Adéu, Europa?

La Unió Europea se'n va en orris. Els fonaments sobre els quals es va començar a construir aquest gran projecte destinat a evitar desastres com les guerres mundials trontollen. I molts dels qui fa temps crèiem en la idea d'una Europa unificada, confederal i forta davant dels Estats Units ens veiem obligats a reconsiderar les nostres posicions i a plantejar-nos si realment hem de rescatar el continent del seu desastre definitiu o bé deixar que es consumeixi entre les flames dels seus propis pecats, avivades per la crisi econòmica.

L'euroescepticisme cada dia va a més

La temptació de deixar que el castell de cartes caigui pel seu propi pes és bastant atractiva. Motius no en falten. Darrerament hem observat com la Unió Europea, en mans de la senyora Merkel i de la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional), ha esclavitzat per complet els països mediterranis mitjançant el deute i els memoràndums, destruint els seus estats del benestar i posant les seves classes populars contra les cordes. És el resultat de l'anomenada "Europa de les dues velocitats": el nord protestant, eficient i exemplar, contra el sud catòlic, corrupte i vividor. La resposta a aquesta contradicció dialèctica pren diversos matisos segons cada país. A Grècia el descontentament el canalitzen els neonazis d'Alba Daurada i les seves bretolades. A Itàlia són el bufó Beppe Grillo i el seu populista Moviment Cinc Estrelles els que s'erigeixen en salvapàtries davant del monstre de la Unió Europea. També al nord sorgeixen les veus discrepants amb el fet de pagar-los la festa als "ganduls del sud", i això es reflecteix en el creixement que l'extrema dreta està experimentant als països nòrdics. En general, la tònica és similar a la major part dels països: nacionalisme exacerbat alimentat per les més baixes passions de la població que desemboca en un ferotge euroescepticisme. A això cal sumar-li la xenofòbia, recurs comú en temps de crisi. En aquesta ocasió, sobretot islamofòbia: el nouvingut musulmà és el cap de turc i ha de pagar els plats trencats d'una situació que no ha generat ell. El més curiós és que, paradoxalment, els diferents partits euroescèptics i d'extrema dreta estan començant a estrènyer llaços entre ells per tal de reforçar la seva ofensiva contra Brussel·les: Marine Le Pen, del Front Nacional francès, i Geert Wilders, de l'holandès Partit de la Llibertat, segellaven fa poc una aliança de cara a les properes europees. Ambdues formacions, per cert, tenen serioses possibilitats de prendre el poder en les seves respectives nacions 

Marine Le Pen i Geert Wilders

El panorama, com podeu veure, és dantesc. Però tenint en compte el perill que la fi de la Unió Europea pugui donar lloc a un continent totalment fragmentat, amb governs en mans de feixistes i piròmans polítics, el més sensat seria posar sobre la taula un projecte diferent a l'actual, que trenqui amb l'statu quo i alhora cerqui la solidaritat entre els pobles. Un projecte que doni prioritat a les persones per sobre dels mercats. Un projecte que respecti la sobirania dels països i que, alhora, sàpiga teixir ponts entre ells que no passin pels interessos econòmics de sempre. Un projecte que defensi el dret d'autodeterminació de les nacions i que tingui com a valors fonamentals el respecte a la pluralitat lingüística i cultural i la defensa dels drets socials. En definitiva, un projecte pel qual valgui la pena apostar. I aquest projecte, evidentment, passa pel socialisme. Reconstruir Europa des d'una perspectiva de classe no serà pas tasca fàcil, però pitjor és veure com es converteix en un bastió del populisme, l'odi i les desigualtats.

Cartell del Partit Comunista de Grècia

Rodrigo Rato, la sandàlia d'en David i la caverna mediàtica

Una vegada més, en David Fernàndez ha tornat a dir-li a la cara a un banquer el que la majoria de gent en pensem: que són uns mafiosos i uns gàngsters. Aquest cop li ha tocat el rebre a Rodrigo Rato, un personatge que en qualsevol país decent estaria podrint-se a la presó. Val a dir que l'individu en qüestió ha encaixat prou bé l'interrogatori del diputat cupaire i fins i tot s'ha permès el luxe de fer-li una exhibició de la seva xuleria madrilenya. Al cap i a la fi, l'expresident de Bankia sap que els efectes pràctics d'aquesta comissió d'investigació són nuls i se'n podrà tornar a casa ben tranquil, a seguir descollonant-se del poble. Té motius per fer-ho: aquí, per estafar milers de persones i enfonsar entitats financeres, et premien amb un alt càrrec en el si del consell assessor d'un gran banc.

