Classes populars i mobilització

En un país amb una taxa d'atur criminal, especialment alta entre el jovent i els immigrants; amb un seguit de retallades i privatitzacions massives als serveis públics aplicades pel govern autonòmic de CiU; un creixement força preocupant del populisme i del feixisme, el racisme i la xenofòbia als barris populars; i una ofensiva espanyolista sense precedents des de l'inici de la "democràcia" dirigida pel govern central del PP amb la intenció de dur a terme un genocidi lingüístic i cultural als Països Catalans, la mobilització de les classes populars catalanes hauria de ser una constant. La pressió als carrers en defensa dels drets socials i de la llengua i cultura catalana hauria de formar part del nostre paisatge urbà quotidià; les vagues, manifestacions i concentracions de signe social i/o nacional haurien de ser presents arreu del territori gairebé cada dia. La realitat, però, no s'acaba de correspondre del tot amb aquesta imatge ideal projectada al text.

Certament, de mobilització n'hi ha. I no només al Principat; a la resta de la nació hem observat demostracions prou notables de força de la societat civil davant les agressions a la llengua i a la res pública. L'exemple més recent d'això el tenim a les Illes Balears: el passat diumenge, prop de cent mil persones van fer dels cèntrics carrers de Palma una immensa marea verda en defensa d'una educació pública, de qualitat i en català, davant del polèmic TIL o Decret del Trilingüisme, una barroera maniobra del Partit Popular per acabar amb la immersió lingüística. Com afirmava a la xarxa social Twitter l'activista mallorquina Aina Díaz, de l'òrbita del moviment 15-M:

Los ataques que desde el españolismo pepero en Gobierno y Poder Judicial se efectúan contra el catalán son propios d un genocidio cultural
— Aina Díaz ★ (@AinaDiazV) October 2, 2013

Malgrat això, encara hi ha una part molt important de les classes populars dels Països Catalans que viuen completament alienades i prefereixen restar al marge de qualsevol reivindicació que defensi els seus interessos de classe. Aquesta alienació es manifesta de mil i una maneres, i la podem observar fàcilment en el nostre dia a dia: des de la tertúlia al bar de la cantonada, on uns jubilats, els quals després d'haver pencat durament tota la seva vida cobren una ridícula pensió que no els permet de viure la seva vellesa de manera digna, critiquen que els marroquins col·lapsen els ambulatoris i afirmen que cal fer-los fora de l'Estat espanyol; aquells joves que, rondant la vintena d'anys i sense estudis ni treball, comenten asseguts al banc del parc que els nouvinguts els prenen la feina i que són els veritables culpables de la crisi; la mestressa de casa que, suportant la càrrega d'un marit masclista que paga amb ella les contínues rebaixes de sou de què és víctima per part del cap de la fàbrica on treballa, es passa el dia consumint teleescombraria i preocupant-se més de la vida sentimental dels membres de la família reial que de la seva situació com a dona oprimida i de classe treballadora; la colla de gent, una majoria de la qual segurament d'extracció humil, que van acudir a fer costat a Lionel Messi, imputat per frau fiscal, a l'entrada dels jutjats on ell i el seu pare havien de declarar;  l'obrer català que considera que el jornaler andalús li roba mentre aplaudeix Convergència, el partit que està destruint i lliurant a criteris de mercat la res pública catalana; o, per contra, l'obrer català però d'origen andalús que considera la Generalitat i la immersió lingüística els culpables de la seva situació precària mentre vota el PP, aliat dels nacionalistes catalans en l'eix econòmic. 

