Aquest 12 d'octubre es presenta com un dels més tensos dels darrers anys: la plataforma La España en Marcha, paraigua organitzatiu sota el qual s'apleguen diversos partits de l'extrema dreta espanyolista -La Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional-, farà una demostració de força a la ciutat de Barcelona. Després de la seva particular presentació davant dels mitjans de comunicació el passat 11 de setembre a Madrid, durant un acte de la delegació de la Generalitat, el feixisme vol seguir advertint el poble català que qualsevulla de les seves demandes que atempti contra la unitat d'Espanya serà resposta, si s'escau, amb violència. Vídeos com aquest, amb proclames com ara "El separatisme és un crim que no perdonarem", són tota una declaració d'intencions:
Els centenars d'ultres que es desplaçaran a Barcelona des de Madrid i altres punts de l'Estat pretenen concentrar-se a la Plaça de Sants a les 11, i iniciaran des d'allà una marxa fins a la plaça Sant Jordi, a Montjuïc. La convocatòria neonazi, però, tindrà resposta popular: ahir diumenge es va acordar, en una assemblea que va agrupar diverses organitzacions, entitats i veïnes del barri de Sants, ocupar des de les vuit del matí la plaça on els neonazis tenen previst reunir-se el proper dissabte. També hi haurà altres actes de caire antifeixista en diversos punts de la ciutat al llarg del dia, entre els quals destaca la concentració convocada a les set de la tarda a la plaça de Sant Jaume per la Plataforma 12-O res a celebrar, i que comptarà amb una nodrida representació de membres d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.
La necessitat de reeditar un Front Popular Antifeixista plural i combatiu
Podem estar satisfets, doncs, pel que fa a la reacció de la societat civil catalana davant una amenaça que, tristament, coneixem prou bé i que mai no ha acabat de desaparèixer del tot de l'Estat espanyol, però exhibicions catalanòfobes i obertament feixistes com les que tindran lloc el dissabte ens conviden a reflexionar sobre la necessitat d'articular un ampli Front Popular per combatre els grupuscles ultradretans des de la base. Aquest Front, més necessari que mai davant del creixement de formacions d'extrema dreta cada cop més desacomplexades i violentes que estan nodrint-se del malestar que generen entre certs sectors de la població l'independentisme, la immigració i el descrèdit dels partits polítics tradicionals pels seus casos de corrupció o per la seva gestió de la crisi, hauria d'incloure comunistes, anarquistes, republicans socialistes, militants de l'Esquerra Independentista... En un moment en què els abanderats de l'odi estan actuant de manera contundent arreu del continent contra persones vinculades al moviment antifeixista -els assassinats de Clément Méric a França i de Pavlos Fyssas a Grècia en són exemple-, l'Estat espanyol presenta el brou de cultiu ideal per a l'enfortiment d'aquestes organitzacions ultranacionalistes, anticomunistes i xenòfobes a peu de carrer; és urgent, per tant, saber estar a l'alçada d'eixa amenaça real i començar a bastir ponts i col·laboracions entre els diversos sectors de l'esquerra amb l'objectiu de foragitar qualsevol reducte reaccionari dels nostres barris, de les nostres viles i de les nostres ciutats. Especialment als Països Catalans, on el factor del catalanisme és un dels motius de pes per a l'actuació de l'espanyolisme neonazi.
Que aquest 12 d'octubre sigui un precedent positiu de cara a la construcció d'una unitat antifeixista més que necessària a la nostra terra. Fem-los veure que es troben en territori hostil. Per dignitat, perquè tenim memòria i recordem els nostres avantpassats morts sota les bombes de l'aviació mussoliniana o afusellats per les tropes franquistes, aquest 12-O cal rescatar de l'oblit la vella consigna que va sintetitzar en dues paraules l'esperit d'uns intensos anys de lluita: No passaran!
 |
| Cartell de la Guerra Civil que exalta la unitat antifeixista |
Hola, Jordi!
ResponEliminaEn primer lloc, dir que com a mal menor preferisc als feixistes estos per que van de cara, no se'n amaguen. Més ràbia en fa l'esquerra espanyola, més hipócrita:
- Con la cantidad de gente que está sufriendo la crisis, y estos sólo piensan en independizarse.
