El lerrouxisme com a manifestació populista de la dreta espanyola

El precedent: el republicanisme radical de Lerroux

Si coneixeu mínimament la història contemporània de Catalunya, el nom d'Alejandro Lerroux us sonarà. Sí, es tracta d'aquell líder polític, conegut com l'Emperador del Paral·lel, que va esdevenir el malson de la Lliga Regionalista durant la primera dècada del segle XX. Al capdavant del Partit Republicà Radical, excitava les masses obreres de Barcelona amb discursos populistes i demagògics que barrejaven l'anticatalanisme i l'anticlericalisme:

“Rebelaos contra todo: no hay nada o casi nada bueno. Rebelaos contra todos: no hay nadie o casi nadie justo.

Sed arrogantes… Sed imprudentes… Sed osados… Luchad, hermosa legión de rebeldes…

Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles, para que el fuego purifique la infame organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos.

Hay que hacerlo todo de nuevo, con los sillones empolvados, con las vigas humeantes de los viejos edificios derrumbados, pero antes necesitamos la catapulta que abata los muros y el rodillo que nivele los solares…

Seguid, seguid… No os detengáis ni ante los sepulcros ni ante los altares. No hay nada sagrado en la tierra… El pueblo es esclavo de la Iglesia… Hay que destruir la Iglesia… la tradición, la rutina, los derechos creados, los intereses conservadores, el caciquismo, el clericalismo, la mano muerta, el centralismo y la estúpida contextura de partidos y programas…

Muchachos, haced saltar todo eso como podáis… Luchad, matad, morid…”

Tenint en compte el to exaltat i revolucionari del discurs, és normal que el republicanisme radical de Lerroux resultés atractiu per a molts sectors de les classes populars catalanes. Això, sumat al fet que el catalanisme estava hegemonitzat per la burgesia catalana més conservadora, relacionada amb la patronal i amb l'Església, donava ales a aquest fenomen que podríem definir com a espanyolisme pseuobrerista. El que més tard, en honor al seu pare ideològic, seria batejat com a "lerrouxisme".

Caricatura d'Alejandro Lerroux al
setmanari catalanista Cu-cut!

L'esclat de la Setmana Tràgica, però, marca un punt d'inflexió en l'ascens del populisme republicà radical: Lerroux i els seus sequaços varen ser vistos com uns oportunistes que pretenien aprofitar la revolta contra el reclutament per a la Guerra de Melilla i la forta onada anticlerical per treure'n rèdit electoral, alhora que l'anarquisme va començar a fer forat entre les capes populars, essent la tendència predominant dins la classe obrera catalana. No és casualitat que la CNT, doncs, nasqués a Barcelona l'any 1910. De fet, els enfrontaments entre lerrouxistes i anarquistes per l'hegemonia ideològica entre la població humil també van ser freqüents; prova d'això és que el cèlebre líder anarcosindicalista català Salvador Seguí, "El Noi del Sucre", era també conegut com "El Martell del lerrouxisme". Es deia que Alejandro Lerroux i els seus seguidors més fanàtics el temien i odiaven.

Salvador Seguí, secretari general de la CNT a
Catalunya des del 1918

Amb l'arribada de la Mancomunitat i el pistolerisme, el principal antagonisme se situa entre la Lliga, els sindicats grocs i les forces d'ordre de l'Estat, per una banda, i els anarquistes, per l'altra; els lerrouxistes encara resten més arraconats, doncs, de l'epicentre polític i social del moment, que no era cap altre que el de la llluita de classes. La seva marginació definitiva, però, es donarà amb la dictadura del general Primo de Rivera, que posarà dins del mateix sac de la repressió l'anarquisme, l'obrerisme, el catalanisme, el progressisme... En aquell moment comença a adquirir certa força el republicanisme federal de caire catalanista i fins i tot el separatisme, amb l'Estat Català de Francesc Macià, el qual va intentar alliberar des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, sense èxit, Catalunya. L'enemic comú era clar: la monarquia, el règim de Primo de Rivera, els conservadorisme i la burgesia catalana, la qual, més preocupada per mantenir l'ordre social que per la qüestió de l'autonomia o les reivindicacions culturals, va donar suport al directori militar.

Francesc Macià, de militar espanyol a
President republicà de la Generalitat

L'any 1931 es proclama la II República i ERC, formació impulsada per Macià i l'advocat laboralista Lluís Companys, entre d'altres, esdevé el principal partit de Catalunya, en oposició a la Lliga Catalana. Els republicans, que compten amb el suport de la petita burgesia catalana, el proletariat rural i part del proletariat urbà, s'mposen al PSOE i als radicals dins l'espectre de l'esquerra. En aquells anys, el partit de Lerroux experimenta un viratge cap a la dreta que el durà a acceptar, dins del seu govern de l'anomenat Bienni Negre, l'entrada de la coalició ultraconservadora i reaccionària de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). Davant l'amenaça que suposava aquest govern per a les conquestes socials assolides durant els darrers anys i per a la mateixa República, es varen produir dues revoltes l'octubre del 1934: l'una a Astúries, de marcat caràcter socialista, i l'altra a Catalunya, on Lluís Companys, President de la Generalitat des de la mort de Macià el Nadal del 1933, va proclamar l'"Estat Català dins de la República Federal Espanyola". Lerroux va declarar l'Estat de Guerra i ambdós focus subversius varen ésser sufocats per l'exèrcit: el govern de la Generalitat fou empresonat. El fet que a Catalunya la revolta tingués un caire nacionalista va allunyar els anarquistes de donar-hi suport, un dels factors que, juntament amb d'altres causes, expliquen el fracàs del gest de Companys.

Lerroux va rebre la felicitació de la Falange per la seva actuació durant aquella jornada. Des d'aleshores, els radicals van quedar encasellats dins del bàndol filofeixista i ultradretà, abandonant tot tret obrerista que encara poguessin conservar. Davant la sublevació militar del juliol del 1936 i la posterior mobilització de les forces i milícies de l'esquerra per aturar-la, Alejandro Lerroux s'exilia a Portugal. El republicanisme radical, com a tal, desapareix, però el lerrouxisme tornaria a tenir cert recorregut moltes dècades després. Concretament, en l'actualitat.

