Nous horitzons al Kurdistan

Gràcies a les darreres protestes multitudinàries que han tingut lloc a Istanbul, hom ha situat Turquia al mapa de les revoltes ciutadanes, al costat dels països àrabs. A través dels mitjans de comunicació hem pogut constatar la repressió salvatge i indiscriminada del govern conservador de Tayyip Erdogan contra els manifestants. Uns mètodes que no disten gaire dels que darrerament s'estan aplicant sense cap mena de mirament a l'Estat espanyol, per cert. És normal que es parli de "règim autoritari", de "dèficits democràtics greus" i fins i tot de "dictadura". Ara bé, aquestes actituds tan reprobables per part de l'Estat turc són noves? Doncs no. I la prova la tenim al Kurdistan, on té lloc un conflicte que sovint resta oblidat i que, per fortuna, podria trobar-se en vies de resolució.

Què és el Kurdistan?

Els kurds són un poble descendent de tribus àries de l'Àsia Central que s'instal·laren a l'actual Iran durant el segon mil·lenni abans de Crist. Parlen la llengua kurda, idioma indoeuropeu de la branca indoiraniana, i professen diverses religions, tot i que predominen els musulmans sunnites, els xiïtes, els iadizites i els cristians. La seva nació es troba dividida entre Turquia, l'Iran, l'Iraq, Síria i una petita porció d'Armènia. La major part dels kurds -un 55%- viuen sota sobirania turca i representen entre un 15 i un 20% (15 milions) dels 75 milions d'habitants amb què compta aquest Estat. L'Iran i l'Iraq apleguen un 20% dels kurds respectivament, mentre que a Síria n'hi resideix un 5%. Fora del seu propi territori hi ha 2.051.000 de kurds, distribuïts de la següent manera: 1.300.000 a Europa, 675.000 a l'Àsia i 46.000 al continent americà. Podem parlar, doncs, d'una veritable diàspora kurda.

El PKK i Abdul·là Öcalan

La lluita pel reconeixement del Kurdistan com a nació de ple dret ha estat una constant al llarg de la història. L'any 1984, però, es va fer un pas més en aquesta reivindicació: el Partit dels Treballadors del Kurdistan (Partiya Karkerên Kurdistan en kurd, PKK), fundat l'any 1978 i de tendència independentista i marxista-leninista, va empunyar les armes. Des d'aleshores, i segons fonts de l'exèrcit turc, han mort unes 40.000 persones a causa d'aquest conflicte.

Bandera del PKK  

El president del PKK és Abdul·là Öcalan, el qual també va col·laborar en la fundació del partit als anys setanta. Conegut com a Apo, es troba empresonat en solitari al Mar de Màrmara des de l'any 1999, després d'una recerca per tot el continent europeu. Fins l'any anterior, el dirigent independentista havia gaudit de certa llibertat de moviments al Líban i a Síria, però l'Estat turc va intensificar la seva pressió i Damasc es va veure obligat a expulsar-lo del territori nacional. Öcalan va mirar de buscar resguard en diversos països, com ara Grècia i Itàlia, però finalment fou capturat pels serveis secrets d'Ankara a les portes de l'ambaixada grega a Nairobi (Kenya) i traslladat a Turquia. Inicialment condemnat a mort, Turquia va abolir la pena capital com a gest d'aproximació a la UE i se li va conmutar per una cadena perpètua. L'any 2004, ell mateix va ordenar un alto el foc i va demanar als seus partidaris que abandonessin l'independentisme i es decantessin per l'autonomisme, en un gir estratègic vers una línia més pragmàtica. Malgrat la col·laboració d'Öcalan amb la pacificació del territori kurd i les pressions al PKK, el 2007 els seus advocats van denunciar un enverinament del seu client, després de l'ànalisi d'uns cabells del presoner polític. Malgrat que les autoritats turques ho neguen taxativament, un toxicòleg francès hauria trobat rastres d'estronci i crom més habituals del normal als cabells d'Öcalan. La seva salut hauria empitjorat força des d'aleshores.

