Ahir, 12-O, el franquista "Día de la Raza", el dia en què es commemora un genocidi que va esborrar pobles sencers del continent americà, els i les antifeixistes ens vàrem mobilitzar. Vàrem sortir als carrers de Barcelona per denunciar el racisme, la xenofòbia i l'ultranacionalisme espanyol més excloent que desprèn aquesta jornada. Per altra banda, també volíem anunciar als feixistes que ahir es manifestaven a Montjuïc i a la plaça Urquinaona que aquí no han estat, no són ni seran mai ben rebuts.
La jornada antifeixista va iniciar-se de bon matí a la plaça de Sants, on uns quants centenars de persones ens vàrem trobar per iniciar posteriorment la marxa cap a plaça Universitat. La intenció inicial era esperar els neonazis, però finalment la conselleria d'Interior va prohibir-los que iniciessin la marxa cap a Montjuïc al cor del barri de Sants. De tota manera, tot estava llest per mostrar-los el nostre rebuig de cara a una hipotètica trobada amb ells:
Entre els manifestants, massiva presència d'anarquistes i de militants i simpatitzants de l'Esquerra Independentista. També cares conegudes, com ara en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament. Cap a mig matí vàrem fer un petit recorregut pel barri i, posteriorment, vàrem iniciar la marxa cap al centre de la ciutat, sempre ben acompanyats pels dispositius de la Brigada Mòbil dels Mossos. Durant el camí vàrem coincidir amb alguns dels manifestants que es dirigien a plaça Catalunya a celebrar la Hispanitat. Més enllà d'intercanvis de retrets i insults, la cosa no va anar a més.
Un cop tots reunits a plaça Universitat, però, sí que vàrem poder palpar una tensió evident . Envoltats de desenes d'antidisturbis i de gent que, tot onejant banderes espanyoles, es disposava a assistir a l'acte unionista, els crits i les amenaces eren força freqüents. L'ambient a la plaça, però, era prou pacífic: moltes pancartes, cançons reivindicatives -La Internacional no hi podia pas faltar- i alguna persona que, tot aprofitant la protecció que li oferia la nostra presència, feia propaganda independentista:
A dos quarts d'una vaig decidir de fer una ràpida incursió, juntament amb una companya i un company, a plaça Catalunya. Amb el DNI a la mà per si algun dels nombrosos mossos que hi havia desplegats al llarg de la Ronda Universitat ens considerava elements perillosos i ens volia identificar, vam avançar cap a la concentració dels unionistes. A mesura que ens hi apropàvem, l'ambient s'anava enrarint: moltíssimes banderes rojigualdas i algunes senyeres, globus taronges de Ciutadans amb el cor de la campanya "#MejorUnidos" i l'himne d'Espanya sonant de manera eixordidora. Moltíssima gent gran i també unes quantes famílies, la manera de vestir de les quals indicava la seva més que probable condició de benestants. Votants habituals del PP de Pedralbes? Podria ser. També s'hi podien observar pancartes del Casal Tramuntana, banderes franquistes i individus amb emblemes de Plataforma per Catalunya. Abans de marxar, vaig quedar-me una estona mirant la plaça i vaig arribar a la conclusió que no es tractava en cap cas d'un fracàs, però que a la manifestació del 15-M de l'any 2011 hi havia molta més gent. 15.000 persones? 30.000? 105.000? No ho sé del cert, però a mesura que el procés sobiranista avanci, l'unionisme, com a reacció natural, també s'anirà fent més fort i anirà aplegant més suports. És quelcom que hem de tenir ben clar.
A les set de la tarda es va celebrar l'acte unitari contra el feixisme i el racisme, que de bon començament havia de tenir lloc a la plaça Sant Jaume però que, finalment, es va traslladar a la plaça de la Mercè, a tocar del passeig marítim. La veritat és que hi esperava més gent, ja que Unitat contra el Feixisme i el Racisme havia dut a terme una intensa promoció de la concentració als diferents barris de Barcelona i l'´àrea metropolitana, així com entre els moviments socials.
En un ambient més aviat festiu, es varen fer diversos parlaments contra la Hispanitat i a favor dels drets nacionals del poble català, dels 300 subsaharians del Poblenou, del immigrants... Es cantà el Bella Ciao i L'Estaca, i vaig poder gaudir d'una exhibició de dansa peruana abans de marxar. M'hauria agradat quedar-m'hi una estona més, però estava fet pols després de la intensa jornada, havent caminat amunt i avall per mig Barcelona. S'acabava un episodi més d'una eterna confrontació ideològica que aquí, al Principat de Catalunya, vivim de manera tan accentuada.
Des d'un vessant crític, crec que les diverses concentracions antifeixistes haurien d'haver comptat amb més participació. Suposo que això és fruit del conformisme i passotisme que arrosseguem durant anys, sumat a la por davant un possible enfrontament amb els feixistes i/o amb la policia. També es van trobar a faltar més activitats de conscienciació i pedagogia: no ens podem quedar en simples recitals de poesia o repartiments de pamflets, sinó que cal anar més enllà i començar a proposar accions concretes per aturar el feixisme, emmarcades dins d'un pla estratègic. Ni molt menys vull menystenir la bona feina que està duent a terme la gent d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme als barris populars; tot el contrari, només desitjo que la seva acció sigui més efectiva. Un altre tema per solucionar de manera urgent, en línia amb el que comentava en un article anterior, és l'absència d'unitat: diverses manifestacions, poca assistència en conjunt. Malgrat això, aplaudeixo el conjunt de mobilitzacions antifeixistes. Hi va haver una mínima resposta popular, quelcom que altres anys havia estat gairebé inexistent, i molts i moltes vàrem demostrar que no estem disposades a cedir l'espai públic a tots els qui ens volen destruir com a poble i sotmetre'ns a un imaginari nacional de genocidis i feixisme que no acceptarem mai com a nostre. Alguns es van decantar per fer migdiades catalanes al seu confortable llit; d'altres vam optar per ser al peu del canó, tot i l'amenaça neonazi que planava sobre la ciutat. I així seguim i seguirem, i no només el 12-O: l'antifeixisme és una tasca diària que requereix fermesa, perseverança i coratge.
