La Catalunya independent i la qüestió de la llengua

Un dels afers que més s’estan discutint a l’hora de definir la futura República catalana és l’estatus que haurà de tenir-hi la nostra llengua. I no és pas un tema menor, tenint en compte el procés de minorització en què es troba. Dins del sobiranisme hi ha diverses sensibilitats sobre aquesta qüestió. Per una banda tenim els qui defensen una cooficialitat compartida amb el castellà, entre els quals destaquen Convergència i ERC. El president de la Generalitat, Artur Mas, va afirmar que “el castellà és patrimoni de Catalunya”, idea que comparteix bona part de la cúpula convergent, i va dir que "el castellà seguirà sent idioma oficial i d'aprenentatge obligatori a les escoles catalanes”. Oriol Junqueras, líder d’Esquerra, fou més contundent expressant en un article a El Periódico que “el castellà també serà oficial a la República Catalana. Evidentment, per si algú en tenia cap dubte". Junqueras és l’alcalde de Sant Vicenç dels Horts, població del Baix Llobregat amb un elevat índex d’immigració espanyola i on el castellà és l’idioma predominant. La clau del seu èxit al municipi rau en el discurs integrador que ha elaborat. Polítics a part, dins d’aquest grup també caldria incloure intel·lectuals com ara l’exsecretari de Cultura de la Generalitat, Eduard Voltas; el director del diari Ara, Carles Capdevila; i l’escriptor Sebastià Alzamora. Electoralisme? Sigui com sigui, és obvi que sense castellanoparlants no hi ha independència.

També n’hi ha que no estan conformes amb  una hipotètica cooficialitat del castellà. És el cas de Solidaritat Catalana per la Independència, que en el seu programa electoral del 2012 defensava que el català fos l’única llengua oficial de la Catalunya independent. “El castellà ha de tenir tots els drets reconeguts, però no el caràcter de llengua oficial; la llengua de cohesió comuna, d'entesa, ha de ser el català", va dir el líder del partit, Alfons López Tena. En la mateixa línia se situen les catorze entitats agrupades sota el web “El clauer”: capitanejades per Òmnium Cultural, aposten per suprimir la cooficialitat del castellà; sense descartar, però, oferir-li “un estatus de reconeixement especial, si així es determina democràticament”. La presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, ja es va mostrar partidària d’una oficialitat única del català, com també el reconegut lingüista Albert Pla Nualart. La Candidatura d’Unitat Popular, en canvi, no és tan explícita: si bé en el programa dels passats comicis llegim que fan “una aposta clara perquè el català, la llengua pròpia i històrica d’aquestes terres, sigui la llengua de cohesió social, la llengua comuna de les persones que convivim en aquest territori i, com fan tots els estats que volen garantir la continuïtat històrica de la seva llengua, llengua oficial”, pren com a marc nacional els Països Catalans i parla també de “tenir en consideració el castellà i el francès” i d’”impulsar un debat social sobre quin haurà de ser l’estatus jurídic d’aquestes llengües”. Fins i tot hi ha propostes com la del sociòleg Salvador Cardús, el qual va escriure a l'Ara que no hi hagués "cap llengua oficial". Es va manifestar, però, partidari que el català sigui "llengua pròpia i comuna del nou estat" i que existeixi "un compromís radical a favor de la diversitat lingüística, un dels principals actius culturals i econòmics del país".

Veiem que el debat dóna peu a molts matisos, però cal tenir en compte que, passi el que passi, un estat propi no sempre garanteix la supervivència de la llengua pròpia. La prova d’això la tenim a Irlanda, on el gaèlic, escombrat per l'anglès, amb prou feines és emprat per 70.000 persones com a llengua principal. Tal vegada l'oficialitat única del català es reveli com l’opció més eficaç per combatre la diglòssia i protegir la nostra parla, però també és necessari establir un seguit de mecanismes legals que assegurin els drets lingüístics dels castellanoparlants, que representen la majoria de la població del país. Per últim, cal destacar que tota decisió que es prengui pel que fa a aquesta matèria ha de comptar amb la participació activa i el posterior aval del poble català.

Cartell de la Plataforma per la Llengua

Qüestió nacional i hipocresia

Com tots sabeu, l'Artur Mas s'ha desplaçat aquests dies a Israel per cercar marcs de col·laboració amb l'Estat sionista en àmbits com el científic i el cultural. En una conferència a la Universitat de Tel Aviv, el president de la Generalitat ha arribat a afirmar que "Israel és clarament un company de viatge escollit per Catalunya" i ha establert paral·lelismes històrics entre el poble català i el poble jueu. Tot plegat amb l'alegre benedicció de la Pilar Rahola, un dels rostres més visibles de l'independentisme filosionista.

