Qüestió nacional i hipocresia

Com tots sabeu, l'Artur Mas s'ha desplaçat aquests dies a Israel per cercar marcs de col·laboració amb l'Estat sionista en àmbits com el científic i el cultural. En una conferència a la Universitat de Tel Aviv, el president de la Generalitat ha arribat a afirmar que "Israel és clarament un company de viatge escollit per Catalunya" i ha establert paral·lelismes històrics entre el poble català i el poble jueu. Tot plegat amb l'alegre benedicció de la Pilar Rahola, un dels rostres més visibles de l'independentisme filosionista.

Qui conegui una mica la trajectòria de Convergència no se sorprendrà davant d'aquest fet. La formació nacionalista sempre s'ha emmirallat en Israel, estat que era objecte habitual de les lloances de Jordi Pujol. Aquesta simpatia de certs sectors del sobiranisme català, especialment els més liberals, es pot explicar per diversos motius. En primer lloc, en l'imaginari del nacionalisme espanyol encara perviu  la imatge negativa del jueu, vist com un usurer adinerat enemic de la fe catòlica. Quan els hebreus foren expulsats, els catalans , coneguts pel seu caràcter emprenedor, passen a ocupar el seu lloc: és el xoc entre la perifèria comerciant i mediterrània, on es comença a desenvolupar el capitalisme, i el centre agrari i mesetari on es manté el feudalisme. El franquisme va fer ressorgir aquest pensament ben arrelat en l'inconscient espanyol i, de fet, va rebutjar les relacions diplomàtiques amb Israel, prioritzant el món àrab. L'Estat sionista no seria reconegut per l'Estat espanyol fins l'any 1986. 

La premsa falangista es caracteritzava pel seu antisemitisme visceral

En segon lloc, molts independentistes admiren com els sionistes van aconseguir aplegar bona part del poble jueu al voltant d'un projecte polític a partir del qual van aconseguir bastir, enmig del no-res, un dels Estats més forts del món, i com van saber també recuperar la seva llengua pròpia, l'hebreu, que avui compta amb 5 milions de parlants.

Ara bé, cal tenir en compte que la naturalesa de l'Estat israelià és excloent, condemnant la població àrab a un apartheid vergonyós. No és estrany, doncs, que Israel mantingués bones relacions diplomàtiques amb el règim racista sud-africà: compartien l'essencialisme ètnic. Per tant, tots els independentistes hauríem de ser ben crítics amb la violència diària que exerceix el sionisme contra els palestins, que a base de colonitzacions, bombardeigs i bloqueigs estan essent condemnats a viure en ghettos a la seva pròpia terra. No es tracta d'ésser judeòfobs: és tracta, simplement, de defensar els drets humans i de reconèixer l'existència d'un poble, el palestí, que ha de resistir contínuament les agressions d'un dels exèrcits més ben preparats del món. Nosaltres, com a nació que ha patit tantes vicissituds durant els darrers tres-cents anys, hauríem de ser més sensibles que ningú amb el patiment de la població palestina; i això es pot fer perfectament sense deixar de reconèixer les nombroses persecucions i pogroms que han sofert els jueus al llarg de la història. Recordem que la solidaritat és la tendresa dels pobles. De tots els pobles.

La hipocresia pel que fa a l'alliberament nacional, però, no té lloc només per part de l'independentisme català, sinó que és una conducta habitual dins de determinada "esquerra" espanyola. L'altre dia, per exemple, vaig veure aquesta imatge:

En efecte: UPyD, el partit nacionalista espanyol camuflat de pseudoprogessisme, donant suport a la llibertat i la independència del Sàhara Occidental. És ben curiós que els qui neguen l'autodeterminació del poble català amb l'argument que la sobirania es troba en mans de tots els espanyols no ho apliquin als pobres sahrauís, tot afirmant que la sobirania recau en el conjunt dels marroquins. I és que una part destacada del mal anomenat "progressisme" espanyol acostuma a practicar l'internacionalisme només de portes enfora; de portes endins, les reivindicacions catalanes, basques i gallegues són miserablement titllades de "burgeses", "conservadores" o "nacionalistes". Aquest tic no el veiem només en la formació de Rosa Díez o en el PSOE, sinó que també ha fet forat, desgraciadament, a Izquierda Unida i en diversos grups anticapitalistes. Així ho expressava Manuel de Pedrolo en un article publicat el 25 de novembre de l'any 1981 al Diario de Barcelona:

"L’esquerra espanyola s’avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada (consten les declaracions d’alguns caps de partit) a fer costat a les organitzacions dretanes i alguns cops neofeixistes que el defensen i, per tant, a ajornar la lluita social que és la raó primera de la seva existència, puix que també per a ella una unión sagrada té prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària, l’internacionalisme que en la seva versió correcte no consisteix pas en l’asserviment de comunitats indefenses, en la imposició d’una cultura pretesament “superior” i que, oh paradoxa!, l’esquerra sempre ha considerat que no és la seva, la de l’autèntic poble, car es tracta d’una creació burgesa, com burgesa és aquella pàtria que ara, en el summum de la incoherència, els sense pàtria no estan disposats a perdre…"

Evidentment, la situació dels Països Catalans no és ni de bon tros la del Sàhara. Aquí, per fortuna, no hi ha campaments de refugiats ni passem les penúries que experimenta la població sahrauí. No som pas una colònia, som una nació oprimida. Però la qüestió de fons ve a ser la mateixa: tots els pobles tenen dret a decidir lliurement el seu futur. No estaria de més, per tant, que els espanyols que es consideren d'esquerres —o, emprant un terme més "light", progressistes—, sense deixar de solidaritzar-se amb el Sàhara, llegissin el que deia Marx sobre la qüestió nacional:

"Els pobles que n'esclavitzen uns altres forgen les seves pròpies cadenes"