La importància de guanyar la batalla propagandística

Darrerament hem pogut comprovar un augment del nombre d'eslògans i cartells de l'extrema dreta als murs i parets de les nostres viles i ciutats. Amb la crisi econòmica i l'increment de l'independentisme al Principat de Catalunya, els diversos grupuscles que conformen l'espectre ultradretà de l'Estat espanyol han trobat les circumstàncies perfectes per dur a terme un creixement gradual de la seva presència als carrers i intentar assolir un arrelament entre certs sectors de las classes populars, especialment el precariat, que no han aconseguit mai; no oblidem que la força del PP, el qual ha servit d'aixopluc electoral per a nostàlgics del franquisme i xenòfobs, ha impedit la consolidació d'una opció a la dreta de la dreta que comptés amb cert suport social i arribés a obtenir quotes de poder. Això, però, no ens ha d'impedir de romandre alerta, perquè observant el que està passant a França amb el Front Nacional de la Marine Le Pen i a Grècia amb Alba Daurada, arribem a la conclusió que l'Estat espanyol reuneix tots els números per ésser el següent indret d'Europa que es vegi amenaçat per les urpes del feixisme i del racisme. Cal evitar que la serp acabi de sortir de l'ou, i una de les primeres passes per aconseguir-ho, a banda de quelcom fonamental com és la conscienciació de les classes oprimides, és precisament contrarestar aquest increment propagandístic ultra que comentàvem al principi. De feina, en tenim molta:

Nuclis ultranacionalistes, La España en Marcha, els neonazis del Casal Tramuntana... Però molt sovint no només es queden en això, sinó que també ataquen pintades i murals antifeixistes i independentistes. És el cas d'un mural que l'Assemblea Nacional Catalana havia realitzat a Premià de Mar, i que fou malmès amb pintura. Les sigles de la Falange Española i la creu cèltica que hi varen pintar al damunt fan evident la motivació feixista i anticatalanista de l'atac:

Així doncs, cal mobilitzar-se i començar a fer front a aquests intents, per part de la ultradreta, d'apropiar-se de l'espai públic i assolir als murs la visibilitat que no tenen a cap altre lloc. La batalla propagandística és essencial, doncs, i l'hem de guanyar sí o sí. En aquest sentit, cal aplaudir la bona feina que estan portant a terme diverses organitzacions antifeixistes, grups anarquistes i les sectorials de l'Esquerra Independentista (especialment Arran i el SEPC), tasca que es pot veure fàcilment a la Universitat Autònoma de Barcelona:

Hem de seguir aprofundint-hi i no deixar-los ni un centímetre de paret. Recordem que l'agitació i la propaganda condueixen a la consciència, la consciència mena vers l'organització i la formació, i l'organització i la formació porten a l'acció.

12-O antifeixista: crònica, impressions i valoració

Ahir, 12-O, el franquista "Día de la Raza", el dia en què es commemora un genocidi que va esborrar pobles sencers del continent americà, els i les antifeixistes ens vàrem mobilitzar. Vàrem sortir als carrers de Barcelona per denunciar el racisme, la xenofòbia i l'ultranacionalisme espanyol més excloent que desprèn aquesta jornada. Per altra banda, també volíem anunciar als feixistes que ahir es manifestaven a Montjuïc i a la plaça Urquinaona que aquí no han estat, no són ni seran mai ben rebuts. 

La jornada antifeixista va iniciar-se de bon matí a la plaça de Sants, on uns quants centenars de persones ens vàrem trobar per iniciar posteriorment la marxa cap a plaça Universitat. La intenció inicial era esperar els neonazis, però finalment la conselleria d'Interior va prohibir-los que iniciessin la marxa cap a Montjuïc al cor del barri de Sants. De tota manera, tot estava llest per mostrar-los el nostre rebuig de cara a una hipotètica trobada amb ells:

 

Entre els manifestants, massiva presència d'anarquistes i de militants i simpatitzants de l'Esquerra Independentista. També cares conegudes, com ara en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament. Cap a mig matí vàrem fer un petit recorregut pel barri i, posteriorment, vàrem iniciar la marxa cap al centre de la ciutat, sempre ben acompanyats pels dispositius de la Brigada Mòbil dels Mossos. Durant el camí vàrem coincidir amb alguns dels manifestants que es dirigien a plaça Catalunya a celebrar la Hispanitat. Més enllà d'intercanvis de retrets i insults, la cosa no va anar a més.