- La opresión nacional está en el Sahara o el Tíbet. Es ridículo pensar que los catalanes estáis oprimidos.
- Que en verdad los catalanes quieren ser españoles. Son los políticos esos de CiU los que hablan de independentismo, pero ellos no quieren irse.
- Las naciones están para unirse, no para separarse. No vayamos hacia atrás.
D'alguna forma, preferisc l'honestitat de la catalanofòbia històrica - des del Comte-Duc d'Olivares fins a Francisco Franco, Gonzalo Queipo de Llano, Manuel Fraga... - a l'hipocresia actual. Ho pense sincerament. Mentre que els bèsties eixos són una fàbrica d'independentistes, els de Ciudadanos poden ser una fàbrica d'unionistes.
I la qüestió no és que siguen feixistes. La catalanofòbia és transversal. No enten de dretes o d'esquerres. La meua cosina, molt progressista i molt antirracista, haguè d'aprendre català per exercir d'enfermera a Mallorca i diguè un dia:
- Joder... ahora el puto catalán...
La qüestió no crec que siga el feixisme. La questió crec que és la eterna batalla entre la Castella telurocràtica i conqueridora, contra la Catalunya talasocràtica i comercial. Una batalla que d'ací 15 anys haurà guanyat Castella si no vos independitzeu.
En segon lloc, les entitats com Unitat contra el Feixisme i el Racisme, ACNUR, Acción contra el hambre... Em semblen una estafa monumental. Per ells, el racisme anticatalà no existeix. Per ells, l'independentisme basc no està sent perseguit d'una forma sanguinària. Per ells, l'assetjament de la classe treballadora catalana per a que li lleven el 40% del salari no és un robatori. Per a eixes organitzacions, hom ha de ser de l'altra banda del planeta per ser solidari. Per mí, cap credibilitat.
En tercer lloc, els tristos casos com el de Clèment o Pavlos s'han de mirar amb els ulls venats, com es representa la Justícia. No es pot justificar un assassinat pel fet de ser d'esquerres, de dretes, homosexual, treballador, empresari, xinés, anglés, amb els ulls blaus... Qui infringeix la Llei, acata el seu compliment sense miraments. El problema actual és que la Justícia sol llevar-se la vena del ulls, judjar en funció d'impresions i no de lleis... i per això Pedro Cuevas - assassí de Guillem Agulló - no va durar ni quatre anys a la presó.
En quart lloc, els Països Catalans no existeixen. Ací, el catalanisme es igual de rebut que el sionisme a Síria o Jordània. Si el País Valencià i Ses Illes han aceptat ser colònies castellanes de bon gust - i no ho dic pel tópic del PP, sino pel que sent parlar dia a dia - ja s'ho faran. Jo potser marxe a un país de l'Est.
I finalment, respecte a l'últim paràgraf... La població de la Guerra Civil no tenia res a veure amb l'actual. A aquells temps, la gent vivia la vida al 100%, es buscava la vida amb només 12 anys - com un amic de la meua iaia - i tastava el carrer. Ara, em fa l'efecte que la població està massa acomodada a l'opulència com per fer front a l'espanyolisme de la mateixa manera.
Igualment, molta sort eixe dia.
Pel que fa al que comentes al voltant d'aquesta "esquerra espanyola catalanòfoba", no se la pot considerar com a esquerra: els valors progressistes són incompatibles amb l’imperialisme, el nacionalisme opressor i la xenofòbia. En qualsevol cas, més que esquerra és lerrouxisme, aquell populisme que relacionava catalanisme amb burgesia per atreure el vot obrer però que, a l'hora de la veritat, es va aliar amb les forces més reaccionàries de l'Estat. Una persona que negui l'autodeterminació o que critiqui el "puto catalán" no és pas d'esquerres, per molt que ho digui.