L'aparició de Ciutadans

Des de començaments del segle XX, el mapa sociològic català ha experimentat canvis molt profunds. Després de les grans onades immigratòries dels anys 20, 30, 40, 50 i 60, una part molt important de les classes populars catalanes és originària del sud d'Espanya, de l'Aragó i de Galícia. El sentiment identitari espanyol que molts d'aquells immigrants i els seus descendents mantenen, lligat a l'associació que algunes persones encara fan entre catalanisme i burgesia (el PSUC va fracassar a l'hora de convèncer tots els sectors d'origen immigrant de la classe obrera catalana de la necessitat d'enllaçar els drets socials amb els drets nacionals), dóna com a resultat el brou de cultiu idoni perquè moviments polítics lerrouxistes tornin a fer forat a Catalunya. El primer senyal d'alerta el va donar el Partido Socialista Andaluz, que l'any 1980 va obtenir dos escons al Parlament; representació que va perdre als següents comicis. L'amenaça no es materialitzaria del tot fins l'any 2006, quan Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació liderada per un antic afiliat a Nuevas Generaciones del PP, Albert Rivera, i integrat per un bon nombre d'intel·lectuals espanyolistes i exmembres del PSC-PSOE, entra a la cambra catalana amb 3 representants. El partit, que fonamenta el seu discurs en la defensa de la Constitució, la guerra contra la immersió lingüística i l'anticatalanisme, ha anat alimentant-se fonamentalment de votants tradicionals del PSOE per arribar als 9 diputats actuals. La triple crisi (econòmica, democràtica i nacional) ha estat el brou perfecte per tal de fer-los visualitzar com una alternativa de govern. Amb l'eficàcia del tàndem Albert Rivera-Jordi Cañas al Parlament, els quals han sabut complementar l'estil demagògic de l'un amb el llenguatge agressiu i el perfil més esquerrà de l'altre, Ciutadans ha esdevingut l'oposició més bel·ligerant contra el sobiranisme, en especial contra CiU i el President Artur Mas.

Però en què basen el seu discurs? Com es defineixen en l'eix esquerra-dreta?

Buidor ideològica i populisme

Ciutadans es defineix com un partit "de centreesquerra no-nacionalista" i "liberal-progressista". Molta gent els considera la veritable filial del PSOE a Catalunya, essent el PSC vist com un partit catalanista més. Ancorats fermament en un nacionalisme espanyol que utilitza la Constitució i la legalitat vigent com a principal argument amb què defensar-se, els seus dirigents, paradoxalment, afirmen oposar-se al nacionalisme, el qual només identifiquen amb el catalanisme i l'independentisme, i elaboren un discurs socialitzant, defensant l'Estat del Benestar i associant necessàriament les retallades i privatitzacions a la res pública amb el procés sobiranista. Un dels seus mantres preferits és el de dir que la Generalitat malbarata diners de manera innecessària en afers identitaris com ara la promoció del català mentre aplica terribles retallades socials. També diuen defensar la regeneració democràtica, la transparència i la lluita aferrissada contra la corrupció; en aquest sentit, s'han convertit en un dels principals malsons per a CiU al Parlament, utilitzant temes com el Cas Palau o la imputació d'Oriol Pujol com a armes polítiques amb què desgastar la coalició nacionalista i, de passada, atacar el sobiranisme. Ja ho afirmava de manera contundent Rivera, en la seva línia demagògica habitual: "els qui ens volen separar d'Espanya tenen les mans brutes". 

Ara bé, si analitzem detalladament el partit, constatarem que tot l'ideari del partit es basa, fonamentalment, en la defensa de la unitat d'Espanya. Tota la resta de temes seran tractats de manera oportunista en funció d'això; no deixa de ser curiós, per exemple, que durant el Tripartit les reclamacions socials de C's fossin escasses, mentre que ara, quan governa CiU, hagin posat l'accent en la defensa de l'Estat del Benestar. La finalitat és clara: anar nodrint-se amb els vots de la classe obrera d'origen espanyol gràcies a discursos pseudosocialdemòcrates com els que ens tenen acostumats a sentir al Parlament darrerament. Malgrat això, les incoherències salten a la vista. Socialisme? Liberalisme? Socioliberalisme? Fixeu-vos en el cartell:

Per altra banda, el discurs de la regeneració democràtica queda desacreditat del tot quan Albert Rivera porta tres legislatures consecutives presentant-se com a cap de llista al Parlament i vivint de les institucions catalanes que ell tant critica. També sorprèn el fet d'exigir transparència a d'altres formacions i negar-se, alhora, a donar explicacions sobre les ombres al voltant del finançament del partit, tal i com va assenyalar el diari Ara:

Un altre fet curiós és que un partit que s'autodenomina d'esquerres coincideixi amb el PP i amb Plataforma per Catalunya (partits amb els quals competeixen electoralment a l'àrea metropolitana de Barcelona) a l'hora d'enfocar certs temes relacionats amb la immigració. Per exemple, ells van ser els únics, juntament amb els populars, que van posicionar-se a favor de la limitació de la sanitat per als immigrants irregulars. També van proposar prohibir el burka, mesura que lliga amb el populisme islamofòbic que està fent estralls a Europa. Un progressisme un tant estrany, certament. Però no es pot negar que el seu espanyolisme sense mitges tintes i el seu oportunisme en l'eix esquerra-dreta, gràcies al qual estan aconseguint ésser vistos com una alternativa al PSC, els està resultant beneficiós.

El Movimiento Ciudadano, o el falangisme emmascarat

Albert Rivera es veu amb tanta força que fins i tot ha volgut traslladar el seu projecte polític al marc estatal: l'anomenat Movimiento Ciudadano (això de "Movimiento" sona una mica malament, oi?) cerca establir-se com una alternativa a la partitocràcia bipartidista del PPSOE. Haurà de competir, doncs, amb UPyD.

Albert Rivera presentant el Movimiento Ciudadano

Era qüestió de temps que Rivera, esperonat pels seus bons resultats a Catalunya, acabés portant el projecte de Ciudadanos a la política espanyola. Els lemes que empren són similars als de la formació de Rosa Díez: davant de la corrupció, Espanya; davant del secessionisme, Espanya; davant de dretes i esquerres, Espanya. Ja ho diu ben clar el manifest del "Movimiento":

La nova etapa exigeix tancar i enterrar el capítol de les dues Espanyes, així com les lluites territorials

És a dir, que de memòria històrica, res de res. Els morts seguiran a les fosses i a les cunetes i el Valle de los Caídos, per vergonya de molts, dempeus. Una vegada més, aquest progressisme sobta. Ens trobem, doncs, davant del nou falangisme emmascarat, que mira d'articular un nacionalisme espanyol atractiu amb unes formes amables, però que en el fons representa el rescat de l'esperit nacionalcatòlic de l'España una, grande y libre justament quan el principal partit que vehiculava aquest sentiment, el PP, passa per un mal moment.

La solució: ideologitzar les classes populars

Definitivament, tot això és el que podem esperar de C's. I a mesura que el procés d'autodeterminació del poble català avanci, hem de ser conscients que aniran creixent quant a suport electoral. Les darreres enquestes, de fet, els situen com a tercera força al Parlament. En qualsevol cas, el més important és que des de l'esquerra s'ataqui i es denunciï constantment el seu fals progressisme i es faci pedagogia als barris de classe treballadora. La ideologització i conscienciació social i nacional de les classes populars és una tasca més que necessària per tal d'impedir que caiguin en les xarxes de l'espanyolisme populista i de moviments racistes i xenòfobs. Recordem la mítica sentència de Gramsci:

El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.

