José María Aznar. 2ª part?

Aznar ha tornat a la càrrega. Ho ha fet en una entrevista per a Antena 3 que no ha deixat indiferent ningú:

El rebombori que s'ha esdevingut després de les seves paraules ha estat monumental. Ha parlat clarament de baixar els impostos (una clatellada directa al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro). Però el més important i rellevant, crec jo, són les seves paraules respecte a la integritat territorial de l'Estat espanyol:

La polèmica del dèficit a la carta no és més que una expressió del problema que té Espanya de desagregació. L'Estat espanyol és un Estat al qual li manquen, en aquests moments, els instruments fonamentals per garantir la seva cohesió. I això és una cosa molt greu.

Expressions com "desagregació" o "instruments fonamentals per garantir la seva cohesió", de caire totalment eufemístic, remeten indirectament al principal problema a què s'enfronta el PP i el nacionalisme espanyol en bloc: el procés sobiranista català. I no deixa de ser curiós que Aznar se'n preocupi tant, quan fou durant les dues legislatures en què ell governà, i molt especialment el període 2000 i 2004, l'època en la qual es va gestar bona part de l'independentisme català sociològic modern. No en va, Esquerra Republicana de Catalunya va obtenir 23 escons al Parlament l'any 2003 -un resultat que encara no han pogut superar; Junqueras ja té un repte!-, en ple mandat popular. Paradoxal, oi?

El retorn providencial

L'expresident també ha deixat entreveure un més que probable retorn a la política. Com podeu veure al vídeo, afirma, en un to messiànic i providencial:

Compliré amb la meva responsabilitat, amb la meva consciència, amb el meu partit i amb el meu país. Amb totes les seves conseqüències. I no en tingui vostè cap dubte.

Són molts els qui encara no són conscients del tot de la gravetat d'aquestes declaracions. De fet, a les xarxes socials abundaven les bromes al respecte. Jo també n'he fet alguna, ho reconec: amb l'Aznar, la temptació és difícil d'ignorar. Ara bé, pensant-hi més detingudament, crec que tots plegats hauríem d'estar ben alerta. Si  sou espectadors habituals de les tertúlies dels mitjans ultradretans madrilenys -jo ho sóc, perquè opino que, si vols combatre l'enemic, primer has de conèixer i analitzar a fons la seva dialèctica-, veureu com ja fa temps que Losantos i tots els periodistes de tendència  disparen indiscriminadament contra Rajoy. Més enllà del tema dels impostos, que ha irritat de manera salvatge tot aquest eixam d'ultraliberals, el consideren un venut a les esquerres i, molt especialment, massa feble i maricomplejines -són paraules del mateix Federico- respecte al problema catalán.

Jiménez Losantos, des de fa uns mesos habitual de les tertúlies
d'Intereconomía, és un dels principals flagells del sector més "moderat"
del Partit Popular

El principal aliat d'aquesta mena de think tank espanyolista i ultraliberal dins del PP és Esperanza Aguirre. I jo ja fa temps que penso que ella, juntament amb Aznar, la FAES i els sectors més desacomplexats del partit, li estan fent el llit a Mariano Rajoy. Deixaran que el tsunami de la crisi, l'atur, la flagrant corrupció, la incompetència i la seva poca mà dura davant l'insaciable nacionalismo catalán se l'enduguin. A ell i a tot el seu govern. També veig força probable que deixin caure la Monarquia, que darrerament dóna molt mala imatge i perjudica, de retruc, la sagrada Marca España. Què vindria llavors? Una República dirigida pel salvapàtries Aznar. Però no una República com la del 1931, no. Una República centralitzada, unitària, on els "problemes perifèrics" s'hauran acabat per sempre, encara que sigui fent ús de tota la mà dura possible. Seria el retorn del patriotisme constitucional en la seva més pura essència, de la mà d'un bipartit PP+UPyD, que és el molts analistes polítics albiren. 

Rosa Díez és una de les principals defensores del que hom anomena
"patriotisme constitucional", un eufemisme per camuflar el
nacionalisme espanyol més exacerbat

Una herència que molts espanyols estan disposats a oblidar

Ara, disposem-nos a repassar a grans trets l'herència que, en part, ens va deixar el senyor Aznar. I comencem pel més obvi: la bombolla immobiliària va començar gestar-se durant la segona meitat dels anys noranta, amb la primera legislatura d'Aznar. La Llei del Sòl en va marcar l'inici. N'Aleix Saló ens ho explica d'una manera excel·lent a "Españistán":

