Adéu, Europa?

La Unió Europea se'n va en orris. Els fonaments sobre els quals es va començar a construir aquest gran projecte destinat a evitar desastres com les guerres mundials trontollen. I molts dels qui fa temps crèiem en la idea d'una Europa unificada, confederal i forta davant dels Estats Units ens veiem obligats a reconsiderar les nostres posicions i a plantejar-nos si realment hem de rescatar el continent del seu desastre definitiu o bé deixar que es consumeixi entre les flames dels seus propis pecats, avivades per la crisi econòmica.

L'euroescepticisme cada dia va a més

La temptació de deixar que el castell de cartes caigui pel seu propi pes és bastant atractiva. Motius no en falten. Darrerament hem observat com la Unió Europea, en mans de la senyora Merkel i de la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional), ha esclavitzat per complet els països mediterranis mitjançant el deute i els memoràndums, destruint els seus estats del benestar i posant les seves classes populars contra les cordes. És el resultat de l'anomenada "Europa de les dues velocitats": el nord protestant, eficient i exemplar, contra el sud catòlic, corrupte i vividor. La resposta a aquesta contradicció dialèctica pren diversos matisos segons cada país. A Grècia el descontentament el canalitzen els neonazis d'Alba Daurada i les seves bretolades. A Itàlia són el bufó Beppe Grillo i el seu populista Moviment Cinc Estrelles els que s'erigeixen en salvapàtries davant del monstre de la Unió Europea. També al nord sorgeixen les veus discrepants amb el fet de pagar-los la festa als "ganduls del sud", i això es reflecteix en el creixement que l'extrema dreta està experimentant als països nòrdics. En general, la tònica és similar a la major part dels països: nacionalisme exacerbat alimentat per les més baixes passions de la població que desemboca en un ferotge euroescepticisme. A això cal sumar-li la xenofòbia, recurs comú en temps de crisi. En aquesta ocasió, sobretot islamofòbia: el nouvingut musulmà és el cap de turc i ha de pagar els plats trencats d'una situació que no ha generat ell. El més curiós és que, paradoxalment, els diferents partits euroescèptics i d'extrema dreta estan començant a estrènyer llaços entre ells per tal de reforçar la seva ofensiva contra Brussel·les: Marine Le Pen, del Front Nacional francès, i Geert Wilders, de l'holandès Partit de la Llibertat, segellaven fa poc una aliança de cara a les properes europees. Ambdues formacions, per cert, tenen serioses possibilitats de prendre el poder en les seves respectives nacions 

Marine Le Pen i Geert Wilders

El panorama, com podeu veure, és dantesc. Però tenint en compte el perill que la fi de la Unió Europea pugui donar lloc a un continent totalment fragmentat, amb governs en mans de feixistes i piròmans polítics, el més sensat seria posar sobre la taula un projecte diferent a l'actual, que trenqui amb l'statu quo i alhora cerqui la solidaritat entre els pobles. Un projecte que doni prioritat a les persones per sobre dels mercats. Un projecte que respecti la sobirania dels països i que, alhora, sàpiga teixir ponts entre ells que no passin pels interessos econòmics de sempre. Un projecte que defensi el dret d'autodeterminació de les nacions i que tingui com a valors fonamentals el respecte a la pluralitat lingüística i cultural i la defensa dels drets socials. En definitiva, un projecte pel qual valgui la pena apostar. I aquest projecte, evidentment, passa pel socialisme. Reconstruir Europa des d'una perspectiva de classe no serà pas tasca fàcil, però pitjor és veure com es converteix en un bastió del populisme, l'odi i les desigualtats.

Cartell del Partit Comunista de Grècia