El 2013, l'any de la Via Catalana, se'n va i ens deixa un panorama polític i social més que agitat:
Una consulta d'autodeterminació per realitzar, pactada entre CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP.
Una deriva ultraconservadora del govern espanyol, que ha posat en el seu punt de mira la sobirania de les dones sobre els seus propis cossos i ens ha menat de dret als temps més foscos de la dictadura.
Noves ofensives espanyolitzadores per part dels sectors més colonialistes del PP al País Valencià, les Illes i la Franja de Ponent.
Unes classes populars contra les cordes, ofegades per la precarietat, l'atur, la manca d'expectatives de futur i uns impostos astronòmics que no es corresponen amb els serveis que haurien de rebre.
Podem preveure, per tant, que el 2014 serà un any en què la tensió entre l'Estat espanyol i el poble treballador català s'aguditzarà. Madrid activarà tots els mecanismes de què disposa, incloent les clàssiques clavegueres estatals que en el seu dia ja va fer servir contra l'incipient anarquisme dels anys setanta com contra l'esquerra abertzale, i treballarà activament per tal que la consulta no es dugui a terme. L'alta burgesia catalana i els mercats, seguint el seu tradicional paper de suports indispensables de l'opressor, hi col·laboraran. És probable que Convergència, partit dretà molt habituat a dinàmiques pactistes i tradicional dipositari del seny entès com a sinònim de covardia, no s'atreveixi a desafiar fins a les darreres conseqüències l'statu quo i tot plegat desemboqui en unes (noves) eleccions plebiscitàries, amb el fantasma d'una Declaració Unilateral d'Independència planant-hi. Ens trobarem, per tant, en un escenari de conflicte polític obert, i hauran de ser les classes populars catalanes, que ja varen prendre els carrers les dues passades Diades, les qui desbordin el marc legal espanyol per davant de les institucions burgeses i portin les regnes del procés d'alliberament nacional. Finalment, el debat nacional accelerarà les tensions internes dins Convergència, Unió, el PSC, Iniciativa i Esquerra Unida, posant tots els ingredients de cara a un futur ensorrament del mapa polític català fruit de la Transició.
Pel que fa a l'eix social, és probable que el fet de veure en la independència una escletxa a través de la qual trencar el Règim del 78 i construir un nou país més just i on el desenvolupament de la lluita de classes, ja sense la llosa de l'Estat espanyol, augmenti les probabilitats de fer prosperar una alternativa socialista davant del neoliberalisme desenfrenat de Convergència i a la insípida socialdemocràcia d'ERC, sumi sectors d'esquerres tradicionalment allunyats del sobiranisme al mateix. L'enfortiment del missatge anticapitalista dins un independentisme sovint massa allunyat de la realitat que es viu als barris obrers del nostre país és un fet, però encara queda molt camí per recórrer. A nivell de reivindicacions econòmiques i sectorials immediates, res no fa pensar que la PAH, els professionals sanitaris, els mestres, els estudiants, els jubilats i tants altres col·lectius no tindran motius per sortir, de nou, als carrers i fer-se sentir. I més quan la situació econòmica sembla estancar-se, l'atur no baixa de manera espectacular com s'havia afirmat amb tanta insistència des del govern i el pessimisme segueix instal·lat entre la major part de la població. L'abast d'aquestes manifestacions de desencís amb el sistema, però, seguirà essent limitada i tot indica que seguirem assistint a una total manca de coordinació entre les diverses lluites. La Revolució fóra més fàcil en una Catalunya independent, però les condicions subjectives no variarien gaire i, en aquest sentit, caldria seguir batallant.
El 2014, si més no, serà un any intens i interessant. Tenint en compte això, haurem d'exigir-nos ser a l'alçada del moment històric que viurem. Només em queda desitjar-vos, preuats lectors i preuades lectores, un molt bon Any Nou i molta força, que necessitarem tota la que tenim i més.
"El periodisme es troba en crisi" és una frase que, malauradament, sentim freqüentment. No m'agraden aquest tipus d'afirmacions categòriques, però el cert és que resulta verídica si fem una ullada als mitjans de comunicació espanyols.
