José María Aznar. 2ª part?

Aznar ha tornat a la càrrega. Ho ha fet en una entrevista per a Antena 3 que no ha deixat indiferent ningú:

El rebombori que s'ha esdevingut després de les seves paraules ha estat monumental. Ha parlat clarament de baixar els impostos (una clatellada directa al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro). Però el més important i rellevant, crec jo, són les seves paraules respecte a la integritat territorial de l'Estat espanyol:

La polèmica del dèficit a la carta no és més que una expressió del problema que té Espanya de desagregació. L'Estat espanyol és un Estat al qual li manquen, en aquests moments, els instruments fonamentals per garantir la seva cohesió. I això és una cosa molt greu.

Expressions com "desagregació" o "instruments fonamentals per garantir la seva cohesió", de caire totalment eufemístic, remeten indirectament al principal problema a què s'enfronta el PP i el nacionalisme espanyol en bloc: el procés sobiranista català. I no deixa de ser curiós que Aznar se'n preocupi tant, quan fou durant les dues legislatures en què ell governà, i molt especialment el període 2000 i 2004, l'època en la qual es va gestar bona part de l'independentisme català sociològic modern. No en va, Esquerra Republicana de Catalunya va obtenir 23 escons al Parlament l'any 2003 -un resultat que encara no han pogut superar; Junqueras ja té un repte!-, en ple mandat popular. Paradoxal, oi?

El retorn providencial

L'expresident també ha deixat entreveure un més que probable retorn a la política. Com podeu veure al vídeo, afirma, en un to messiànic i providencial:

Compliré amb la meva responsabilitat, amb la meva consciència, amb el meu partit i amb el meu país. Amb totes les seves conseqüències. I no en tingui vostè cap dubte.

Són molts els qui encara no són conscients del tot de la gravetat d'aquestes declaracions. De fet, a les xarxes socials abundaven les bromes al respecte. Jo també n'he fet alguna, ho reconec: amb l'Aznar, la temptació és difícil d'ignorar. Ara bé, pensant-hi més detingudament, crec que tots plegats hauríem d'estar ben alerta. Si  sou espectadors habituals de les tertúlies dels mitjans ultradretans madrilenys -jo ho sóc, perquè opino que, si vols combatre l'enemic, primer has de conèixer i analitzar a fons la seva dialèctica-, veureu com ja fa temps que Losantos i tots els periodistes de tendència  disparen indiscriminadament contra Rajoy. Més enllà del tema dels impostos, que ha irritat de manera salvatge tot aquest eixam d'ultraliberals, el consideren un venut a les esquerres i, molt especialment, massa feble i maricomplejines -són paraules del mateix Federico- respecte al problema catalán.

Jiménez Losantos, des de fa uns mesos habitual de les tertúlies
d'Intereconomía, és un dels principals flagells del sector més "moderat"
del Partit Popular

El principal aliat d'aquesta mena de think tank espanyolista i ultraliberal dins del PP és Esperanza Aguirre. I jo ja fa temps que penso que ella, juntament amb Aznar, la FAES i els sectors més desacomplexats del partit, li estan fent el llit a Mariano Rajoy. Deixaran que el tsunami de la crisi, l'atur, la flagrant corrupció, la incompetència i la seva poca mà dura davant l'insaciable nacionalismo catalán se l'enduguin. A ell i a tot el seu govern. També veig força probable que deixin caure la Monarquia, que darrerament dóna molt mala imatge i perjudica, de retruc, la sagrada Marca España. Què vindria llavors? Una República dirigida pel salvapàtries Aznar. Però no una República com la del 1931, no. Una República centralitzada, unitària, on els "problemes perifèrics" s'hauran acabat per sempre, encara que sigui fent ús de tota la mà dura possible. Seria el retorn del patriotisme constitucional en la seva més pura essència, de la mà d'un bipartit PP+UPyD, que és el molts analistes polítics albiren. 