Així doncs, plantem cara a aquests monstres. Que el metafalangisme no acapari el descontentament.

La defunció del PSC: un escenari perillós

El congrés del PSC ha acabat com tots ens imaginàvem: amb la ratificació de les tesis de Pere Navarro. La seva resolució, favorable a un pacte amb l'Estat per fer efectiu el dret a decidir, ha rebut un 83,5% dels suports. El bloc dels crítics, partidaris d'una entesa amb les formacions sobiranistes, ha tornat a ésser derrotat de manera contundent. Àngel Ros, Joan Ignasi Elena i Marina Geli, entre d'altres, saben que tenen poc futur dins del partit i que seguir defensant aferrissadament la pròpia línia pot acabar costant-los mesures disciplinàries i fins i tot l'expulsió, fet que els acabaria enviant al Grup Mixt, amb la CUP. Veurem què passa el dia 4 de desembre, quan es voti al Parlament la sol·licitud de consulta que s'enviarà al Congrés dels Diputats.

Els crítics del PSC: Elena, Ventura, Ros, Geli i Martínez-Sampere

Els socialistes, doncs, han optat per relegar el catalanisme a una posició marginal i competir cos a cos amb Ciudadanos. El problema que hi ha és que tenen les de perdre, perquè el partit lerrouxista, des dels seus inicis, ha mantingut un discurs desacomplexadament espanyolista. I els votants, això, ho valoren molt. En canvi, el PSC s'havia trobat fins ara prou còmode amb les mitges tintes i un catalanisme constitucional "light". Amb el debat sobre la independència com a eix central de la política catalana, però, la societat es polaritza i no hi ha ambigüitats ni terceres vies que valguin. En aquest sentit, el votant del PSOE del Baix Llobregat sap que qui millor defensarà la unitat d'Espanya serà l'Albert Rivera i no el poc carismàtic Pere Navarro, que encara fa malabars amb artefactes federals. Per altra banda, també cal tenir també en compte el tema de la regeneració democràtica: Ciudadanos s'ha sabut vendre molt bé com un eficient antídot contra la corrupció i una praxi política eficient, mentre que el PSC, amb personatges com Daniel Fernández i Manuel Bustos, no pot presumir pas del mateix.  I és que els socialistes són part essencial d'aquest "establishment" nostrat que ara sembla fer-se miques, una de les herbes seques que sobreviuen com poden a la desertització d'allò que s'anomenava "oasi català".

Manuel Bustos, exalcalde de Sabadell, es  troba imputat en el "Cas Mercuri"

I sí, és cert que el PSC compta encara amb una bossa de votants molt fidels, fet que es veu reflectit de manera especial en les eleccions estatals. Però a mesura que passin els anys, aquests votants -molts d'ells gent gran- aniran morint, i tot indica que els seus fills i néts tenen en ment altres opcions polítiques. El relleu generacional, que s'efectuarà al llarg d'un període màxim de vint anys, acabarà per condemnar els socialistes a la més absoluta marginalitat política. La centralitat, de moment, ja l'han perduda.

Pere Navarro s'ha vist desplaçat de l'epicentre del debat sobiranista català

M'agradaria rebaixar, però, l'entusiasme que s'està veient entre les files independentistes per la més que previsible futura desfeta del PSC. Perquè no s'ha d'oblidar que si la immersió lingüística ha prosperat ha estat, en part, gràcies a ells. Ens agradi o no, han estat la salvaguarda del catalanisme a l'àrea metropolitana de Barcelona i als grans nuclis urbans de Catalunya; si no haguessin jugat aquest paper i s'haguessin decantat per una visió més espanyolista i centralista, probablement ara mateix tindríem un país ben diferent. Per tant, que ells puguin ésser fagocitats per Ciudadanos, ferotgement contrari a l'autodeterminació i enemic declarat del model educatiu en català, és una molt mala notícia per a aquesta "cohesió social" que curiosament acostumen a posar com a argument els més unionistes. Tinguem clara una cosa: el partit del "Procés" també es disputa a l'Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet.... i que els lerrouxistes puguin acabar governant totes aquestes ciutats seria una veritable bomba de rellotgeria.

Rivera podria acabar de rematar el PSC

12-O antifeixista: crònica, impressions i valoració

Ahir, 12-O, el franquista "Día de la Raza", el dia en què es commemora un genocidi que va esborrar pobles sencers del continent americà, els i les antifeixistes ens vàrem mobilitzar. Vàrem sortir als carrers de Barcelona per denunciar el racisme, la xenofòbia i l'ultranacionalisme espanyol més excloent que desprèn aquesta jornada. Per altra banda, també volíem anunciar als feixistes que ahir es manifestaven a Montjuïc i a la plaça Urquinaona que aquí no han estat, no són ni seran mai ben rebuts. 

La jornada antifeixista va iniciar-se de bon matí a la plaça de Sants, on uns quants centenars de persones ens vàrem trobar per iniciar posteriorment la marxa cap a plaça Universitat. La intenció inicial era esperar els neonazis, però finalment la conselleria d'Interior va prohibir-los que iniciessin la marxa cap a Montjuïc al cor del barri de Sants. De tota manera, tot estava llest per mostrar-los el nostre rebuig de cara a una hipotètica trobada amb ells:

 

Entre els manifestants, massiva presència d'anarquistes i de militants i simpatitzants de l'Esquerra Independentista. També cares conegudes, com ara en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament. Cap a mig matí vàrem fer un petit recorregut pel barri i, posteriorment, vàrem iniciar la marxa cap al centre de la ciutat, sempre ben acompanyats pels dispositius de la Brigada Mòbil dels Mossos. Durant el camí vàrem coincidir amb alguns dels manifestants que es dirigien a plaça Catalunya a celebrar la Hispanitat. Més enllà d'intercanvis de retrets i insults, la cosa no va anar a més.

