L'any 1995 el panorama polític espanyol estava ben agitat: en un context de crisi econòmica (ni molt menys comparable a l'actual, tot sigui dit) diversos escàndols relacionats amb la corrupció -un dels més cèlebres fou el cas Roldán- i amb el terrorisme d'Estat havien sortit a la llum i eren emprats com a arma llancívola entre els diversos partits al Congrés dels Diputats. Enmig d'aquell clima tens i encès, el diputat d'Herri BatasunaJon Idígoras va realitzar una gran intervenció que no va deixar indiferent cap dels presents a l'hemicicle:
Va carregar contra la Guàrdia Civil, la Corona i els dos grans partits sense miraments, va posar el punt de mira en els GAL i va assenyalar la corrupció com a característica estructural de l'Estat espanyol. El seu discurs sencer es pot resumir, però, en aquestes paraules: "Aquesta mal anomenada democràcia". Com a cloenda de tan lloable exhibició dialèctica, un "Gora Euskal Herria askatuta!" que encara deu ressonar per les parets del Congrés.
Divuit anys després, han canviat moltes coses: el senyor Idigoras ja no hi és, ETA ha abandonat les armes i s'ha iniciat un veritable procés de pau al País Basc, i l'Estat espanyol viu una crisi molt pitjor i de molt més abast que en aquell moment. El Règim fa aigües per tot arreu, i tot sembla indicar que el triple tsunami que amenaça amb endur-se les institucions espanyoles -la xifra d'atur més alta de l'Eurozona, una corrupció generalitzada que afecta directament el president del Govern i la pulsió sobiranista catalana- pot ser massa demolidor com perquè l'Estat, tal i com el coneixem ara, se'n pugui refer a posteriori. Aquesta possibilitat l'expressa a la perfecció la cara de Rajoy en una de les seves darreres compareixences. Molt poètic:
Ara bé, també podem establir certs paral·lelismes entre aquells anys immediatament anteriors a l'inici de la bombolla immobiliària i la situació que vivim en l'actualitat: a banda de la ja esmentada corrupció, amb múltiples casos sortint a la llum, hi ha l'afer de la partitocràcia, el torn electoral entre el PP i el PSOE que té aparença d'esdevenir etern, sense una alternativa política real i factible. Si aleshores, tenint en compte tot això, i amb l'afegit de la problemàtica basca al voltant de la lluita armada, el Règim va sobreviure, qui ens assegura que no acabarà succeint el mateix amb el context actual? Perquè, malgrat que ara els obstacles són molt pitjors -ja hi hem insistit-, aquest vaixell s'ha enfonsat moltes vegades i tard o d'hora ha tornat a sortir a la superfície, una mica més malmès que l'anterior vegada però amb la intenció de seguir surant, per precàries que siguin les condicions. En aquest sentit, l'Estat espanyol ens fa pensar en un d'aquells morts vivents a què tant acostumats ens té la filmografia nord-americana: sap que està perdut d'avantmà, però mira d'arrossegar-se com pot, per molts cops que pugui rebre.
Independentment del que pugui passar en un futur no gaire llunyà, és clar que estem assistint al caos posterior a la topada amb l'iceberg. En la inevitable analogia amb el cas del malaguanyat Titanic, la cúpula del PP, el Rei i els jugadors de la Roja miren de tocar el violí tant com poden. Però les seves notes, cada dia més desafinades, no evitaran pas que tingui lloc el desastre. Un desastre que, en el cas espanyol, recorda a l'Etern Retorn nietzscheà: 1898, 1917, 1936... 2013? Vosaltres, per si un cas, feu-vos amb un equip de submarinisme.
"En comptes d'anar a tantes manifestacions, busqueu-vos una feina."
"Les coses són com són i no es poden canviar. Hem de resignar-nos."
"Esteu perdent el temps. Invertiu-lo en coses més productives."
