La defunció del PSC: un escenari perillós

El congrés del PSC ha acabat com tots ens imaginàvem: amb la ratificació de les tesis de Pere Navarro. La seva resolució, favorable a un pacte amb l'Estat per fer efectiu el dret a decidir, ha rebut un 83,5% dels suports. El bloc dels crítics, partidaris d'una entesa amb les formacions sobiranistes, ha tornat a ésser derrotat de manera contundent. Àngel Ros, Joan Ignasi Elena i Marina Geli, entre d'altres, saben que tenen poc futur dins del partit i que seguir defensant aferrissadament la pròpia línia pot acabar costant-los mesures disciplinàries i fins i tot l'expulsió, fet que els acabaria enviant al Grup Mixt, amb la CUP. Veurem què passa el dia 4 de desembre, quan es voti al Parlament la sol·licitud de consulta que s'enviarà al Congrés dels Diputats.

Els crítics del PSC: Elena, Ventura, Ros, Geli i Martínez-Sampere

Els socialistes, doncs, han optat per relegar el catalanisme a una posició marginal i competir cos a cos amb Ciudadanos. El problema que hi ha és que tenen les de perdre, perquè el partit lerrouxista, des dels seus inicis, ha mantingut un discurs desacomplexadament espanyolista. I els votants, això, ho valoren molt. En canvi, el PSC s'havia trobat fins ara prou còmode amb les mitges tintes i un catalanisme constitucional "light". Amb el debat sobre la independència com a eix central de la política catalana, però, la societat es polaritza i no hi ha ambigüitats ni terceres vies que valguin. En aquest sentit, el votant del PSOE del Baix Llobregat sap que qui millor defensarà la unitat d'Espanya serà l'Albert Rivera i no el poc carismàtic Pere Navarro, que encara fa malabars amb artefactes federals. Per altra banda, també cal tenir també en compte el tema de la regeneració democràtica: Ciudadanos s'ha sabut vendre molt bé com un eficient antídot contra la corrupció i una praxi política eficient, mentre que el PSC, amb personatges com Daniel Fernández i Manuel Bustos, no pot presumir pas del mateix.  I és que els socialistes són part essencial d'aquest "establishment" nostrat que ara sembla fer-se miques, una de les herbes seques que sobreviuen com poden a la desertització d'allò que s'anomenava "oasi català".

Manuel Bustos, exalcalde de Sabadell, es  troba imputat en el "Cas Mercuri"

I sí, és cert que el PSC compta encara amb una bossa de votants molt fidels, fet que es veu reflectit de manera especial en les eleccions estatals. Però a mesura que passin els anys, aquests votants -molts d'ells gent gran- aniran morint, i tot indica que els seus fills i néts tenen en ment altres opcions polítiques. El relleu generacional, que s'efectuarà al llarg d'un període màxim de vint anys, acabarà per condemnar els socialistes a la més absoluta marginalitat política. La centralitat, de moment, ja l'han perduda.

Pere Navarro s'ha vist desplaçat de l'epicentre del debat sobiranista català

M'agradaria rebaixar, però, l'entusiasme que s'està veient entre les files independentistes per la més que previsible futura desfeta del PSC. Perquè no s'ha d'oblidar que si la immersió lingüística ha prosperat ha estat, en part, gràcies a ells. Ens agradi o no, han estat la salvaguarda del catalanisme a l'àrea metropolitana de Barcelona i als grans nuclis urbans de Catalunya; si no haguessin jugat aquest paper i s'haguessin decantat per una visió més espanyolista i centralista, probablement ara mateix tindríem un país ben diferent. Per tant, que ells puguin ésser fagocitats per Ciudadanos, ferotgement contrari a l'autodeterminació i enemic declarat del model educatiu en català, és una molt mala notícia per a aquesta "cohesió social" que curiosament acostumen a posar com a argument els més unionistes. Tinguem clara una cosa: el partit del "Procés" també es disputa a l'Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet.... i que els lerrouxistes puguin acabar governant totes aquestes ciutats seria una veritable bomba de rellotgeria.

Rivera podria acabar de rematar el PSC

És molt senzill: independència, sí o no

Si CiU i ERC compleixen el que varen dir, aviat tindrem data i pregunta per a la famosa consulta, sobre la qual ja he parlat a bastament en aquest bloc. Pel que fa a la pregunta que se'ns plantejarà, crec que tots podem coincidir en el fet que aquesta hauria d'ésser clara: Independència, SÍ o NO. Ara bé, darrerament han aparegut un seguit de malabaristes que pretenen marejar la perdiu tot volent introduir conceptes com ara "Estat propi" o "Estat sobirà" a la consulta, o encara pitjor: volen que la resposta a la pregunta pugui ésser triple, afegint-hi l'opció del federalisme. Parlo especialment d'Unió, del PSC i de certs sectors d'ICV-EUiA, els quals s'han erigit com a garants de l'anomenada "Tercera Via".

Als qui volen defugir una pregunta directa sobre la independència i opten per l'estatpropisme els podem parlar de l'"Estado libre y soberano de Hidalgo", amb capital a Pachuca de Soto. És un Estat lliure i sobirà, sí, però forma part integrant de Mèxic. No és, per tant, un Estat independent. D'exemples com aquest n'hi ha a cabassos: l'Estat lliure de Baviera (Alemanya), l'estat o bundesland de Caríntia (Àustria), l'estat de Tocantins (Brasil)... Qualsevulla d'aquestes unitats administratives gaudeix d'infinitat de competències, però es troba subordinada a un Estat central sobre el qual recau la sobirania nacional. Si es vol que la pregunta sigui precisa, doncs, cal evitar aquests termes.