Qui conegui una mica la trajectòria de Convergència no se sorprendrà davant d'aquest fet. La formació nacionalista sempre s'ha emmirallat en Israel, estat que era objecte habitual de les lloances de Jordi Pujol. Aquesta simpatia de certs sectors del sobiranisme català, especialment els més liberals, es pot explicar per diversos motius. En primer lloc, en l'imaginari del nacionalisme espanyol encara perviu  la imatge negativa del jueu, vist com un usurer adinerat enemic de la fe catòlica. Quan els hebreus foren expulsats, els catalans , coneguts pel seu caràcter emprenedor, passen a ocupar el seu lloc: és el xoc entre la perifèria comerciant i mediterrània, on es comença a desenvolupar el capitalisme, i el centre agrari i mesetari on es manté el feudalisme. El franquisme va fer ressorgir aquest pensament ben arrelat en l'inconscient espanyol i, de fet, va rebutjar les relacions diplomàtiques amb Israel, prioritzant el món àrab. L'Estat sionista no seria reconegut per l'Estat espanyol fins l'any 1986. 

La premsa falangista es caracteritzava pel seu antisemitisme visceral

En segon lloc, molts independentistes admiren com els sionistes van aconseguir aplegar bona part del poble jueu al voltant d'un projecte polític a partir del qual van aconseguir bastir, enmig del no-res, un dels Estats més forts del món, i com van saber també recuperar la seva llengua pròpia, l'hebreu, que avui compta amb 5 milions de parlants.

Ara bé, cal tenir en compte que la naturalesa de l'Estat israelià és excloent, condemnant la població àrab a un apartheid vergonyós. No és estrany, doncs, que Israel mantingués bones relacions diplomàtiques amb el règim racista sud-africà: compartien l'essencialisme ètnic. Per tant, tots els independentistes hauríem de ser ben crítics amb la violència diària que exerceix el sionisme contra els palestins, que a base de colonitzacions, bombardeigs i bloqueigs estan essent condemnats a viure en ghettos a la seva pròpia terra. No es tracta d'ésser judeòfobs: és tracta, simplement, de defensar els drets humans i de reconèixer l'existència d'un poble, el palestí, que ha de resistir contínuament les agressions d'un dels exèrcits més ben preparats del món. Nosaltres, com a nació que ha patit tantes vicissituds durant els darrers tres-cents anys, hauríem de ser més sensibles que ningú amb el patiment de la població palestina; i això es pot fer perfectament sense deixar de reconèixer les nombroses persecucions i pogroms que han sofert els jueus al llarg de la història. Recordem que la solidaritat és la tendresa dels pobles. De tots els pobles.

La hipocresia pel que fa a l'alliberament nacional, però, no té lloc només per part de l'independentisme català, sinó que és una conducta habitual dins de determinada "esquerra" espanyola. L'altre dia, per exemple, vaig veure aquesta imatge:

En efecte: UPyD, el partit nacionalista espanyol camuflat de pseudoprogessisme, donant suport a la llibertat i la independència del Sàhara Occidental. És ben curiós que els qui neguen l'autodeterminació del poble català amb l'argument que la sobirania es troba en mans de tots els espanyols no ho apliquin als pobres sahrauís, tot afirmant que la sobirania recau en el conjunt dels marroquins. I és que una part destacada del mal anomenat "progressisme" espanyol acostuma a practicar l'internacionalisme només de portes enfora; de portes endins, les reivindicacions catalanes, basques i gallegues són miserablement titllades de "burgeses", "conservadores" o "nacionalistes". Aquest tic no el veiem només en la formació de Rosa Díez o en el PSOE, sinó que també ha fet forat, desgraciadament, a Izquierda Unida i en diversos grups anticapitalistes. Així ho expressava Manuel de Pedrolo en un article publicat el 25 de novembre de l'any 1981 al Diario de Barcelona:

"L’esquerra espanyola s’avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada (consten les declaracions d’alguns caps de partit) a fer costat a les organitzacions dretanes i alguns cops neofeixistes que el defensen i, per tant, a ajornar la lluita social que és la raó primera de la seva existència, puix que també per a ella una unión sagrada té prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària, l’internacionalisme que en la seva versió correcte no consisteix pas en l’asserviment de comunitats indefenses, en la imposició d’una cultura pretesament “superior” i que, oh paradoxa!, l’esquerra sempre ha considerat que no és la seva, la de l’autèntic poble, car es tracta d’una creació burgesa, com burgesa és aquella pàtria que ara, en el summum de la incoherència, els sense pàtria no estan disposats a perdre…"

