2014: més que mai, coratge

Doncs bé, ja tenim pregunta per a la famosa consulta. O, millor dit, preguntes: com molts ens temíem, Unió Democràtica i Iniciativa han guanyat el pols i han acabat encolomant-nos la doble pregunta que donés lloc a la "tercera via". El resultat: 

Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Si més no, s'ha acabat incloent-hi el concepte "independent". Una petita victòria que aporta un xic de claredat a la pregunta. Els problemes vénen, però, a l'hora de ponderar i interpretar-ne els resultats, per tal de prendre decisions operatives d'acord amb aquests. Com ja vaig explicar en un article anterior, aquest tipus de consulta deixa un marge força ampli a les mitges tintes i les ambigüitats, que podrien dificultar enormement una lectura més o menys unànime del desenllaç del plesbiscit. És el que tenim, però, i haurem de fer campanya en base a això.

Ara bé, el que menys em preocupa és la pregunta. A mi el que de veritat em té amoïnat és la resposta que haurem de donar quan l'Estat espanyol, a través dels múltiples mecanismes de què disposa, prengui mesures contra la consulta i tots els actors polítics que l'han convocada. Dirigents del PP ja s'han expressat en aquest sentit, i el mateix Mariano Rajoy s'ha mostrat contundent: "Els garanteixo que aquesta consulta no se celebrarà". Com gairebé sempre, ens planten la inviolable i sagrada Constitució (bé, sempre i quan Brussel·les i la troika no diguin el contrari, és clar) per dir-nos que la ruta que hem emprès ens mena de dret a un carreró sense sortida, i que, per tant, l'autodeterminació no existeix per als pobles de l'Estat espanyol.

Mitjans d'arreu del món s'han fet ressò de la negativa del govern espanyol
a acceptar la consulta

No deixa de ser lògic que reaccionin així. Són fills del Règim del 78, i el seu deure és defensar-lo. La pilota no es troba, doncs, a la seva teulada; es troba a la nostra. De fet, fa temps que hi és. I fóra bo que ho comencéssim a assumir: no ens regalaran pas res, no cediran ni un miserable pam, no escoltaran la comunitat internacional per molt que aquesta es posicioni a favor nostre. Queda clar, per tant, que el dret a decidir no l'hem de pidolar, l'hem de prendre. I això implicar estar a l'alçada del moment històric quan l'Estat espanyol jugui les seves cartes i estar disposats a anar fins al final, optant per la desobediència civil com a veritable única via per tal de satisfer els nostres anhels. Quelcom que no només és obligació de la nostra classe política, sinó també responsabilitat del poble. Ens organitzarem per celebrar igualment la consulta, diguin el que diguin les lleis espanyoles? Seguirem l'exemple de les sufragistes, dels lluitadors contra l'esclavisme, de Mandela? Si cal sortir als carrers massivament i protegir la Generalitat o plantar cara als qui volen negar-nos la nostra voluntat de ser i d'esdevenir, haguem nascut aquí, a Andalusia o al Marroc, ho farem? 

Personalment, crec que només ens cal una cosa: coratge. Carreguem-nos de coratge, doncs, i via fora.

La Catalunya independent i la qüestió de la llengua

Un dels afers que més s’estan discutint a l’hora de definir la futura República catalana és l’estatus que haurà de tenir-hi la nostra llengua. I no és pas un tema menor, tenint en compte el procés de minorització en què es troba. Dins del sobiranisme hi ha diverses sensibilitats sobre aquesta qüestió. Per una banda tenim els qui defensen una cooficialitat compartida amb el castellà, entre els quals destaquen Convergència i ERC. El president de la Generalitat, Artur Mas, va afirmar que “el castellà és patrimoni de Catalunya”, idea que comparteix bona part de la cúpula convergent, i va dir que "el castellà seguirà sent idioma oficial i d'aprenentatge obligatori a les escoles catalanes”. Oriol Junqueras, líder d’Esquerra, fou més contundent expressant en un article a El Periódico que “el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte". Junqueras és l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, població del Baix Llobregat amb un elevat índex d’immigració espanyola i on el castellà és l’idioma predominant. La clau del seu èxit al municipi rau en el discurs integrador que ha elaborat. Polítics a part, dins d’aquest grup també caldria incloure intel·lectuals com ara l’exsecretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltas; el director del diari Ara, Carles Capdevila; i l’escriptor Sebastià Alzamora. Electoralisme? Sigui com sigui, és obvi que sense castellanoparlants no hi ha independència.