I als qui volen introduir més de dues respostes amb el pretext d'avalar suposats artefactes federals, caldria preguntar-los, en primer lloc, quin model concret defensen. Si el que desitgen és un marc confederal que impliqui la unió lliure de dos pobles lliures —l'espanyol i el català—, aleshores que agafin la papereta del "Sí" a la consulta, perquè no cal ésser cap llumenera per constatar que, si vols unir-te a algú des de la igualtat, primer has d'esdevenir un subjecte independent. Si el que volen, en canvi, és un projecte federal espanyol, amb àmplies competències per a Catalunya però on la sobirania segueixi reposant en el conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat, llavors que agafin la papereta del "No". Perquè, per molta descentralització que hi hagi, Catalunya seguirà subordinada a Madrid. És fàcil d'entendre, oi?

Un cop aclarit això, que cadascú es posicioni legítimament al costat d'una opció o d'una altra. Però deixem-nos de trampes semàntiques i d'ambigüitats estèrils, si us plau. Perquè ja estem una mica farts d'insults a la nostra intel·ligència.

"Independència per canviar-ho tot": crònica i impressions

Sota el lema ‘Independència per canviar-ho tot’, milers de persones es van manifestar ahir pel centre de la capital catalana reclamant que l’alliberament nacional vagi acompanyat d’un procés constituent que permeti a les classes populars catalanes decidir quin model de país volen construir. Servidor hi va ser i aquest és el seu relat d’aquella exhibició de força de l’Esquerra Independentista. 

A tres quarts de sis de la tarda la plaça Universitat ja és plena de gom a gom. Enmig d’un mar de gent majoritàriament jove brandant estelades i banderes amb la consigna de la campanya, iniciada el passat 20 de juliol a la ciutat de València, veig en David Fernàndez. Sempre que calgui defensar els drets nacionals i els drets socials, el diputat de la CUP hi serà. No falla mai. També hi és en David Companyon, diputat d’EUiA, acompanyat d’una membre del col·lectiu de “iaioflautes”. Que aquesta proposta independentista, una alternativa al full de ruta que Convergència i ERC estan posant damunt la taula, arrossegui cap a la defensa de l’alliberament nacional altres sectors d’esquerres i gent propera al moviment 15-M és una excel·lent notícia. Com a curiositat, un jove que llueix orgullosament una estelada llibertària. Independentisme i anarquisme són compatibles. Si Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ho estigués veient, s’emocionaria. Tot i això, l’hegemonia política de la manifestació la té el socialisme, com molt bé demostra el predomini d’estelades grogues.

No triguem gaire a iniciar la marxa. Al bell mig del carrer Pelai, algú ha penjat una gran pancarta amb el lema de la manifestació: “Independència per canviar-ho tot”. Els turistes, encuriosits, fotografien la marea humana que avança amb pas ferm i decidit pel centre de Barcelona, la qual va deixant mostres de la seva presència al llarg del recorregut: diversos cartells en defensa del territori i contra l’especulació immobiliària que ens ha menat a la crisi actual decoren les parets.

Arribem a la Via Laietana i, a l’hora de passar vora la comissaria de la Policia Nacional, augmenta la tensió i s’intensifiquen els crits contra les “forces d’ocupació”. S’hi afegeixen les clàssiques consignes contra els “Mossos torturadors”: el model exageradament repressiu impulsat pel conseller d’Interior Felip Puig l’any 2011 i seguit al peu de la lletra pel seu successor en el càrrec, Ramon Espadalé, ha tingut com un dels seus principals objectius el jovent vinculat a l’Esquerra Independentista, en especial organitzacions com Arran. I després de la mort de Juan Andrés Benítez i de la càrrega contra els treballadors de Panrico en vaga el més normal és que el malestar estigui a flor de pell. A mesura que avancem, els manifestants es van animant i es van sentint més lemes, cada cop amb més exaltació. Des d’”Esquerra i Convergència, no hi ha diferència”, fins als clàssics “guerra per la terra” i “canya contra Espanya, passant per “sense València no hi ha independència”, que deixa clar que l’actual procés d’autodeterminació que viu el Principat s’ha d’estendre a la resta de territoris que integren els Països Catalans; no en va, la manifestació compta amb gent vinguda des de les Illes i el País Valencià. Al meu costat, dos homes grans recorden amb certa nostàlgia les manifestacions del Moviment de Defensa de la Terra de finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, que sovint acabaven amb enfrontaments amb la policia. Hem perdut la combativitat? La resposta a aquesta pregunta obriria un llarg i interessant debat, però el fet és que la manifestació ha aconseguit mobilitzar prou gent. No sé si arribem a ser els 10.000 que diuen els organitzadors, però estic segur que superem a bastament la xifra de 2.000 persones que dóna la Guàrdia Urbana: miro endavant i enrere sense aconseguir copsar ni el començament ni el final de la gran columna humana.

Finalment, gairebé afònics després de tant cridar, arribem al Pla del Palau, on intervenen persones rellevants de l’àmbit polític i social dels Països Catalans. Parla Neus Tur, del grup barceloní de suport a l’Assemblea de Docents de les Illes, que exclama que “Bauzá, Fabra i Mas són igual d’enemics del poble” i assegura que “les úniques fronteres que hi ha són les que ens han imposat els Estats espanyol i francès. Parla Marta Sibina, editora de la cèlebre revista Cafè amb Llet, que diu “estar disposada a lluitar per la independència si és per canviar-ho tot”. Parla Celestino Sánchez, “iaioflauta” natural de Málaga i diputat pel PSUC al Parlament de Catalunya als anys vuitanta, que defensa “una República catalana del 99% construïda des de baix”. I parla també el diputat de la CUP al Parlament, Quim Arrufat, que denuncia les “terceres vies oportunistes”, en al·lusió al federalisme i confederalisme defensats per Pere Navarro i Duran i Lleida, i es mostra contundent davant les amenaces que planen sobre el procés sobiranista: “el capital financer, les multinacionals i l’Estat espanyol intentaran crear un escenari de terror”. Aitor Blanc, portaveu de la campanya, incideix en la importància de la mobilització popular per aconseguir la independència i posar-la al servei del poble treballador català, el subjecte que ha de decidir sobre el seu propi futur: “la independència no ha d’anar acompanyada d’un model econòmic i social en concret. Ha de ser la gent qui el triï”.