Curiosament, el que més ha indignat els mitjans de comunicació del règim no és la vergonyosa impunitat d'aquest inefable ésser, sinó el fet que el David mostrés el seu enuig amb el famós gest de la sandàlia. Això demostra dues coses: la enorme misèria moral que regna a l'Estat espanyol i la por que hi ha davant les nombroses simpaties que l'actitud de Fernàndez ha rebut aquests dies per part dels moviments socials i de les classes populars. Davant d'això, la caverna mediàtica, un dels anticossos més potents del sistema, ha activat la seva maquinària propagandística: han dit que el diputat de la CUP va voler intimidar Rodrigo Rato fent veure que li llançaria la sandàlia, que va perdre les formes, que el matonisme polític s'ha instal·lat al Parlament... Des del semàfor vermell de La Vanguardia fins a les tertúlies carpetovetòniques de 13TV es fa palesa la incomoditat que el discurs contundent i sense eufemismes d'en David provoca en els sectors socials més benestants i en l'establishment. Les queixes fins i tot s'han fet sentir entre membres de la mateixa "esquerra" espanyola, com és el cas del coordinador federal d'Izquierda Unida, Cayo Lara. Temor davant possibles fugues de vots des d'ICV-EUiA cap a la CUP al Principat? És probable.

Que el bloc dominant, doncs, s'incomodi per un gest tan insignificant és senyal que en David i, de retruc, la CUP i l'Esquerra Independentista estan fent una excel·lent feina i el seu missatge, farcit de recursos dialèctics, estilístics i estètics, cada dia arriba a més gent. Ara només queda que algun dia això es tradueixi de manera operativa tant als carrers com al Parlament. De moment, però, que segueixin així.

La importància de guanyar la batalla propagandística

Darrerament hem pogut comprovar un augment del nombre d'eslògans i cartells de l'extrema dreta als murs i parets de les nostres viles i ciutats. Amb la crisi econòmica i l'increment de l'independentisme al Principat de Catalunya, els diversos grupuscles que conformen l'espectre ultradretà de l'Estat espanyol han trobat les circumstàncies perfectes per dur a terme un creixement gradual de la seva presència als carrers i intentar assolir un arrelament entre certs sectors de las classes populars, especialment el precariat, que no han aconseguit mai; no oblidem que la força del PP, el qual ha servit d'aixopluc electoral per a nostàlgics del franquisme i xenòfobs, ha impedit la consolidació d'una opció a la dreta de la dreta que comptés amb cert suport social i arribés a obtenir quotes de poder. Això, però, no ens ha d'impedir de romandre alerta, perquè observant el que està passant a França amb el Front Nacional de la Marine Le Pen i a Grècia amb Alba Daurada, arribem a la conclusió que l'Estat espanyol reuneix tots els números per ésser el següent indret d'Europa que es vegi amenaçat per les urpes del feixisme i del racisme. Cal evitar que la serp acabi de sortir de l'ou, i una de les primeres passes per aconseguir-ho, a banda de quelcom fonamental com és la conscienciació de les classes oprimides, és precisament contrarestar aquest increment propagandístic ultra que comentàvem al principi. De feina, en tenim molta:

Nuclis ultranacionalistes, La España en Marcha, els neonazis del Casal Tramuntana... Però molt sovint no només es queden en això, sinó que també ataquen pintades i murals antifeixistes i independentistes. És el cas d'un mural que l'Assemblea Nacional Catalana havia realitzat a Premià de Mar, i que fou malmès amb pintura. Les sigles de la Falange Española i la creu cèltica que hi varen pintar al damunt fan evident la motivació feixista i anticatalanista de l'atac:

Així doncs, cal mobilitzar-se i començar a fer front a aquests intents, per part de la ultradreta, d'apropiar-se de l'espai públic i assolir als murs la visibilitat que no tenen a cap altre lloc. La batalla propagandística és essencial, doncs, i l'hem de guanyar sí o sí. En aquest sentit, cal aplaudir la bona feina que estan portant a terme diverses organitzacions antifeixistes, grups anarquistes i les sectorials de l'Esquerra Independentista (especialment Arran i el SEPC), tasca que es pot veure fàcilment a la Universitat Autònoma de Barcelona:

Hem de seguir aprofundint-hi i no deixar-los ni un centímetre de paret. Recordem que l'agitació i la propaganda condueixen a la consciència, la consciència mena vers l'organització i la formació, i l'organització i la formació porten a l'acció.

