dimarts, 17 de desembre del 2013

L'esperpent mediàtic espanyol

"El periodisme es troba en crisi" és una frase que, malauradament, sentim freqüentment. No m'agraden aquest tipus d'afirmacions categòriques, però el cert és que resulta verídica si fem una ullada als mitjans de comunicació espanyols.


El panorama és desolador: l'esport s'enfoca des de la perspectiva del panem et circenses per tal d'alienar les masses, la telebrossa assoleix vergonyosos alts índexs d'audiència i la premsa escrita es troba cada vegada més monopolitzada pel sensacionalisme barat. I els mitjans rigorosos, els periodistes compromesos, la qualitat informativa? Hi són, però neden en les fredes aigües de la indiferència mediàtica. De manera aproximada, una breu descripció de la situació dels mitjans de comunicació de l'Estat espanyol seria aquesta. Una visió massa catastrofista, tal vegada? Jo preferiria titllar-la de realista. Però no oblidem que, molt sovint  un bon bany de realitat esdevé l'exercici necessari per veure com són realment les coses i poder canviar-les.

Les portades de La Gaceta són una prova evident
de la decadència de la praxi periodística espanyola

És cert que existeixen iniciatives ben intencionades que dignifiquen bastant la professió periodística: mereix menció especial "Salvados": el programa televisiu de Jordi Évole, de notable èxit, ha exercit com un fenomenal altaveu de denúncia de múltiples problemàtiques que afecten les classes populars, des de l'accident del metro de València fins als desnonaments. I això tenint en compte, evidentment, que disposar d'un espai d'aquest tipus en un mass media del gran capital representa moltes limitacions a l'hora de desenvolupar la crítica social. Tanmateix, la immensa majoria de la població prefereix l'espectacle que ofereixen certes tertúlies radiofòniques, aquells platós de televisió que es converteixen en autèntics abocadors morals on donar a conèixer el més vil de la condició humana i titulars tendenciosos i malintencionats en diaris identificats amb el espectre polític de la dreta/ultradreta. Només cal observar les portades de La Razón i La Gaceta per comprovar fins a quins nivells ha caigut la praxi periodística a Espanya. Ni tan sols els mitjans considerats "progressistes" se salven: el diari El País publicava, fa poques setmanes, un editorial molt crític amb el gest que el diputat David Fernàndez va tenir amb Rodrigo Rato, traient-se la sandàlia com a mostra d'indignació. Sabent que el major accionista d'aquest mitjà és Telefònica, no és gens d'estranyar. Així doncs, no només tenim uns mitjans, en general, amarats de mediocritat, sinó venuts a l'oligarquia i als lobbies econòmics i depenents, com no, del poder polític de torn.

Belén Esteban és un dels principals rostres de la telebrossa
a l'Estat espanyol

Un cop feta la tètrica radiografia, cal preguntar-se si hi ha lloc per a l'esperança. I aquest petit raig de llum que s'obre pas entre les més negres tenebres informatives el veiem quan els periodistes de Canal 9, sempre al servei del govern autonòmic valencià i els seus foscos tripijocs, es rebel·len i s'expressen sense por, autogestionant el mitjà al marge de les brutes grapes del Partit Popular; el veiem cada vegada que un tertulià evita els arguments ad hominem i el simplisme, decantant-se per una anàlisi profunda de la realitat i una exposició civilitzada i respectuosa de les seves idees; i el veiem també en el gest dels milers de periodistes anònims que han avantposat les seves idees i la seva dignitat professional a la possibilitat de guanyar-se un bon sou, renunciant a la manipulació i a posicionar-se segons el que dicti la línia ideològica del mitjà de torn. De les futures generacions de periodistes dependrà que aquestes petites escletxes de llum solar acabin donant lloc a una més que necessària primavera dels mitjans de comunicació.

Els treballadors de Ràdio Televisió Valenciana van
demostrar que la dignitat professional en el món del
periodisme és possible

Cap comentari :

Publica un comentari a l'entrada