Doctina del xoc: saqueig sistemàtic del sector públic després d'un desastre, quan la gent està massa ocupada fent front a l'emergència, als seus problemes diaris, per protegir els seus interessos.
Com s'ha imposat el sistema econòmic actual? Naomi Klein, una de les veus nord-americanes més crítiques amb la globalització, ens ho explica de manera brillant al documental que ens ocupa: "La doctrina del xoc". Un títol contundent per a una anàlisi contundent de les mesures econòmiques que els líders ideològics de l'Escola de Chicago han elaborat i dels mètodes que els seus titelles polítics han fet servir per aplicar-les. Però quan i on comença aquesta crònica negra?
Tot comença a inicis dels anys setanta al Xile de Salvador Allende, un dels primers llocs als quals es va dur a terme la doctrina que ens ocupa. Davant la política econòmica socialitzant que pretenia dur a terme, la resposta dels EUA no va trigar a arribar: cop d'Estat del general Augusto Pinochet finançat per la CIA, repressió salvatge i, després de milers de morts i de detencions, aplicació de les mesures ideades per Milton Friedman, economista de l'esmentada Escola de Chicago. El tsunami capitalista es va estendre per Llatinoamèrica, arribant-li el seu torn a l'Argentina: Videla pren el poder i se segueix un esquema similar al xilè. Amb l'aparició del tàndem Reagan-Thatcher, l'expansió del neoliberalisme i les seves receptes econòmiques (retallar la despesa pública, baixar els impostos, reduir el nombre d'empreses estatals o paraestatals, desregular la indústria i introduir una política monetària moderada i estable per combatre la inflació) es radicalitza: arriba a gairebé tot el planeta i es beneficia especialment de la caiguda del bloc comunista. La Rússia de Boris Ieltsin, un cop liquidada la Tercera Via que encarnava Gorbatxov, és una de les grans conquestes del lliure mercat: no importen els 140 milions de russos pobres, la violència i la corrupció; el que compta és el "capitalisme d'amiguets" que regna sobre el vell bastió del socialisme i que Moscou passi a ser la ciutat del món amb més multimilionaris. Ja ho expressava de manera força clara Reagan: "cal relegar el marxisme-leninisme a l'abocador de la història". Es podria dir que gairebé ho han aconseguit .
Un cop derrotat el comunisme, Occident necessita un nou enemic. Després dels atemptats de l'11-S, el troba: el fonamentalisme islàmic. La seguretat esdevé un terreny fèrtil per al lliure mercat i la "lluita antiterrorista" serveix com a justificació per a l'aparició de nous i més efectius mecanismes de control de la població. Conceptes com ara "Eix del Mal", "xoc de civilitzacions" i "guerra contra el Terror" passen a formar part del nostre vocabulari gràcies al bombardeig intensiu dels mass media al servei del capital, i els Estats Units i els seus aliats decideixen passar a la acció en nom de la defensa de la "democràcia". Envaixen l'Afganistan i enderroquen el règim talibà, règim que els mateixos nord-americans havien instaurat als anys vuitanta per fer front a la Unió Soviètica. Any i mig després inicien la guerra de l'Iraq, un dels conflictes més privatitzats de la història contemporània: amb l'excusa d'un suposat suport a Al-Qaida i d'una inexistent possessió d'armes de destrucció massiva, es desmantella un Estat iraquià que havia donat lloc a una alfabetització major que la de Nou Mèxic, als Estats Units, i s'afavoreixen els interessos occidentals a la regió: empreses que fan del conflicte armat el seu negoci, com Blackwater, prosperen.
Finalment, la crisi financera del 2008 que encara estem patint representa un episodi més d'aquest conte la doctrina del xoc es trasllada aquest cop als països mediterranis, un veritable laboratori del neoliberalisme. Mitjançant la pressió exercida amb el pagament del deute i els anomenats "ajustos" econòmics, la res pública desapareix alhora que el lliure mercat s'imposa sobre les runes dels antics Estats del benestar més o menys sòlids. Ha arribat el nostre torn i hem de preparar-nos per al pitjor.
Som, doncs, davant la contrahistòria del neoliberalisme i la narració de la seva victòria sobre les propostes keynesianes, socialdemòcrates i socialistes. Una alternativa a la crònica oficial, que sempre resultarà més eufemística i políticament correcta. Un cop coneixem tot això, la pregunta hauria de ser si no estem ja massa atordits com per reaccionar i gestar un contrapoder capaç de construir una alternativa que pugui fer-se amb el poder i fer retrocedir el neoliberalisme. La batalla, però, ha de ser global: el que ens demostra aquest documental és que es tracta d'una ofensiva a escala planetària. Encara que des d'un enfocament pragmàtic és lògic aplicar alternatives a nivell local, hem d'aspirar a portar la resistència més enllà de les nostres fronteres estatals. Klein ens explica —i demano disculpes als defensors dels drets dels animals per aquesta metàfora— com la balena ha engolit les seves preses i ens suggereix tímidament que hem de ferir-la amb un arpó. Aquest arpó, que es troba a les nostres mans, no només l'ha de ferir, però; ha de servir per matar aquest cetaci assedegat de nous mercats.
Això sí, no us enganyeu: a un monstre com aquest no se'l podrà pas liquidar mai amb postulats reformistes. El reformisme és la cara amable del capitalisme i tard o d'hora acabarà revelant-se com una estafa. No pretenem negar el mèrit que té Klein defensant aquests postulats en territori dels EUA, la potència que està pilotant el procés de globalització, però creiem que cal deixar clar que només hi ha dues opcions: o Revolució i mort del capitalisme, o triomf de les elits econòmiques i derrota total, absoluta i irrevocable de les classes populars.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada