La Catalunya independent i la qüestió de la llengua

Un dels afers que més s’estan discutint a l’hora de definir la futura República catalana és l’estatus que haurà de tenir-hi la nostra llengua. I no és pas un tema menor, tenint en compte el procés de minorització en què es troba. Dins del sobiranisme hi ha diverses sensibilitats sobre aquesta qüestió. Per una banda tenim els qui defensen una cooficialitat compartida amb el castellà, entre els quals destaquen Convergència i ERC. El president de la Generalitat, Artur Mas, va afirmar que “el castellà és patrimoni de Catalunya”, idea que comparteix bona part de la cúpula convergent, i va dir que "el castellà seguirà sent idioma oficial i d'aprenentatge obligatori a les escoles catalanes”. Oriol Junqueras, líder d’Esquerra, fou més contundent expressant en un article a El Periódico que “el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte". Junqueras és l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, població del Baix Llobregat amb un elevat índex d’immigració espanyola i on el castellà és l’idioma predominant. La clau del seu èxit al municipi rau en el discurs integrador que ha elaborat. Polítics a part, dins d’aquest grup també caldria incloure intel·lectuals com ara l’exsecretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltas; el director del diari Ara, Carles Capdevila; i l’escriptor Sebastià Alzamora. Electoralisme? Sigui com sigui, és obvi que sense castellanoparlants no hi ha independència.

També n’hi ha que no estan conformes amb  una hipotètica cooficialitat del castellà. És el cas de Solidaritat Catalana per la Independència, que en el seu programa electoral del 2012 defensava que el català fos l’única llengua oficial de la Catalunya independent. “El castellà ha de tenir tots els drets reconeguts, però no el caràcter de llengua oficial; la llengua de cohesió comuna, d'entesa, ha de ser el català", va dir el líder del partit, Alfons López Tena. En la mateixa línia se situen les catorze entitats agrupades sota el web “El clauer”: capitanejades per Òmnium Cultural, aposten per suprimir la cooficialitat del castellà; sense descartar, però, oferir-li “un estatus de reconeixement especial, si així es determina democràticament”. La presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, ja es va mostrar partidària d’una oficialitat única del català, com també el reconegut lingüista Albert Pla Nualart. La Candidatura d’Unitat Popular, en canvi, no és tan explícita: si bé en el programa dels passats comicis llegim que fan “una aposta clara perquè el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua, llengua oficial”, pren com a marc nacional els Països Catalans i parla també de “tenir en consideració el castellà i el francès” i d’”impulsar un debat social sobre quin haurà de ser l’estatus jurídic d’aquestes llengües”. Fins i tot hi ha propostes com la del sociòleg Salvador Cardús, el qual va escriure a l'Ara que no hi hagués "cap llengua oficial". Es va manifestar, però, partidari que el català sigui "llengua pròpia i comuna del nou estat" i que existeixi "un compromís radical a favor de la diversitat lingüística, un dels principals actius culturals i econòmics del país".

Veiem que el debat dóna peu a molts matisos, però cal tenir en compte que, passi el que passi, un estat propi no sempre garanteix la supervivència de la llengua pròpia. La prova d’això la tenim a Irlanda, on el gaèlic, escombrat per l'anglès, amb prou feines és emprat per 70.000 persones com a llengua principal. Tal vegada l'oficialitat única del català es reveli com l’opció més eficaç per combatre la diglòssia i protegir la nostra parla, però també és necessari establir un seguit de mecanismes legals que assegurin els drets lingüístics dels castellanoparlants, que representen la majoria de la població del país. Per últim, cal destacar que tota decisió que es prengui pel que fa a aquesta matèria ha de comptar amb la participació activa i el posterior aval del poble català.

Cartell de la Plataforma per la Llengua

Quines ganes tinc que siguem un país normal...

Doncs sí. Tinc unes ganes terribles que assolim la independència d'una maleïda vegada per totes. Perquè, més enllà de la infinitat de motius que tinc a favor d'un Estat propi, i que us podria argumentar un per un a bastament si m'ho demaneu, per fi podrem criticar Catalunya i els catalans sense ser titllats de traïdors, botiflers o espanyolistes. Un esport que darrerament s'ha posat de moda en el si del secessionisme, especialment de la mà de Solidaritat Catalana i de l'inefable Alfons López Tena.