L’acte conclou amb música d’Obrint Pas, i jo marxo cap a casa amb la convicció que, a banda de trobar-nos a un pam de la independència, tenim la possibilitat real d’aprofitar-la per capgirar l’ordre actual i edificar, entre totes i tots, un país més just i, per tant, més lliure. Cal, però, seguir insistint en la conscienciació de les masses i la mobilització popular, sobretot en zones a priori difícils per a l’independentisme com ara les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. I fóra necessari, també, treballar conjuntament amb altres col·lectius que es trobin en una línia similar a la de l’Esquerra Independentista, com el Procés Constituent impulsat per la monja benedictina Teresa Forcades i l’economista i activista social Arcadi Oliveres. L’any 2014, l’any que segurament es precipitaran els esdeveniments, serà una bona ocasió per materialitzar aquests plantejaments. Perquè no hem d’oblidar que la independència és un projecte global d’alternativa política, com tampoc no hem d’oblidar el binomi clàssic que sempre ha caracteritzat l’Esquerra Independentista: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social. No hi ha llibertat sense justícia.

Article publicat inicialment a LaNotícia.Cat

El 12-O i la urgència de la unitat antifeixista

Aquest 12 d'octubre es presenta com un dels més tensos dels darrers anys: la plataforma La España en Marcha, paraigua organitzatiu sota el qual s'apleguen diversos partits de l'extrema dreta espanyolista -La Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional-, farà una demostració de força a la ciutat de Barcelona. Després de la seva particular presentació davant dels mitjans de comunicació el passat 11 de setembre a Madrid, durant un acte de la delegació de la Generalitat, el feixisme vol seguir advertint el poble català que qualsevulla de les seves demandes que atempti contra la unitat d'Espanya serà resposta, si s'escau, amb violència. Vídeos com aquest, amb proclames com ara "El separatisme és un crim que no perdonarem", són tota una declaració d'intencions:

Els centenars d'ultres que es desplaçaran a Barcelona des de Madrid i altres punts de l'Estat pretenen concentrar-se a la Plaça de Sants a les 11, i iniciaran des d'allà una marxa fins a la plaça Sant Jordi, a Montjuïc. La convocatòria neonazi, però, tindrà resposta popular: ahir diumenge es va acordar, en una assemblea que va agrupar diverses organitzacions, entitats i veïnes del barri de Sants, ocupar des de les vuit del matí la plaça on els neonazis tenen previst reunir-se el proper dissabte. També hi haurà altres actes de caire antifeixista en diversos punts de la ciutat al llarg del dia, entre els quals destaca la concentració convocada a les set de la tarda a la plaça de Sant Jaume per la Plataforma 12-O res a celebrar, i que comptarà amb una nodrida representació de membres d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

La necessitat de reeditar un Front Popular Antifeixista plural i combatiu

Podem estar satisfets, doncs, pel que fa a la reacció de la societat civil catalana davant una amenaça que, tristament, coneixem prou bé i que mai no ha acabat de desaparèixer del tot de l'Estat espanyol, però exhibicions catalanòfobes i obertament feixistes com les que tindran lloc el dissabte ens conviden a reflexionar sobre la necessitat d'articular un ampli Front Popular per combatre els grupuscles ultradretans des de la base. Aquest Front, més necessari que mai davant del creixement de formacions d'extrema dreta cada cop més desacomplexades i violentes que estan nodrint-se del malestar que generen entre certs sectors de la població l'independentisme, la immigració i el descrèdit dels partits polítics tradicionals pels seus casos de corrupció o per la seva gestió de la crisi, hauria d'incloure comunistes, anarquistes, republicans socialistes, militants de l'Esquerra Independentista... En un moment en què els abanderats de l'odi estan actuant de manera contundent arreu del continent contra persones vinculades al moviment antifeixista -els assassinats de Clément Méric a França i de Pavlos Fyssas a Grècia en són exemple-, l'Estat espanyol presenta el brou de cultiu ideal per a l'enfortiment d'aquestes organitzacions ultranacionalistes, anticomunistes i xenòfobes a peu de carrer; és urgent, per tant, saber estar a l'alçada d'eixa amenaça real i començar a bastir ponts i col·laboracions entre els diversos sectors de l'esquerra amb l'objectiu de foragitar qualsevol reducte reaccionari dels nostres barris, de les nostres viles i de les nostres ciutats. Especialment als Països Catalans, on el factor del catalanisme és un dels motius de pes per a l'actuació de l'espanyolisme neonazi.

Que aquest 12 d'octubre sigui un precedent positiu de cara a la construcció d'una unitat antifeixista més que necessària a la nostra terra. Fem-los veure que es troben en territori hostil. Per dignitat, perquè tenim memòria i recordem els nostres avantpassats morts sota les bombes de l'aviació mussoliniana o afusellats per les tropes franquistes, aquest 12-O cal rescatar de l'oblit la vella consigna que va sintetitzar en dues paraules l'esperit d'uns intensos anys de lluita: No passaran!

Cartell de la Guerra Civil que exalta la unitat antifeixista

Elogi del matís

En l'època del fàcil accés a la informació i de les xarxes socials, l'era dels rumors i de les mitges veritats, és ben fàcil fer córrer idees i opinions esbiaixades que molt sovint acaben essent simplificades i classificades de manera totalment imprecisa i generalista. I això ho estem veient amb el debat al voltant de l'independentisme al Principat de Catalunya.