Un cop tots reunits a plaça Universitat, però, sí que vàrem poder palpar una tensió evident . Envoltats de desenes d'antidisturbis i de gent que, tot onejant banderes espanyoles, es disposava a assistir a l'acte unionista, els crits i les amenaces eren força freqüents. L'ambient a la plaça, però, era prou pacífic: moltes pancartes, cançons reivindicatives -La Internacional no hi podia pas faltar- i alguna persona que, tot aprofitant la protecció que li oferia la nostra presència, feia propaganda independentista:

A dos quarts d'una vaig decidir de fer una ràpida incursió, juntament amb una companya i un company, a plaça Catalunya. Amb el DNI a la mà per si algun dels nombrosos mossos que hi havia desplegats al llarg de la Ronda Universitat ens considerava elements perillosos i ens volia identificar, vam avançar cap a la concentració dels unionistes. A mesura que ens hi apropàvem, l'ambient s'anava enrarint: moltíssimes banderes rojigualdas i algunes senyeres, globus taronges de Ciutadans amb el cor de la campanya "#MejorUnidos" i l'himne d'Espanya sonant de manera eixordidora. Moltíssima gent gran i també unes quantes famílies, la manera de vestir de les quals indicava la seva més que probable condició de benestants. Votants habituals del PP de Pedralbes? Podria ser. També s'hi podien observar pancartes del Casal Tramuntana, banderes franquistes i individus amb emblemes de Plataforma per Catalunya. Abans de marxar, vaig quedar-me una estona mirant la plaça i vaig arribar a la conclusió que no es tractava en cap cas d'un fracàs, però que a la manifestació del 15-M de l'any 2011 hi havia molta més gent. 15.000 persones? 30.000? 105.000? No ho sé del cert, però a mesura que el procés sobiranista avanci, l'unionisme, com a reacció natural, també s'anirà fent més fort i anirà aplegant més suports. És quelcom que hem de tenir ben clar. 

A les set de la tarda es va celebrar l'acte unitari contra el feixisme i el racisme, que de bon començament havia de tenir lloc a la plaça Sant Jaume però que, finalment, es va traslladar a la plaça de la Mercè, a tocar del passeig marítim. La veritat és que hi esperava més gent, ja que Unitat contra el Feixisme i el Racisme havia dut a terme una intensa promoció de la concentració als diferents barris de Barcelona i l'´àrea metropolitana, així com entre els moviments socials.

En un ambient més aviat festiu, es varen fer diversos parlaments contra la Hispanitat i a favor dels drets nacionals del poble català, dels 300 subsaharians del Poblenou, del immigrants... Es cantà el Bella Ciao i L'Estaca, i vaig poder gaudir d'una exhibició de dansa peruana abans de marxar. M'hauria agradat quedar-m'hi una estona més, però estava fet pols després de la intensa jornada, havent caminat amunt i avall per mig Barcelona. S'acabava un episodi més d'una eterna confrontació ideològica que aquí, al Principat de Catalunya, vivim de manera tan accentuada.

