de transició nacional, peticions per dialogar amb Madrid... Això darrer és el més graciós: ens diuen constantment que no, però nosaltres seguim entestats a continuar negociant amb aquest mur, aquest  bloc monolític que és l'Estat espanyol i la legalitat del qual sempre anirà contra les nostres aspiracions. Com molt bé diu l'escriptor badaloní Julià de Jòdar:

Si l'opressor et diu no a tot; si descartes una consulta sense el seu permís; i si no ets capaç de proclamar-te independent...¿què et queda?
— julià de jòdar muñoz (@julidejdarmuoz) 12 de juny de 2013

Moments històrics com el que estem vivint requereixen valentia i decisió. I, després de tants anys de mesellisme i de pactisme de fireta, ja toca una mica de rauxa. Sabent del cert que sota el règim autoritari espanyol no tenim futur, l'única sortida que garanteix un major benestar per a tots els catalans i per a totes les catalanes, així com l'oportunitat d'edificar un nou marc polític i social lliure dels errors del passat, és exercir l'autodeterminació i, posteriorment, dur a terme un procés de secessió. Al cap i a la fi, l'Artur Mas sap que no té alternativa: o consulta o consulta. La covardia, els enganys, les ambigüitats i la falta d'ambició es paguen. Només cal fer un cop d'ull a la darrera enquesta del GESOP publicada pel diari El Periódico, la qual situa, per primer cop des de la II República, ERC com a primera força.

L'interès pel català a Espanya

Les dades de l'Informe de Política Lingüística de l'any 2011, que fou presentat pel conseller Mascarell, constaten el fet que el català no interessa gaire a les Espanyes. De l'informe es desprèn que arreu del món hi ha 119 universitats en què 7.029 estudiants estan seguint cursos de llengua, cultura o literatura catalanes. Països com Alemanya, els EUA, França, Hongria, el Regne Unit, Sèrbia, la República Txeca i Itàlia compten amb més estudiants de català que Espanya, on només hi ha 4 centres on s'ensenya, amb un total de 187 alumnes. Tenint en compte això, em costa d'entendre com pot ser que hi hagi gent que encara se sorprengui per l'ofensiva que el PP ha iniciat contra les altres llengües de l'Estat. En comptes de valorar-les i de defensar-les com un tresor que cal preservar i fomentar, es dediquen a uniformitzar culturalment i lingüística Espanya tot esborrant progressivament el nostre fet diferencial, que l'imaginari nacionalista espanyol sempre ha considerat com una anomalia, un tumor que cal extirpar. Al cap i a la fi, com deia Fraga, som "territori conquerit" i, per tant, el nostre destí ha de ser l'assimilació, com molt bé ho demostra aquest mapa:

La llei Wert o els atacs contra la unitat de la llengua al País Valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent -els quals segueixen la lògica del Divide et impera- no són res més que les primeres passes d'un camí que ha de menar cap a la castellanització completa d'Espanya, i la nostra reconversió en un mer reducte folklòric, com ha passat amb els occitans o amb els bretons sota el domini francès. És sorprenent i inusual, doncs, aquesta conducta envers el català? No. L'espanyolisme conservador, hereu del nacionalcatolicisme franquista, sempre ha entès Espanya només des de la visió central castellana, i mai des d'un concepte de plurinacionalitat, tolerància i respecte. I aquesta mentalitat, malauradament, s'ha traslladat a bona part de la societat espanyola. La prova la tenim en aquest escàs nombre d'estudiants espanyols que s'han interessat per la nostra llengua i per la nostra cultura.