Un cop tots reunits a plaça Universitat, però, sí que vàrem poder palpar una tensió evident . Envoltats de desenes d'antidisturbis i de gent que, tot onejant banderes espanyoles, es disposava a assistir a l'acte unionista, els crits i les amenaces eren força freqüents. L'ambient a la plaça, però, era prou pacífic: moltes pancartes, cançons reivindicatives -La Internacional no hi podia pas faltar- i alguna persona que, tot aprofitant la protecció que li oferia la nostra presència, feia propaganda independentista:

A dos quarts d'una vaig decidir de fer una ràpida incursió, juntament amb una companya i un company, a plaça Catalunya. Amb el DNI a la mà per si algun dels nombrosos mossos que hi havia desplegats al llarg de la Ronda Universitat ens considerava elements perillosos i ens volia identificar, vam avançar cap a la concentració dels unionistes. A mesura que ens hi apropàvem, l'ambient s'anava enrarint: moltíssimes banderes rojigualdas i algunes senyeres, globus taronges de Ciutadans amb el cor de la campanya "#MejorUnidos" i l'himne d'Espanya sonant de manera eixordidora. Moltíssima gent gran i també unes quantes famílies, la manera de vestir de les quals indicava la seva més que probable condició de benestants. Votants habituals del PP de Pedralbes? Podria ser. També s'hi podien observar pancartes del Casal Tramuntana, banderes franquistes i individus amb emblemes de Plataforma per Catalunya. Abans de marxar, vaig quedar-me una estona mirant la plaça i vaig arribar a la conclusió que no es tractava en cap cas d'un fracàs, però que a la manifestació del 15-M de l'any 2011 hi havia molta més gent. 15.000 persones? 30.000? 105.000? No ho sé del cert, però a mesura que el procés sobiranista avanci, l'unionisme, com a reacció natural, també s'anirà fent més fort i anirà aplegant més suports. És quelcom que hem de tenir ben clar. 

A les set de la tarda es va celebrar l'acte unitari contra el feixisme i el racisme, que de bon començament havia de tenir lloc a la plaça Sant Jaume però que, finalment, es va traslladar a la plaça de la Mercè, a tocar del passeig marítim. La veritat és que hi esperava més gent, ja que Unitat contra el Feixisme i el Racisme havia dut a terme una intensa promoció de la concentració als diferents barris de Barcelona i l'´àrea metropolitana, així com entre els moviments socials.

En un ambient més aviat festiu, es varen fer diversos parlaments contra la Hispanitat i a favor dels drets nacionals del poble català, dels 300 subsaharians del Poblenou, del immigrants... Es cantà el Bella Ciao i L'Estaca, i vaig poder gaudir d'una exhibició de dansa peruana abans de marxar. M'hauria agradat quedar-m'hi una estona més, però estava fet pols després de la intensa jornada, havent caminat amunt i avall per mig Barcelona. S'acabava un episodi més d'una eterna confrontació ideològica que aquí, al Principat de Catalunya, vivim de manera tan accentuada.

Des d'un vessant crític, crec que les diverses concentracions antifeixistes haurien d'haver comptat amb més participació. Suposo que això és fruit del conformisme i passotisme que arrosseguem durant anys, sumat a la por davant un possible enfrontament amb els feixistes i/o amb la policia. També es van trobar a faltar més activitats de conscienciació i pedagogia: no ens podem quedar en simples recitals de poesia o repartiments de pamflets, sinó que cal anar més enllà i començar a proposar accions concretes per aturar el feixisme, emmarcades dins d'un pla estratègic. Ni molt menys vull menystenir la bona feina que està duent a terme la gent d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme als barris populars; tot el contrari, només desitjo que la seva acció sigui més efectiva. Un altre tema per solucionar de manera urgent, en línia amb el que comentava en un article anterior, és l'absència d'unitat: diverses manifestacions, poca assistència en conjunt. Malgrat això, aplaudeixo el conjunt de mobilitzacions antifeixistes. Hi va haver una mínima resposta popular, quelcom que altres anys havia estat gairebé inexistent, i molts i moltes vàrem demostrar que no estem disposades a cedir l'espai públic a tots els qui ens volen destruir com a poble i sotmetre'ns a un imaginari nacional de genocidis i feixisme que no acceptarem mai com a nostre. Alguns es van decantar per fer migdiades catalanes al seu confortable llit; d'altres vam optar per ser al peu del canó, tot i l'amenaça neonazi que planava sobre la ciutat. I així seguim i seguirem, i no només el 12-O:  l'antifeixisme és una tasca diària que requereix fermesa, perseverança i coratge.

La ceguera dels governants espanyols

La Via Catalana cap a la Independència fou un èxit. No sé si vàrem arribar a ser 1.600.000 persones, com assegura el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, però és clar que vàrem superar amb escreix la xifra de 400.000 persones que va donar el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz; xifra que els mitjans de comunicació espanyolistes han fet córrer a tort i a dret per mirar de deslegitimar la sòlida majoria sobiranista present al Principat.

Tram 235 de la cadena humana, a Tarragona (Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Via_Catalana)

Un nou terratrèmol independentista, doncs. Un sisme que ha tornat a sacsejar el mapa polític català -i l'espanyol!-, suscitant tot tipus de reaccions, des de l'eufòria i la insistència en la celebració de la consulta fins al menyspreu i la burla. Prova d'això darrer n'és el pamflet ultradretà Alerta Digital, que afirmava que l'Assemblea Nacional Catalana havia utilitzat vaques i figurants de cartró per omplir alguns trams de la cadena humana. La qual cosa assenyala, doncs, que el nacionalisme espanyol més radical, davant de l'immens clam independentista als carrers, no pot fer res més que recórrer a les mentides i a les manipulacions per tal que la realitat no acabi fent esclatar la còmoda bombolla on viu instal·lat.

Quina és la resposta dels polítics i polítiques del PP davant del que està passant a Catalunya, però? Doncs es podria dir que no hi ha resposta. Alguns opten per parlar de majories silencioses que prefereixen romandre a casa abans que manifestar-se per reivindicar la seva espanyolitat -el mateix argument que empraven els règims autoritaris i feixistes per justificar el seu suport social-, tan absurd com afirmar que tots els qui no assistiren a la manifestació en repulsa de l'assassinat d'Ernest Lluch eren partidaris d'ETA i aplaudien els seus crims. Mariano Rajoy, per altra banda, respon la carta del president Artur Mas amb les paraules que eren d'esperar: diàleg sí, però sempre dins del marc de la Constitució. Res de consultes, per tant. En resum: un carreró sense sortida, perquè el marc legal espanyol no oferirà mai cap sortida viable al poble català. Sembla ser que el president espanyol persistirà en la seva estratègia de no actuar de manera decidida i esperar una millora econòmica que desactivi tant l'independentisme com el malestar social arran de la corrupció i les retallades. Una estratègia que, almenys amb el cas català, no li sortirà bé, ja que una enquesta de la Cadena SER assenyala que, encara que el govern espanyol oferís a la Generalitat una millora del finançament en la línia del concert econòmic basc, el "Sí" a la independència seguiria essent majoritari.