Evidentment, la situació dels Països Catalans no és ni de bon tros la del Sàhara. Aquí, per fortuna, no hi ha campaments de refugiats ni passem les penúries que experimenta la població sahrauí. No som pas una colònia, som una nació oprimida. Però la qüestió de fons ve a ser la mateixa: tots els pobles tenen dret a decidir lliurement el seu futur. No estaria de més, per tant, que els espanyols que es consideren d'esquerres —o, emprant un terme més "light", progressistes—, sense deixar de solidaritzar-se amb el Sàhara, llegissin el que deia Marx sobre la qüestió nacional:

"Els pobles que n'esclavitzen uns altres forgen les seves pròpies cadenes"

La ceguera dels governants espanyols

La Via Catalana cap a la Independència fou un èxit. No sé si vàrem arribar a ser 1.600.000 persones, com assegura el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, però és clar que vàrem superar amb escreix la xifra de 400.000 persones que va donar el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz; xifra que els mitjans de comunicació espanyolistes han fet córrer a tort i a dret per mirar de deslegitimar la sòlida majoria sobiranista present al Principat.

Tram 235 de la cadena humana, a Tarragona (Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Via_Catalana)

Un nou terratrèmol independentista, doncs. Un sisme que ha tornat a sacsejar el mapa polític català -i l'espanyol!-, suscitant tot tipus de reaccions, des de l'eufòria i la insistència en la celebració de la consulta fins al menyspreu i la burla. Prova d'això darrer n'és el pamflet ultradretà Alerta Digital, que afirmava que l'Assemblea Nacional Catalana havia utilitzat vaques i figurants de cartró per omplir alguns trams de la cadena humana. La qual cosa assenyala, doncs, que el nacionalisme espanyol més radical, davant de l'immens clam independentista als carrers, no pot fer res més que recórrer a les mentides i a les manipulacions per tal que la realitat no acabi fent esclatar la còmoda bombolla on viu instal·lat.

Quina és la resposta dels polítics i polítiques del PP davant del que està passant a Catalunya, però? Doncs es podria dir que no hi ha resposta. Alguns opten per parlar de majories silencioses que prefereixen romandre a casa abans que manifestar-se per reivindicar la seva espanyolitat -el mateix argument que empraven els règims autoritaris i feixistes per justificar el seu suport social-, tan absurd com afirmar que tots els qui no assistiren a la manifestació en repulsa de l'assassinat d'Ernest Lluch eren partidaris d'ETA i aplaudien els seus crims. Mariano Rajoy, per altra banda, respon la carta del president Artur Mas amb les paraules que eren d'esperar: diàleg sí, però sempre dins del marc de la Constitució. Res de consultes, per tant. En resum: un carreró sense sortida, perquè el marc legal espanyol no oferirà mai cap sortida viable al poble català. Sembla ser que el president espanyol persistirà en la seva estratègia de no actuar de manera decidida i esperar una millora econòmica que desactivi tant l'independentisme com el malestar social arran de la corrupció i les retallades. Una estratègia que, almenys amb el cas català, no li sortirà bé, ja que una enquesta de la Cadena SER assenyala que, encara que el govern espanyol oferís a la Generalitat una millora del finançament en la línia del concert econòmic basc, el "Sí" a la independència seguiria essent majoritari.

També hi ha sectors espanyolistes, de caire lerrouxista i propers a C's i a UPyD, que menystenen l'independentisme assegurant que aquest és un invent del senyor Artur Mas i CiU per tal de fer-lo servir com a cortina de fum davant els casos de corrupció que esquitxen la coalició nacionalista. Personalment, no nego que Convergència vulgui amagar les seves nombroses misèries sota la catifa de l'estelada. Però el cas és que dir que l'independentisme és un invent convergent és una aberració, una mentida i un insult a tots els qui defensen aquesta opció des de fa dècades, i sobretot als qui la defensaven en els temps més durs del pujolisme, els temps del pactisme, el mesellisme i el mal entès "seny". L'independentisme fa molt de temps que hi és, però si durant aquests darrers anys ha eixamplat la seva base social, això es deu a factors com ara el maltractament fiscal que patim, la desil·lusió davant la sentència de l'Estatut, la incompetència dels governants espanyols, la catalanofòbia generalitzada arreu de l'Estat... L'Artur Mas simplement va voler fer apropiar-se d'aquest clam i posar-s'hi al capdavant, com evidenciava el seu lema electoral La voluntat d'un poble. Una estratègia que, com tots sabem, no li va acabar de sortir del tot bé el passat 25 de novembre. Per tant, la caverna mediàtica ja pot posar Mas al seu punt de mira, si vol. Però si es pensen que fent-lo caure el Procés s'haurà acabat, ho porten ben clar. Perquè, si hi ha Procés, és precisament perquè hi ha tot un poble empenyent els polítics i les institucions catalanes. El moviment sorgeix des de baix, i per això està arrelant i triomfant.