EliminaSobre el tema dels Països Catalans, l'opinió d'un servidor és ben ferma: la meva nació no són els límits d'una comunitat autònoma fixats per l'Estat espanyol. La meva nació va molt més enllà d'unes fronteres totalment artificials, i es correspon amb tots aquells territoris que comparteixen una mateixa realitat lingüística, cultural i històrica; amb totes les particularitats i matisos de cada àrea, per descomptat. Dit això, l'argument que empres és molt feble: fa tan sols dues dècades, parlar d'independència ací al Principat era propi d'utòpics i d'il•lusos. Fixa't, en un temps relativament curt, com ha canviat la situació. I encara avui hi ha zones de la comunitat autònoma catalana, com ara el Baix Llobregat o l'àrea metropolitana de Tarragona, on l'espanyolisme és majoritari. Hem de renunciar a aquests indrets per això? No, i cal seguir treballant per enfortir la consciència nacional en aquestes zones difícils del Principat, i també al País Valencià i a les Illes, territoris que no penso donar mai per perduts. Cal entendre, evidentment, que cada territori segueix un ritme diferent, i hem de fer pedagogia en base a això. Com a exemple que hi ha esperança, podríem esmentar la gran manifestació contra el TIL que va aplegar unes 100.000 persones a Palma.
Per últim, és cert que existeix una certa cultura del conformisme que ha esdevingut una mena de tumor maligne per al potencial combatiu de les classes populars. Cal eradicar aquests dogmes pacifistes tan propis de la postmodernitat.
Salut i gràcies per la teva opinió!
Sobre el primer paragraf: de xovinistes n'hi ha existit dins del marxisme. Des de la campanya de russificació de la llengua ucraïnesa portada per Breznev, fins als 20.000 nacionalistes ucraïnesos assassinats a mans de Lenin i Trotsky (la resistència fóu tan forta que haguèren de fer servir gas GB).
ResponEliminaQue hi ha dins de l'esquerra persones que entenguen el fet diferencial nacional, és veritat. Però que tambè n'hi ha de gent que no ho enten, tambè.
Sobre el segon paràgraf, les fronteres "artificials" seran les que exclouen la Catalunya Nord. Ahí hi estic d'acord. Ara bé, el País Valencià no té res a veure amb Catalunya més enllà del tema lingüístic.
La llengua compartida és una cosa. Pero tambè la diferenciació cultural és una altra:
- El català és enemic d'Espanya, elegant, treballador, educat. Exemple: Antoni Gaudí.
- El valencià és amic d'Espanya, "festero", cridaner. Exemple: Els personatges dels llibres de Blasco Ibáñez.
De fet (IMPORTANT), m'atreveria a dir que un valencià és un castellà parlant català.
Amb bones intencions, que no negue, dius no donar al País Valencià per perdut. Però ja et diguí que ací et rebrien de la mateixa forma que a Síria o Jordània rebrien a un sionista.
Una diferència. Territoris catalans com el Baix Llobregat han sigut majoritàriament espanyolistes per la sustitució demogràfica. En canvi, al País Valencià "de tota la vida" s'han sentit espanyols. És que no t'estic parlant del Carrer Colom del Cap i Cassal. T'estic parlant de comarques valencianísimes com La Ribera o Camp de Túria. Jo mateixa estiuejava a Catadau... i allí l'alcalde emitia les seus ordenances en català... però era del Partido Popular o Unió Valenciana...
Desconec la situació de Ses Illes, més enllà de que està plena de colons (com la meua cosina, que porta allí 3 anys treballant i encara no parla català, malgrat que l'enten). Sí que conec la situació valenciana. Hi ha una esquerra, una agitació de les classes populars, sí... PERÒ EN CLAU ESPANYOLA. Es caguen en la classe política, en la banca, en la Merkel... però no tenen cap sentiment diferenciat d'Espanya.
Sobre el tercer paràgraf, l'història ens ha demostrat casos com l'independència de Croàcia on s'ha deixat clar que per fer front a un Estat hostil es requereix de sacrifici. Però sacrifici en pla arriscar-se a que et maten, o a matar tu si tens l'ocassió. DUBTE QUE ELS BASCOS I CATALANS ESTÉU DISPOSATS A DEIXAR EL TWITTER PER A IMITAR ALS CROATS DE TUJMAN.
Gràcies a tu, Jordi.