El 12-O i la urgència de la unitat antifeixista

Aquest 12 d'octubre es presenta com un dels més tensos dels darrers anys: la plataforma La España en Marcha, paraigua organitzatiu sota el qual s'apleguen diversos partits de l'extrema dreta espanyolista -La Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional-, farà una demostració de força a la ciutat de Barcelona. Després de la seva particular presentació davant dels mitjans de comunicació el passat 11 de setembre a Madrid, durant un acte de la delegació de la Generalitat, el feixisme vol seguir advertint el poble català que qualsevulla de les seves demandes que atempti contra la unitat d'Espanya serà resposta, si s'escau, amb violència. Vídeos com aquest, amb proclames com ara "El separatisme és un crim que no perdonarem", són tota una declaració d'intencions:

Els centenars d'ultres que es desplaçaran a Barcelona des de Madrid i altres punts de l'Estat pretenen concentrar-se a la Plaça de Sants a les 11, i iniciaran des d'allà una marxa fins a la plaça Sant Jordi, a Montjuïc. La convocatòria neonazi, però, tindrà resposta popular: ahir diumenge es va acordar, en una assemblea que va agrupar diverses organitzacions, entitats i veïnes del barri de Sants, ocupar des de les vuit del matí la plaça on els neonazis tenen previst reunir-se el proper dissabte. També hi haurà altres actes de caire antifeixista en diversos punts de la ciutat al llarg del dia, entre els quals destaca la concentració convocada a les set de la tarda a la plaça de Sant Jaume per la Plataforma 12-O res a celebrar, i que comptarà amb una nodrida representació de membres d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

La necessitat de reeditar un Front Popular Antifeixista plural i combatiu

Podem estar satisfets, doncs, pel que fa a la reacció de la societat civil catalana davant una amenaça que, tristament, coneixem prou bé i que mai no ha acabat de desaparèixer del tot de l'Estat espanyol, però exhibicions catalanòfobes i obertament feixistes com les que tindran lloc el dissabte ens conviden a reflexionar sobre la necessitat d'articular un ampli Front Popular per combatre els grupuscles ultradretans des de la base. Aquest Front, més necessari que mai davant del creixement de formacions d'extrema dreta cada cop més desacomplexades i violentes que estan nodrint-se del malestar que generen entre certs sectors de la població l'independentisme, la immigració i el descrèdit dels partits polítics tradicionals pels seus casos de corrupció o per la seva gestió de la crisi, hauria d'incloure comunistes, anarquistes, republicans socialistes, militants de l'Esquerra Independentista... En un moment en què els abanderats de l'odi estan actuant de manera contundent arreu del continent contra persones vinculades al moviment antifeixista -els assassinats de Clément Méric a França i de Pavlos Fyssas a Grècia en són exemple-, l'Estat espanyol presenta el brou de cultiu ideal per a l'enfortiment d'aquestes organitzacions ultranacionalistes, anticomunistes i xenòfobes a peu de carrer; és urgent, per tant, saber estar a l'alçada d'eixa amenaça real i començar a bastir ponts i col·laboracions entre els diversos sectors de l'esquerra amb l'objectiu de foragitar qualsevol reducte reaccionari dels nostres barris, de les nostres viles i de les nostres ciutats. Especialment als Països Catalans, on el factor del catalanisme és un dels motius de pes per a l'actuació de l'espanyolisme neonazi.

Que aquest 12 d'octubre sigui un precedent positiu de cara a la construcció d'una unitat antifeixista més que necessària a la nostra terra. Fem-los veure que es troben en territori hostil. Per dignitat, perquè tenim memòria i recordem els nostres avantpassats morts sota les bombes de l'aviació mussoliniana o afusellats per les tropes franquistes, aquest 12-O cal rescatar de l'oblit la vella consigna que va sintetitzar en dues paraules l'esperit d'uns intensos anys de lluita: No passaran!