El panorama és desolador: l'esport s'enfoca des de la perspectiva del panem et circenses per tal d'alienar les masses, la telebrossa assoleix vergonyosos alts índexs d'audiència i la premsa escrita es troba cada vegada més monopolitzada pel sensacionalisme barat. I els mitjans rigorosos, els periodistes compromesos, la qualitat informativa? Hi són, però neden en les fredes aigües de la indiferència mediàtica. De manera aproximada, una breu descripció de la situació dels mitjans de comunicació de l'Estat espanyol seria aquesta. Una visió massa catastrofista, tal vegada? Jo preferiria titllar-la de realista. Però no oblidem que, molt sovint un bon bany de realitat esdevé l'exercici necessari per veure com són realment les coses i poder canviar-les.
Les portades de La Gaceta són una prova evident
de la decadència de la praxi periodística espanyola
És cert que existeixen iniciatives ben intencionades que dignifiquen bastant la professió periodística: mereix menció especial "Salvados": el programa televisiu de Jordi Évole, de notable èxit, ha exercit com un fenomenal altaveu de denúncia de múltiples problemàtiques que afecten les classes populars, des de l'accident del metro de València fins als desnonaments. I això tenint en compte, evidentment, que disposar d'un espai d'aquest tipus en un mass media del gran capital representa moltes limitacions a l'hora de desenvolupar la crítica social. Tanmateix, la immensa majoria de la població prefereix l'espectacle que ofereixen certes tertúlies radiofòniques, aquells platós de televisió que es converteixen en autèntics abocadors morals on donar a conèixer el més vil de la condició humana i titulars tendenciosos i malintencionats en diaris identificats amb el espectre polític de la dreta/ultradreta. Només cal observar les portades de La Razón i La Gaceta per comprovar fins a quins nivells ha caigut la praxi periodística a Espanya. Ni tan sols els mitjans considerats "progressistes" se salven: el diari El País publicava, fa poques setmanes, un editorial molt crític amb el gest que el diputat David Fernàndez va tenir amb Rodrigo Rato, traient-se la sandàlia com a mostra d'indignació. Sabent que el major accionista d'aquest mitjà és Telefònica, no és gens d'estranyar. Així doncs, no només tenim uns mitjans, en general, amarats de mediocritat, sinó venuts a l'oligarquia i als lobbies econòmics i depenents, com no, del poder polític de torn.
Belén Esteban és un dels principals rostres de la telebrossa
a l'Estat espanyol
Un cop feta la tètrica radiografia, cal preguntar-se si hi ha lloc per a l'esperança. I aquest petit raig de llum que s'obre pas entre les més negres tenebres informatives el veiem quan els periodistes de Canal 9, sempre al servei del govern autonòmic valencià i els seus foscos tripijocs, es rebel·len i s'expressen sense por, autogestionant el mitjà al marge de les brutes grapes del Partit Popular; el veiem cada vegada que un tertulià evita els arguments ad hominem i el simplisme, decantant-se per una anàlisi profunda de la realitat i una exposició civilitzada i respectuosa de les seves idees; i el veiem també en el gest dels milers de periodistes anònims que han avantposat les seves idees i la seva dignitat professional a la possibilitat de guanyar-se un bon sou, renunciant a la manipulació i a posicionar-se segons el que dicti la línia ideològica del mitjà de torn. De les futures generacions de periodistes dependrà que aquestes petites escletxes de llum solar acabin donant lloc a una més que necessària primavera dels mitjans de comunicació.
Els treballadors de Ràdio Televisió Valenciana van
demostrar que la dignitat professional en el món del
periodisme és possible
Doncs bé, ja tenim pregunta per a la famosa consulta. O, millor dit, preguntes: com molts ens temíem, Unió Democràtica i Iniciativa han guanyat el pols i han acabat encolomant-nos la doble pregunta que donés lloc a la "tercera via". El resultat:
Vol que Catalunya esdevingui un Estat?
En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?