Pel que fa a aquest tema, hi ha dues etiquetes bàsiques: els nazionalistas, que vindrien a ser els independentistes, i els fatxes, que vindrien a ser els unionistes. Moltes discussions sobre la independència de Catalunya acostumen a acabar amb l'ús d'un aquests dos adjectius, amb la qual cosa es pretén desarmar argumentalment l'adversari ideològic. I és una llàstima, perquè aquesta conducta, que no es pot entendre sense la influència dels mass media, ens desvia del fons del debat, un debat que pot ser molt ric en aportacions i matisos. I és això últim el que vull elogiar: els matisos. Perquè les coses no són només o blanques o negres. Enmig hi ha una extensa gamma de colors que cal reivindicar.

Per tant, és absolutament erroni dir que tots els independentistes segueixen el projecte polític de Convergència i avalen el lideratge que l'Artur Mas està mirant de fer de l'independentisme principatí, com també és rotundament fals afirmar que tots els qui s'oposen a la independència de Catalaunya són iguals que els brètols feixistes -disculpeu la redundància- que l'11-S varen atacar la delegació de la Generalitat a Madrid. Dins l'independentisme, és ben sabut que una persona com en David Fernàndez no té res a veure amb en Xavier Sala i Martín, mentre que dins les files unionistes és evident que no és el mateix un militant d'Esquerra Unida que defensi una Espanya republicana i federal que el senyor Albert Rivera o, anant-me'n a l'extrem, l'inefable Josep Anglada.

Jo no hi crec, en un projecte d'Estat espanyol. Hi vaig creure, però he assumit que els i les catalanes no tenim lloc dins d'aquesta immensa presó de pobles construïda sobre els pilars del règim franquista. De fet, cap dels pobles treballadors té futur a això que li diuen Espanya; però nosaltres, com a poble que ha resistit de manera especial l'assimilació nacional castellana, encara en tenim menys. També considero que la independència és una gran oportunitat per edificar un nou Estat des de zero, sense repetir tots els errors que s'han comès sota la bandera espanyola. Una excel·lent ocasió per dur a terme un veritable Procés Constituent que situï els drets socials com a pilar fonamental de la República Catalana, que alhora afavoriria dinàmiques similars al conjunt dels Països Catalans. Però, malgrat el meu posicionament, respecto i puc arribar a entendre els qui, ja sigui per lligams familiars o sentimentals o per al·lèrgia a l'aixecament de noves fronteres, defensen la permanència del poble català en una Espanya més plural i més justa socialment. Una Espanya ara per ara minoritària, sí, però que no podem negar que existeix.

Per això, per respecte als uns i als altres, demano que, quan arribi l'hora de debatre al voltant de la qüestió nacional catalana, s'evitin els frontismes, els sectarismes, la demagògia i els etiquetatges fàcils. Només així podrem parlar amb tranquil·litat sobre aquesta temàtica, posant cadascun de nosaltres els nostres arguments sobre la taula. Cal, també, evitar simplificar la realitat dividint la societat catalana en dos bàndols: el dels independentistes i el dels unionistes. Tal plantejament transmet la imatge d'una mena d'Irlanda del Nord mediterrània, imatge que interessa a determinats sectors socials i grups polítics. I no deixa de ser quelcom fals, perquè no hi ha cap conflicte seriós entre partidaris de l'Estat propi i detractors del mateix al Principat. El conflicte principal té lloc entre una majoria de catalans, independentistes i no independentistes, que defensen l'autodeterminació a través d'un referèndum, i l'Estat espanyol i els seus còmplices polítics a casa nostra, que neguen la celebració de cap tipus de consulta de manera sistemàtica.

La ceguera dels governants espanyols

La Via Catalana cap a la Independència fou un èxit. No sé si vàrem arribar a ser 1.600.000 persones, com assegura el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, però és clar que vàrem superar amb escreix la xifra de 400.000 persones que va donar el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz; xifra que els mitjans de comunicació espanyolistes han fet córrer a tort i a dret per mirar de deslegitimar la sòlida majoria sobiranista present al Principat.

Tram 235 de la cadena humana, a Tarragona (Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Via_Catalana)

Un nou terratrèmol independentista, doncs. Un sisme que ha tornat a sacsejar el mapa polític català -i l'espanyol!-, suscitant tot tipus de reaccions, des de l'eufòria i la insistència en la celebració de la consulta fins al menyspreu i la burla. Prova d'això darrer n'és el pamflet ultradretà Alerta Digital, que afirmava que l'Assemblea Nacional Catalana havia utilitzat vaques i figurants de cartró per omplir alguns trams de la cadena humana. La qual cosa assenyala, doncs, que el nacionalisme espanyol més radical, davant de l'immens clam independentista als carrers, no pot fer res més que recórrer a les mentides i a les manipulacions per tal que la realitat no acabi fent esclatar la còmoda bombolla on viu instal·lat.

Quina és la resposta dels polítics i polítiques del PP davant del que està passant a Catalunya, però? Doncs es podria dir que no hi ha resposta. Alguns opten per parlar de majories silencioses que prefereixen romandre a casa abans que manifestar-se per reivindicar la seva espanyolitat -el mateix argument que empraven els règims autoritaris i feixistes per justificar el seu suport social-, tan absurd com afirmar que tots els qui no assistiren a la manifestació en repulsa de l'assassinat d'Ernest Lluch eren partidaris d'ETA i aplaudien els seus crims. Mariano Rajoy, per altra banda, respon la carta del president Artur Mas amb les paraules que eren d'esperar: diàleg sí, però sempre dins del marc de la Constitució. Res de consultes, per tant. En resum: un carreró sense sortida, perquè el marc legal espanyol no oferirà mai cap sortida viable al poble català. Sembla ser que el president espanyol persistirà en la seva estratègia de no actuar de manera decidida i esperar una millora econòmica que desactivi tant l'independentisme com el malestar social arran de la corrupció i les retallades. Una estratègia que, almenys amb el cas català, no li sortirà bé, ja que una enquesta de la Cadena SER assenyala que, encara que el govern espanyol oferís a la Generalitat una millora del finançament en la línia del concert econòmic basc, el "Sí" a la independència seguiria essent majoritari.