El nou panorama econòmic va tenir un impacte brutal en la societat espanyola. Jo encara era un marrec, però tothom explica que aleshores un munt de joves abandonaven els estudis per tal de treballar al sector de la construcció, on guanyaven un munt de diners sense massa esforç. Els anys del boom van ser també els anys de la immigració massiva, íntimament relacionada amb l'auge de la construcció i del sector turístic. En aquells temps de prosperitat i de bonança, milions de magrebins, europeus de l'est i llatinoamericans van emigrar cap a l'Estat espanyol a la recerca d'unes oportunitats que els seus països no els oferien. També eren els temps de les pateres, quan milers de subsaharians abandonaven en massa el continent africà per via marítima. Ara, ironies de la vida, els qui emigren són els espanyols. I com que la cosa està malament, hom considera que tot aquest capital humà sobra, essent fins i tot culpabilitzat de la crisi, com demostren els pamflets xenòfobs que reparteixen els de PxC. 

L'impacte, evidentment, també va ser paisatgístic i mediambiental. Van començar a sorgir urbanitzacions com bolets, així com grans blocs de pisos i complexos turístics arreu del litoral espanyol. Només cal passejar-se per la costa valenciana per comprovar-ho. Les conseqüències sobre el territori varen ser nefastes. Actualment, moltes d'aquelles urbanitzacions estan deshabitades i deixades de la mà de Déu. Sí, urbanitzacions i fins i tot barris sencers fantasma. 

Tot i que el tema de Benidorm ja ve de lluny, el cas no deixa de ser
paradigmàtic: és la localitat amb més gratacels per habitant del món

La segona legislatura del govern Aznar va ser el veritable període de glòria del govern Aznar: reducció dels drets dels treballadors (reforma laboral de l'any 2002), la desinformació i nefasta gestió del desastre del Prestige (el mateix 2002), i, per acabar-ho d'adobar... la Invasió de l'Iraq l'any 2003, fonamentada en la mentida de les armes de destrucció massiva. L'aliança amb Bush i Blair, segellada amb la famosa foto de les Açores, va portar l'Estat espanyol a una guerra que va portar patiment al poble iraquià i també al poble espanyol. I és que l'atemptat de l'11-M fou conseqüència directe de la política internacional de l'ara expresident. El més lamentable, però, foren les mentides d'Acebes sobre l'autoria de la massacre terrorista, perpetrada per l'integrisme islàmic:

 

Totalment lògica la posterior derrota electoral del PP. El que em pregunto és si el poble espanyol tornarà a caure en els mateixos errors del passat i esborrarà fàcilment de la seva memòria el llegat que ens van deixar els 8 anys de govern de José María Aznar. Tenint en compte la ignorància, l'estupidesa i el baix nivell general que caracteritzen, majoritàriament i desgraciada, aquesta societat, molt em temo que sí. El salvador tornarà, rescatarà Espanya de les urpes dels qui l'han enfonsada, principalment els pèrfids separatistes catalans, i els ho farà pagar ben car. No ho dic pas en broma, i precisament això darrer -que se'ns pugui castigar- és el que em fa més por. Amb totes les seves conseqüències, concloïa Aznar aquesta espècie de compromís. I quan hi penso, no puc evitar que em vinguin a la ment personatges com els que pul·lulaven per l'Alemanya dels anys trenta i quaranta o pels Balcans dels anys noranta, que també deien que acomplirien les seves providencials i patriòtiques promeses "amb totes les seves conseqüències". I ja sabem quines van ser aquelles conseqüències. Crec, per tant, que ens hauríem de prendre el tema amb una mica més de seriositat.

Una de piròmans. Sobre el conflicte lingüístic a Catalunya

No, no parlo dels desequilibrats que cada estiu acostumen a passar-s'ho pipa tot cremant boscos. Parlo d'una altra mena de piròmans, lingüístics en aquest cas. De personatges que es dediquen a enfrontar i dividir la societat catalana denunciant suposades persecucions del castellà i fent ús de retòriques obertament demagògiques, populistes i victimistes. Però anem a pams. La normalització lingüística del català, justa i necessària perquè la nostra llengua es trobi en peu d'igualtat amb el castellà, ha estat un tema polèmic des dels anys vuitanta, quan la Generalitat recentment restaurada va començar a posar-ne els fonaments. No ens hauria d'estranyar tant, doncs, l'enrenou que es genera al voltant d'afers com ara la immersió lingüística. Sempre hi ha estat. Sempre s'han orquestrat campanyes mediàtiques contra el model escolar en català. El que passa és que ara, amb la deriva centralista del PP, la radicalització de les posicions en l'eix nacional i la irrupció de formacions unionistes i hispanistes com Ciutadans -que compta amb 9 escons al Parlament de Catalunya-, el debat i les tensions s'han fet més visibles. La darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha encès encara més els ànims.