El desarmament del PKK i el procés de pau

La violència al Kurdistan turc, però, podria arribar a la seva fi ben aviat. Així ho demostren les històriques declaracions d'Öcalan, tot un clam per la pau: "Ha arribat el moment que callin les armes i parlin les idees". I de moment, les previsions s'estan acomplint: des del passat dimecres 8 de maig, els i les militants del PKK van començar a retirar-se de manera gradual cap a l'Iraq. Moviments com aquest són fruit de les negociacions entre Ankara i l'organització per tal que el moviment sobiranista kurd abandoni la lluta armada i es replegui més enllà de les fronteres de l'Estat turc. A canvi, els kurds gaudirien d'una major autonomia.

Tenint en compte que els anteriors intents de posar fi a la violència -l'alto el foc del 2004, o la temptativa de pau d'Oslo del 2009- han fracassat, què ha hagut de canviar perquè aquesta volta ens trobem a les portes d'un veritable procés de cessament de les hostilitats, amb una actitud inusualment receptiva del govern turc? En aquest gir de la més pura repressió a la negociació hi ha un rerefons clarament electoralista: a les properes eleccions presidencials, Tayyip Erdogan vol presentar-se com l'home que va aconseguir desarmar el PKK. Malgrat l'efecte negatiu dels darrers esdeveniments relacionats amb el moviment #OccupyGezi, una bona resolució de la qüestió kurda podria ajudar-li la popularitat perduda durant les últimes setmanes. Una popularitat que, abans de l'esclat de la indignació als carrers d'Istanbul, era especialment alta a causa de les millores econòmiques i l'assoliment d'una certa estabilitat política. Sembla ser que el president voldria erigir-se en un "nou Atatürk", el pare de l'Estat turc. I oferir una solució als kurds, consistent en una descentralització no gaire accentuada, però suficient com per calmar els seus ànims sobiranistes, podria ser vist com un gran èxit de la seva gestió. Un èxit que podria consolidar el seu projecte polític i permetre-li fer evolucionar el sistema cap a lògiques encara més presidencialistes i autoritàries. No ho tindrà fàcil, però: l'oposició està aprofitant aquestes negociacions per atacar-lo, tot recordant-li que aquells amb qui ara seu a parlar abans eren considerats "menyspreables terroristes" per ell. Per últim, hi ha l'efecte del conflicte sirià: els kurds han establert un Estat de facto al nord de Síria, i Erdogan, ara rival de Baixar al-Assad, podria estar interessat en tenir bones relacions amb un moviment independentista kurd que està fent front tant al règim sirià com a les forces gihadistes rebels.

Si el PKK finalment cedeix, serà especialment per no perdre la centralitat dins del moviment sobiranista kurd, ja que els independentistes sempre han tingut por de perdre protagonisme a favor dels partits nacionalistes legals. Amb aquesta maniobra, Öcalan demostra que segueix movent els fils de les reclamacions del poble kurd. I, de fet, Apo encara és aclamat pel seu poble: centenars de milers de persones es van manifestar a Diyarbakir, la capital kurda, per donar-li suport des de la distància.

Malgrat aquests nous vents de pacificació que bufen al Kurdistan turc des de fa uns mesos, de tant en tant se succeeixen un seguit d'episodis que exemplifiquen que les coses no són tan de color de rosa com ens pensem. El passat mes de gener, tres activistes kurdes eren assassinades d'un tret al cap a la seu del Centre d'Informació del Kurdistan de París. Una de les víctimes fou Sakine Cansiz, cofundadora del PKK. Acció planificada des del mateix Estat turc? Membres dels serveis secrets d'Ankara actuant per lliure? Grups ultranacionalistes turcs? Venjances entre els mateixos guerrillers kurds? Tot plegat responia, evidentment, a un clar intent de descarrilar el procés de pau, el qual no sabem com acabarà. El que està clar és que ens trobem davant d'un nou panorama per al Kurdistan. I, passi el que passi, que cap persona no oblidi tota l'opressió nacional, tots els crims i totes les violacions de Drets Humans que des de fa dècades pateixen els kurds a mans d'un govern turc que també ha de ser criticat per totes aquestes pràctiques, i no només per la repressió contra els indignats que han pres els carrers d'Istanbul.

Informació extreta de diversos fòrums, revistes temàtiques i notícies de la premsa espanyola. Per als interessats en el tema kurd, recomano la lectura de Los derechos del pueblo kurdo, d'en Luis Peral (IEPALA-Editorial, 1997).