Contra el conformisme

"En comptes d'anar a tantes manifestacions, busqueu-vos una feina."

"Les coses són com són i no es poden canviar. Hem de resignar-nos."

"Esteu perdent el temps. Invertiu-lo en coses més productives."

Conformisme. Resignació. Menyspreu. Estic fart de trobar-me joves que em fan aquesta mena de comentaris grisos i decadents. Joves que diuen que queixar-se no funciona, que lluitar és inútil i que la nostra generació, i totes les que vénen al darrere, estan abocades al fracàs. Malament rai, si ens predestinem d'aquesta manera a la derrota i rebutgem fer quelcom des de bon principi. És cert que les persones realment conscienciades som una ridícula minoria; una minoria molt activa i que fa molt de soroll, però una minoria al cap i a la fi. És cert que, per molt que alcem la veu i ens mobilitzem, difícilment les coses canviaran d'un dia per un altre. I és cert també que el context desanima, i el fet d'haver vist com es desinflaven les bombolles del 15-M i de l'11-S, dues respostes populars contundents a la triple crisi (socioeconòmica, democràtica i nacional), potser dóna motius per a l'escepticisme. Però no per això hom ha d'abandonar la trinxera. L'apatia de la multitud precària és el millor aliat de l'oligarquia i de la plutocràcia per seguir actuant amb total impunitat contra els nostres drets i contra el nostre futur. Jo no vull ser un altre jove més condemnat a feines precàries amb un sou ridícul o bé a l'emigració ("mobilitat exterior", com diria la ministra Fátima Báñez") a Llatinoamèrica o a un país nòrdic. No em dóna la gana. I vosaltres, què? El voleu, aquest avenir? Estic segur que no. A què espereu per plantar cara, doncs? Com deia Manuel de Pedrolo:

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res

Per tant, encara que sigui per una simple qüestió de dignitat, hem de seguir dempeus. No els donem als de dalt el plaer de veure com ens trepitgen una volta i altra sense que nosaltres hi oposem resistència. Una darrera cita, en aquest cas del poeta mallorquí Blai Bonet:

Lluita, si pots, i, si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer

Així doncs, a baix els plors i la derrota, i amunt els punys i la força. Que tenim un munt de feina per fer, i tot és possible.