Conformisme. Resignació. Menyspreu. Estic fart de trobar-me joves que em fan aquesta mena de comentaris grisos i decadents. Joves que diuen que queixar-se no funciona, que lluitar és inútil i que la nostra generació, i totes les que vénen al darrere, estan abocades al fracàs. Malament rai, si ens predestinem d'aquesta manera a la derrota i rebutgem fer quelcom des de bon principi. És cert que les persones realment conscienciades som una ridícula minoria; una minoria molt activa i que fa molt de soroll, però una minoria al cap i a la fi. És cert que, per molt que alcem la veu i ens mobilitzem, difícilment les coses canviaran d'un dia per un altre. I és cert també que el context desanima, i el fet d'haver vist com es desinflaven les bombolles del 15-M i de l'11-S, dues respostes populars contundents a la triple crisi (socioeconòmica, democràtica i nacional), potser dóna motius per a l'escepticisme. Però no per això hom ha d'abandonar la trinxera. L'apatia de la multitud precària és el millor aliat de l'oligarquia i de la plutocràcia per seguir actuant amb total impunitat contra els nostres drets i contra el nostre futur. Jo no vull ser un altre jove més condemnat a feines precàries amb un sou ridícul o bé a l'emigració ("mobilitat exterior", com diria la ministra Fátima Báñez") a Llatinoamèrica o a un país nòrdic. No em dóna la gana. I vosaltres, què? El voleu, aquest avenir? Estic segur que no. A què espereu per plantar cara, doncs? Com deia Manuel de Pedrolo:
Cal protestar fins i tot quan no serveix de res
Per tant, encara que sigui per una simple qüestió de dignitat, hem de seguir dempeus. No els donem als de dalt el plaer de veure com ens trepitgen una volta i altra sense que nosaltres hi oposem resistència. Una darrera cita, en aquest cas del poeta mallorquí Blai Bonet:
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer
Així doncs, a baix els plors i la derrota, i amunt els punys i la força. Que tenim un munt de feina per fer, i tot és possible.
Aznar ha tornat a la càrrega. Ho ha fet en una entrevista per a Antena 3 que no ha deixat indiferent ningú:
El rebombori que s'ha esdevingut després de les seves paraules ha estat monumental. Ha parlat clarament de baixar els impostos (una clatellada directa al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro). Però el més important i rellevant, crec jo, són les seves paraules respecte a la integritat territorial de l'Estat espanyol:
La polèmica del dèficit a la carta no és més que una expressió del problema que té Espanya de desagregació. L'Estat espanyol és un Estat al qual li manquen, en aquests moments, els instruments fonamentals per garantir la seva cohesió. I això és una cosa molt greu.
Expressions com "desagregació" o "instruments fonamentals per garantir la seva cohesió", de caire totalment eufemístic, remeten indirectament al principal problema a què s'enfronta el PP i el nacionalisme espanyol en bloc: el procés sobiranista català. I no deixa de ser curiós que Aznar se'n preocupi tant, quan fou durant les dues legislatures en què ell governà, i molt especialment el període 2000 i 2004, l'època en la qual es va gestar bona part de l'independentisme català sociològic modern. No en va, Esquerra Republicana de Catalunya va obtenir 23 escons al Parlament l'any 2003 -un resultat que encara no han pogut superar; Junqueras ja té un repte!-, en ple mandat popular. Paradoxal, oi?
El retorn providencial
L'expresident també ha deixat entreveure un més que probable retorn a la política. Com podeu veure al vídeo, afirma, en un to messiànic i providencial:
Compliré amb la meva responsabilitat, amb la meva consciència, amb el meu partit i amb el meu país. Amb totes les seves conseqüències. I no en tingui vostè cap dubte.
Són molts els qui encara no són conscients del tot de la gravetat d'aquestes declaracions. De fet, a les xarxes socials abundaven les bromes al respecte. Jo també n'he fet alguna, ho reconec: amb l'Aznar, la temptació és difícil d'ignorar. Ara bé, pensant-hi més detingudament, crec que tots plegats hauríem d'estar ben alerta. Si sou espectadors habituals de les tertúlies dels mitjans ultradretans madrilenys -jo ho sóc, perquè opino que, si vols combatre l'enemic, primer has de conèixer i analitzar a fons la seva dialèctica-, veureu com ja fa temps que Losantos i tots els periodistes de tendència disparen indiscriminadament contra Rajoy. Més enllà del tema dels impostos, que ha irritat de manera salvatge tot aquest eixam d'ultraliberals, el consideren un venut a les esquerres i, molt especialment, massa feble i maricomplejines -són paraules del mateix Federico- respecte al problema catalán.