Així doncs, cal moltíssima conscienciació i treball des de la base i a peu de carrer per incorporar tots aquests sectors de les classes populars que estan caient dins les xarxes de discursos xovinistes, populistes i xenòfobs al contrapoder que, des del plantejament tàctic de la Unitat Popular, hem d'aspirar a construir per assolir l'hegemonia cultural necessària que permetrà a la majoria del poble treballador català conquerir el poder. Com resa la famosa frase de tarannà idealista, però igualment encertada: Si lluites pots perdre; si no lluites, ja has perdut. És tasca de tots i totes les conscienciades insistir en això i dotar la massa adotzenada d'eines que els permetin constatar la seva condició d'alienades i unir-se al bloc històric conformat per les classes oprimides d'aquest país.

La marea verda contra el TIL va inundar els carrers de Palma

Contra el conformisme

"En comptes d'anar a tantes manifestacions, busqueu-vos una feina."

"Les coses són com són i no es poden canviar. Hem de resignar-nos."

"Esteu perdent el temps. Invertiu-lo en coses més productives."

Conformisme. Resignació. Menyspreu. Estic fart de trobar-me joves que em fan aquesta mena de comentaris grisos i decadents. Joves que diuen que queixar-se no funciona, que lluitar és inútil i que la nostra generació, i totes les que vénen al darrere, estan abocades al fracàs. Malament rai, si ens predestinem d'aquesta manera a la derrota i rebutgem fer quelcom des de bon principi. És cert que les persones realment conscienciades som una ridícula minoria; una minoria molt activa i que fa molt de soroll, però una minoria al cap i a la fi. És cert que, per molt que alcem la veu i ens mobilitzem, difícilment les coses canviaran d'un dia per un altre. I és cert també que el context desanima, i el fet d'haver vist com es desinflaven les bombolles del 15-M i de l'11-S, dues respostes populars contundents a la triple crisi (socioeconòmica, democràtica i nacional), potser dóna motius per a l'escepticisme. Però no per això hom ha d'abandonar la trinxera. L'apatia de la multitud precària és el millor aliat de l'oligarquia i de la plutocràcia per seguir actuant amb total impunitat contra els nostres drets i contra el nostre futur. Jo no vull ser un altre jove més condemnat a feines precàries amb un sou ridícul o bé a l'emigració ("mobilitat exterior", com diria la ministra Fátima Báñez") a Llatinoamèrica o a un país nòrdic. No em dóna la gana. I vosaltres, què? El voleu, aquest avenir? Estic segur que no. A què espereu per plantar cara, doncs? Com deia Manuel de Pedrolo:

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res

Per tant, encara que sigui per una simple qüestió de dignitat, hem de seguir dempeus. No els donem als de dalt el plaer de veure com ens trepitgen una volta i altra sense que nosaltres hi oposem resistència. Una darrera cita, en aquest cas del poeta mallorquí Blai Bonet:

Lluita, si pots, i, si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer

Així doncs, a baix els plors i la derrota, i amunt els punys i la força. Que tenim un munt de feina per fer, i tot és possible.

Nou Barris, l'avantguarda de la fractura social a Barcelona

El 6 de gener del 2013, el diari El País va publicar un mapa de la ciutat comtal en què es podia veure la renda familiar mitjana per barris, prenent com a referència la renda mitjana de la família barcelonina:

Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/05/catalunya/1357414914_291755.html

En general, s'hi pot observar una tendència consistent en l'existència de dues Barcelones: la benestant de l'Eixample i Sarrià-Sant Gervasi, i la precària dels districtes perifèrics. Es fa evident, per tant, l'existència d'una fractura social que s'aguditza a diari i que, de retruc, fa retrocedir una classe mitjana que va prosperar durant els anys del boom econòmic i de la bombolla immobiliària.

Ara fixem-nos bé en el nostre districte. Podem veure com absolutament tots els barris que en formen part es troben per sota d'aquesta renda mitjana. És més, Nou Barris compta amb el dubtós honor d'acollir set dels deu barris més pobres de tota la ciutat. El barri que encapçala la llista també es troba a Nou Barris: es tracta de Can Peguera, barriada humil coneguda com "Les Cases Barates" i sorgida arran de la immigració dels anys vint, atreta pel creixement urbanístic de Barcelona. Si la comparem amb Pedralbes, el barri altburgès per excel·lència, constatem que una família d'aquesta zona benestant disposa de set vegades més renda. Una dada esgarrifosa.