També hi ha sectors espanyolistes, de caire lerrouxista i propers a C's i a UPyD, que menystenen l'independentisme assegurant que aquest és un invent del senyor Artur Mas i CiU per tal de fer-lo servir com a cortina de fum davant els casos de corrupció que esquitxen la coalició nacionalista. Personalment, no nego que Convergència vulgui amagar les seves nombroses misèries sota la catifa de l'estelada. Però el cas és que dir que l'independentisme és un invent convergent és una aberració, una mentida i un insult a tots els qui defensen aquesta opció des de fa dècades, i sobretot als qui la defensaven en els temps més durs del pujolisme, els temps del pactisme, el mesellisme i el mal entès "seny". L'independentisme fa molt de temps que hi és, però si durant aquests darrers anys ha eixamplat la seva base social, això es deu a factors com ara el maltractament fiscal que patim, la desil·lusió davant la sentència de l'Estatut, la incompetència dels governants espanyols, la catalanofòbia generalitzada arreu de l'Estat... L'Artur Mas simplement va voler fer apropiar-se d'aquest clam i posar-s'hi al capdavant, com evidenciava el seu lema electoral La voluntat d'un poble. Una estratègia que, com tots sabem, no li va acabar de sortir del tot bé el passat 25 de novembre. Per tant, la caverna mediàtica ja pot posar Mas al seu punt de mira, si vol. Però si es pensen que fent-lo caure el Procés s'haurà acabat, ho porten ben clar. Perquè, si hi ha Procés, és precisament perquè hi ha tot un poble empenyent els polítics i les institucions catalanes. El moviment sorgeix des de baix, i per això està arrelant i triomfant.

I precisament en això insisteix Iñaki Gabilondo, una de les poques ments lúcides que, des de Madrid, és plenament conscient del que està passant al Principat. Entre tant d'histerisme i hooliganisme espanyolista, sorprèn sentir veus com la del cèlebre periodista, que afirma molt encertadament que l'independentisme català pot acabar desbordant Rajoy, Mas i fins i tot el partit explícitament independentista que té més força al Parlament, Esquerra Republicana:

Les sàvies paraules de Gabilondo, però, arriben tard. La ceguera que han demostrat, des de fa moltíssims anys, la majoria de governants i polítics espanyols sembla irremeiable. I suposant que veiéssim un canvi d'actitud en l'executiu de Mariano Rajoy, aquest arribaria ja massa tard: som en un punt de no-retorn. Si aquestes lectures haguessin estat fetes fa un lustre, potser encara podríem parlar de diàleg. Però ja fa temps que el tren ha partit.

Concert per la Llibertat: reflexions

La veritat és que, diguin el que diguin, C's i PP no aconseguirien mai reunir 80.000 persones al Camp Nou per a un concert en defensa de la unitat d'Espanya. Segurament haurien de portar gent d'altres punts de l'Estat, i no crec que ni així aconseguissin igualar el nombre de persones que van assistir al Concert per la Llibertat. Els independentistes tenim aquest punt a favor: som molt més militants i activistes que els unionistes. Davant d'això, què els queda? Doncs criticar que el concert es retransmetés per TV3. És curiós que els qui diuen això són els qui després demanen als Ajuntaments que instal·lin pantalles gegants perquè la gent pugui veure els partits de la Roja.

Ja sabeu que a mi l'exaltació patriòtica i el xovinisme no m'agraden gens. Però crec que al concert s'hi havia de ser. Cal seguir fent visualitzar l'independentisme, cal demostrar que la flama del sobiranisme segueix ben encesa; en aquest sentit, tota pedra fa paret. Més enllà del meu compromís personal amb les reivindicacions d'un poble que vol triar el seu futur lliurement, vaig tornar del concert prou satisfet: m'esperava guinys constants al Molt Honorable President Mas, però el que hi va haver, sobretot, va ser crítica social i esperit internacionalista. En Gerard Quintana carregant contra les retallades, en Cesk Freixas recordant l'Ester Quintana i els desnonats, representants de la comunitat palestina cantant L'Estaca (una veritable puntada de peu als independentistes sionistes, molt lligats a Convergència) i n'Alessio Lega homenatjant els brigadistes italians que van venir a l'Estat espanyol a combatre el feixisme durant la Guerra Civil van atorgar un accent marcadament esquerrà al concert:

Per tant, la sorpresa va ser prou agradable: és essencial per a la victòria tenir en compte la qüestió social i no deixar-la mai de banda. Per a mi, de fet, aquesta ha de ser central: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social.

Ara bé, malgrat que esdeveniments com aquest són necessaris, així com les manifestacions i les cadenes humanes, s'ha d'anar més enllà. Cal prendre decisions operatives que ens permetin exercir l'autodeterminació i autogovernar-nos. Les demostracions de força, si no van acompanyades de fets que materialitzin la voluntat popular majoritària expressada, es queden en res: pura estètica i simbologia. En aquest sentit, cal tenir en compte que la famosa consulta, un cop passat el termini per concretar-la que van fixar CiU i ERC, segueix sense pregunta i sense data. Ja fa temps que ho dic: els convergents ens estan prenent el pèl tot endarrerint el referèndum, mentre segueixen retallant i privatitzant. I els republicans estan essent còmplices d'aquesta lamentable enganyifa. Fins quan ha de durar la broma? Realment la iniciativa la tenim nosaltres: el poble català. Només tornant a impulsar la mobilització popular i autoorganitzant-nos per garantir que l'autodeterminació es respecti, recuperant el bagatge d'Arenys de Munt i la resta de consultes populars, evitarem que el "Procés" quedi estancat en l'àmbit institucional, a mercè dels interessos de la realpolitik.

Manifesteu-vos, assistiu a concerts, apunteu-vos a la Via Catalana. Però també organitzeu-vos i recordeu que sols el poble salvarà el poble.

Panorama electoral a Barcelona (enquesta GESOP)

Acaba de sortir una enquesta realitzada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per al diari El Periódico sobre les eleccions municipals a Barcelona. La projecció de regidors és la següent:

Podem observar com CiU baixa lleugerament, com el PP presenta una caiguda més pronunciada i com el PSC segueix amb la dinàmica de caiguda lliure electoral, també al que fins fa poc era el seu bastió. ICV-EUiA pujaria un o dos regidors, ERC també presentaria una petita alça i, el més sorprenent: entrarien Ciutadans i CUP, i a més a més ho farien amb força.

Respecte al nombre de regidors sobiranistes (prenent com a sobiranistes CiU, ICV-EUiA, ERC i CUP), hi hauria un increment notable d'aquests al consistori:

No és gens sorprenent. En els darrers mesos hi ha hagut un augment del suport social a l'independentisme i a l'autodeterminisme, i aquest es trasllada també a les eleccions municipals.