Si més no, s'ha acabat incloent-hi el concepte "independent". Una petita victòria que aporta un xic de claredat a la pregunta. Els problemes vénen, però, a l'hora de ponderar i interpretar-ne els resultats, per tal de prendre decisions operatives d'acord amb aquests. Com ja vaig explicar en un article anterior, aquest tipus de consulta deixa un marge força ampli a les mitges tintes i les ambigüitats, que podrien dificultar enormement una lectura més o menys unànime del desenllaç del plesbiscit. És el que tenim, però, i haurem de fer campanya en base a això.
Ara bé, el que menys em preocupa és la pregunta. A mi el que de veritat em té amoïnat és la resposta que haurem de donar quan l'Estat espanyol, a través dels múltiples mecanismes de què disposa, prengui mesures contra la consulta i tots els actors polítics que l'han convocada. Dirigents del PP ja s'han expressat en aquest sentit, i el mateix Mariano Rajoy s'ha mostrat contundent: "Els garanteixo que aquesta consulta no se celebrarà". Com gairebé sempre, ens planten la inviolable i sagrada Constitució (bé, sempre i quan Brussel·les i la troika no diguin el contrari, és clar) per dir-nos que la ruta que hem emprès ens mena de dret a un carreró sense sortida, i que, per tant, l'autodeterminació no existeix per als pobles de l'Estat espanyol.
Mitjans d'arreu del món s'han fet ressò de la negativa del govern espanyol
a acceptar la consulta
No deixa de ser lògic que reaccionin així. Són fills del Règim del 78, i el seu deure és defensar-lo. La pilota no es troba, doncs, a la seva teulada; es troba a la nostra. De fet, fa temps que hi és. I fóra bo que ho comencéssim a assumir: no ens regalaran pas res, no cediran ni un miserable pam, no escoltaran la comunitat internacional per molt que aquesta es posicioni a favor nostre. Queda clar, per tant, que el dret a decidir no l'hem de pidolar, l'hem de prendre. I això implicar estar a l'alçada del moment històric quan l'Estat espanyol jugui les seves cartes i estar disposats a anar fins al final, optant per la desobediència civil com a veritable única via per tal de satisfer els nostres anhels. Quelcom que no només és obligació de la nostra classe política, sinó també responsabilitat del poble. Ens organitzarem per celebrar igualment la consulta, diguin el que diguin les lleis espanyoles? Seguirem l'exemple de les sufragistes, dels lluitadors contra l'esclavisme, de Mandela? Si cal sortir als carrers massivament i protegir la Generalitat o plantar cara als qui volen negar-nos la nostra voluntat de ser i d'esdevenir, haguem nascut aquí, a Andalusia o al Marroc, ho farem?
Personalment, crec que només ens cal una cosa: coratge. Carreguem-nos de coratge, doncs, i via fora.
El precedent: el republicanisme radical de Lerroux
Si coneixeu mínimament la història contemporània de Catalunya, el nom d'Alejandro Lerroux us sonarà. Sí, es tracta d'aquell líder polític, conegut com l'Emperador del Paral·lel, que va esdevenir el malson de la Lliga Regionalista durant la primera dècada del segle XX. Al capdavant del Partit Republicà Radical, excitava les masses obreres de Barcelona amb discursos populistes i demagògics que barrejaven l'anticatalanisme i l'anticlericalisme:
“Rebelaos contra todo: no hay nada o casi nada bueno.
Rebelaos contra todos: no hay nadie o casi nadie justo.
Sed arrogantes… Sed imprudentes… Sed osados… Luchad, hermosa
legión de rebeldes…
Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización
decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad
con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de
madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y
haced hogueras con sus papeles, para que el fuego purifique la infame
organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de
proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos.
Hay que hacerlo todo de nuevo, con los sillones empolvados,
con las vigas humeantes de los viejos edificios derrumbados, pero antes
necesitamos la catapulta que abata los muros y el rodillo que nivele los
solares…
Seguid, seguid… No os detengáis ni ante los sepulcros ni ante
los altares. No hay nada sagrado en la tierra… El pueblo es esclavo de la
Iglesia… Hay que destruir la Iglesia… la tradición, la rutina, los derechos
creados, los intereses conservadores, el caciquismo, el clericalismo, la mano
muerta, el centralismo y la estúpida contextura de partidos y programas…
Muchachos, haced saltar todo eso como podáis… Luchad, matad,
morid…”
Tenint en compte el to exaltat i revolucionari del discurs, és normal que el republicanisme radical de Lerroux resultés atractiu per a molts sectors de les classes populars catalanes. Això, sumat al fet que el catalanisme estava hegemonitzat per la burgesia catalana més conservadora, relacionada amb la patronal i amb l'Església, donava ales a aquest fenomen que podríem definir com a espanyolisme pseuobrerista. El que més tard, en honor al seu pare ideològic, seria batejat com a "lerrouxisme".