Del Manifiesto de los 2.300 a les sonades comparacions de Vidal-Quadras

L'any 1981, diversos intel·lectuals i professionals liberals, encapçalats pel cèlebre Federico Jiménez Losantos, van propugnar l'anomenat Manifiesto de los 2.300, un manifest que denunciava una suposada marginació de la llengua castellana a Catalunya. Tal vegada podríem parlar del primer intent seriós d'originar un moviment identitari hispanista al nostre país, el qual, però va fracassar estrepitosament: el gruix de la immigració espanyola a Catalunya no va fer seguidisme d'aquesta proposta. Ara bé, aquesta només va ser la primera generació d'agitadors lingüístics; en vindrien més, les quals serien especialment actives als anys noranta. Aleshores, la dreta mediàtica espanyola (sobretot el diari ABC), aprofitant el pacte de Convergència i Unió amb el PSOE, va esperonar el sorgiment de grupuscles rotundament contraris a la immersió lingüística, com ara la CADECA, integrada per famílies del Tarragonès. Especialment agressiu va ser el líder del PP català, Alejo Vidal-Quadras, que l'any 1995 va arribar a comparar l'escola en català amb l'apartheid sud-africà: «Bajo el régimen de apartheid la población de color de la Unión Sudafricana recibía la enseñanza únicamente en su lengua indígena y algo en afrikaans, pero no se le permitía el aprendizaje del inglés». 

Ja veieu, doncs, que comparacions com les que fa el diputat d'UPyD Toni Cantó no són res nou. La cosa ve de lluny. Però l'any 1996 el PP va guanyar les eleccions, un pacte amb Jordi Pujol fou necessari per governar i aleshores la guerra lingüística es va veure interrompuda. Si més no, momentàniament. És l'època en què Aznar parlava català en la intimitat:

Ni Mossèn Cinto Verdaguer. Però la pax lingüística no seria eterna. Duraria només uns set anys, fins el sorgiment del Tripartit PSC-ERC-ICV, l'any 2003. En aquell moment, davant la irrupció d'un govern catalanista i -compte!- d'esquerres, les hostilitats van tornar.

El fenomen de Ciutadans i la guerra judicial contra el català

La nova generació de piròmans lingüístics, malauradament, sí que va reeixir. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació impulsada per intel·lectuals com Fernando Savater i Arcadi Espada, va prendre el relleu del guerrillerisme lingüístic i, en part, va arrabassar-li al PP el protagonisme en aquest àmbit estricte. El partit, "liberal-progressista" en l'eix social segons els seus membres, volia traslladar al Parlament la decepció del tradicional votant del Cinturó Roig amb la deriva "massa catalanista" del PSC. I de mica en mica, han anat creixent en suport electoral: dels 3 escons que van obtenir l'any 2006 han passat als 9 de les passades eleccions del 25-N. En part és lògic: en uns comicis on l'eix nacional era al centre del debat, la polarització de l'electorat i la radicalització del vot, juntament amb un increment de la participació, va afavorir un fort creixement del partit espanyolista. El seu programa és ben clar: "bilingüisme" a les escoles i lluita contra el separatisme. El lema Mejor Unidos n'és un bon exemple. Així doncs, fent gala d'un nacionalisme espanyol clamorós disfressat d'unionisme democràtic i progressista, i gràcies també a la popularitat del cap de llista Albert Rivera, el qual -tot s'ha de dir- fa ús d'una oratòria brillant, Ciutadans ha triomfat com a principal agent en la lluita contra la immersió lingüística i, per extensió, contra tota reivindicació del catalanisme. La seva estratègia es basa en la crispació, el victimisme, la demagògia, el populisme i l'ús de la corrupció de certs partits polítics per esquitxar tot el sobiranisme. És el nou lerrouxisme. Ho hem pogut  constatar darrerament al Parlament, on hi ha hagut discussions molt pujades de to entre els diputats del partit espanyolista i els de la Candidatura d'Unitat Popular. Ciutadans compta amb la cobertura mediàtica del diari El Mundo i amb el suport d'un seguit de grupuscles espanyolistes, entre els quals destaca Convivencia Cívica Catalana, pilotada pel professor universitari Francisco Caja.