Des d'un vessant crític, crec que les diverses concentracions antifeixistes haurien d'haver comptat amb més participació. Suposo que això és fruit del conformisme i passotisme que arrosseguem durant anys, sumat a la por davant un possible enfrontament amb els feixistes i/o amb la policia. També es van trobar a faltar més activitats de conscienciació i pedagogia: no ens podem quedar en simples recitals de poesia o repartiments de pamflets, sinó que cal anar més enllà i començar a proposar accions concretes per aturar el feixisme, emmarcades dins d'un pla estratègic. Ni molt menys vull menystenir la bona feina que està duent a terme la gent d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme als barris populars; tot el contrari, només desitjo que la seva acció sigui més efectiva. Un altre tema per solucionar de manera urgent, en línia amb el que comentava en un article anterior, és l'absència d'unitat: diverses manifestacions, poca assistència en conjunt. Malgrat això, aplaudeixo el conjunt de mobilitzacions antifeixistes. Hi va haver una mínima resposta popular, quelcom que altres anys havia estat gairebé inexistent, i molts i moltes vàrem demostrar que no estem disposades a cedir l'espai públic a tots els qui ens volen destruir com a poble i sotmetre'ns a un imaginari nacional de genocidis i feixisme que no acceptarem mai com a nostre. Alguns es van decantar per fer migdiades catalanes al seu confortable llit; d'altres vam optar per ser al peu del canó, tot i l'amenaça neonazi que planava sobre la ciutat. I així seguim i seguirem, i no només el 12-O:  l'antifeixisme és una tasca diària que requereix fermesa, perseverança i coratge.

Violència de gènere i oportunisme racista

El terrorisme masclista segueix colpejant les dones dels Països Catalans. Aquesta vegada, la tragèdia ha tingut lloc a Tàrrega: l'Alba Martí, una noia que només tenia catorze anys, ha mort assassinada per la seva parella, de divuit anys. Malauradament no es tracta de cap novetat, ja que gairebé sempre hem patit la xacra de la violència de gènere. Quelcom que ens hauria de motivar una profunda reflexió sobre el model patriarcal vigent, que indueix a aquest tipus de conductes criminals, i que hauria d'impulsar mesures contundents per evitar que aquests actes es repeteixin; unes mesures, però, que haurien d'anar més enllà del simple control policial i s'haurien de focalitzar en el sistema educatiu, que encara avui fomenta la desigualtat.

Però a banda d'aquesta trista notícia, el que més m'ha sobtat del cas és que moltes persones han parat més atenció a la nacionalitat de l'agressor que a l'acte masclista en si. Així doncs, a les xarxes socials he vist força comentaris relacionant el masclisme amb els immigrants llatinoamericans, com si no hi haguessin hagut mai catalans autors de violència de gènere, i dient barbaritats com ara que calia expulsar tots els dominicans de Catalunya. Com si tota la gent arribada a la nostra terra des d'aquella nació del Carib estigués predisposada de manera natural a perpetrar aquest tipus d'actes o hagués de pagar pel que ha fet un dels seus compatriotes.

Entenc, sobretot en l'entorn més proper de la família i les amistats de la víctima, que aquest assassinat pugui despertar momentàniament les més baixes passions i doni lloc a comentaris que podríem qualificar de racistes i xenòfobs. Si us he de ser sincer, jo mateix no sé què diria o com actuaria davant d'una situació tan trista i desagradable com aquesta. Però hi ha molta gent que aprofita vilment fets com el que acabem de relatar per justificar el seu discurs excloent i estendre'l entre els sectors més vulnerables de la població. I hem de saber distingir bé aquests voltors de l'odi i la confrontació de la resta de gent que, de manera totalment lògica i legítima, protesta davant d'una vergonya que ja fa massa temps que aguantem.

Un assassí masclista és un assassí masclista, es digui Jofre, José, Ahmed o Wilson Andrés. És quelcom que hem de tenir sempre molt clar. I de la mateixa manera que aquests crims s'han de denunciar sense cap mena de mirament, els cometin autòctons o immigrants, tampoc no s'ha de caure en la demagògia de titllar tots els nouvinguts de masclistes. El problema central s'anomena patriarcat, i dones de la immensa majoria de pobles, cultures i religions del món en són víctimes. És en el combat d'aquesta forma de dominació on hem de centrar totes les nostres forces, deixant de banda lectures malintencionades que ens puguin menar per camins ideològicament perillosos.