Caricatura d'Alejandro Lerroux al
setmanari catalanista Cu-cut!
L'esclat de la Setmana Tràgica, però, marca un punt d'inflexió en l'ascens del populisme republicà radical: Lerroux i els seus sequaços varen ser vistos com uns oportunistes que pretenien aprofitar la revolta contra el reclutament per a la Guerra de Melilla i la forta onada anticlerical per treure'n rèdit electoral, alhora que l'anarquisme va començar a fer forat entre les capes populars, essent la tendència predominant dins la classe obrera catalana. No és casualitat que la CNT, doncs, nasqués a Barcelona l'any 1910. De fet, els enfrontaments entre lerrouxistes i anarquistes per l'hegemonia ideològica entre la població humil també van ser freqüents; prova d'això és que el cèlebre líder anarcosindicalista català Salvador Seguí, "El Noi del Sucre", era també conegut com "El Martell del lerrouxisme". Es deia que Alejandro Lerroux i els seus seguidors més fanàtics el temien i odiaven.
Salvador Seguí, secretari general de la CNT a
Catalunya des del 1918
Amb l'arribada de la Mancomunitat i el pistolerisme, el principal antagonisme se situa entre la Lliga, els sindicats grocs i les forces d'ordre de l'Estat, per una banda, i els anarquistes, per l'altra; els lerrouxistes encara resten més arraconats, doncs, de l'epicentre polític i social del moment, que no era cap altre que el de la llluita de classes. La seva marginació definitiva, però, es donarà amb la dictadura del general Primo de Rivera, que posarà dins del mateix sac de la repressió l'anarquisme, l'obrerisme, el catalanisme, el progressisme...En aquell moment comença a adquirir certa força el republicanisme federal de caire catalanista i fins i tot el separatisme, amb l'Estat Català de Francesc Macià, el qual va intentar alliberar des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, sense èxit, Catalunya. L'enemic comú era clar: la monarquia, el règim de Primo de Rivera, els conservadorisme i la burgesia catalana, la qual, més preocupada per mantenir l'ordre social que per la qüestió de l'autonomia o les reivindicacions culturals, va donar suport al directori militar.
Francesc Macià, de militar espanyol a
President republicà de la Generalitat
L'any 1931 es proclama la II República i ERC, formació impulsada per Macià i l'advocat laboralista Lluís Companys, entre d'altres, esdevé el principal partit de Catalunya, en oposició a la Lliga Catalana. Els republicans, que compten amb el suport de la petita burgesia catalana, el proletariat rural i part del proletariat urbà, s'mposen al PSOE i als radicals dins l'espectre de l'esquerra. En aquells anys, el partit de Lerroux experimenta un viratge cap a la dreta que el durà a acceptar, dins del seu govern de l'anomenat Bienni Negre, l'entrada de la coalició ultraconservadora i reaccionària de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). Davant l'amenaça que suposava aquest govern per a les conquestes socials assolides durant els darrers anys i per a la mateixa República, es varen produir dues revoltes l'octubre del 1934: l'una a Astúries, de marcat caràcter socialista, i l'altra a Catalunya, on Lluís Companys, President de la Generalitat des de la mort de Macià el Nadal del 1933, va proclamar l'"Estat Català dins de la República Federal Espanyola". Lerroux va declarar l'Estat de Guerra i ambdós focus subversius varen ésser sufocats per l'exèrcit: el govern de la Generalitat fou empresonat. El fet que a Catalunya la revolta tingués un caire nacionalista va allunyar els anarquistes de donar-hi suport, un dels factors que, juntament amb d'altres causes, expliquen el fracàs del gest de Companys.