Jiménez Losantos, des de fa uns mesos habitual de les tertúlies
d'Intereconomía, és un dels principals flagells del sector més "moderat"
del Partit Popular
El principal aliat d'aquesta mena de think tank espanyolista i ultraliberal dins del PP és Esperanza Aguirre. I jo ja fa temps que penso que ella, juntament amb Aznar, la FAES i els sectors més desacomplexats del partit, li estan fent el llit a Mariano Rajoy. Deixaran que el tsunami de la crisi, l'atur, la flagrant corrupció, la incompetència i la seva poca mà dura davant l'insaciable nacionalismo catalán se l'enduguin. A ell i a tot el seu govern. També veig força probable que deixin caure la Monarquia, que darrerament dóna molt mala imatge i perjudica, de retruc, la sagrada Marca España. Què vindria llavors? Una República dirigida pel salvapàtries Aznar. Però no una República com la del 1931, no. Una República centralitzada, unitària, on els "problemes perifèrics" s'hauran acabat per sempre, encara que sigui fent ús de tota la mà dura possible. Seria el retorn del patriotisme constitucional en la seva més pura essència, de la mà d'un bipartit PP+UPyD, que és el molts analistes polítics albiren.
Rosa Díez és una de les principals defensores del que hom anomena
"patriotisme constitucional", un eufemisme per camuflar el
nacionalisme espanyol més exacerbat
Una herència que molts espanyols estan disposats a oblidar
El nou panorama econòmic va tenir un impacte brutal en la societat espanyola. Jo encara era un marrec, però tothom explica que aleshores un munt de joves abandonaven els estudis per tal de treballar al sector de la construcció, on guanyaven un munt de diners sense massa esforç. Els anys del boom van ser també els anys de la immigració massiva, íntimament relacionada amb l'auge de la construcció i del sector turístic. En aquells temps de prosperitat i de bonança, milions de magrebins, europeus de l'est i llatinoamericans van emigrar cap a l'Estat espanyol a la recerca d'unes oportunitats que els seus països no els oferien. També eren els temps de les pateres, quan milers de subsaharians abandonaven en massa el continent africà per via marítima. Ara, ironies de la vida, els qui emigren són els espanyols. I com que la cosa està malament, hom considera que tot aquest capital humà sobra, essent fins i tot culpabilitzat de la crisi, com demostren els pamflets xenòfobs que reparteixen els de PxC.
L'impacte, evidentment, també va ser paisatgístic i mediambiental. Van començar a sorgir urbanitzacions com bolets, així com grans blocs de pisos i complexos turístics arreu del litoral espanyol. Només cal passejar-se per la costa valenciana per comprovar-ho. Les conseqüències sobre el territori varen ser nefastes. Actualment, moltes d'aquelles urbanitzacions estan deshabitades i deixades de la mà de Déu. Sí, urbanitzacions i fins i tot barris sencers fantasma.