També hi ha sectors espanyolistes, de caire lerrouxista i propers a C's i a UPyD, que menystenen l'independentisme assegurant que aquest és un invent del senyor Artur Mas i CiU per tal de fer-lo servir com a cortina de fum davant els casos de corrupció que esquitxen la coalició nacionalista. Personalment, no nego que Convergència vulgui amagar les seves nombroses misèries sota la catifa de l'estelada. Però el cas és que dir que l'independentisme és un invent convergent és una aberració, una mentida i un insult a tots els qui defensen aquesta opció des de fa dècades, i sobretot als qui la defensaven en els temps més durs del pujolisme, els temps del pactisme, el mesellisme i el mal entès "seny". L'independentisme fa molt de temps que hi és, però si durant aquests darrers anys ha eixamplat la seva base social, això es deu a factors com ara el maltractament fiscal que patim, la desil·lusió davant la sentència de l'Estatut, la incompetència dels governants espanyols, la catalanofòbia generalitzada arreu de l'Estat... L'Artur Mas simplement va voler fer apropiar-se d'aquest clam i posar-s'hi al capdavant, com evidenciava el seu lema electoral La voluntat d'un poble. Una estratègia que, com tots sabem, no li va acabar de sortir del tot bé el passat 25 de novembre. Per tant, la caverna mediàtica ja pot posar Mas al seu punt de mira, si vol. Però si es pensen que fent-lo caure el Procés s'haurà acabat, ho porten ben clar. Perquè, si hi ha Procés, és precisament perquè hi ha tot un poble empenyent els polítics i les institucions catalanes. El moviment sorgeix des de baix, i per això està arrelant i triomfant.

I precisament en això insisteix Iñaki Gabilondo, una de les poques ments lúcides que, des de Madrid, és plenament conscient del que està passant al Principat. Entre tant d'histerisme i hooliganisme espanyolista, sorprèn sentir veus com la del cèlebre periodista, que afirma molt encertadament que l'independentisme català pot acabar desbordant Rajoy, Mas i fins i tot el partit explícitament independentista que té més força al Parlament, Esquerra Republicana:

Les sàvies paraules de Gabilondo, però, arriben tard. La ceguera que han demostrat, des de fa moltíssims anys, la majoria de governants i polítics espanyols sembla irremeiable. I suposant que veiéssim un canvi d'actitud en l'executiu de Mariano Rajoy, aquest arribaria ja massa tard: som en un punt de no-retorn. Si aquestes lectures haguessin estat fetes fa un lustre, potser encara podríem parlar de diàleg. Però ja fa temps que el tren ha partit.

Armes contra urnes

L'auge de l'independentisme a Catalunya i l'inici del que hauria de ser un procés d'autodeterminació ha donat lloc a un seguit de reaccions força polèmiques per part de la ultradreta espanyolista. Alguns elements, com el coronel Alamán Castro parlaven directament d'intervencions armades. No és cap secret que l'estament militar està encaixant amb una barreja de nerviosisme i incredulitat els darrers esdeveniments polítics que han tingut lloc al nostre país; un sentiment similar al que segurament van experimentar els alts comandaments iugoslaus a principis dels anys noranta. Si més no, sembla que des dels ambients ultra de la capital ens volen recordar cada dos per tres l'article vuitè de la Constitució. El darrer personatge que ha tingut el bon gest de fer-nos saber que, de tenir lloc la secessió, uns quants tancs apareixeran per l'Avinguda Diagonal, ha estat Enrique de Diego, antic company del nostrat Josep Anglada en les seves aventures electorals islamòfobes. La cançoneta ja ens la coneixem:

Ante un caso de secesión, el Gobierno de España no tiene otra opción que usar las Fuerzas Armadas, con toda su capacidad de tiro

— Enrique_deDiego (@Enrique_deDiego) July 22, 2013

Molta gent prefereix treure ferro a aquesta mena de declaracions, assegurant que en un país civilitzat aquesta mena de coses no tindran mai lloc. Jo no n'estaria tan segur. La història de l'Estat espanyol és una història de guerres civils, alzamientos i aventures militars diverses. Un exemple de forta inestabilitat política estructural a l'Europa occidental. Al cap i a la fi, estem parlant d'un Estat de Dret de fireta, on ni tan sols hi ha separació real de poders, que és el mínim que se li pot exigir a una democràcia burgesa. Perquè la Transició, aquest "pacte exemplar" que alguns s'entesten tant a lloar i a defensar, no fou res més que l'aplicació d'una petita capa de maquillatge a unes estructures podrides, encara ancorades en l'Antic Règim, i amb tot el bagatge del franquisme. O l'assassí Fraga va pagar pels seus múltiples crims? Així doncs, molt em temo que ens hem de preparar per al pitjor.

Però tenir en compte que el que afirmen tots aquests salvapàtries, despulles d'un vell Imperi que s'enfonsa després d'haver topat contra l'iceberg d'una enorme crisi social, político-democràtica i d'integritat territorial, pot passar, no vol dir que ens haguem de sotmetre sense miraments a la cultura de la por. No podem renunciar a la llibertat, a l'exercici del dret a l'autodeterminació, acte de radicalitat democràtica propi de qualsevol poble digne, per temor a l'ús de la força. Al cap i a la fi, els grans canvis polítics sempre s'han fet contra els marcs legals vigents. I sempre és el poble el dipositari de la legitimitat. Per tant, arribat el moment, es demostrarà qui té la raó i qui no la té. Armes contra urnes. La por contra la il·lusió. La il·lusió d'una ciutadania que només vol poder decidir lliurement sobre el seu futur.