Us en posaré un exemple. L'altre dia, en un conegut fòrum de política en català, vaig expressar la meva discordança amb el fet que s'aplaudeixi tot el que fa el president Artur Mas sense miraments, i que qualsevol crítica vers la seva persona o la seva gestió sigui sistemàticament rebutjada, sense acceptar ni tan sols la més mínima discrepància. Quines van ser les respostes que vaig rebre? Bàsicament, se'm va dir de tot menys bonic. Per fortuna no van arribar a deixar anar subnormalades com ara que estic a sou del CNI o que milito a Ciutadans, frases que he hagut de sentir en més d'una ocasió.

Aquesta actitud de sacralització del senyor Mas, ferotge messianisme acompanyat d'una absència autoimposada de crítica cap al nostre govern, demostra la profunda immaduresa i el comportament naïf d'amplis sectors de l'independentisme i del nacionalisme català. Ara resulta que com que en Mas s'ha atrevit a reclamar l'Estat propi a Madrid i s'ha erigit en líder del que hom anomena el "Procés", hem d'anar tots al seu costat cegament, com si els catalanets i les catalanetes fóssim tots plegats un ramat d'ovelles amb el cervell rentat i sense pensament propi. Això el que fa és donar una imatge uniforme de l'ampli moviment independentista català, que de portes enfora, i també de portes endins, especialment de cara als indecisos, és totalment contraproduent. Perquè l'independentisme no és el president Mas, ni Quico Homs,  ni   Convergència Democràtica. Això només ho diuen de manera interessada els bufons de l'Albert Rivera i de l'Alicia Sánchez-Camacho per embrutar i alimentar aquest nou lerrouxisme que sembla que està reeixint en certs indrets dels cinturons urbans de Barcelona i Tarragona. L'independentisme, amigues i amics, és un moviment tan plural com la societat catalana mateixa que abasta tot l'espectre ideològic, des de la dreta conservadora o neoliberal fins a l'extrema esquerra i el comunisme. Si les passades eleccions van demostrar alguna cosa, és que una part gens menyspreable dels sobiranistes no volem un "Tots amb el President". La "Voluntat d'un Poble" no és només la voluntat de CiU; és la voluntat de tots els catalans i de totes les catalanes, que majoritàriament vam expressar-nos a favor del dret a decidir el nostre propi futur. Amb molts matisos, perquè, com ja he dit, ens caracteritzem per la nostra immensa varietat ideològica i social.

Per tant, denunciar les privatitzacions que està duent a terme CiU no ha de ser vist com un atac al "Procés", sinó una crítica a la coalició concreta que les està duent a terme. I millor que aquestes privatitzacions les denunciïn els mateixos independentistes que no pas els partits anticatalanistes, que se n'aprofitaran per emmerdar tot l'independentisme. Tampoc no és cap mentida dir que no totes les retallades són culpa d'Espanya, perquè hi ha retallades ideològiques que vénen determinades pels dogmes neoliberals de CDC i els seus lobbies empresarials. I, evidentment, això no significa negar el nefast ofec econòmic amb què ens castiga Madrid a diari. Per desgràcia, n'hi ha que no són capaços  d'entendre aquests conceptes.

L'idolatria cega només ens portarà problemes. I el que és pitjor: ens farà quedar davant del món com un poble gris, dogmàtic i d'escàs esperit crític. Una imatge falsa, donat que som una nació de mil i una tonalitats diferents. Així doncs, la propera vegada que algú critiqui Mas o CDC, reflexioneu una mica abans de respondre-li amb les típiques bajanades pròpies de xaiets adotzenats. Penseu pel vostre propi compte, que no és tan difícil!

Sí, és cert: aquesta imatge és utilitzada per grupuscles espanyolistes
contraris a la immersió lingüística. Però jo no tinc pas cap problema a
usar-la, ja que també l'empraria canviant les barres de la senyera per les
franges de la bandera rojigualda