Tot i que el tema de Benidorm ja ve de lluny, el cas no deixa de ser
paradigmàtic: és la localitat amb més gratacels per habitant del món
La segona legislatura del govern Aznar va ser el veritable període de glòria del govern Aznar: reducció dels drets dels treballadors (reforma laboral de l'any 2002), la desinformació i nefasta gestió del desastre del Prestige (el mateix 2002), i, per acabar-ho d'adobar... la Invasió de l'Iraq l'any 2003, fonamentada en la mentida de les armes de destrucció massiva. L'aliança amb Bush i Blair, segellada amb la famosa foto de les Açores, va portar l'Estat espanyol a una guerra que va portar patiment al poble iraquià i també al poble espanyol. I és que l'atemptat de l'11-M fou conseqüència directe de la política internacional de l'ara expresident. El més lamentable, però, foren les mentides d'Acebes sobre l'autoria de la massacre terrorista, perpetrada per l'integrisme islàmic:
Totalment lògica la posterior derrota electoral del PP. El que em pregunto és si el poble espanyol tornarà a caure en els mateixos errors del passat i esborrarà fàcilment de la seva memòria el llegat que ens van deixar els 8 anys de govern de José María Aznar. Tenint en compte la ignorància, l'estupidesa i el baix nivell general que caracteritzen, majoritàriament i desgraciada, aquesta societat, molt em temo que sí. El salvador tornarà, rescatarà Espanya de les urpes dels qui l'han enfonsada, principalment els pèrfids separatistes catalans, i els ho farà pagar ben car. No ho dic pas en broma, i precisament això darrer -que se'ns pugui castigar- és el que em fa més por. Amb totes les seves conseqüències, concloïa Aznar aquesta espècie de compromís. I quan hi penso, no puc evitar que em vinguin a la ment personatges com els que pul·lulaven per l'Alemanya dels anys trenta i quaranta o pels Balcans dels anys noranta, que també deien que acomplirien les seves providencials i patriòtiques promeses "amb totes les seves conseqüències". I ja sabem quines van ser aquelles conseqüències. Crec, per tant, que ens hauríem de prendre el tema amb una mica més de seriositat.
El 6 de gener del 2013, el diari El País va publicar un mapa de la ciutat comtal en què es podia veure la renda familiar mitjana per barris, prenent com a referència la renda mitjana de la família barcelonina:
En general, s'hi pot observar una tendència consistent en l'existència de dues Barcelones: la benestant de l'Eixample i Sarrià-Sant Gervasi, i la precària dels districtes perifèrics. Es fa evident, per tant, l'existència d'una fractura social que s'aguditza a diari i que, de retruc, fa retrocedir una classe mitjana que va prosperar durant els anys del boom econòmic i de la bombolla immobiliària.
Ara fixem-nos bé en el nostre districte. Podem veure com absolutament tots els barris que en formen part es troben per sota d'aquesta renda mitjana. És més, Nou Barris compta amb el dubtós honor d'acollir set dels deu barris més pobres de tota la ciutat. El barri que encapçala la llista també es troba a Nou Barris: es tracta de Can Peguera, barriada humil coneguda com "Les Cases Barates" i sorgida arran de la immigració dels anys vint, atreta pel creixement urbanístic de Barcelona. Si la comparem amb Pedralbes, el barri altburgès per excel·lència, constatem que una família d'aquesta zona benestant disposa de set vegades més renda. Una dada esgarrifosa.
Imatge de la barriada de Can Peguera, "Les Cases Barates"
Si seguim analitzant amb detall, veiem que la Trinitat Nova és el tercer barri més pobre de la ciutat, superada pel Baró de Viver, a Sant Andreu. Per fer-nos-en una idea, una família de Sant Gervasi-Galvany disposa de quatre vegades més renda que una d'aquesta àrea de Nou Barris. El drama queda il·lustrat a la parròquia de Sant Josep Obrer, centre que atén prop de 700 famílies al mes.
Blocs de pisos a la Trinitat Nova
I el quart barri més pobre de la ciutat és Ciutat Meridiana, coneguda com "Villadesahucio". I no és casual: és el barri amb més desnonaments de tot l'Estat espanyol. Cada setmana hi tenen lloc almenys dues execucions hipotecàries. Els primers habitants del barri, immigrants provinents sobretot del sud d'Espanya, van anar traslladant-se cap a d'altres zones, i molts pisos van quedar en mans de nouvinguts: ara mateix, Ciutat Meridiana compta amb un índex d'immigració del 40%. I aquest és el perfil mitjà del desnonant: immigrants que, entre els anys 2004 i 2008, varen pagar preus desorbitats per habitatges de 60 metres quadrats. La tragèdia està servida.
Veïns de Ciutat Meridiana protesten contra els desnonaments en un ple de l'Ajuntament de Nou Barris
Els barris de Vallbona, Roquetes, Verdum i el Turó de la Peira no s'allunyen gaire de la renda de Ciutat Meridiana. La Prosperitat, Porta i la Guineueta presenten índexs més raonables. En l'altre extrem, Vilapicina i la Torre Llobeta, el barri més ric -o menys pobre, millor dit- del districte, limítrof amb Horta-Guinardó i Sant Andreu.