Cartell de la Guerra Civil que exalta la unitat antifeixista

Els perills de l'antipolítica

Ahir, a la classe d'estructura política, vàrem citar els mites més comuns i les crítiques més tòpiques que circulen sobre els nostres representants a les institucions. Es varen dir moltes frases, entre les quals:

• No penso anar a votar, no serveix per a res
• Els partits polítics són tots iguals
• No ens representen
• Tots són uns corruptes, uns lladres i uns mafiosos
• Els polítics cobren massa
• Estaríem millor sense política
• Encara que ens mobilitzem, els polítics no faran res
• Per què volem polítics, si acabarà decidint la Merkel?

Estic segur que haureu sentit aquestes afirmacions, i d'altres de similars, més d'una vegada. De fet, només cal sortir una mica al carrer i parar l'oïda al metro, al mercat, a la parada del bus... El menyspreu i la criminalització dels polítics i de l'activitat política a l'Estat espanyol és una realitat. La gent està molt cremada i això es reflecteix en l'augment de l'abstenció, dels vots en blanc i del suport a formacions marcadament antipolítiques, entre les quals destaca Escons en blanc, que a les passades eleccions al Parlament de Catalunya va obtenir 27.874 vots, esdevenint una de les principals forces extraparlamentàries del mapa polític català. Ara bé, què entenem per antipolítica? De vegades és difícil definir aquest concepte i establir-ne unes fronteres nítides que en fixin el significat, si bé és cert que hi ha un seguit de partits que podrien ésser adjectivats amb aquest mot. Quan s'utilitzen sovint expressions com ara "classe política", "casta política", "partitocràcia"... cal anar alerta. La qual cosa no vol dir que si s'empra ocasionalment algun d'aquests conceptes estiguem participant de l'antipolítica. Al cap i a la fi, és cert que a l'Estat espanyol fa anys que patim la lacra del bipartidisme entre el PP i el PSOE, com també és cert que, en uns moments tan difícils com els que estem vivint, sembla que certs polítics i certes polítiques visquin dins la seva pròpia bombolla, allunyats dels problemes de la realitat. La preocupació ha d'arribar quan tot això serveix per assenyalar el conjunt i per atacar-lo sense miraments, utilitzant la demagògia, el populisme i, també freqüentment, el nacionalisme més exacerbat. Tots sabem, fent un cop d'ull ràpid als principals successos històrics que van sacsejar el segle XX, que aquest és un còctel molt perillós, perquè pot engendrar monstres. L'exemple més clar el tenim en grups d'ultradreta i euroescèptics, que darrerament estan experimentant un creixement electoral destacat al continent europeu -aviat dedicarem un article per parlar a bastament i en profunditat sobre aquest fenomen-. A Espanya destaquen partits com ara Democracia Nacional -el qual participa a la plataforma España en Marcha, que va organitzar l'atac a la delegació de la Generalitat a Madrid-, als habituals eslògans contra la immigració de la qual se sumen reiterades amenaces a la "casta política":

Font: http://resistenciaespanyola.blogspot.com.es/

Podríem parlar de molts altres partits similars: Vía Democrática, el Movimiento Social Republicano, España 2000, Alianza Nacional -el partit que acull dins les seves files l'assassí del jove antifeixista valencià Guillem Agulló- o la nostrada Plataforma per Catalunya, que va aconseguir 67 regidors al Principat a les passades eleccions municipals i que va reunir 60.142 vots el passat 25-N, essent la primera força extraparlamentària catalana:

Font: http://pxcsabadell.blogspot.com.es/

A nivell europeu, podríem citar el Vlaams Belang (Flandes), la Lega Nord (Itàlia), el Front National (Estat francès)... Però no totes les formacions antipolítiques són obertament xenòfobes i se situen dins l'espectre tradicional de l'extrema dreta. A Itàlia en tenim l'exemple amb el Movimento 5 Stelle, dirigit pel controvertit còmic Beppe Grillo:

A les eleccions generals del passat mes de febrer, el M5S va resultar ésser la sorpresa electoral, assolint 109 escons a la Càmera i 54 al Senat. Aquesta formació, que s'ha inspirat en algunes propostes del moviment 15-M espanyol,  ha recollit bona part del malestar de la ciutadania italiana amb la crisi econòmica, la corrupció i la intervenció de la Troika. El seu ideari és un poti-poti on podem trobar des d'aspectes com la defensa del decreixement fins a postulats xenòfobs. Tenint en compte això, és difícil classificar-los en l'eix tradicional esquerra-dreta. Hom diu que no són ni d'esquerres ni de dretes, però, com deia Joan Fuster, els qui acostumen a emmarcar-se dins d'aquesta indefinició acostumen a ser propers a l'extrema dreta. Jo parlaria, senzillament, de populisme amb altes dosis de desideologització. Populisme que gira al voltant de la figura de Grillo, el qual, i paradoxalment, controla el M5S de manera autoritària alhora que fa crides a la regeneració democràtica d'Itàlia.

