Elogi del matís

En l'època del fàcil accés a la informació i de les xarxes socials, l'era dels rumors i de les mitges veritats, és ben fàcil fer córrer idees i opinions esbiaixades que molt sovint acaben essent simplificades i classificades de manera totalment imprecisa i generalista. I això ho estem veient amb el debat al voltant de l'independentisme al Principat de Catalunya.

Pel que fa a aquest tema, hi ha dues etiquetes bàsiques: els nazionalistas, que vindrien a ser els independentistes, i els fatxes, que vindrien a ser els unionistes. Moltes discussions sobre la independència de Catalunya acostumen a acabar amb l'ús d'un aquests dos adjectius, amb la qual cosa es pretén desarmar argumentalment l'adversari ideològic. I és una llàstima, perquè aquesta conducta, que no es pot entendre sense la influència dels mass media, ens desvia del fons del debat, un debat que pot ser molt ric en aportacions i matisos. I és això últim el que vull elogiar: els matisos. Perquè les coses no són només o blanques o negres. Enmig hi ha una extensa gamma de colors que cal reivindicar.

Per tant, és absolutament erroni dir que tots els independentistes segueixen el projecte polític de Convergència i avalen el lideratge que l'Artur Mas està mirant de fer de l'independentisme principatí, com també és rotundament fals afirmar que tots els qui s'oposen a la independència de Catalaunya són iguals que els brètols feixistes -disculpeu la redundància- que l'11-S varen atacar la delegació de la Generalitat a Madrid. Dins l'independentisme, és ben sabut que una persona com en David Fernàndez no té res a veure amb en Xavier Sala i Martín, mentre que dins les files unionistes és evident que no és el mateix un militant d'Esquerra Unida que defensi una Espanya republicana i federal que el senyor Albert Rivera o, anant-me'n a l'extrem, l'inefable Josep Anglada.

Jo no hi crec, en un projecte d'Estat espanyol. Hi vaig creure, però he assumit que els i les catalanes no tenim lloc dins d'aquesta immensa presó de pobles construïda sobre els pilars del règim franquista. De fet, cap dels pobles treballadors té futur a això que li diuen Espanya; però nosaltres, com a poble que ha resistit de manera especial l'assimilació nacional castellana, encara en tenim menys. També considero que la independència és una gran oportunitat per edificar un nou Estat des de zero, sense repetir tots els errors que s'han comès sota la bandera espanyola. Una excel·lent ocasió per dur a terme un veritable Procés Constituent que situï els drets socials com a pilar fonamental de la República Catalana, que alhora afavoriria dinàmiques similars al conjunt dels Països Catalans. Però, malgrat el meu posicionament, respecto i puc arribar a entendre els qui, ja sigui per lligams familiars o sentimentals o per al·lèrgia a l'aixecament de noves fronteres, defensen la permanència del poble català en una Espanya més plural i més justa socialment. Una Espanya ara per ara minoritària, sí, però que no podem negar que existeix.

Per això, per respecte als uns i als altres, demano que, quan arribi l'hora de debatre al voltant de la qüestió nacional catalana, s'evitin els frontismes, els sectarismes, la demagògia i els etiquetatges fàcils. Només així podrem parlar amb tranquil·litat sobre aquesta temàtica, posant cadascun de nosaltres els nostres arguments sobre la taula. Cal, també, evitar simplificar la realitat dividint la societat catalana en dos bàndols: el dels independentistes i el dels unionistes. Tal plantejament transmet la imatge d'una mena d'Irlanda del Nord mediterrània, imatge que interessa a determinats sectors socials i grups polítics. I no deixa de ser quelcom fals, perquè no hi ha cap conflicte seriós entre partidaris de l'Estat propi i detractors del mateix al Principat. El conflicte principal té lloc entre una majoria de catalans, independentistes i no independentistes, que defensen l'autodeterminació a través d'un referèndum, i l'Estat espanyol i els seus còmplices polítics a casa nostra, que neguen la celebració de cap tipus de consulta de manera sistemàtica.