Rosa Díez és una de les principals defensores del que hom anomena
"patriotisme constitucional", un eufemisme per camuflar el
nacionalisme espanyol més exacerbat

Una herència que molts espanyols estan disposats a oblidar

Ara, disposem-nos a repassar a grans trets l'herència que, en part, ens va deixar el senyor Aznar. I comencem pel més obvi: la bombolla immobiliària va començar gestar-se durant la segona meitat dels anys noranta, amb la primera legislatura d'Aznar. La Llei del Sòl en va marcar l'inici. N'Aleix Saló ens ho explica d'una manera excel·lent a "Españistán":

El nou panorama econòmic va tenir un impacte brutal en la societat espanyola. Jo encara era un marrec, però tothom explica que aleshores un munt de joves abandonaven els estudis per tal de treballar al sector de la construcció, on guanyaven un munt de diners sense massa esforç. Els anys del boom van ser també els anys de la immigració massiva, íntimament relacionada amb l'auge de la construcció i del sector turístic. En aquells temps de prosperitat i de bonança, milions de magrebins, europeus de l'est i llatinoamericans van emigrar cap a l'Estat espanyol a la recerca d'unes oportunitats que els seus països no els oferien. També eren els temps de les pateres, quan milers de subsaharians abandonaven en massa el continent africà per via marítima. Ara, ironies de la vida, els qui emigren són els espanyols. I com que la cosa està malament, hom considera que tot aquest capital humà sobra, essent fins i tot culpabilitzat de la crisi, com demostren els pamflets xenòfobs que reparteixen els de PxC. 

L'impacte, evidentment, també va ser paisatgístic i mediambiental. Van començar a sorgir urbanitzacions com bolets, així com grans blocs de pisos i complexos turístics arreu del litoral espanyol. Només cal passejar-se per la costa valenciana per comprovar-ho. Les conseqüències sobre el territori varen ser nefastes. Actualment, moltes d'aquelles urbanitzacions estan deshabitades i deixades de la mà de Déu. Sí, urbanitzacions i fins i tot barris sencers fantasma. 

Tot i que el tema de Benidorm ja ve de lluny, el cas no deixa de ser
paradigmàtic: és la localitat amb més gratacels per habitant del món

La segona legislatura del govern Aznar va ser el veritable període de glòria del govern Aznar: reducció dels drets dels treballadors (reforma laboral de l'any 2002), la desinformació i nefasta gestió del desastre del Prestige (el mateix 2002), i, per acabar-ho d'adobar... la Invasió de l'Iraq l'any 2003, fonamentada en la mentida de les armes de destrucció massiva. L'aliança amb Bush i Blair, segellada amb la famosa foto de les Açores, va portar l'Estat espanyol a una guerra que va portar patiment al poble iraquià i també al poble espanyol. I és que l'atemptat de l'11-M fou conseqüència directe de la política internacional de l'ara expresident. El més lamentable, però, foren les mentides d'Acebes sobre l'autoria de la massacre terrorista, perpetrada per l'integrisme islàmic:

 

Totalment lògica la posterior derrota electoral del PP. El que em pregunto és si el poble espanyol tornarà a caure en els mateixos errors del passat i esborrarà fàcilment de la seva memòria el llegat que ens van deixar els 8 anys de govern de José María Aznar. Tenint en compte la ignorància, l'estupidesa i el baix nivell general que caracteritzen, majoritàriament i desgraciada, aquesta societat, molt em temo que sí. El salvador tornarà, rescatarà Espanya de les urpes dels qui l'han enfonsada, principalment els pèrfids separatistes catalans, i els ho farà pagar ben car. No ho dic pas en broma, i precisament això darrer -que se'ns pugui castigar- és el que em fa més por. Amb totes les seves conseqüències, concloïa Aznar aquesta espècie de compromís. I quan hi penso, no puc evitar que em vinguin a la ment personatges com els que pul·lulaven per l'Alemanya dels anys trenta i quaranta o pels Balcans dels anys noranta, que també deien que acomplirien les seves providencials i patriòtiques promeses "amb totes les seves conseqüències". I ja sabem quines van ser aquelles conseqüències. Crec, per tant, que ens hauríem de prendre el tema amb una mica més de seriositat.