L'auge de l'independentisme a Catalunya i l'inici del que hauria de ser un procés d'autodeterminació ha donat lloc a un seguit de reaccions força polèmiques per part de la ultradreta espanyolista. Alguns elements, com el coronel Alamán Castro parlaven directament d'intervencions armades. No és cap secret que l'estament militar està encaixant amb una barreja de nerviosisme i incredulitat els darrers esdeveniments polítics que han tingut lloc al nostre país; un sentiment similar al que segurament van experimentar els alts comandaments iugoslaus a principis dels anys noranta. Si més no, sembla que des dels ambients ultra de la capital ens volen recordar cada dos per tres l'article vuitè de la Constitució. El darrer personatge que ha tingut el bon gest de fer-nos saber que, de tenir lloc la secessió, uns quants tancs apareixeran per l'Avinguda Diagonal, ha estat Enrique de Diego, antic company del nostrat Josep Anglada en les seves aventures electorals islamòfobes. La cançoneta ja ens la coneixem:
Ante un caso de secesión, el Gobierno de España no tiene otra opción que usar las Fuerzas Armadas, con toda su capacidad de tiro— Enrique_deDiego (@Enrique_deDiego) July 22, 2013
Molta gent prefereix treure ferro a aquesta mena de declaracions, assegurant que en un país civilitzat aquesta mena de coses no tindran mai lloc. Jo no n'estaria tan segur. La història de l'Estat espanyol és una història de guerres civils, alzamientos i aventures militars diverses. Un exemple de forta inestabilitat política estructural a l'Europa occidental. Al cap i a la fi, estem parlant d'un Estat de Dret de fireta, on ni tan sols hi ha separació real de poders, que és el mínim que se li pot exigir a una democràcia burgesa. Perquè la Transició, aquest "pacte exemplar" que alguns s'entesten tant a lloar i a defensar, no fou res més que l'aplicació d'una petita capa de maquillatge a unes estructures podrides, encara ancorades en l'Antic Règim, i amb tot el bagatge del franquisme. O l'assassí Fraga va pagar pels seus múltiples crims? Així doncs, molt em temo que ens hem de preparar per al pitjor.
Però tenir en compte que el que afirmen tots aquests salvapàtries, despulles d'un vell Imperi que s'enfonsa després d'haver topat contra l'iceberg d'una enorme crisi social, político-democràtica i d'integritat territorial, pot passar, no vol dir que ens haguem de sotmetre sense miraments a la cultura de la por. No podem renunciar a la llibertat, a l'exercici del dret a l'autodeterminació, acte de radicalitat democràtica propi de qualsevol poble digne, per temor a l'ús de la força. Al cap i a la fi, els grans canvis polítics sempre s'han fet contra els marcs legals vigents. I sempre és el poble el dipositari de la legitimitat. Per tant, arribat el moment, es demostrarà qui té la raó i qui no la té. Armes contra urnes. La por contra la il·lusió. La il·lusió d'una ciutadania que només vol poder decidir lliurement sobre el seu futur.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada