Adéu, Europa?

La Unió Europea se'n va en orris. Els fonaments sobre els quals es va començar a construir aquest gran projecte destinat a evitar desastres com les guerres mundials trontollen. I molts dels qui fa temps crèiem en la idea d'una Europa unificada, confederal i forta davant dels Estats Units ens veiem obligats a reconsiderar les nostres posicions i a plantejar-nos si realment hem de rescatar el continent del seu desastre definitiu o bé deixar que es consumeixi entre les flames dels seus propis pecats, avivades per la crisi econòmica.

L'euroescepticisme cada dia va a més

La temptació de deixar que el castell de cartes caigui pel seu propi pes és bastant atractiva. Motius no en falten. Darrerament hem observat com la Unió Europea, en mans de la senyora Merkel i de la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional), ha esclavitzat per complet els països mediterranis mitjançant el deute i els memoràndums, destruint els seus estats del benestar i posant les seves classes populars contra les cordes. És el resultat de l'anomenada "Europa de les dues velocitats": el nord protestant, eficient i exemplar, contra el sud catòlic, corrupte i vividor. La resposta a aquesta contradicció dialèctica pren diversos matisos segons cada país. A Grècia el descontentament el canalitzen els neonazis d'Alba Daurada i les seves bretolades. A Itàlia són el bufó Beppe Grillo i el seu populista Moviment Cinc Estrelles els que s'erigeixen en salvapàtries davant del monstre de la Unió Europea. També al nord sorgeixen les veus discrepants amb el fet de pagar-los la festa als "ganduls del sud", i això es reflecteix en el creixement que l'extrema dreta està experimentant als països nòrdics. En general, la tònica és similar a la major part dels països: nacionalisme exacerbat alimentat per les més baixes passions de la població que desemboca en un ferotge euroescepticisme. A això cal sumar-li la xenofòbia, recurs comú en temps de crisi. En aquesta ocasió, sobretot islamofòbia: el nouvingut musulmà és el cap de turc i ha de pagar els plats trencats d'una situació que no ha generat ell. El més curiós és que, paradoxalment, els diferents partits euroescèptics i d'extrema dreta estan començant a estrènyer llaços entre ells per tal de reforçar la seva ofensiva contra Brussel·les: Marine Le Pen, del Front Nacional francès, i Geert Wilders, de l'holandès Partit de la Llibertat, segellaven fa poc una aliança de cara a les properes europees. Ambdues formacions, per cert, tenen serioses possibilitats de prendre el poder en les seves respectives nacions 

Marine Le Pen i Geert Wilders

El panorama, com podeu veure, és dantesc. Però tenint en compte el perill que la fi de la Unió Europea pugui donar lloc a un continent totalment fragmentat, amb governs en mans de feixistes i piròmans polítics, el més sensat seria posar sobre la taula un projecte diferent a l'actual, que trenqui amb l'statu quo i alhora cerqui la solidaritat entre els pobles. Un projecte que doni prioritat a les persones per sobre dels mercats. Un projecte que respecti la sobirania dels països i que, alhora, sàpiga teixir ponts entre ells que no passin pels interessos econòmics de sempre. Un projecte que defensi el dret d'autodeterminació de les nacions i que tingui com a valors fonamentals el respecte a la pluralitat lingüística i cultural i la defensa dels drets socials. En definitiva, un projecte pel qual valgui la pena apostar. I aquest projecte, evidentment, passa pel socialisme. Reconstruir Europa des d'una perspectiva de classe no serà pas tasca fàcil, però pitjor és veure com es converteix en un bastió del populisme, l'odi i les desigualtats.