Concert per la Llibertat: reflexions

La veritat és que, diguin el que diguin, C's i PP no aconseguirien mai reunir 80.000 persones al Camp Nou per a un concert en defensa de la unitat d'Espanya. Segurament haurien de portar gent d'altres punts de l'Estat, i no crec que ni així aconseguissin igualar el nombre de persones que van assistir al Concert per la Llibertat. Els independentistes tenim aquest punt a favor: som molt més militants i activistes que els unionistes. Davant d'això, què els queda? Doncs criticar que el concert es retransmetés per TV3. És curiós que els qui diuen això són els qui després demanen als Ajuntaments que instal·lin pantalles gegants perquè la gent pugui veure els partits de la Roja.

Ja sabeu que a mi l'exaltació patriòtica i el xovinisme no m'agraden gens. Però crec que al concert s'hi havia de ser. Cal seguir fent visualitzar l'independentisme, cal demostrar que la flama del sobiranisme segueix ben encesa; en aquest sentit, tota pedra fa paret. Més enllà del meu compromís personal amb les reivindicacions d'un poble que vol triar el seu futur lliurement, vaig tornar del concert prou satisfet: m'esperava guinys constants al Molt Honorable President Mas, però el que hi va haver, sobretot, va ser crítica social i esperit internacionalista. En Gerard Quintana carregant contra les retallades, en Cesk Freixas recordant l'Ester Quintana i els desnonats, representants de la comunitat palestina cantant L'Estaca (una veritable puntada de peu als independentistes sionistes, molt lligats a Convergència) i n'Alessio Lega homenatjant els brigadistes italians que van venir a l'Estat espanyol a combatre el feixisme durant la Guerra Civil van atorgar un accent marcadament esquerrà al concert:

Per tant, la sorpresa va ser prou agradable: és essencial per a la victòria tenir en compte la qüestió social i no deixar-la mai de banda. Per a mi, de fet, aquesta ha de ser central: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social.

Ara bé, malgrat que esdeveniments com aquest són necessaris, així com les manifestacions i les cadenes humanes, s'ha d'anar més enllà. Cal prendre decisions operatives que ens permetin exercir l'autodeterminació i autogovernar-nos. Les demostracions de força, si no van acompanyades de fets que materialitzin la voluntat popular majoritària expressada, es queden en res: pura estètica i simbologia. En aquest sentit, cal tenir en compte que la famosa consulta, un cop passat el termini per concretar-la que van fixar CiU i ERC, segueix sense pregunta i sense data. Ja fa temps que ho dic: els convergents ens estan prenent el pèl tot endarrerint el referèndum, mentre segueixen retallant i privatitzant. I els republicans estan essent còmplices d'aquesta lamentable enganyifa. Fins quan ha de durar la broma? Realment la iniciativa la tenim nosaltres: el poble català. Només tornant a impulsar la mobilització popular i autoorganitzant-nos per garantir que l'autodeterminació es respecti, recuperant el bagatge d'Arenys de Munt i la resta de consultes populars, evitarem que el "Procés" quedi estancat en l'àmbit institucional, a mercè dels interessos de la realpolitik.

Manifesteu-vos, assistiu a concerts, apunteu-vos a la Via Catalana. Però també organitzeu-vos i recordeu que sols el poble salvarà el poble.

Contra el conformisme

"En comptes d'anar a tantes manifestacions, busqueu-vos una feina."

"Les coses són com són i no es poden canviar. Hem de resignar-nos."

"Esteu perdent el temps. Invertiu-lo en coses més productives."

Conformisme. Resignació. Menyspreu. Estic fart de trobar-me joves que em fan aquesta mena de comentaris grisos i decadents. Joves que diuen que queixar-se no funciona, que lluitar és inútil i que la nostra generació, i totes les que vénen al darrere, estan abocades al fracàs. Malament rai, si ens predestinem d'aquesta manera a la derrota i rebutgem fer quelcom des de bon principi. És cert que les persones realment conscienciades som una ridícula minoria; una minoria molt activa i que fa molt de soroll, però una minoria al cap i a la fi. És cert que, per molt que alcem la veu i ens mobilitzem, difícilment les coses canviaran d'un dia per un altre. I és cert també que el context desanima, i el fet d'haver vist com es desinflaven les bombolles del 15-M i de l'11-S, dues respostes populars contundents a la triple crisi (socioeconòmica, democràtica i nacional), potser dóna motius per a l'escepticisme. Però no per això hom ha d'abandonar la trinxera. L'apatia de la multitud precària és el millor aliat de l'oligarquia i de la plutocràcia per seguir actuant amb total impunitat contra els nostres drets i contra el nostre futur. Jo no vull ser un altre jove més condemnat a feines precàries amb un sou ridícul o bé a l'emigració ("mobilitat exterior", com diria la ministra Fátima Báñez") a Llatinoamèrica o a un país nòrdic. No em dóna la gana. I vosaltres, què? El voleu, aquest avenir? Estic segur que no. A què espereu per plantar cara, doncs? Com deia Manuel de Pedrolo:

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res

Per tant, encara que sigui per una simple qüestió de dignitat, hem de seguir dempeus. No els donem als de dalt el plaer de veure com ens trepitgen una volta i altra sense que nosaltres hi oposem resistència. Una darrera cita, en aquest cas del poeta mallorquí Blai Bonet:

Lluita, si pots, i, si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer

Així doncs, a baix els plors i la derrota, i amunt els punys i la força. Que tenim un munt de feina per fer, i tot és possible.