Davant d'aquest nou panorama polític que dóna protagonisme a tot tipus de partits antipolítics i de pallassos mediàtics, la solució passa per educar políticament la població i insistir en la seva implicació en els afers que afecten la societat a què pertanyem. Només des d'una perspectiva crítica però racional, fugint de l'apel·lació als sentiments que tant agrada a la massa, podrem fer front a aquesta amenaça. I, més concretament, cal conscienciar el poble al voltant de les problemàtiques que comporta el capitalisme i fomentar la seva adscripció a alternatives que cerquin la construcció d'un nou ordre social, polític i econòmic; ideologies, propostes i praxis com ara el postcapitalisme, el socialisme, el municipalisme llibertari o l'assemblearisme van en la bona direcció. Perquè, davant el descrèdit del sistema actual, la nova extrema dreta i el populisme no són alternatives viables cap a una revolució, sinó opcions reaccionàries encaminades a reproduir els règims autoritaris i feixistes que van enfosquir Europa a mitjans del segle passat.

Deia Joan Fuster, molt encertadament, que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I malgrat que ell parlava en clau nacional dels Països Catalans respecte al govern central espanyol, la sentència és també aplicable a les classes populars en relació a la classe dominant. Davant l'antipolítica, doncs, cal més política que mai.

Armes contra urnes

L'auge de l'independentisme a Catalunya i l'inici del que hauria de ser un procés d'autodeterminació ha donat lloc a un seguit de reaccions força polèmiques per part de la ultradreta espanyolista. Alguns elements, com el coronel Alamán Castro parlaven directament d'intervencions armades. No és cap secret que l'estament militar està encaixant amb una barreja de nerviosisme i incredulitat els darrers esdeveniments polítics que han tingut lloc al nostre país; un sentiment similar al que segurament van experimentar els alts comandaments iugoslaus a principis dels anys noranta. Si més no, sembla que des dels ambients ultra de la capital ens volen recordar cada dos per tres l'article vuitè de la Constitució. El darrer personatge que ha tingut el bon gest de fer-nos saber que, de tenir lloc la secessió, uns quants tancs apareixeran per l'Avinguda Diagonal, ha estat Enrique de Diego, antic company del nostrat Josep Anglada en les seves aventures electorals islamòfobes. La cançoneta ja ens la coneixem:

Ante un caso de secesión, el Gobierno de España no tiene otra opción que usar las Fuerzas Armadas, con toda su capacidad de tiro

— Enrique_deDiego (@Enrique_deDiego) July 22, 2013

Molta gent prefereix treure ferro a aquesta mena de declaracions, assegurant que en un país civilitzat aquesta mena de coses no tindran mai lloc. Jo no n'estaria tan segur. La història de l'Estat espanyol és una història de guerres civils, alzamientos i aventures militars diverses. Un exemple de forta inestabilitat política estructural a l'Europa occidental. Al cap i a la fi, estem parlant d'un Estat de Dret de fireta, on ni tan sols hi ha separació real de poders, que és el mínim que se li pot exigir a una democràcia burgesa. Perquè la Transició, aquest "pacte exemplar" que alguns s'entesten tant a lloar i a defensar, no fou res més que l'aplicació d'una petita capa de maquillatge a unes estructures podrides, encara ancorades en l'Antic Règim, i amb tot el bagatge del franquisme. O l'assassí Fraga va pagar pels seus múltiples crims? Així doncs, molt em temo que ens hem de preparar per al pitjor.

