El lerrouxisme com a manifestació populista de la dreta espanyola

El precedent: el republicanisme radical de Lerroux

Si coneixeu mínimament la història contemporània de Catalunya, el nom d'Alejandro Lerroux us sonarà. Sí, es tracta d'aquell líder polític, conegut com l'Emperador del Paral·lel, que va esdevenir el malson de la Lliga Regionalista durant la primera dècada del segle XX. Al capdavant del Partit Republicà Radical, excitava les masses obreres de Barcelona amb discursos populistes i demagògics que barrejaven l'anticatalanisme i l'anticlericalisme:

“Rebelaos contra todo: no hay nada o casi nada bueno. Rebelaos contra todos: no hay nadie o casi nadie justo.

Sed arrogantes… Sed imprudentes… Sed osados… Luchad, hermosa legión de rebeldes…

Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles, para que el fuego purifique la infame organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos.

Hay que hacerlo todo de nuevo, con los sillones empolvados, con las vigas humeantes de los viejos edificios derrumbados, pero antes necesitamos la catapulta que abata los muros y el rodillo que nivele los solares…

Seguid, seguid… No os detengáis ni ante los sepulcros ni ante los altares. No hay nada sagrado en la tierra… El pueblo es esclavo de la Iglesia… Hay que destruir la Iglesia… la tradición, la rutina, los derechos creados, los intereses conservadores, el caciquismo, el clericalismo, la mano muerta, el centralismo y la estúpida contextura de partidos y programas…

Muchachos, haced saltar todo eso como podáis… Luchad, matad, morid…”

Tenint en compte el to exaltat i revolucionari del discurs, és normal que el republicanisme radical de Lerroux resultés atractiu per a molts sectors de les classes populars catalanes. Això, sumat al fet que el catalanisme estava hegemonitzat per la burgesia catalana més conservadora, relacionada amb la patronal i amb l'Església, donava ales a aquest fenomen que podríem definir com a espanyolisme pseuobrerista. El que més tard, en honor al seu pare ideològic, seria batejat com a "lerrouxisme".

Caricatura d'Alejandro Lerroux al
setmanari catalanista Cu-cut!

L'esclat de la Setmana Tràgica, però, marca un punt d'inflexió en l'ascens del populisme republicà radical: Lerroux i els seus sequaços varen ser vistos com uns oportunistes que pretenien aprofitar la revolta contra el reclutament per a la Guerra de Melilla i la forta onada anticlerical per treure'n rèdit electoral, alhora que l'anarquisme va començar a fer forat entre les capes populars, essent la tendència predominant dins la classe obrera catalana. No és casualitat que la CNT, doncs, nasqués a Barcelona l'any 1910. De fet, els enfrontaments entre lerrouxistes i anarquistes per l'hegemonia ideològica entre la població humil també van ser freqüents; prova d'això és que el cèlebre líder anarcosindicalista català Salvador Seguí, "El Noi del Sucre", era també conegut com "El Martell del lerrouxisme". Es deia que Alejandro Lerroux i els seus seguidors més fanàtics el temien i odiaven.

Salvador Seguí, secretari general de la CNT a
Catalunya des del 1918

Amb l'arribada de la Mancomunitat i el pistolerisme, el principal antagonisme se situa entre la Lliga, els sindicats grocs i les forces d'ordre de l'Estat, per una banda, i els anarquistes, per l'altra; els lerrouxistes encara resten més arraconats, doncs, de l'epicentre polític i social del moment, que no era cap altre que el de la llluita de classes. La seva marginació definitiva, però, es donarà amb la dictadura del general Primo de Rivera, que posarà dins del mateix sac de la repressió l'anarquisme, l'obrerisme, el catalanisme, el progressisme... En aquell moment comença a adquirir certa força el republicanisme federal de caire catalanista i fins i tot el separatisme, amb l'Estat Català de Francesc Macià, el qual va intentar alliberar des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, sense èxit, Catalunya. L'enemic comú era clar: la monarquia, el règim de Primo de Rivera, els conservadorisme i la burgesia catalana, la qual, més preocupada per mantenir l'ordre social que per la qüestió de l'autonomia o les reivindicacions culturals, va donar suport al directori militar.