Paral·lelament a l'activitat parlamentària i social d'aquestes formacions, el poder judicial espanyol ha iniciat un seguit d'ofensives destinades a dinamitar el model d'escola en català. La més contundent va ser la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, l'any 2010, que implicava una reinterpretació del concepte de llengua pròpia i del concepte d'oficialitat: s'imposava una impossible igualtat de les dues llengües constitucionalment oficials als territoris de parla catalana i negava el caràcter preferent del català en les administracions i en els mitjans de comunicació. A la pràctica, el deure estatutari de conèixer el català quedava completament desvirtuat. Els drets lingüístics dels catalanoparlants queden trepitjats i s'obre la porta a la destrucció del sistema d'immersió lingüística. Les sentències judicials, per tant, són una de les eines més útils de l'Estat espanyol en la seva croada per la uniformitat lingüística de l'Estat i, molt especialment, contra la plena normalització de la llengua catalana.

"Hay que españolizar a los alumnos catalanes"

Juntament amb Albert Rivera, un dels majors piròmans, de fet un dels més incendiaris, és el ministre d'Educació de l'executiu espanyol, José Ignacio Wert. Amb el seu esborrany sobre la llei orgànica de millora de  la qualitat educativa (LOMCE) pretén españolizar a los alumnos catalanes, com va afirmar ell mateix al Congrés dels Diputats. Aquest disseny escolar implica que l'Executiu central passi a fixar el 65% dels continguts en comunitats amb llengua pròpia i que s'ofereixi l'escolarització en castellà. Amb l'objectiu de blindar el castellà a Catalunya, s'estableix que a la revàlida de sisè de primària els alumnes s'examinaran de la competencia en comunicación de la lengua materna. Una declaració de guerra en tota regla al model d'immersió lingüística, que va posar en peu de guerra la major part de la comunitat educativa catalana.

Ja hem vist clarament quins són els principals piròmans lingüístics i de quins mecanismes disposen. L'Estat espanyol sempre els facilitarà les coses, a ells i a tot aquell qui vulgui posar obstacles al procés de normalització lingüística de la llengua catalana, per al qual la immersió lingüística és una eina indispensable. No és gaire difícil deixar en evidència aquesta mena de personatges. Un exemple d'això: parlen dels drets lingüístics dels castellanoparlants, però obvien els dels catalanoparlants, els quals molt sovint són vulnerats constantment. Al cap i a la fi, tots els catalanoparlants són bilingües i saben parlar castellà, però no tots els castellanoparlants saben parlar català o fins i tot entendre'l. No hi ha una igualtat real i, per tant, aquest discurs no és vàlid. Un altre exemple és al·ludir als drets individuals, en aquest cas dels alumnes castellanoparlants que volen ser educats en la seva llengua. Jo em pregunto què passa, doncs, amb el dret individual de cada un dels alumnes catalanoparlants, que també volen ser educats en la seva llengua -al cap i a la fi, la pròpia, amb majúscules, del país. O, anant més lluny, què passa amb els drets individuals dels alumnes marroquins, pakistanesos o xinesos. Compten menys que els dels alumnes castellanoparlants? Per què un alumne qualsevol podria rebre classes en castellà i en canvi un alumne marroquí, un alumne pakistanès i un alumne xinès no tindrien dret a rebre les classes en àrab o amazigh, urdú i xinès? Podem deduir com de ridículs resulten els arguments dels paladins d'aquesta trampa anomenada bilingüisme i que implica, a la pràctica, la residualització de la llengua catalana.

També hem vist, però, que molt sovint és el mateix Estat el qui inicia els atacs a la llengua. Què podem fer, doncs? Jo només hi veig una sortida clara: la independència. El futur que ens espera en aquesta presó de pobles és la folklorització i posterior desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura, seguint el mateix camí que el bable i l'aragonès. No estem parlant de cap possibilitat remota i llunyana: això ja està passant al País Valencià, i comença a tenir lloc a les Illes Balears. Mentrestant, només ens queda la desobediència civil, que compta amb un ampli suport de la societat catalana. I, sobretot, seguir mobilitzant-nos amb entusiasme i persistir en la denúncia, sense pèls a la llengua, dels qui parlen de drets i de democràcia, però que paradoxalment volen imposar un model lingüístic defensat per una minoria de la població a una majoria catalana partidària de la immersió lingüística, i que -no ho oblidem pas!- compta amb un bon gruix de castellanoparlants. Per concloure, res millor que assaborir un dels millors discursos que s'han fet mai al Parlament de Catalunya en defensa de la nostra llengua:

Els felicito perquè, durant vints anys de guerra mediàtica, política i judical contra la nostra llengua, contra el català de tots, contra la immersió lingüística, han aconseguit que 12 famílies de 50.000 no vulguin estudiar en català. Els felicito de tot cor.