Però tenir en compte que el que afirmen tots aquests salvapàtries, despulles d'un vell Imperi que s'enfonsa després d'haver topat contra l'iceberg d'una enorme crisi social, político-democràtica i d'integritat territorial, pot passar, no vol dir que ens haguem de sotmetre sense miraments a la cultura de la por. No podem renunciar a la llibertat, a l'exercici del dret a l'autodeterminació, acte de radicalitat democràtica propi de qualsevol poble digne, per temor a l'ús de la força. Al cap i a la fi, els grans canvis polítics sempre s'han fet contra els marcs legals vigents. I sempre és el poble el dipositari de la legitimitat. Per tant, arribat el moment, es demostrarà qui té la raó i qui no la té. Armes contra urnes. La por contra la il·lusió. La il·lusió d'una ciutadania que només vol poder decidir lliurement sobre el seu futur.

El mite del paradís suec

L'any 2005 va ser França. L'estiu del 2011, Anglaterra. I ara li ha arribat el seu torn a Estocolm. Fa aproximadament una setmana que estan tenint lloc un seguit de greus aldarulls als suburbis de la capital sueca. Els disturbis es van originar a Husby, un barri d'uns 12.000 habitants a l'oest de la ciutat, i van tenir com a detonant la mort a trets d'un immigrant de 69 anys a mans de la policia. Sembla ser que l'home, amb problemes psíquics, havia amenaçat els agents amb una destral, i aquests afirmaven haver actuat "en defensa pròpia". Els aldarulls s'han estès pels afores d'Estocolm (Örebro, Linköping) i a d'altres ciutats del país escandinau.

Cotxe cremant a Kista, a la perifèria de la capital. Font: abc.es

Malgrat que aquests fets ja tenien precedents al país nòrdic (fa quatre anys es van originar uns disturbis similars a la ciutat de Malmö), mai no s'havien donat amb la intensitat dels darrers dies, comparable al que va passar a Clichy-sous-Bois o a Tottenham. I el que més revelador és que, en els tres casos, ha estat la mort, relacionada amb les forces d'ordre, d'immigrants el que ha desencadenat tot el seguit de revoltes i tàctiques de guerrilla urbana als respectius suburbis. Podríem dir, doncs, que la integració i la convivència han fracassat i que la població nouvinguda se sent marginada, estigmatitzada o perseguida per les societats que l'acullen? A França i al Regne Unit ja fa temps que es perceben  greus problemes a les banlieues i als suburbs, no només amb els immigrants acabats d'arribar, sinó també amb els descendents de les onades migratòries de dècades anteriors. Però a Suècia, una de les societats més idealitzades d'Europa, paradigma de l'Estat del benestar, de la convivència i de la integració, que aquesta mena de disturbis relacionats amb la cohesió social tinguessin lloc ha estat, per a molts, una veritable sorpresa. Ara bé, ja fa teia temps que al país hi havia indicadors que apuntaven cap a un esclat social inevitable.

Sobre la immigració a Suècia

Suècia rep immigrants des del final de la Segona Guerra Mundial. En els primers anys posteriors al conflicte, es tractava sobretot de finlandesos i de refugiats polítics hongaresos i txecoslovacs. El fenomen, però, va començar a adquirir força a partir dels anys 70, amb l'arribada de llatinoamericans i d'asiàtics. Després van venir els balcànics, especialment a mesura que avançava la fragmentació de l'antiga Iugoslàvia (de fet, molts dels nouvinguts són refugiats polítics). En l'actualitat, el panorama en dades i xifres és el següent:

• L'any 2011, Suècia tenia una població de 9.482.885 habitants. Segons un estudi d'Statistics Sweden, del total de la població un 15% d'habitants havien nascut fora del país escandinau, un 5% havien nascut a Suècia essent fills de pares nascuts a l'estranger, i un 7 % hi havien nascut essent fills d'un progenitor nascut fora.

• El mateix any 2011, les comunitats d'immigrants més grans de Suècia -després dels finlandesos, i sense comptar tampoc alemanys, danesos i noruecs- eren:

1. Iraquians (125.499)
2. Serbis i montenegrins (170.050)
3. Iranians (63.828)
4. Bosnians (56.290)
5. Polonesos (49.518)
6. Turcs (43.909)
7. Somalís (40.165)
8. Tailandesos (33.613)
9. Xilens (28.385)
10. Xinesos (25.657)

