dijous, 3 d’octubre del 2013

Classes populars i mobilització

En un país amb una taxa d'atur criminal, especialment alta entre el jovent i els immigrants; amb un seguit de retallades i privatitzacions massives als serveis públics aplicades pel govern autonòmic de CiU; un creixement força preocupant del populisme i del feixisme, el racisme i la xenofòbia als barris populars; i una ofensiva espanyolista sense precedents des de l'inici de la "democràcia" dirigida pel govern central del PP amb la intenció de dur a terme un genocidi lingüístic i cultural als Països Catalans, la mobilització de les classes populars catalanes hauria de ser una constant. La pressió als carrers en defensa dels drets socials i de la llengua i cultura catalana hauria de formar part del nostre paisatge urbà quotidià; les vagues, manifestacions i concentracions de signe social i/o nacional haurien de ser presents arreu del territori gairebé cada dia. La realitat, però, no s'acaba de correspondre del tot amb aquesta imatge ideal projectada al text.

Certament, de mobilització n'hi ha. I no només al Principat; a la resta de la nació hem observat demostracions prou notables de força de la societat civil davant les agressions a la llengua i a la res pública. L'exemple més recent d'això el tenim a les Illes Balears: el passat diumenge, prop de cent mil persones van fer dels cèntrics carrers de Palma una immensa marea verda en defensa d'una educació pública, de qualitat i en català, davant del polèmic TIL o Decret del Trilingüisme, una barroera maniobra del Partit Popular per acabar amb la immersió lingüística. Com afirmava a la xarxa social Twitter l'activista mallorquina Aina Díaz, de l'òrbita del moviment 15-M:


Malgrat això, encara hi ha una part molt important de les classes populars dels Països Catalans que viuen completament alienades i prefereixen restar al marge de qualsevol reivindicació que defensi els seus interessos de classe. Aquesta alienació es manifesta de mil i una maneres, i la podem observar fàcilment en el nostre dia a dia: des de la tertúlia al bar de la cantonada, on uns jubilats, els quals després d'haver pencat durament tota la seva vida cobren una ridícula pensió que no els permet de viure la seva vellesa de manera digna, critiquen que els marroquins col·lapsen els ambulatoris i afirmen que cal fer-los fora de l'Estat espanyol; aquells joves que, rondant la vintena d'anys i sense estudis ni treball, comenten asseguts al banc del parc que els nouvinguts els prenen la feina i que són els veritables culpables de la crisi; la mestressa de casa que, suportant la càrrega d'un marit masclista que paga amb ella les contínues rebaixes de sou de què és víctima per part del cap de la fàbrica on treballa, es passa el dia consumint teleescombraria i preocupant-se més de la vida sentimental dels membres de la família reial que de la seva situació com a dona oprimida i de classe treballadora; la colla de gent, una majoria de la qual segurament d'extracció humil, que van acudir a fer costat a Lionel Messi, imputat per frau fiscal, a l'entrada dels jutjats on ell i el seu pare havien de declarar;  l'obrer català que considera que el jornaler andalús li roba mentre aplaudeix Convergència, el partit que està destruint i lliurant a criteris de mercat la res pública catalana; o, per contra, l'obrer català però d'origen andalús que considera la Generalitat i la immersió lingüística els culpables de la seva situació precària mentre vota el PP, aliat dels nacionalistes catalans en l'eix econòmic. 

Així doncs, cal moltíssima conscienciació i treball des de la base i a peu de carrer per incorporar tots aquests sectors de les classes populars que estan caient dins les xarxes de discursos xovinistes, populistes i xenòfobs al contrapoder que, des del plantejament tàctic de la Unitat Popular, hem d'aspirar a construir per assolir l'hegemonia cultural necessària que permetrà a la majoria del poble treballador català conquerir el poder. Com resa la famosa frase de tarannà idealista, però igualment encertada: Si lluites pots perdre; si no lluites, ja has perdut. És tasca de tots i totes les conscienciades insistir en això i dotar la massa adotzenada d'eines que els permetin constatar la seva condició d'alienades i unir-se al bloc històric conformat per les classes oprimides d'aquest país.

La marea verda contra el TIL va inundar els carrers de Palma

3 comentaris :

  1. Jo he conegut funcionaris del país veí. Concretament, un de Màlaga i un altre de Sòria. Viuen del robatori al treballador català productiu. I no senten cap simpatia per ell.

    Concretament, el de Soria em va dir: "No puede ser que en Cataluña o País Vasco tenga que aprendrer idiomas raros para obtener un puesto. Estoy en mi país".

    El sentiment universalista bíblic - agafat per Marx amb el lema "treballadors de tots els países, uniu-vos" - està bé per a quedar bé. Però la realitat és una altra.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Elimina
    2. Precisament Marx s'oposaria a l'actitud d'aquest funcionari que has esmentat, perquè és una clara mostra d'imperialisme, xovinisme i nacionalisme opressor. I el marxisme, a banda d'ésser, evidentment, internacionalista, és també rabiosament antiimperialista.

      Elimina