No m'agrada guiar-me per tòpics i estereotips, perquè es dóna una visió generalista, simplista i reduccionista d'una determinada realitat que genera incomprensions i confusions sobre la mateixa. També n'afavoreix lectures superficials que ens impedeixen un estudi a fons de la qüestió que volem tractar. Centrant-me en el tema del País Valencià, i acceptant que ha evolucionat de manera força diferenciada respecte al Principat, per comprendre la seva situació sociopolítica actual cal analitzar detingudament el paper de l'oligarquia valenciana, que es va vendre a canvi de gairebé res a l'oligarquia castellana, i el fenomen del blaverisme, fomentat per l'Estat espanyol i per les forces més reaccionàries d'aquest, el qual ha donat lloc a un fals regionalisme que no és res més que espanyolisme rabiosament anticatalanista però emparat en alguns símbols folklòrics. Estem parlant de quelcom planejat de manera premeditada des de fa dècades, i que malauradament ha donat els seus fruits.
EliminaI bé, et demanaria, siusplau, que deixis estar els ústaixes, els txètniks i d'altres rèmores de la desintegració de Iugoslàvia on els pertoca: a l'abocador de les ignonímies de la història. L'últim que desitjo jo són neteges ètniques i crims contra la humanitat. És evident que tot procés d'alliberament nacional requereix de sacrifici, però una cosa és posar els collons/ovaris sobre la taula i una altra de ben diferent és establir com a referent dels independentistes bascos i catalans un fanàtic ultranacionalista com Tudjman. Sincerament, ho trobo una barbaritat.
Una puntualizació. Al País Valencià no s'ha venut "l'oligarquia". S'ha venut el poble sencer. L'últim cas d'espanyolisme amb prejudicis cap a Catalunya el trobí a una secretària d'una acadèmia d'idiomes. Es queixava de que, quan era més jove, hi havia clients de Barcelona que li parlaven en català oriental, i això li irritava. I això que és valencianoparlant. No vull extendre'm en este cas concret, sino posar-ho com un exemple de que al País Valencià la gent no vol saber res de Catalunya.
EliminaApuntes molt bé en assenyalar com l'anticatalanisme al País Valencià no ha sigut una cosa "natural" (com a Castella), sino premeditada. I sí, ha donat els seus fruïts. No obstant... l'anticatalanisme és part d'una població reaccionària i ignorant. La gent més culta, i amb tendències o progressistes o liberals, no és anticatalanista. El que passa és que segueixen vent a Espanya com al seu país. I a Catalunya... doncs com a un germà simpàtic.
Tu ho has dit a l'últim paràgraf: el conflicte a Catalunya ja no és ètnic, ni lingüístic, sino un conflicte entre els partidaris de permanèixer a Espanya i els partidaris de crear un Estat independent i democràtic. La pujada al carro d'independentistes castellanoparlants als últims anys és impressionant.
Això sí: heu d'acceptar que la Catalunya de temps de la República (amb el català parlat per pràcticament el 100% de la població) no tornarà mai.
Entenc el que dius i comprenc que el panorama al País Valencià és molt complicat, però això no ha de ser motiu per deixar de fer-hi feina. Darrerament sóc força pragmàtic i racional i miro de fugir de lectures massa idealistes i/o optimistes, però hi ha una frase que diu: "si lluites, pots perdre; si no lluites, ja has perdut". Per tant, com que la derrota ja la tenim, esforcem-nos i mirem de millorar un xic la situació, ni que sigui.
EliminaSobre el que dius de la Catalunya republicana... doncs és clar que no tornarà mai més. El Principat ha patit canvis socials i demogràfics molt forts des de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Barcelona. Als anys 30 ja hi havia força immigració (especialment de Múrcia, d'Almeria i de l'Aragó), però pocs s'imaginaven aleshores que durant les dècades següents el país acolliria centenars de milers d'andalusos, extremenys, castellans, gallecs i gent provinent d'altres indrets de la Península, i encara s'imaginaven menys que entre finals d'aquell segle i inicis de l'actual, rebríem prop d'un milió d'immigrants procedents d'arreu del món. Sí, tot això ha afectat la realitat lingüística del país, i seria naïf no reconèixer-ho. Però trobo que, sense disposar dels estris d'un Estat, ens n'hem sortit mitjanament bé i el català gaudeix, avui dia, d'una salut relativament bona. La construcció de la República Catalana ha de tenir en compte la societat plural resultant d'aquests processos i, alhora, defensar la llengua catalana i mirar de fomentar-ne l'ús, aquesta vegada sense els mil i un obstacles que acostuma a posar-nos l'Estat espanyol.