La fi de la partitocràcia

Des d'una perspectiva general, la dinàmica és la següent: com va passar en les darreres eleccions al Parlament, CiU, PSC i PP baixarien. És a dir, els partits lligats a l'statu quo i a l'establishment, els que sempre havien tallat el bacallà i s'havien repartit les institucions, anirien perdent quotes de poder. Hi ha molts factors que expliquen aquesta tendència:

• Recentment, aquestes tres formacions s'han vist involucrades en diversos casos de corrupció i d'altres il·legalitats. Quan es manté el poder durant molts anys acaben tenint lloc, malauradament, conductes poc transparents, xarxes clientelars, nepotisme... Lligat a això, la desafecció política de bona part de la població es tradueix en el càstig electoral vers els partits que han estat instal·lats a les poltrones les últimes legislatures, els quals, per tant, han protagonitzat aquest seguit de males praxis.
• Aquests tres partits representen l'establishment, l'autonomisme, la Puta i la Ramoneta. Amb l'esclat de la bombolla sobiranista, ja no hi ha lloc per a les mitges tintes i, lògicament, els partits lligats a aquell imaginari polític i social que jo anomeno vell món cauen degut a les seves indefinicions en la qüestió nacional. Alhora, les formacions inequívocament independentistes, com la CUP i ERC, o inequívocament espanyolistes, com Ciutadans, pugen.
• Per últim, també caldria parlar de l'efecte de la crisi econòmica. Aquests tres partits han tingut  o tenen responsabilitats de govern durant el desastre econòmic, i el fet que tot plegat estigui anant a pitjor -com es pot comprovar amb l'índex d'atur o amb el nombre de joves que cada any es veuen obligats a emigrar- passa factura als qui es troben al capdavant de la gestió econòmica.

El que hom qualifica de partitocràcia, doncs, s'enfonsa, i tot sembla indicar que camina cap a la seva extinició (sempre i quan la tendència observada aquí es mantingui). Però quines formacions estan cridades a substituir aquest vell ordre polític?

ERC, C's i CUP: el futur

Doncs sí: aquests tres partits -amb el permís d'Iniciativa, que pot pujar una mica a costa del PSC, però no massa- estan cridats a liderar el futur panorama polític català. Representen, cadascun en la seva mesura i segons el seu context, aire fresc. 

ERC, amb el lideratge de Junqueras, ha sabut refer-se de la gran desfeta del 2010 i, gràcies a la seva fermesa en la qüestió nacional, és vista com la punta de llança de l'independentisme socialdemòcrata. També cal destacar que el discurs integrador dels seus líders -un nou país per a tothom-, així com el secessionisme pragmàtic de què han fet gala, ha fet que molta gent dels barris obrers, d'origen espanyol i tradicionalment gens independentista, estigui donant confiança a aquest partit. El passat 25-N, de fet, ERC va donar la campanada al cap i casal, aconseguint 104.564 vots -més que duplicant els resultats del 2010- i situant-se com a tercera força i primera força progressista... per davant del PSC. Recordem que a les anteriors municipals, ERC es va quedar en 33.593 vots.

Jordi Portabella, regidor d'ERC al consistori barceloní

Ciutadans és, cada cop més, el catch-all party de l'espanyolisme. Practicant un discurs regeneracionista, especialment crític amb la corrupció, i associant retallades i partitocràcia amb independentisme i nacionalisme català, la formació d'Albert Rivera s'ha erigit com el referent del nou lerrouxisme. Han fet molt de mal al PSC, però també al PP -a la part alta de la ciutat comtal van aconseguir uns resultats gens menyspreables-. Sense ser explícitament d'esquerres, han aconseguit que no se'ls classifiqui a la graella de la dreta, on es troba el PP. A Barcelona, el passat 25-N, van aconseguir 65.937 vots. Tot indica que aquesta xifra, en uns comicis municipals, podria ser major. Si més no, més gran que la de les municipals del 2011: 11.750 vots.

L'any 2011, Jordi Cañas va ser l'alcaldable per Barcelona

Per últim, la CUP ens va sorprendre a tots el passat 25-N. Era el primer cop que una marca electoral de l'Esquerra Independentista entrava al Parlament. A Barcelona va assolir la meritòria xifra de 31.640 vots. A les passades municipals, i malgrat que estem parlant d'eleccions de naturalesa diferent, va fer-se amb 11.805 vots. És clar que la candidatura anticapitalista, que per a molts representa la rauxa del procés sobiranista, ha sabut connectar amb un sector de la societat barcelonina lligat al catalanisme progressista, l'esquerra alternativa i el 15-M. De fet, la CUP recull bona part de les demandes d'aquest moviment, i com  Ciutadans -tal vegada sigui un dels pocs punts en què coincideixen-, fa especial èmfasi en la lluita contra la corrupció. La tasca dels cupaires a peu de carrer, fent feina des dels diversos casals populars, dinamitzant el teixit associatiu-cultural dels barris i treballant colze a colze amb els moviments socials, s'ha vist recompensada. Comprovarem si de cara al 2015 se segueixen recollint els fruits d'aquestes lluites socials; serà interessant també veure si la CUP arriba a acords amb altres formacions de l'àmbit de l'esquerra anticapitalista.

Xavier Monge va ser el cap de llista de la CUP-Alternativa
per Barcelona als anteriors comicis municipals

Una governabilitat difícil

La qüestió és que, molt probablement, ens trobarem un Ajuntament atomitzat, com el Parlament. Si s'esdevingués aquest panorama, Xavier Trias ho tindria complicat per governar. Podria pactar amb ERC i obtenir suports puntuals de la resta de partits, segons la naturalesa de l'afer a tractar; realment, però, l'aritmètica política, amb aquests resultats, és totalment impredictible. Ara bé, el rumb que prengui el procés sobiranista també influirà força en la composició definitiva del consistori. I en dos anys poden passar un munt de coses...

Xavier Trias ho tindria difícil per governar. Segurament hauria de
recolzar-se en ERC i buscar suports puntuals del PSC, del PP i d'ICV

Quines ganes tinc que siguem un país normal...

Doncs sí. Tinc unes ganes terribles que assolim la independència d'una maleïda vegada per totes. Perquè, més enllà de la infinitat de motius que tinc a favor d'un Estat propi, i que us podria argumentar un per un a bastament si m'ho demaneu, per fi podrem criticar Catalunya i els catalans sense ser titllats de traïdors, botiflers o espanyolistes. Un esport que darrerament s'ha posat de moda en el si del secessionisme, especialment de la mà de Solidaritat Catalana i de l'inefable Alfons López Tena.

Us en posaré un exemple. L'altre dia, en un conegut fòrum de política en català, vaig expressar la meva discordança amb el fet que s'aplaudeixi tot el que fa el president Artur Mas sense miraments, i que qualsevol crítica vers la seva persona o la seva gestió sigui sistemàticament rebutjada, sense acceptar ni tan sols la més mínima discrepància. Quines van ser les respostes que vaig rebre? Bàsicament, se'm va dir de tot menys bonic. Per fortuna no van arribar a deixar anar subnormalades com ara que estic a sou del CNI o que milito a Ciutadans, frases que he hagut de sentir en més d'una ocasió.