I precisament en això insisteix Iñaki Gabilondo, una de les poques ments lúcides que, des de Madrid, és plenament conscient del que està passant al Principat. Entre tant d'histerisme i hooliganisme espanyolista, sorprèn sentir veus com la del cèlebre periodista, que afirma molt encertadament que l'independentisme català pot acabar desbordant Rajoy, Mas i fins i tot el partit explícitament independentista que té més força al Parlament, Esquerra Republicana:

Les sàvies paraules de Gabilondo, però, arriben tard. La ceguera que han demostrat, des de fa moltíssims anys, la majoria de governants i polítics espanyols sembla irremeiable. I suposant que veiéssim un canvi d'actitud en l'executiu de Mariano Rajoy, aquest arribaria ja massa tard: som en un punt de no-retorn. Si aquestes lectures haguessin estat fetes fa un lustre, potser encara podríem parlar de diàleg. Però ja fa temps que el tren ha partit.

Concert per la Llibertat: reflexions

La veritat és que, diguin el que diguin, C's i PP no aconseguirien mai reunir 80.000 persones al Camp Nou per a un concert en defensa de la unitat d'Espanya. Segurament haurien de portar gent d'altres punts de l'Estat, i no crec que ni així aconseguissin igualar el nombre de persones que van assistir al Concert per la Llibertat. Els independentistes tenim aquest punt a favor: som molt més militants i activistes que els unionistes. Davant d'això, què els queda? Doncs criticar que el concert es retransmetés per TV3. És curiós que els qui diuen això són els qui després demanen als Ajuntaments que instal·lin pantalles gegants perquè la gent pugui veure els partits de la Roja.

Ja sabeu que a mi l'exaltació patriòtica i el xovinisme no m'agraden gens. Però crec que al concert s'hi havia de ser. Cal seguir fent visualitzar l'independentisme, cal demostrar que la flama del sobiranisme segueix ben encesa; en aquest sentit, tota pedra fa paret. Més enllà del meu compromís personal amb les reivindicacions d'un poble que vol triar el seu futur lliurement, vaig tornar del concert prou satisfet: m'esperava guinys constants al Molt Honorable President Mas, però el que hi va haver, sobretot, va ser crítica social i esperit internacionalista. En Gerard Quintana carregant contra les retallades, en Cesk Freixas recordant l'Ester Quintana i els desnonats, representants de la comunitat palestina cantant L'Estaca (una veritable puntada de peu als independentistes sionistes, molt lligats a Convergència) i n'Alessio Lega homenatjant els brigadistes italians que van venir a l'Estat espanyol a combatre el feixisme durant la Guerra Civil van atorgar un accent marcadament esquerrà al concert:

Per tant, la sorpresa va ser prou agradable: és essencial per a la victòria tenir en compte la qüestió social i no deixar-la mai de banda. Per a mi, de fet, aquesta ha de ser central: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social.

Ara bé, malgrat que esdeveniments com aquest són necessaris, així com les manifestacions i les cadenes humanes, s'ha d'anar més enllà. Cal prendre decisions operatives que ens permetin exercir l'autodeterminació i autogovernar-nos. Les demostracions de força, si no van acompanyades de fets que materialitzin la voluntat popular majoritària expressada, es queden en res: pura estètica i simbologia. En aquest sentit, cal tenir en compte que la famosa consulta, un cop passat el termini per concretar-la que van fixar CiU i ERC, segueix sense pregunta i sense data. Ja fa temps que ho dic: els convergents ens estan prenent el pèl tot endarrerint el referèndum, mentre segueixen retallant i privatitzant. I els republicans estan essent còmplices d'aquesta lamentable enganyifa. Fins quan ha de durar la broma? Realment la iniciativa la tenim nosaltres: el poble català. Només tornant a impulsar la mobilització popular i autoorganitzant-nos per garantir que l'autodeterminació es respecti, recuperant el bagatge d'Arenys de Munt i la resta de consultes populars, evitarem que el "Procés" quedi estancat en l'àmbit institucional, a mercè dels interessos de la realpolitik.