Imatge de la barriada de Can Peguera, "Les Cases Barates"

Si seguim analitzant amb detall, veiem que la Trinitat Nova és el tercer barri més pobre de la ciutat, superada pel Baró de Viver, a Sant Andreu. Per fer-nos-en una idea, una família de Sant Gervasi-Galvany disposa de quatre vegades més renda que una d'aquesta àrea de Nou Barris. El drama queda il·lustrat a la parròquia de Sant Josep Obrer, centre que atén prop de 700 famílies al mes.

Blocs de pisos a la Trinitat Nova

I el quart barri més pobre de la ciutat és Ciutat Meridiana, coneguda com "Villadesahucio". I no és casual: és el barri amb més desnonaments de tot l'Estat espanyol. Cada setmana hi tenen lloc almenys dues execucions hipotecàries. Els primers habitants del barri, immigrants provinents sobretot del sud d'Espanya, van anar traslladant-se cap a d'altres zones, i molts pisos van quedar en mans de nouvinguts: ara mateix, Ciutat Meridiana compta amb un índex d'immigració del 40%. I aquest és el perfil mitjà del desnonant: immigrants que, entre els anys 2004 i 2008, varen pagar preus desorbitats per habitatges de 60 metres quadrats. La tragèdia està servida.

Veïns de Ciutat Meridiana protesten contra els desnonaments en un ple de l'Ajuntament de Nou Barris

Els barris de Vallbona, Roquetes, Verdum i el Turó de la Peira no s'allunyen gaire de la renda de Ciutat Meridiana. La Prosperitat, Porta i la Guineueta presenten índexs més raonables. En l'altre extrem, Vilapicina i la Torre Llobeta, el barri més ric -o menys pobre, millor dit- del districte, limítrof amb Horta-Guinardó i Sant Andreu.

Un cop vist tot això, podem arribar a la conclusió que Nou Barris és el puntal de la fractura social a Barcelona. La situació socioeconòmica de moltes famílies del districte és extramadament preocupant; només cal passejar-se pels barris esmentats per tal de comprovar-ho amb els propis ulls. La fam, la desnutrició infantil i els desnonaments ja formen part de la idiosincràsia del districte. I els tancaments de serveis d'urgències, de línies escolars de primària, de guarderies i de l'ambulatori de la Guineueta, així com els successius retards en el lliurament de les beques menjador, agreugen la tragèdia. Tot plegat, a més a més, inclou el perill de brots de xenofòbia, com ja ha passat en alguns països. En temps de crisi, una part significativa de la població sol culpabilitzar la població nouvinguda de la seva situació precària i, hàbilment teledirigida per certes formacions polítiques, canalitza la seva ràbia vers aquest col·lectiu.

Pintada en defensa del CAP de la Guineueta

Davant d'aquest panorama tan negre, però, ens resta l'esperança. Una esperança construïda essencialment pel teixit associatiu-cultural i pels moviments socials, que sempre han estat força actius al barri i que, ara més que mai, han de ser capaços de generar respostes eficaces, crear consensos i dinamitzar la mobilització popular per fer front als principals reptes i problemes a què s'enfronta Nou Barris, que són molts. En aquest sentit, cal lloar la tasca que estan duent a terme plataformes com ara Nou Barris Cabrejada, la PAH, el moviment 15-M, la Xarxa 9 Barris Acull, els casals de joves i les diverses associacions de veïns. Davant la incompetència i la passivitat de la regidora convergent Irma Rognoni, cal seguir treballant a peu de carrer i agitant consciències per revertir una situació que amenaça amb la destrucció social del nostre districte.

La mobilització massiva dels veïns i les veïnes de Nou Barris és una injecció d'esperança al futur del districte

Article publicat també a NouBarris.cc