Panorama electoral a Barcelona (enquesta GESOP)

Acaba de sortir una enquesta realitzada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per al diari El Periódico sobre les eleccions municipals a Barcelona. La projecció de regidors és la següent:

Podem observar com CiU baixa lleugerament, com el PP presenta una caiguda més pronunciada i com el PSC segueix amb la dinàmica de caiguda lliure electoral, també al que fins fa poc era el seu bastió. ICV-EUiA pujaria un o dos regidors, ERC també presentaria una petita alça i, el més sorprenent: entrarien Ciutadans i CUP, i a més a més ho farien amb força.

Respecte al nombre de regidors sobiranistes (prenent com a sobiranistes CiU, ICV-EUiA, ERC i CUP), hi hauria un increment notable d'aquests al consistori:

No és gens sorprenent. En els darrers mesos hi ha hagut un augment del suport social a l'independentisme i a l'autodeterminisme, i aquest es trasllada també a les eleccions municipals.

La fi de la partitocràcia

Des d'una perspectiva general, la dinàmica és la següent: com va passar en les darreres eleccions al Parlament, CiU, PSC i PP baixarien. És a dir, els partits lligats a l'statu quo i a l'establishment, els que sempre havien tallat el bacallà i s'havien repartit les institucions, anirien perdent quotes de poder. Hi ha molts factors que expliquen aquesta tendència:

• Recentment, aquestes tres formacions s'han vist involucrades en diversos casos de corrupció i d'altres il·legalitats. Quan es manté el poder durant molts anys acaben tenint lloc, malauradament, conductes poc transparents, xarxes clientelars, nepotisme... Lligat a això, la desafecció política de bona part de la població es tradueix en el càstig electoral vers els partits que han estat instal·lats a les poltrones les últimes legislatures, els quals, per tant, han protagonitzat aquest seguit de males praxis.
• Aquests tres partits representen l'establishment, l'autonomisme, la Puta i la Ramoneta. Amb l'esclat de la bombolla sobiranista, ja no hi ha lloc per a les mitges tintes i, lògicament, els partits lligats a aquell imaginari polític i social que jo anomeno vell món cauen degut a les seves indefinicions en la qüestió nacional. Alhora, les formacions inequívocament independentistes, com la CUP i ERC, o inequívocament espanyolistes, com Ciutadans, pugen.
• Per últim, també caldria parlar de l'efecte de la crisi econòmica. Aquests tres partits han tingut  o tenen responsabilitats de govern durant el desastre econòmic, i el fet que tot plegat estigui anant a pitjor -com es pot comprovar amb l'índex d'atur o amb el nombre de joves que cada any es veuen obligats a emigrar- passa factura als qui es troben al capdavant de la gestió econòmica.

El que hom qualifica de partitocràcia, doncs, s'enfonsa, i tot sembla indicar que camina cap a la seva extinició (sempre i quan la tendència observada aquí es mantingui). Però quines formacions estan cridades a substituir aquest vell ordre polític?

ERC, C's i CUP: el futur

Doncs sí: aquests tres partits -amb el permís d'Iniciativa, que pot pujar una mica a costa del PSC, però no massa- estan cridats a liderar el futur panorama polític català. Representen, cadascun en la seva mesura i segons el seu context, aire fresc. 

ERC, amb el lideratge de Junqueras, ha sabut refer-se de la gran desfeta del 2010 i, gràcies a la seva fermesa en la qüestió nacional, és vista com la punta de llança de l'independentisme socialdemòcrata. També cal destacar que el discurs integrador dels seus líders -un nou país per a tothom-, així com el secessionisme pragmàtic de què han fet gala, ha fet que molta gent dels barris obrers, d'origen espanyol i tradicionalment gens independentista, estigui donant confiança a aquest partit. El passat 25-N, de fet, ERC va donar la campanada al cap i casal, aconseguint 104.564 vots -més que duplicant els resultats del 2010- i situant-se com a tercera força i primera força progressista... per davant del PSC. Recordem que a les anteriors municipals, ERC es va quedar en 33.593 vots.

Jordi Portabella, regidor d'ERC al consistori barceloní

Ciutadans és, cada cop més, el catch-all party de l'espanyolisme. Practicant un discurs regeneracionista, especialment crític amb la corrupció, i associant retallades i partitocràcia amb independentisme i nacionalisme català, la formació d'Albert Rivera s'ha erigit com el referent del nou lerrouxisme. Han fet molt de mal al PSC, però també al PP -a la part alta de la ciutat comtal van aconseguir uns resultats gens menyspreables-. Sense ser explícitament d'esquerres, han aconseguit que no se'ls classifiqui a la graella de la dreta, on es troba el PP. A Barcelona, el passat 25-N, van aconseguir 65.937 vots. Tot indica que aquesta xifra, en uns comicis municipals, podria ser major. Si més no, més gran que la de les municipals del 2011: 11.750 vots.

L'any 2011, Jordi Cañas va ser l'alcaldable per Barcelona

Per últim, la CUP ens va sorprendre a tots el passat 25-N. Era el primer cop que una marca electoral de l'Esquerra Independentista entrava al Parlament. A Barcelona va assolir la meritòria xifra de 31.640 vots. A les passades municipals, i malgrat que estem parlant d'eleccions de naturalesa diferent, va fer-se amb 11.805 vots. És clar que la candidatura anticapitalista, que per a molts representa la rauxa del procés sobiranista, ha sabut connectar amb un sector de la societat barcelonina lligat al catalanisme progressista, l'esquerra alternativa i el 15-M. De fet, la CUP recull bona part de les demandes d'aquest moviment, i com  Ciutadans -tal vegada sigui un dels pocs punts en què coincideixen-, fa especial èmfasi en la lluita contra la corrupció. La tasca dels cupaires a peu de carrer, fent feina des dels diversos casals populars, dinamitzant el teixit associatiu-cultural dels barris i treballant colze a colze amb els moviments socials, s'ha vist recompensada. Comprovarem si de cara al 2015 se segueixen recollint els fruits d'aquestes lluites socials; serà interessant també veure si la CUP arriba a acords amb altres formacions de l'àmbit de l'esquerra anticapitalista.