Un cop vist tot això, podem arribar a la conclusió que Nou Barris és el puntal de la fractura social a Barcelona. La situació socioeconòmica de moltes famílies del districte és extramadament preocupant; només cal passejar-se pels barris esmentats per tal de comprovar-ho amb els propis ulls. La fam, la desnutrició infantil i els desnonaments ja formen part de la idiosincràsia del districte. I els tancaments de serveis d'urgències, de línies escolars de primària, de guarderies i de l'ambulatori de la Guineueta, així com els successius retards en el lliurament de les beques menjador, agreugen la tragèdia. Tot plegat, a més a més, inclou el perill de brots de xenofòbia, com ja ha passat en alguns països. En temps de crisi, una part significativa de la població sol culpabilitzar la població nouvinguda de la seva situació precària i, hàbilment teledirigida per certes formacions polítiques, canalitza la seva ràbia vers aquest col·lectiu.
Pintada en defensa del CAP de la Guineueta
Davant d'aquest panorama tan negre, però, ens resta l'esperança. Una esperança construïda essencialment pel teixit associatiu-cultural i pels moviments socials, que sempre han estat força actius al barri i que, ara més que mai, han de ser capaços de generar respostes eficaces, crear consensos i dinamitzar la mobilització popular per fer front als principals reptes i problemes a què s'enfronta Nou Barris, que són molts. En aquest sentit, cal lloar la tasca que estan duent a terme plataformes com ara Nou Barris Cabrejada, la PAH, el moviment 15-M, la Xarxa 9 Barris Acull, els casals de joves i les diverses associacions de veïns. Davant la incompetència i la passivitat de la regidora convergent Irma Rognoni, cal seguir treballant a peu de carrer i agitant consciències per revertir una situació que amenaça amb la destrucció social del nostre districte.
La mobilització massiva dels veïns i les veïnes de Nou Barris és una injecció d'esperança al futur del districte
Jo treballaria a Catalunya. Però em trobo en aquella edat, abans de la trentena, en què ja no sóc susceptible de ser escollida per a posicions subqualificades amb sous porqueria, però tampoc tinc prou experiència per ser més que això. Formo part de la que alguns anomenen "generació perduda". Òbviament, a la balança hi pesa més el "treballaria" que no pas el "a Catalunya", i per això, un dia el meu reguitzell de títols i jo vam marxar a buscar-nos la vida fora.
Però no a tot arreu es viu com a casa nostra, i quan una catalana cau en un paviment congelat per falta de pràctica, es trenca un os i necessita una intervenció quirúrgica d'urgència, pot passar el que m'ha passat a mi: que la targeta sanitària internacional, que creia vigent, ja no ho és a l'hora de cobrir factures. M'ho temia: fa massa temps que no cotitzo.
Jo treballaria a Catalunya, on pagaria els meus impostos, tots! I continuaria sense voler cap assegurança privada: continuaria creient en l'estat del benestar.
Demà, per fi, començo a treballar en aquest nou indret. Potser serà l'inici d'un viatge que no em tornarà mai a casa del tot.
Aquesta és la carta que la Gemma M.V. va enviar al diari Ara des de la localitat islandesa d'Akureyri. És només un cas entre molts, però reflecteix clarament la situació que estan vivint un munt de joves catalans acadèmicament ben formats i preparats: no conformes amb una feina i una vida precàries al nostre país, prefereixen emigrar, llançar-se a l'aventura i fer cap a un altre indret. El Regne Unit, els països escandinaus, el Brasil... s'estan omplint de catalans i de catalanes que podran satisfer allà les expectatives i els anhels que aquí no podrien materialitzar mai. Aquesta enorme fuga de cervells (mobilitat exterior, com diria Fátima Báñez) és un veritable drama, una tragèdia nacional, perquè estem perdent el més valuós que tenim: el nostre futur. I el més lamentable és que els nostres governants sembla que no en siguin conscients...