El 12-O i la urgència de la unitat antifeixista

Aquest 12 d'octubre es presenta com un dels més tensos dels darrers anys: la plataforma La España en Marcha, paraigua organitzatiu sota el qual s'apleguen diversos partits de l'extrema dreta espanyolista -La Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional-, farà una demostració de força a la ciutat de Barcelona. Després de la seva particular presentació davant dels mitjans de comunicació el passat 11 de setembre a Madrid, durant un acte de la delegació de la Generalitat, el feixisme vol seguir advertint el poble català que qualsevulla de les seves demandes que atempti contra la unitat d'Espanya serà resposta, si s'escau, amb violència. Vídeos com aquest, amb proclames com ara "El separatisme és un crim que no perdonarem", són tota una declaració d'intencions:

Els centenars d'ultres que es desplaçaran a Barcelona des de Madrid i altres punts de l'Estat pretenen concentrar-se a la Plaça de Sants a les 11, i iniciaran des d'allà una marxa fins a la plaça Sant Jordi, a Montjuïc. La convocatòria neonazi, però, tindrà resposta popular: ahir diumenge es va acordar, en una assemblea que va agrupar diverses organitzacions, entitats i veïnes del barri de Sants, ocupar des de les vuit del matí la plaça on els neonazis tenen previst reunir-se el proper dissabte. També hi haurà altres actes de caire antifeixista en diversos punts de la ciutat al llarg del dia, entre els quals destaca la concentració convocada a les set de la tarda a la plaça de Sant Jaume per la Plataforma 12-O res a celebrar, i que comptarà amb una nodrida representació de membres d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

La necessitat de reeditar un Front Popular Antifeixista plural i combatiu

Podem estar satisfets, doncs, pel que fa a la reacció de la societat civil catalana davant una amenaça que, tristament, coneixem prou bé i que mai no ha acabat de desaparèixer del tot de l'Estat espanyol, però exhibicions catalanòfobes i obertament feixistes com les que tindran lloc el dissabte ens conviden a reflexionar sobre la necessitat d'articular un ampli Front Popular per combatre els grupuscles ultradretans des de la base. Aquest Front, més necessari que mai davant del creixement de formacions d'extrema dreta cada cop més desacomplexades i violentes que estan nodrint-se del malestar que generen entre certs sectors de la població l'independentisme, la immigració i el descrèdit dels partits polítics tradicionals pels seus casos de corrupció o per la seva gestió de la crisi, hauria d'incloure comunistes, anarquistes, republicans socialistes, militants de l'Esquerra Independentista... En un moment en què els abanderats de l'odi estan actuant de manera contundent arreu del continent contra persones vinculades al moviment antifeixista -els assassinats de Clément Méric a França i de Pavlos Fyssas a Grècia en són exemple-, l'Estat espanyol presenta el brou de cultiu ideal per a l'enfortiment d'aquestes organitzacions ultranacionalistes, anticomunistes i xenòfobes a peu de carrer; és urgent, per tant, saber estar a l'alçada d'eixa amenaça real i començar a bastir ponts i col·laboracions entre els diversos sectors de l'esquerra amb l'objectiu de foragitar qualsevol reducte reaccionari dels nostres barris, de les nostres viles i de les nostres ciutats. Especialment als Països Catalans, on el factor del catalanisme és un dels motius de pes per a l'actuació de l'espanyolisme neonazi.

Que aquest 12 d'octubre sigui un precedent positiu de cara a la construcció d'una unitat antifeixista més que necessària a la nostra terra. Fem-los veure que es troben en territori hostil. Per dignitat, perquè tenim memòria i recordem els nostres avantpassats morts sota les bombes de l'aviació mussoliniana o afusellats per les tropes franquistes, aquest 12-O cal rescatar de l'oblit la vella consigna que va sintetitzar en dues paraules l'esperit d'uns intensos anys de lluita: No passaran!