Manifesteu-vos, assistiu a concerts, apunteu-vos a la Via Catalana. Però també organitzeu-vos i recordeu que sols el poble salvarà el poble.

Quines ganes tinc que siguem un país normal...

Doncs sí. Tinc unes ganes terribles que assolim la independència d'una maleïda vegada per totes. Perquè, més enllà de la infinitat de motius que tinc a favor d'un Estat propi, i que us podria argumentar un per un a bastament si m'ho demaneu, per fi podrem criticar Catalunya i els catalans sense ser titllats de traïdors, botiflers o espanyolistes. Un esport que darrerament s'ha posat de moda en el si del secessionisme, especialment de la mà de Solidaritat Catalana i de l'inefable Alfons López Tena.

Us en posaré un exemple. L'altre dia, en un conegut fòrum de política en català, vaig expressar la meva discordança amb el fet que s'aplaudeixi tot el que fa el president Artur Mas sense miraments, i que qualsevol crítica vers la seva persona o la seva gestió sigui sistemàticament rebutjada, sense acceptar ni tan sols la més mínima discrepància. Quines van ser les respostes que vaig rebre? Bàsicament, se'm va dir de tot menys bonic. Per fortuna no van arribar a deixar anar subnormalades com ara que estic a sou del CNI o que milito a Ciutadans, frases que he hagut de sentir en més d'una ocasió.

Aquesta actitud de sacralització del senyor Mas, ferotge messianisme acompanyat d'una absència autoimposada de crítica cap al nostre govern, demostra la profunda immaduresa i el comportament naïf d'amplis sectors de l'independentisme i del nacionalisme català. Ara resulta que com que en Mas s'ha atrevit a reclamar l'Estat propi a Madrid i s'ha erigit en líder del que hom anomena el "Procés", hem d'anar tots al seu costat cegament, com si els catalanets i les catalanetes fóssim tots plegats un ramat d'ovelles amb el cervell rentat i sense pensament propi. Això el que fa és donar una imatge uniforme de l'ampli moviment independentista català, que de portes enfora, i també de portes endins, especialment de cara als indecisos, és totalment contraproduent. Perquè l'independentisme no és el president Mas, ni Quico Homs,  ni   Convergència Democràtica. Això només ho diuen de manera interessada els bufons de l'Albert Rivera i de l'Alicia Sánchez-Camacho per embrutar i alimentar aquest nou lerrouxisme que sembla que està reeixint en certs indrets dels cinturons urbans de Barcelona i Tarragona. L'independentisme, amigues i amics, és un moviment tan plural com la societat catalana mateixa que abasta tot l'espectre ideològic, des de la dreta conservadora o neoliberal fins a l'extrema esquerra i el comunisme. Si les passades eleccions van demostrar alguna cosa, és que una part gens menyspreable dels sobiranistes no volem un "Tots amb el President". La "Voluntat d'un Poble" no és només la voluntat de CiU; és la voluntat de tots els catalans i de totes les catalanes, que majoritàriament vam expressar-nos a favor del dret a decidir el nostre propi futur. Amb molts matisos, perquè, com ja he dit, ens caracteritzem per la nostra immensa varietat ideològica i social.

Per tant, denunciar les privatitzacions que està duent a terme CiU no ha de ser vist com un atac al "Procés", sinó una crítica a la coalició concreta que les està duent a terme. I millor que aquestes privatitzacions les denunciïn els mateixos independentistes que no pas els partits anticatalanistes, que se n'aprofitaran per emmerdar tot l'independentisme. Tampoc no és cap mentida dir que no totes les retallades són culpa d'Espanya, perquè hi ha retallades ideològiques que vénen determinades pels dogmes neoliberals de CDC i els seus lobbies empresarials. I, evidentment, això no significa negar el nefast ofec econòmic amb què ens castiga Madrid a diari. Per desgràcia, n'hi ha que no són capaços  d'entendre aquests conceptes.

L'idolatria cega només ens portarà problemes. I el que és pitjor: ens farà quedar davant del món com un poble gris, dogmàtic i d'escàs esperit crític. Una imatge falsa, donat que som una nació de mil i una tonalitats diferents. Així doncs, la propera vegada que algú critiqui Mas o CDC, reflexioneu una mica abans de respondre-li amb les típiques bajanades pròpies de xaiets adotzenats. Penseu pel vostre propi compte, que no és tan difícil!

Sí, és cert: aquesta imatge és utilitzada per grupuscles espanyolistes
contraris a la immersió lingüística. Però jo no tinc pas cap problema a
usar-la, ja que també l'empraria canviant les barres de la senyera per les
franges de la bandera rojigualda