També n’hi ha que no estan conformes amb  una hipotètica cooficialitat del castellà. És el cas de Solidaritat Catalana per la Independència, que en el seu programa electoral del 2012 defensava que el català fos l’única llengua oficial de la Catalunya independent. “El castellà ha de tenir tots els drets reconeguts, però no el caràcter de llengua oficial; la llengua de cohesió comuna, d'entesa, ha de ser el català", va dir el líder del partit, Alfons López Tena. En la mateixa línia se situen les catorze entitats agrupades sota el web “El clauer”: capitanejades per Òmnium Cultural, aposten per suprimir la cooficialitat del castellà; sense descartar, però, oferir-li “un estatus de reconeixement especial, si així es determina democràticament”. La presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, ja es va mostrar partidària d’una oficialitat única del català, com també el reconegut lingüista Albert Pla Nualart. La Candidatura d’Unitat Popular, en canvi, no és tan explícita: si bé en el programa dels passats comicis llegim que fan “una aposta clara perquè el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua, llengua oficial”, pren com a marc nacional els Països Catalans i parla també de “tenir en consideració el castellà i el francès” i d’”impulsar un debat social sobre quin haurà de ser l’estatus jurídic d’aquestes llengües”. Fins i tot hi ha propostes com la del sociòleg Salvador Cardús, el qual va escriure a l'Ara que no hi hagués "cap llengua oficial". Es va manifestar, però, partidari que el català sigui "llengua pròpia i comuna del nou estat" i que existeixi "un compromís radical a favor de la diversitat lingüística, un dels principals actius culturals i econòmics del país".

Veiem que el debat dóna peu a molts matisos, però cal tenir en compte que, passi el que passi, un estat propi no sempre garanteix la supervivència de la llengua pròpia. La prova d’això la tenim a Irlanda, on el gaèlic, escombrat per l'anglès, amb prou feines és emprat per 70.000 persones com a llengua principal. Tal vegada l'oficialitat única del català es reveli com l’opció més eficaç per combatre la diglòssia i protegir la nostra parla, però també és necessari establir un seguit de mecanismes legals que assegurin els drets lingüístics dels castellanoparlants, que representen la majoria de la població del país. Per últim, cal destacar que tota decisió que es prengui pel que fa a aquesta matèria ha de comptar amb la participació activa i el posterior aval del poble català.

Cartell de la Plataforma per la Llengua

És molt senzill: independència, sí o no

Si CiU i ERC compleixen el que varen dir, aviat tindrem data i pregunta per a la famosa consulta, sobre la qual ja he parlat a bastament en aquest bloc. Pel que fa a la pregunta que se'ns plantejarà, crec que tots podem coincidir en el fet que aquesta hauria d'ésser clara: Independència, SÍ o NO. Ara bé, darrerament han aparegut un seguit de malabaristes que pretenen marejar la perdiu tot volent introduir conceptes com ara "Estat propi" o "Estat sobirà" a la consulta, o encara pitjor: volen que la resposta a la pregunta pugui ésser triple, afegint-hi l'opció del federalisme. Parlo especialment d'Unió, del PSC i de certs sectors d'ICV-EUiA, els quals s'han erigit com a garants de l'anomenada "Tercera Via".

Als qui volen defugir una pregunta directa sobre la independència i opten per l'estatpropisme els podem parlar de l'"Estado libre y soberano de Hidalgo", amb capital a Pachuca de Soto. És un Estat lliure i sobirà, sí, però forma part integrant de Mèxic. No és, per tant, un Estat independent. D'exemples com aquest n'hi ha a cabassos: l'Estat lliure de Baviera (Alemanya), l'estat o bundesland de Caríntia (Àustria), l'estat de Tocantins (Brasil)... Qualsevulla d'aquestes unitats administratives gaudeix d'infinitat de competències, però es troba subordinada a un Estat central sobre el qual recau la sobirania nacional. Si es vol que la pregunta sigui precisa, doncs, cal evitar aquests termes.

I als qui volen introduir més de dues respostes amb el pretext d'avalar suposats artefactes federals, caldria preguntar-los, en primer lloc, quin model concret defensen. Si el que desitgen és un marc confederal que impliqui la unió lliure de dos pobles lliures —l'espanyol i el català—, aleshores que agafin la papereta del "Sí" a la consulta, perquè no cal ésser cap llumenera per constatar que, si vols unir-te a algú des de la igualtat, primer has d'esdevenir un subjecte independent. Si el que volen, en canvi, és un projecte federal espanyol, amb àmplies competències per a Catalunya però on la sobirania segueixi reposant en el conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat, llavors que agafin la papereta del "No". Perquè, per molta descentralització que hi hagi, Catalunya seguirà subordinada a Madrid. És fàcil d'entendre, oi?

Un cop aclarit això, que cadascú es posicioni legítimament al costat d'una opció o d'una altra. Però deixem-nos de trampes semàntiques i d'ambigüitats estèrils, si us plau. Perquè ja estem una mica farts d'insults a la nostra intel·ligència.