Lerroux va rebre la felicitació de la Falange per la seva actuació durant aquella jornada. Des d'aleshores, els radicals van quedar encasellats dins del bàndol filofeixista i ultradretà, abandonant tot tret obrerista que encara poguessin conservar. Davant la sublevació militar del juliol del 1936 i la posterior mobilització de les forces i milícies de l'esquerra per aturar-la, Alejandro Lerroux s'exilia a Portugal. El republicanisme radical, com a tal, desapareix, però el lerrouxisme tornaria a tenir cert recorregut moltes dècades després. Concretament, en l'actualitat.
L'aparició de Ciutadans
Des de començaments del segle XX, el mapa sociològic català ha experimentat canvis molt profunds. Després de les grans onades immigratòries dels anys 20, 30, 40, 50 i 60, una part molt important de les classes populars catalanes és originària del sud d'Espanya, de l'Aragó i de Galícia. El sentiment identitari espanyol que molts d'aquells immigrants i els seus descendents mantenen, lligat a l'associació que algunes persones encara fan entre catalanisme i burgesia (el PSUC va fracassar a l'hora de convèncer tots els sectors d'origen immigrant de la classe obrera catalana de la necessitat d'enllaçar els drets socials amb els drets nacionals), dóna com a resultat el brou de cultiu idoni perquè moviments polítics lerrouxistes tornin a fer forat a Catalunya. El primer senyal d'alerta el va donar el Partido Socialista Andaluz, que l'any 1980 va obtenir dos escons al Parlament; representació que va perdre als següents comicis. L'amenaça no es materialitzaria del tot fins l'any 2006, quan Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació liderada per un antic afiliat a Nuevas Generaciones del PP, Albert Rivera, i integrat per un bon nombre d'intel·lectuals espanyolistes i exmembres del PSC-PSOE, entra a la cambra catalana amb 3 representants. El partit, que fonamenta el seu discurs en la defensa de la Constitució, la guerra contra la immersió lingüística i l'anticatalanisme, ha anat alimentant-se fonamentalment de votants tradicionals del PSOE per arribar als 9 diputats actuals. La triple crisi (econòmica, democràtica i nacional) ha estat el brou perfecte per tal de fer-los visualitzar com una alternativa de govern. Amb l'eficàcia del tàndem Albert Rivera-Jordi Cañas al Parlament, els quals han sabut complementar l'estil demagògic de l'un amb el llenguatge agressiu i el perfil més esquerrà de l'altre, Ciutadans ha esdevingut l'oposició més bel·ligerant contra el sobiranisme, en especial contra CiU i el President Artur Mas.
Però en què basen el seu discurs? Com es defineixen en l'eix esquerra-dreta?
Buidor ideològica i populisme
Ciutadans es defineix com un partit "de centreesquerra no-nacionalista" i "liberal-progressista". Molta gent els considera la veritable filial del PSOE a Catalunya, essent el PSC vist com un partit catalanista més. Ancorats fermament en un nacionalisme espanyol que utilitza la Constitució i la legalitat vigent com a principal argument amb què defensar-se, els seus dirigents, paradoxalment, afirmen oposar-se al nacionalisme, el qual només identifiquen amb el catalanisme i l'independentisme, i elaboren un discurs socialitzant, defensant l'Estat del Benestar i associant necessàriament les retallades i privatitzacions a la res pública amb el procés sobiranista. Un dels seus mantres preferits és el de dir que la Generalitat malbarata diners de manera innecessària en afers identitaris com ara la promoció del català mentre aplica terribles retallades socials. També diuen defensar la regeneració democràtica, la transparència i la lluita aferrissada contra la corrupció; en aquest sentit, s'han convertit en un dels principals malsons per a CiU al Parlament, utilitzant temes com el Cas Palau o la imputació d'Oriol Pujol com a armes polítiques amb què desgastar la coalició nacionalista i, de passada, atacar el sobiranisme. Ja ho afirmava de manera contundent Rivera, en la seva línia demagògica habitual: "els qui ens volen separar d'Espanya tenen les mans brutes".