Xavier Monge va ser el cap de llista de la CUP-Alternativa
per Barcelona als anteriors comicis municipals

Una governabilitat difícil

La qüestió és que, molt probablement, ens trobarem un Ajuntament atomitzat, com el Parlament. Si s'esdevingués aquest panorama, Xavier Trias ho tindria complicat per governar. Podria pactar amb ERC i obtenir suports puntuals de la resta de partits, segons la naturalesa de l'afer a tractar; realment, però, l'aritmètica política, amb aquests resultats, és totalment impredictible. Ara bé, el rumb que prengui el procés sobiranista també influirà força en la composició definitiva del consistori. I en dos anys poden passar un munt de coses...

Xavier Trias ho tindria difícil per governar. Segurament hauria de
recolzar-se en ERC i buscar suports puntuals del PSC, del PP i d'ICV

Quines ganes tinc que siguem un país normal...

Doncs sí. Tinc unes ganes terribles que assolim la independència d'una maleïda vegada per totes. Perquè, més enllà de la infinitat de motius que tinc a favor d'un Estat propi, i que us podria argumentar un per un a bastament si m'ho demaneu, per fi podrem criticar Catalunya i els catalans sense ser titllats de traïdors, botiflers o espanyolistes. Un esport que darrerament s'ha posat de moda en el si del secessionisme, especialment de la mà de Solidaritat Catalana i de l'inefable Alfons López Tena.

Us en posaré un exemple. L'altre dia, en un conegut fòrum de política en català, vaig expressar la meva discordança amb el fet que s'aplaudeixi tot el que fa el president Artur Mas sense miraments, i que qualsevol crítica vers la seva persona o la seva gestió sigui sistemàticament rebutjada, sense acceptar ni tan sols la més mínima discrepància. Quines van ser les respostes que vaig rebre? Bàsicament, se'm va dir de tot menys bonic. Per fortuna no van arribar a deixar anar subnormalades com ara que estic a sou del CNI o que milito a Ciutadans, frases que he hagut de sentir en més d'una ocasió.

Aquesta actitud de sacralització del senyor Mas, ferotge messianisme acompanyat d'una absència autoimposada de crítica cap al nostre govern, demostra la profunda immaduresa i el comportament naïf d'amplis sectors de l'independentisme i del nacionalisme català. Ara resulta que com que en Mas s'ha atrevit a reclamar l'Estat propi a Madrid i s'ha erigit en líder del que hom anomena el "Procés", hem d'anar tots al seu costat cegament, com si els catalanets i les catalanetes fóssim tots plegats un ramat d'ovelles amb el cervell rentat i sense pensament propi. Això el que fa és donar una imatge uniforme de l'ampli moviment independentista català, que de portes enfora, i també de portes endins, especialment de cara als indecisos, és totalment contraproduent. Perquè l'independentisme no és el president Mas, ni Quico Homs,  ni   Convergència Democràtica. Això només ho diuen de manera interessada els bufons de l'Albert Rivera i de l'Alicia Sánchez-Camacho per embrutar i alimentar aquest nou lerrouxisme que sembla que està reeixint en certs indrets dels cinturons urbans de Barcelona i Tarragona. L'independentisme, amigues i amics, és un moviment tan plural com la societat catalana mateixa que abasta tot l'espectre ideològic, des de la dreta conservadora o neoliberal fins a l'extrema esquerra i el comunisme. Si les passades eleccions van demostrar alguna cosa, és que una part gens menyspreable dels sobiranistes no volem un "Tots amb el President". La "Voluntat d'un Poble" no és només la voluntat de CiU; és la voluntat de tots els catalans i de totes les catalanes, que majoritàriament vam expressar-nos a favor del dret a decidir el nostre propi futur. Amb molts matisos, perquè, com ja he dit, ens caracteritzem per la nostra immensa varietat ideològica i social.

Per tant, denunciar les privatitzacions que està duent a terme CiU no ha de ser vist com un atac al "Procés", sinó una crítica a la coalició concreta que les està duent a terme. I millor que aquestes privatitzacions les denunciïn els mateixos independentistes que no pas els partits anticatalanistes, que se n'aprofitaran per emmerdar tot l'independentisme. Tampoc no és cap mentida dir que no totes les retallades són culpa d'Espanya, perquè hi ha retallades ideològiques que vénen determinades pels dogmes neoliberals de CDC i els seus lobbies empresarials. I, evidentment, això no significa negar el nefast ofec econòmic amb què ens castiga Madrid a diari. Per desgràcia, n'hi ha que no són capaços  d'entendre aquests conceptes.

L'idolatria cega només ens portarà problemes. I el que és pitjor: ens farà quedar davant del món com un poble gris, dogmàtic i d'escàs esperit crític. Una imatge falsa, donat que som una nació de mil i una tonalitats diferents. Així doncs, la propera vegada que algú critiqui Mas o CDC, reflexioneu una mica abans de respondre-li amb les típiques bajanades pròpies de xaiets adotzenats. Penseu pel vostre propi compte, que no és tan difícil!

Sí, és cert: aquesta imatge és utilitzada per grupuscles espanyolistes
contraris a la immersió lingüística. Però jo no tinc pas cap problema a
usar-la, ja que també l'empraria canviant les barres de la senyera per les
franges de la bandera rojigualda