(1) A veure. Genocidi? Ahí està la llegenda negra antiespanyola promolguda pels anglesos. O per l'ignorància d'un sector independentista xovinista i prepotent que creu que tot allò espanyol és nefast per natura.
ResponEliminaCastella (no seguirem amb l'eufemisme de "Espanya") ha tingut coses molt bones al llarg de la seua història. Una d'elles, fóu el descobriment d'Amèrica. Que cal remarcar:
1. Fóu fet després de que Anglaterra li digués que no a Colom.
2. Tenint en compte que Colom només volia que Europa pugués comprar pimentons i llançols de la llunyana Àsia.
3. Els Reis Catòlics no tenien confiança en que l'empresa portés enlloc, per això li donaren a Colom només tres barques plenes de presoners que no havien vist la mar en la seua vida.
Però el més gran event no fóu el descobriment d'Amèrica en sí, sino les posteriors aventures per dins d'ella. Insistisc: qui es crega que tot allo castellà és inadmisible, que s'entere qui eren Álvar Núñez Cabeza de Vaca, Vasco Núñez de Balboa o Hernando de Soto. La majoria de gent de hui en dia, amb una vida d'allò més monótona, voldria ser un d'ells.
És més, el descobriment d'Amèrica portà una gran quantitats de metalls a Europa. I gràcies a eixa quantitat de metalls, Castella pegà un salt científic impressionant. Luís de Alcalá fóu la primera persona a l'història en descobrir l'inflacció, al observar que quant més plata i or arribàven d'Amèrica, més pujaven els preus sense que això supongués més beneficis. I així un llarg etcètera... El problema? Que Castilla, com sempre, no sapigué gestionar la qüestió d'Amèrica. Enlloc d'impulsar científics com este Luís de Alcalá, s'obsessionà en obtindre beneficis econòmics a curt terme, i ho engegà tot a la merda.
Però vaja, que el 12 d'Octubre em semblaria perfecte com a diada castellana. Per mí, de les poques coses que m'agraden de l'història de Castella. Podríem objectar que en realitat Amèrica fóu descoberta pels islandesos al segle XI, però la seua estància fóu tan curta que no s'ha de tindre en compte.
Genocidi? Anem per pasos. Hernán Cortés. Arribà a la civilització asteca, i es trobà amb un imperi amb ciutats grandíssimes (més que París o Roma per aquella època). El problema era que els asteques eren els imperialistes que tenien conquerits a tots els pobles de Mèxic; eren aficionats a segrestar persones a l'atzar, pujar-los amunt de temples i arrencar-los el cor mentre estaven vius. Eixos pobles conquerits veien en Hernán Cortés i la resta de castellans (que eren quatre gats) com uns salvadors, i aprofitaren per carregar-se l'imperi asteca.
A això suma-li les malalties que propagaren els castellans, als quals els nadius no podien fer front. De fet, es pot dir que el 90% de la població fóu morta per epidèmies transmeses per poblacions tan distants. Estrany? Per a res. Al segle II DC, l'Imperi Romà fóu batut per una epidèmia que es carregà 1 de cada 3 habitants, portada per les legions que s'havien anat a Pèrsia a combatre.
Després, Francisco Pizarro. Este sí que fóu més fill de puta, i sí que es poden titllar de genocidi les seues polítiques contra l'imperi inca. Això sí, els inques... tela, tela, tela. Tenien la costum de ficar jovenetes amb el cap tallat a les seus tombes, entre altres coses. I tecnològicament estaven molt per darrere dels asteques (per exemple, no coneixien la roda).
(2) Després de la desaparició de les úniques civilitzacions a Amèrica. Hi havia debat. Isabel la Católica fóu fervent de respectar els nadius americans (per cert, de nou el catalanisme xovinista no reconeixeria el gran lideratge d'esta dona...). Tambè estava Bartolomé de las Casas i altres monjos, que es queixaven de l'esclavatge dels indis. Finalment, cap a finals del segle XVI l'esclavatge pels indis fóu prohibit per què "los habitantes de las Américas son súbditos". Així que els esclaus els començaren a portar d'Àfrica.
ResponEliminaI cal dir que els castellans construïren grans ciutats per tota Hispanoamèrica, on la població local estava ben integrada. Precisament, "el problema" vinguè al segle XIX, quan s'independitzaren les colònies: Simón Bolívar i altres terratinents aprofitaren que ja no hi havia una legislació espanyola que els pugués prohibir l'esclavatge. De fet, allò fóu una espècie de guerra civil - curta - entre les oligarquies antiespanyoles i les classes populars pro-espanyols (no per que estimèssen Espanya, sino per que la veïen com a un mal menor front a gent com Bolívar).
Hi ha motius per riure'ns de Castella/Espanya, per criticar-la.... però el 12 d'Octubre, per mí, no és un dels seus motius. Si no tot allò contrari: una de les poques bones al llarg de la seua història.