Ara bé, si analitzem detalladament el partit, constatarem que tot l'ideari del partit es basa, fonamentalment, en la defensa de la unitat d'Espanya. Tota la resta de temes seran tractats de manera oportunista en funció d'això; no deixa de ser curiós, per exemple, que durant el Tripartit les reclamacions socials de C's fossin escasses, mentre que ara, quan governa CiU, hagin posat l'accent en la defensa de l'Estat del Benestar. La finalitat és clara: anar nodrint-se amb els vots de la classe obrera d'origen espanyol gràcies a discursos pseudosocialdemòcrates com els que ens tenen acostumats a sentir al Parlament darrerament. Malgrat això, les incoherències salten a la vista. Socialisme? Liberalisme? Socioliberalisme? Fixeu-vos en el cartell:
Per altra banda, el discurs de la regeneració democràtica queda desacreditat del tot quan Albert Rivera porta tres legislatures consecutives presentant-se com a cap de llista al Parlament i vivint de les institucions catalanes que ell tant critica. També sorprèn el fet d'exigir transparència a d'altres formacions i negar-se, alhora, a donar explicacions sobre les ombres al voltant del finançament del partit, tal i com va assenyalar el diari Ara:
Un altre fet curiós és que un partit que s'autodenomina d'esquerres coincideixi amb el PP i amb Plataforma per Catalunya (partits amb els quals competeixen electoralment a l'àrea metropolitana de Barcelona) a l'hora d'enfocar certs temes relacionats amb la immigració. Per exemple, ells van ser els únics, juntament amb els populars, que van posicionar-se a favor de la limitació de la sanitat per als immigrants irregulars. També van proposar prohibir el burka, mesura que lliga amb el populisme islamofòbic que està fent estralls a Europa. Un progressisme un tant estrany, certament. Però no es pot negar que el seu espanyolisme sense mitges tintes i el seu oportunisme en l'eix esquerra-dreta, gràcies al qual estan aconseguint ésser vistos com una alternativa al PSC, els està resultant beneficiós.
El Movimiento Ciudadano, o el falangisme emmascarat
Albert Rivera es veu amb tanta força que fins i tot ha volgut traslladar el seu projecte polític al marc estatal: l'anomenat Movimiento Ciudadano (això de "Movimiento" sona una mica malament, oi?) cerca establir-se com una alternativa a la partitocràcia bipartidista del PPSOE. Haurà de competir, doncs, amb UPyD.
Albert Rivera presentant el Movimiento Ciudadano
Era qüestió de temps que Rivera, esperonat pels seus bons resultats a Catalunya, acabés portant el projecte de Ciudadanos a la política espanyola. Els lemes que empren són similars als de la formació de Rosa Díez: davant de la corrupció, Espanya; davant del secessionisme, Espanya; davant de dretes i esquerres, Espanya. Ja ho diu ben clar el manifest del "Movimiento":
La nova etapa exigeix tancar i enterrar el capítol de les dues Espanyes, així com les lluites territorials
És a dir, que de memòria històrica, res de res. Els morts seguiran a les fosses i a les cunetes i el Valle de los Caídos, per vergonya de molts, dempeus. Una vegada més, aquest progressisme sobta. Ens trobem, doncs, davant del nou falangisme emmascarat, que mira d'articular un nacionalisme espanyol atractiu amb unes formes amables, però que en el fons representa el rescat de l'esperit nacionalcatòlic de l'España una, grande y libre justament quan el principal partit que vehiculava aquest sentiment, el PP, passa per un mal moment.
La solució: ideologitzar les classes populars
Definitivament, tot això és el que podem esperar de C's. I a mesura que el procés d'autodeterminació del poble català avanci, hem de ser conscients que aniran creixent quant a suport electoral. Les darreres enquestes, de fet, els situen com a tercera força al Parlament. En qualsevol cas, el més important és que des de l'esquerra s'ataqui i es denunciï constantment el seu fals progressisme i es faci pedagogia als barris de classe treballadora. La ideologització i conscienciació social i nacional de les classes populars és una tasca més que necessària per tal d'impedir que caiguin en les xarxes de l'espanyolisme populista i de moviments racistes i xenòfobs. Recordem la mítica sentència de Gramsci:
El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.
Així doncs, plantem cara a aquests monstres. Que el metafalangisme no acapari el descontentament.