Cartell de la Guerra Civil que exalta la unitat antifeixista

Classes populars i mobilització

En un país amb una taxa d'atur criminal, especialment alta entre el jovent i els immigrants; amb un seguit de retallades i privatitzacions massives als serveis públics aplicades pel govern autonòmic de CiU; un creixement força preocupant del populisme i del feixisme, el racisme i la xenofòbia als barris populars; i una ofensiva espanyolista sense precedents des de l'inici de la "democràcia" dirigida pel govern central del PP amb la intenció de dur a terme un genocidi lingüístic i cultural als Països Catalans, la mobilització de les classes populars catalanes hauria de ser una constant. La pressió als carrers en defensa dels drets socials i de la llengua i cultura catalana hauria de formar part del nostre paisatge urbà quotidià; les vagues, manifestacions i concentracions de signe social i/o nacional haurien de ser presents arreu del territori gairebé cada dia. La realitat, però, no s'acaba de correspondre del tot amb aquesta imatge ideal projectada al text.

Certament, de mobilització n'hi ha. I no només al Principat; a la resta de la nació hem observat demostracions prou notables de força de la societat civil davant les agressions a la llengua i a la res pública. L'exemple més recent d'això el tenim a les Illes Balears: el passat diumenge, prop de cent mil persones van fer dels cèntrics carrers de Palma una immensa marea verda en defensa d'una educació pública, de qualitat i en català, davant del polèmic TIL o Decret del Trilingüisme, una barroera maniobra del Partit Popular per acabar amb la immersió lingüística. Com afirmava a la xarxa social Twitter l'activista mallorquina Aina Díaz, de l'òrbita del moviment 15-M:

Los ataques que desde el españolismo pepero en Gobierno y Poder Judicial se efectúan contra el catalán son propios d un genocidio cultural
— Aina Díaz ★ (@AinaDiazV) October 2, 2013

Malgrat això, encara hi ha una part molt important de les classes populars dels Països Catalans que viuen completament alienades i prefereixen restar al marge de qualsevol reivindicació que defensi els seus interessos de classe. Aquesta alienació es manifesta de mil i una maneres, i la podem observar fàcilment en el nostre dia a dia: des de la tertúlia al bar de la cantonada, on uns jubilats, els quals després d'haver pencat durament tota la seva vida cobren una ridícula pensió que no els permet de viure la seva vellesa de manera digna, critiquen que els marroquins col·lapsen els ambulatoris i afirmen que cal fer-los fora de l'Estat espanyol; aquells joves que, rondant la vintena d'anys i sense estudis ni treball, comenten asseguts al banc del parc que els nouvinguts els prenen la feina i que són els veritables culpables de la crisi; la mestressa de casa que, suportant la càrrega d'un marit masclista que paga amb ella les contínues rebaixes de sou de què és víctima per part del cap de la fàbrica on treballa, es passa el dia consumint teleescombraria i preocupant-se més de la vida sentimental dels membres de la família reial que de la seva situació com a dona oprimida i de classe treballadora; la colla de gent, una majoria de la qual segurament d'extracció humil, que van acudir a fer costat a Lionel Messi, imputat per frau fiscal, a l'entrada dels jutjats on ell i el seu pare havien de declarar;  l'obrer català que considera que el jornaler andalús li roba mentre aplaudeix Convergència, el partit que està destruint i lliurant a criteris de mercat la res pública catalana; o, per contra, l'obrer català però d'origen andalús que considera la Generalitat i la immersió lingüística els culpables de la seva situació precària mentre vota el PP, aliat dels nacionalistes catalans en l'eix econòmic. 

Així doncs, cal moltíssima conscienciació i treball des de la base i a peu de carrer per incorporar tots aquests sectors de les classes populars que estan caient dins les xarxes de discursos xovinistes, populistes i xenòfobs al contrapoder que, des del plantejament tàctic de la Unitat Popular, hem d'aspirar a construir per assolir l'hegemonia cultural necessària que permetrà a la majoria del poble treballador català conquerir el poder. Com resa la famosa frase de tarannà idealista, però igualment encertada: Si lluites pots perdre; si no lluites, ja has perdut. És tasca de tots i totes les conscienciades insistir en això i dotar la massa adotzenada d'eines que els permetin constatar la seva condició d'alienades i unir-se al bloc històric conformat per les classes oprimides d'aquest país.

La marea verda contra el TIL va inundar els carrers de Palma