Francesc Macià, de militar espanyol a
President republicà de la Generalitat

L'any 1931 es proclama la II República i ERC, formació impulsada per Macià i l'advocat laboralista Lluís Companys, entre d'altres, esdevé el principal partit de Catalunya, en oposició a la Lliga Catalana. Els republicans, que compten amb el suport de la petita burgesia catalana, el proletariat rural i part del proletariat urbà, s'mposen al PSOE i als radicals dins l'espectre de l'esquerra. En aquells anys, el partit de Lerroux experimenta un viratge cap a la dreta que el durà a acceptar, dins del seu govern de l'anomenat Bienni Negre, l'entrada de la coalició ultraconservadora i reaccionària de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). Davant l'amenaça que suposava aquest govern per a les conquestes socials assolides durant els darrers anys i per a la mateixa República, es varen produir dues revoltes l'octubre del 1934: l'una a Astúries, de marcat caràcter socialista, i l'altra a Catalunya, on Lluís Companys, President de la Generalitat des de la mort de Macià el Nadal del 1933, va proclamar l'"Estat Català dins de la República Federal Espanyola". Lerroux va declarar l'Estat de Guerra i ambdós focus subversius varen ésser sufocats per l'exèrcit: el govern de la Generalitat fou empresonat. El fet que a Catalunya la revolta tingués un caire nacionalista va allunyar els anarquistes de donar-hi suport, un dels factors que, juntament amb d'altres causes, expliquen el fracàs del gest de Companys.

Lerroux va rebre la felicitació de la Falange per la seva actuació durant aquella jornada. Des d'aleshores, els radicals van quedar encasellats dins del bàndol filofeixista i ultradretà, abandonant tot tret obrerista que encara poguessin conservar. Davant la sublevació militar del juliol del 1936 i la posterior mobilització de les forces i milícies de l'esquerra per aturar-la, Alejandro Lerroux s'exilia a Portugal. El republicanisme radical, com a tal, desapareix, però el lerrouxisme tornaria a tenir cert recorregut moltes dècades després. Concretament, en l'actualitat.

L'aparició de Ciutadans

Des de començaments del segle XX, el mapa sociològic català ha experimentat canvis molt profunds. Després de les grans onades immigratòries dels anys 20, 30, 40, 50 i 60, una part molt important de les classes populars catalanes és originària del sud d'Espanya, de l'Aragó i de Galícia. El sentiment identitari espanyol que molts d'aquells immigrants i els seus descendents mantenen, lligat a l'associació que algunes persones encara fan entre catalanisme i burgesia (el PSUC va fracassar a l'hora de convèncer tots els sectors d'origen immigrant de la classe obrera catalana de la necessitat d'enllaçar els drets socials amb els drets nacionals), dóna com a resultat el brou de cultiu idoni perquè moviments polítics lerrouxistes tornin a fer forat a Catalunya. El primer senyal d'alerta el va donar el Partido Socialista Andaluz, que l'any 1980 va obtenir dos escons al Parlament; representació que va perdre als següents comicis. L'amenaça no es materialitzaria del tot fins l'any 2006, quan Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació liderada per un antic afiliat a Nuevas Generaciones del PP, Albert Rivera, i integrat per un bon nombre d'intel·lectuals espanyolistes i exmembres del PSC-PSOE, entra a la cambra catalana amb 3 representants. El partit, que fonamenta el seu discurs en la defensa de la Constitució, la guerra contra la immersió lingüística i l'anticatalanisme, ha anat alimentant-se fonamentalment de votants tradicionals del PSOE per arribar als 9 diputats actuals. La triple crisi (econòmica, democràtica i nacional) ha estat el brou perfecte per tal de fer-los visualitzar com una alternativa de govern. Amb l'eficàcia del tàndem Albert Rivera-Jordi Cañas al Parlament, els quals han sabut complementar l'estil demagògic de l'un amb el llenguatge agressiu i el perfil més esquerrà de l'altre, Ciutadans ha esdevingut l'oposició més bel·ligerant contra el sobiranisme, en especial contra CiU i el President Artur Mas.

Però en què basen el seu discurs? Com es defineixen en l'eix esquerra-dreta?

Buidor ideològica i populisme

Ciutadans es defineix com un partit "de centreesquerra no-nacionalista" i "liberal-progressista". Molta gent els considera la veritable filial del PSOE a Catalunya, essent el PSC vist com un partit catalanista més. Ancorats fermament en un nacionalisme espanyol que utilitza la Constitució i la legalitat vigent com a principal argument amb què defensar-se, els seus dirigents, paradoxalment, afirmen oposar-se al nacionalisme, el qual només identifiquen amb el catalanisme i l'independentisme, i elaboren un discurs socialitzant, defensant l'Estat del Benestar i associant necessàriament les retallades i privatitzacions a la res pública amb el procés sobiranista. Un dels seus mantres preferits és el de dir que la Generalitat malbarata diners de manera innecessària en afers identitaris com ara la promoció del català mentre aplica terribles retallades socials. També diuen defensar la regeneració democràtica, la transparència i la lluita aferrissada contra la corrupció; en aquest sentit, s'han convertit en un dels principals malsons per a CiU al Parlament, utilitzant temes com el Cas Palau o la imputació d'Oriol Pujol com a armes polítiques amb què desgastar la coalició nacionalista i, de passada, atacar el sobiranisme. Ja ho afirmava de manera contundent Rivera, en la seva línia demagògica habitual: "els qui ens volen separar d'Espanya tenen les mans brutes". 

