Espanya: un vaixell que fa aigües

Miré los muros de la patria mía,

si un tiempo fuertes ya desmoronados,

de la carrera de la edad cansados,

por quien caduca ya su valentía. 

-Francisco de Quevedo 

L'any 1995 el panorama polític espanyol estava ben agitat: en un context de crisi econòmica (ni molt menys comparable a l'actual, tot sigui dit) diversos escàndols relacionats amb la corrupció -un dels més cèlebres fou el cas Roldán- i amb el terrorisme d'Estat havien sortit a la llum i eren emprats com a arma llancívola entre els diversos partits al Congrés dels Diputats. Enmig d'aquell clima tens i encès, el diputat d'Herri Batasuna Jon Idígoras va realitzar una gran intervenció que no va deixar indiferent cap dels presents a l'hemicicle: 

Va carregar contra la Guàrdia Civil, la Corona i els dos grans partits sense miraments, va posar el punt de mira en els GAL i va assenyalar la corrupció com a característica estructural de l'Estat espanyol. El seu discurs sencer es pot resumir, però, en aquestes paraules: "Aquesta mal anomenada democràcia". Com a cloenda de tan lloable exhibició dialèctica, un "Gora Euskal Herria askatuta!" que encara deu ressonar per les parets del Congrés.

Divuit anys després, han canviat moltes coses: el senyor Idigoras ja no hi és, ETA ha abandonat les armes i s'ha iniciat un veritable procés de pau al País Basc, i l'Estat espanyol viu una crisi molt pitjor i de molt més abast que en aquell moment. El Règim fa aigües per tot arreu, i tot sembla indicar que el triple tsunami que amenaça amb endur-se les institucions espanyoles -la xifra d'atur més alta de l'Eurozona, una corrupció generalitzada que afecta directament el president del Govern i la pulsió sobiranista catalana- pot ser massa demolidor com perquè l'Estat, tal i com el coneixem ara, se'n pugui refer a posteriori. Aquesta possibilitat l'expressa a la perfecció la cara de Rajoy en una de les seves darreres compareixences. Molt poètic:

Ara bé, també podem establir certs paral·lelismes entre aquells anys immediatament anteriors a l'inici de la bombolla immobiliària i la situació que vivim en l'actualitat: a banda de la ja esmentada corrupció, amb múltiples casos sortint a la llum, hi ha l'afer de la partitocràcia, el torn electoral entre el PP i el PSOE que té aparença d'esdevenir etern, sense una alternativa política real i factible. Si aleshores, tenint en compte tot això, i amb l'afegit de la problemàtica basca al voltant de la lluita armada, el Règim va sobreviure, qui ens assegura que no acabarà succeint el mateix amb el context actual? Perquè, malgrat que ara els obstacles són molt pitjors -ja hi hem insistit-, aquest vaixell s'ha enfonsat moltes vegades i tard o d'hora ha tornat a sortir a la superfície, una mica més malmès que l'anterior vegada però amb la intenció de seguir surant, per precàries que siguin les condicions. En aquest sentit, l'Estat espanyol ens fa pensar en un d'aquells morts vivents a què tant acostumats ens té la filmografia nord-americana: sap que està perdut d'avantmà, però mira d'arrossegar-se com pot, per molts cops que pugui rebre.

Independentment del que pugui passar en un futur no gaire llunyà, és clar que estem assistint al caos posterior a la topada amb l'iceberg. En la inevitable analogia amb el  cas del malaguanyat Titanic, la cúpula del PP, el Rei i els jugadors de la Roja miren de tocar el violí tant com poden. Però les seves notes, cada dia més desafinades, no evitaran pas que tingui lloc el desastre. Un desastre que, en el cas espanyol, recorda a l'Etern Retorn nietzscheà: 1898, 1917, 1936... 2013? Vosaltres, per si un cas, feu-vos amb un equip de submarinisme.