A més a més de les nacionalitats citades anteriorment, també hi ha comunitats destacables de sirians, libanesos, romanesos, afganesos... La varietat nacional, ètnica i religiosa de la immigració és, doncs, monumental. Havent-se incrementat aquesta durant els darrers anys, i concentrada sobretot a Estocolm, Malmö i rodalia dels principals centres urbans, la immigració s'ha fet més visible i l'impacte en el si de la societat sueca és cada cop major. Molts joves, fills de famílies immigrants desestructurades i precàries, han estat víctimes de les bandes violentes als suburbis. Els problemes amb la policia, la qual sovint discrimina la població nouvinguda, són freqüents. I el fet que bona part dels immigrants professin la fe musulmana ha fet que el xoc cultural sigui encara més fort. Als barris amb forta presència d'aquesta immigració islàmica, per exemple, s'hi han  originat diverses polèmiques de caire religiós: classes de piscina separades per a homes i per a dones, instal·lació de mesquites en contra de la voluntat d'altres veïns, ús del niqab i del burqa... Tot plegat, un còctel les conseqüències del qual eren més que previsibles.

 

Botiga musulmana en un centre comercial de Malmö. Font: presseurop.es

Demòcrates Suecs: l'auge de la ultradreta

Demòcrates Suecs (Sverigedemokraterna) és un partit nacionalista, populista i xenòfob fundat l'any 1988. Dirigit pel jove Jimmie Åkesson, a les eleccions generals de l'any 2010 va obtenir un 5,7% dels vots i 20 escons al Riksdag o Parlament de Suècia. La formació es va fer cèlebre arreu d'Europa arrel d'un anunci electoral que va generar una gran polèmica:

El discurs, com podeu veure, apunta cap a la denúncia que, suposadament, la població immigrant -sobretot la de religió musulmana- es beneficia d'una manera privilegiada de l'Estat del benestar suec, mentre que els autòctons no tenen les mateixes facilitats per accedir-hi. El cert és que darrerament el govern liberal-conservador ha reduït la res pública, i els qui més ho han patit, com sempre, han estat les classes populars, una part important de les quals es troba integrada per immigrants. Respecte a això, l'extrema dreta demostra una gran habilitat amb el seu discurs: alhora que agita les més baixes passions de la població en contra dels immigrants, culpabilitza aquests de les consegüents retallades que pateix l'Estat del benestar. Unes retallades que vénen dictades pels interessos d'una determinada oligarquia plutocràtica, per a la qual la crisi -una crisi fabricada, no ho oblidem- és una oportunitat per enriquir-se encara més. Paral·lelament a aquest auge electoral del partit ultradretà, s'ha produït un increment de l'activitat de grups neonazis, els quals han aprofitat els disturbis de la darrera setmana per dur a terme les seves accions criminals. La presència d'aquests ultradretans a la vida pública contribueix a violentar la convivència i a dinamitar el procés d'integració dels nouvinguts, que perceben que la societat d'acollida els és hostil i els rebutja de manera sistemàtica.

El fenomen, però, no és només propi de Suècia. En parlarem amb profunditat en una altra ocasió, però està succeint el mateix arreu d'Europa: Finlàndia, Dinamarca, Suïssa, el nord d'Itàlia... A Noruega, la xenofòbia fins i tot va anar més enllà de l'àmbit polític i va arribar a tenir conseqüències tràgiques: l'ultradretà Anders Breivik va acabar amb la vida de 77 persones en dos atemptats consecutius dirigits contra el districte governamental d'Oslo i les joventuts del Partit Laborista Noruec, d'ideologia socialdemòcrata. A Catalunya també, tot i que només s'ha traduït en l'àmbit municipal, amb les desenes de regidors que Plataforma per Catalunya va assolir l'any 2011. 

L'assassí Anders Breivik. Font: telegraph.co.uk

Un mite

El paradís suec, doncs, no era res més que un mite. La societat d'aquest pròsper país escandinau, que ara està atraient tants joves catalans i espanyols per les bones perspectives laborals i de qualitat de vida que ofereix, no es lliura pas dels problemes que afecten les societats d'altres països europeus. Ens trobem davant del fracàs d'unes polítiques d'integració exemplars i modèliques? O és més aviat la fallida generalitzada de l'Estat del benestar? El que queda clar és que el que està passant a Suècia forma part d'un greu fenomen estès arreu d'Europa, el qual haurem de seguir amb molta atenció durant els propers anys. En tot cas, l'impacte de la crisi econòmica i les polítiques neoliberals empitjoren una situació que pot acabar esdevenint perillosa per a la cohesió social arreu del Vell Continent.