Ara bé, si analitzem detalladament el partit, constatarem que tot l'ideari del partit es basa, fonamentalment, en la defensa de la unitat d'Espanya. Tota la resta de temes seran tractats de manera oportunista en funció d'això; no deixa de ser curiós, per exemple, que durant el Tripartit les reclamacions socials de C's fossin escasses, mentre que ara, quan governa CiU, hagin posat l'accent en la defensa de l'Estat del Benestar. La finalitat és clara: anar nodrint-se amb els vots de la classe obrera d'origen espanyol gràcies a discursos pseudosocialdemòcrates com els que ens tenen acostumats a sentir al Parlament darrerament. Malgrat això, les incoherències salten a la vista. Socialisme? Liberalisme? Socioliberalisme? Fixeu-vos en el cartell:

Per altra banda, el discurs de la regeneració democràtica queda desacreditat del tot quan Albert Rivera porta tres legislatures consecutives presentant-se com a cap de llista al Parlament i vivint de les institucions catalanes que ell tant critica. També sorprèn el fet d'exigir transparència a d'altres formacions i negar-se, alhora, a donar explicacions sobre les ombres al voltant del finançament del partit, tal i com va assenyalar el diari Ara:

Un altre fet curiós és que un partit que s'autodenomina d'esquerres coincideixi amb el PP i amb Plataforma per Catalunya (partits amb els quals competeixen electoralment a l'àrea metropolitana de Barcelona) a l'hora d'enfocar certs temes relacionats amb la immigració. Per exemple, ells van ser els únics, juntament amb els populars, que van posicionar-se a favor de la limitació de la sanitat per als immigrants irregulars. També van proposar prohibir el burka, mesura que lliga amb el populisme islamofòbic que està fent estralls a Europa. Un progressisme un tant estrany, certament. Però no es pot negar que el seu espanyolisme sense mitges tintes i el seu oportunisme en l'eix esquerra-dreta, gràcies al qual estan aconseguint ésser vistos com una alternativa al PSC, els està resultant beneficiós.

El Movimiento Ciudadano, o el falangisme emmascarat

Albert Rivera es veu amb tanta força que fins i tot ha volgut traslladar el seu projecte polític al marc estatal: l'anomenat Movimiento Ciudadano (això de "Movimiento" sona una mica malament, oi?) cerca establir-se com una alternativa a la partitocràcia bipartidista del PPSOE. Haurà de competir, doncs, amb UPyD.

Albert Rivera presentant el Movimiento Ciudadano

Era qüestió de temps que Rivera, esperonat pels seus bons resultats a Catalunya, acabés portant el projecte de Ciudadanos a la política espanyola. Els lemes que empren són similars als de la formació de Rosa Díez: davant de la corrupció, Espanya; davant del secessionisme, Espanya; davant de dretes i esquerres, Espanya. Ja ho diu ben clar el manifest del "Movimiento":

La nova etapa exigeix tancar i enterrar el capítol de les dues Espanyes, així com les lluites territorials

És a dir, que de memòria històrica, res de res. Els morts seguiran a les fosses i a les cunetes i el Valle de los Caídos, per vergonya de molts, dempeus. Una vegada més, aquest progressisme sobta. Ens trobem, doncs, davant del nou falangisme emmascarat, que mira d'articular un nacionalisme espanyol atractiu amb unes formes amables, però que en el fons representa el rescat de l'esperit nacionalcatòlic de l'España una, grande y libre justament quan el principal partit que vehiculava aquest sentiment, el PP, passa per un mal moment.

La solució: ideologitzar les classes populars

Definitivament, tot això és el que podem esperar de C's. I a mesura que el procés d'autodeterminació del poble català avanci, hem de ser conscients que aniran creixent quant a suport electoral. Les darreres enquestes, de fet, els situen com a tercera força al Parlament. En qualsevol cas, el més important és que des de l'esquerra s'ataqui i es denunciï constantment el seu fals progressisme i es faci pedagogia als barris de classe treballadora. La ideologització i conscienciació social i nacional de les classes populars és una tasca més que necessària per tal d'impedir que caiguin en les xarxes de l'espanyolisme populista i de moviments racistes i xenòfobs. Recordem la mítica sentència de Gramsci:

El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.

Així doncs, plantem cara a aquests monstres. Que el metafalangisme no acapari el descontentament.