Aquesta actitud de sacralització del senyor Mas, ferotge messianisme acompanyat d'una absència autoimposada de crítica cap al nostre govern, demostra la profunda immaduresa i el comportament naïf d'amplis sectors de l'independentisme i del nacionalisme català. Ara resulta que com que en Mas s'ha atrevit a reclamar l'Estat propi a Madrid i s'ha erigit en líder del que hom anomena el "Procés", hem d'anar tots al seu costat cegament, com si els catalanets i les catalanetes fóssim tots plegats un ramat d'ovelles amb el cervell rentat i sense pensament propi. Això el que fa és donar una imatge uniforme de l'ampli moviment independentista català, que de portes enfora, i també de portes endins, especialment de cara als indecisos, és totalment contraproduent. Perquè l'independentisme no és el president Mas, ni Quico Homs,  ni   Convergència Democràtica. Això només ho diuen de manera interessada els bufons de l'Albert Rivera i de l'Alicia Sánchez-Camacho per embrutar i alimentar aquest nou lerrouxisme que sembla que està reeixint en certs indrets dels cinturons urbans de Barcelona i Tarragona. L'independentisme, amigues i amics, és un moviment tan plural com la societat catalana mateixa que abasta tot l'espectre ideològic, des de la dreta conservadora o neoliberal fins a l'extrema esquerra i el comunisme. Si les passades eleccions van demostrar alguna cosa, és que una part gens menyspreable dels sobiranistes no volem un "Tots amb el President". La "Voluntat d'un Poble" no és només la voluntat de CiU; és la voluntat de tots els catalans i de totes les catalanes, que majoritàriament vam expressar-nos a favor del dret a decidir el nostre propi futur. Amb molts matisos, perquè, com ja he dit, ens caracteritzem per la nostra immensa varietat ideològica i social.

Per tant, denunciar les privatitzacions que està duent a terme CiU no ha de ser vist com un atac al "Procés", sinó una crítica a la coalició concreta que les està duent a terme. I millor que aquestes privatitzacions les denunciïn els mateixos independentistes que no pas els partits anticatalanistes, que se n'aprofitaran per emmerdar tot l'independentisme. Tampoc no és cap mentida dir que no totes les retallades són culpa d'Espanya, perquè hi ha retallades ideològiques que vénen determinades pels dogmes neoliberals de CDC i els seus lobbies empresarials. I, evidentment, això no significa negar el nefast ofec econòmic amb què ens castiga Madrid a diari. Per desgràcia, n'hi ha que no són capaços  d'entendre aquests conceptes.

L'idolatria cega només ens portarà problemes. I el que és pitjor: ens farà quedar davant del món com un poble gris, dogmàtic i d'escàs esperit crític. Una imatge falsa, donat que som una nació de mil i una tonalitats diferents. Així doncs, la propera vegada que algú critiqui Mas o CDC, reflexioneu una mica abans de respondre-li amb les típiques bajanades pròpies de xaiets adotzenats. Penseu pel vostre propi compte, que no és tan difícil!

Sí, és cert: aquesta imatge és utilitzada per grupuscles espanyolistes
contraris a la immersió lingüística. Però jo no tinc pas cap problema a
usar-la, ja que també l'empraria canviant les barres de la senyera per les
franges de la bandera rojigualda

Una de piròmans. Sobre el conflicte lingüístic a Catalunya

No, no parlo dels desequilibrats que cada estiu acostumen a passar-s'ho pipa tot cremant boscos. Parlo d'una altra mena de piròmans, lingüístics en aquest cas. De personatges que es dediquen a enfrontar i dividir la societat catalana denunciant suposades persecucions del castellà i fent ús de retòriques obertament demagògiques, populistes i victimistes. Però anem a pams. La normalització lingüística del català, justa i necessària perquè la nostra llengua es trobi en peu d'igualtat amb el castellà, ha estat un tema polèmic des dels anys vuitanta, quan la Generalitat recentment restaurada va començar a posar-ne els fonaments. No ens hauria d'estranyar tant, doncs, l'enrenou que es genera al voltant d'afers com ara la immersió lingüística. Sempre hi ha estat. Sempre s'han orquestrat campanyes mediàtiques contra el model escolar en català. El que passa és que ara, amb la deriva centralista del PP, la radicalització de les posicions en l'eix nacional i la irrupció de formacions unionistes i hispanistes com Ciutadans -que compta amb 9 escons al Parlament de Catalunya-, el debat i les tensions s'han fet més visibles. La darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha encès encara més els ànims.

Del Manifiesto de los 2.300 a les sonades comparacions de Vidal-Quadras

L'any 1981, diversos intel·lectuals i professionals liberals, encapçalats pel cèlebre Federico Jiménez Losantos, van propugnar l'anomenat Manifiesto de los 2.300, un manifest que denunciava una suposada marginació de la llengua castellana a Catalunya. Tal vegada podríem parlar del primer intent seriós d'originar un moviment identitari hispanista al nostre país, el qual, però va fracassar estrepitosament: el gruix de la immigració espanyola a Catalunya no va fer seguidisme d'aquesta proposta. Ara bé, aquesta només va ser la primera generació d'agitadors lingüístics; en vindrien més, les quals serien especialment actives als anys noranta. Aleshores, la dreta mediàtica espanyola (sobretot el diari ABC), aprofitant el pacte de Convergència i Unió amb el PSOE, va esperonar el sorgiment de grupuscles rotundament contraris a la immersió lingüística, com ara la CADECA, integrada per famílies del Tarragonès. Especialment agressiu va ser el líder del PP català, Alejo Vidal-Quadras, que l'any 1995 va arribar a comparar l'escola en català amb l'apartheid sud-africà: «Bajo el régimen de apartheid la población de color de la Unión Sudafricana recibía la enseñanza únicamente en su lengua indígena y algo en afrikaans, pero no se le permitía el aprendizaje del inglés». 

Ja veieu, doncs, que comparacions com les que fa el diputat d'UPyD Toni Cantó no són res nou. La cosa ve de lluny. Però l'any 1996 el PP va guanyar les eleccions, un pacte amb Jordi Pujol fou necessari per governar i aleshores la guerra lingüística es va veure interrompuda. Si més no, momentàniament. És l'època en què Aznar parlava català en la intimitat:

Ni Mossèn Cinto Verdaguer. Però la pax lingüística no seria eterna. Duraria només uns set anys, fins el sorgiment del Tripartit PSC-ERC-ICV, l'any 2003. En aquell moment, davant la irrupció d'un govern catalanista i -compte!- d'esquerres, les hostilitats van tornar.

El fenomen de Ciutadans i la guerra judicial contra el català

La nova generació de piròmans lingüístics, malauradament, sí que va reeixir. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació impulsada per intel·lectuals com Fernando Savater i Arcadi Espada, va prendre el relleu del guerrillerisme lingüístic i, en part, va arrabassar-li al PP el protagonisme en aquest àmbit estricte. El partit, "liberal-progressista" en l'eix social segons els seus membres, volia traslladar al Parlament la decepció del tradicional votant del Cinturó Roig amb la deriva "massa catalanista" del PSC. I de mica en mica, han anat creixent en suport electoral: dels 3 escons que van obtenir l'any 2006 han passat als 9 de les passades eleccions del 25-N. En part és lògic: en uns comicis on l'eix nacional era al centre del debat, la polarització de l'electorat i la radicalització del vot, juntament amb un increment de la participació, va afavorir un fort creixement del partit espanyolista. El seu programa és ben clar: "bilingüisme" a les escoles i lluita contra el separatisme. El lema Mejor Unidos n'és un bon exemple. Així doncs, fent gala d'un nacionalisme espanyol clamorós disfressat d'unionisme democràtic i progressista, i gràcies també a la popularitat del cap de llista Albert Rivera, el qual -tot s'ha de dir- fa ús d'una oratòria brillant, Ciutadans ha triomfat com a principal agent en la lluita contra la immersió lingüística i, per extensió, contra tota reivindicació del catalanisme. La seva estratègia es basa en la crispació, el victimisme, la demagògia, el populisme i l'ús de la corrupció de certs partits polítics per esquitxar tot el sobiranisme. És el nou lerrouxisme. Ho hem pogut  constatar darrerament al Parlament, on hi ha hagut discussions molt pujades de to entre els diputats del partit espanyolista i els de la Candidatura d'Unitat Popular. Ciutadans compta amb la cobertura mediàtica del diari El Mundo i amb el suport d'un seguit de grupuscles espanyolistes, entre els quals destaca Convivencia Cívica Catalana, pilotada pel professor universitari Francisco Caja.

Paral·lelament a l'activitat parlamentària i social d'aquestes formacions, el poder judicial espanyol ha iniciat un seguit d'ofensives destinades a dinamitar el model d'escola en català. La més contundent va ser la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, l'any 2010, que implicava una reinterpretació del concepte de llengua pròpia i del concepte d'oficialitat: s'imposava una impossible igualtat de les dues llengües constitucionalment oficials als territoris de parla catalana i negava el caràcter preferent del català en les administracions i en els mitjans de comunicació. A la pràctica, el deure estatutari de conèixer el català quedava completament desvirtuat. Els drets lingüístics dels catalanoparlants queden trepitjats i s'obre la porta a la destrucció del sistema d'immersió lingüística. Les sentències judicials, per tant, són una de les eines més útils de l'Estat espanyol en la seva croada per la uniformitat lingüística de l'Estat i, molt especialment, contra la plena normalització de la llengua catalana.

"Hay que españolizar a los alumnos catalanes"

Juntament amb Albert Rivera, un dels majors piròmans, de fet un dels més incendiaris, és el ministre d'Educació de l'executiu espanyol, José Ignacio Wert. Amb el seu esborrany sobre la llei orgànica de millora de  la qualitat educativa (LOMCE) pretén españolizar a los alumnos catalanes, com va afirmar ell mateix al Congrés dels Diputats. Aquest disseny escolar implica que l'Executiu central passi a fixar el 65% dels continguts en comunitats amb llengua pròpia i que s'ofereixi l'escolarització en castellà. Amb l'objectiu de blindar el castellà a Catalunya, s'estableix que a la revàlida de sisè de primària els alumnes s'examinaran de la competencia en comunicación de la lengua materna. Una declaració de guerra en tota regla al model d'immersió lingüística, que va posar en peu de guerra la major part de la comunitat educativa catalana.

Ja hem vist clarament quins són els principals piròmans lingüístics i de quins mecanismes disposen. L'Estat espanyol sempre els facilitarà les coses, a ells i a tot aquell qui vulgui posar obstacles al procés de normalització lingüística de la llengua catalana, per al qual la immersió lingüística és una eina indispensable. No és gaire difícil deixar en evidència aquesta mena de personatges. Un exemple d'això: parlen dels drets lingüístics dels castellanoparlants, però obvien els dels catalanoparlants, els quals molt sovint són vulnerats constantment. Al cap i a la fi, tots els catalanoparlants són bilingües i saben parlar castellà, però no tots els castellanoparlants saben parlar català o fins i tot entendre'l. No hi ha una igualtat real i, per tant, aquest discurs no és vàlid. Un altre exemple és al·ludir als drets individuals, en aquest cas dels alumnes castellanoparlants que volen ser educats en la seva llengua. Jo em pregunto què passa, doncs, amb el dret individual de cada un dels alumnes catalanoparlants, que també volen ser educats en la seva llengua -al cap i a la fi, la pròpia, amb majúscules, del país. O, anant més lluny, què passa amb els drets individuals dels alumnes marroquins, pakistanesos o xinesos. Compten menys que els dels alumnes castellanoparlants? Per què un alumne qualsevol podria rebre classes en castellà i en canvi un alumne marroquí, un alumne pakistanès i un alumne xinès no tindrien dret a rebre les classes en àrab o amazigh, urdú i xinès? Podem deduir com de ridículs resulten els arguments dels paladins d'aquesta trampa anomenada bilingüisme i que implica, a la pràctica, la residualització de la llengua catalana.

També hem vist, però, que molt sovint és el mateix Estat el qui inicia els atacs a la llengua. Què podem fer, doncs? Jo només hi veig una sortida clara: la independència. El futur que ens espera en aquesta presó de pobles és la folklorització i posterior desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura, seguint el mateix camí que el bable i l'aragonès. No estem parlant de cap possibilitat remota i llunyana: això ja està passant al País Valencià, i comença a tenir lloc a les Illes Balears. Mentrestant, només ens queda la desobediència civil, que compta amb un ampli suport de la societat catalana. I, sobretot, seguir mobilitzant-nos amb entusiasme i persistir en la denúncia, sense pèls a la llengua, dels qui parlen de drets i de democràcia, però que paradoxalment volen imposar un model lingüístic defensat per una minoria de la població a una majoria catalana partidària de la immersió lingüística, i que -no ho oblidem pas!- compta amb un bon gruix de castellanoparlants. Per concloure, res millor que assaborir un dels millors discursos que s'han fet mai al Parlament de Catalunya en defensa de la nostra llengua:

Els felicito perquè, durant vints anys de guerra mediàtica, política i judical contra la nostra llengua, contra el català de tots, contra la immersió lingüística, han aconseguit que 12 famílies de 50.000 no vulguin estudiar en català. Els felicito de tot cor.