Cartell del Partit Comunista de Grècia

La importància de guanyar la batalla propagandística

Darrerament hem pogut comprovar un augment del nombre d'eslògans i cartells de l'extrema dreta als murs i parets de les nostres viles i ciutats. Amb la crisi econòmica i l'increment de l'independentisme al Principat de Catalunya, els diversos grupuscles que conformen l'espectre ultradretà de l'Estat espanyol han trobat les circumstàncies perfectes per dur a terme un creixement gradual de la seva presència als carrers i intentar assolir un arrelament entre certs sectors de las classes populars, especialment el precariat, que no han aconseguit mai; no oblidem que la força del PP, el qual ha servit d'aixopluc electoral per a nostàlgics del franquisme i xenòfobs, ha impedit la consolidació d'una opció a la dreta de la dreta que comptés amb cert suport social i arribés a obtenir quotes de poder. Això, però, no ens ha d'impedir de romandre alerta, perquè observant el que està passant a França amb el Front Nacional de la Marine Le Pen i a Grècia amb Alba Daurada, arribem a la conclusió que l'Estat espanyol reuneix tots els números per ésser el següent indret d'Europa que es vegi amenaçat per les urpes del feixisme i del racisme. Cal evitar que la serp acabi de sortir de l'ou, i una de les primeres passes per aconseguir-ho, a banda de quelcom fonamental com és la conscienciació de les classes oprimides, és precisament contrarestar aquest increment propagandístic ultra que comentàvem al principi. De feina, en tenim molta:

Nuclis ultranacionalistes, La España en Marcha, els neonazis del Casal Tramuntana... Però molt sovint no només es queden en això, sinó que també ataquen pintades i murals antifeixistes i independentistes. És el cas d'un mural que l'Assemblea Nacional Catalana havia realitzat a Premià de Mar, i que fou malmès amb pintura. Les sigles de la Falange Española i la creu cèltica que hi varen pintar al damunt fan evident la motivació feixista i anticatalanista de l'atac:

Així doncs, cal mobilitzar-se i començar a fer front a aquests intents, per part de la ultradreta, d'apropiar-se de l'espai públic i assolir als murs la visibilitat que no tenen a cap altre lloc. La batalla propagandística és essencial, doncs, i l'hem de guanyar sí o sí. En aquest sentit, cal aplaudir la bona feina que estan portant a terme diverses organitzacions antifeixistes, grups anarquistes i les sectorials de l'Esquerra Independentista (especialment Arran i el SEPC), tasca que es pot veure fàcilment a la Universitat Autònoma de Barcelona:

Hem de seguir aprofundint-hi i no deixar-los ni un centímetre de paret. Recordem que l'agitació i la propaganda condueixen a la consciència, la consciència mena vers l'organització i la formació, i l'organització i la formació porten a l'acció.

12-O antifeixista: crònica, impressions i valoració

Ahir, 12-O, el franquista "Día de la Raza", el dia en què es commemora un genocidi que va esborrar pobles sencers del continent americà, els i les antifeixistes ens vàrem mobilitzar. Vàrem sortir als carrers de Barcelona per denunciar el racisme, la xenofòbia i l'ultranacionalisme espanyol més excloent que desprèn aquesta jornada. Per altra banda, també volíem anunciar als feixistes que ahir es manifestaven a Montjuïc i a la plaça Urquinaona que aquí no han estat, no són ni seran mai ben rebuts. 

La jornada antifeixista va iniciar-se de bon matí a la plaça de Sants, on uns quants centenars de persones ens vàrem trobar per iniciar posteriorment la marxa cap a plaça Universitat. La intenció inicial era esperar els neonazis, però finalment la conselleria d'Interior va prohibir-los que iniciessin la marxa cap a Montjuïc al cor del barri de Sants. De tota manera, tot estava llest per mostrar-los el nostre rebuig de cara a una hipotètica trobada amb ells:

 

Entre els manifestants, massiva presència d'anarquistes i de militants i simpatitzants de l'Esquerra Independentista. També cares conegudes, com ara en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament. Cap a mig matí vàrem fer un petit recorregut pel barri i, posteriorment, vàrem iniciar la marxa cap al centre de la ciutat, sempre ben acompanyats pels dispositius de la Brigada Mòbil dels Mossos. Durant el camí vàrem coincidir amb alguns dels manifestants que es dirigien a plaça Catalunya a celebrar la Hispanitat. Més enllà d'intercanvis de retrets i insults, la cosa no va anar a més.

Un cop tots reunits a plaça Universitat, però, sí que vàrem poder palpar una tensió evident . Envoltats de desenes d'antidisturbis i de gent que, tot onejant banderes espanyoles, es disposava a assistir a l'acte unionista, els crits i les amenaces eren força freqüents. L'ambient a la plaça, però, era prou pacífic: moltes pancartes, cançons reivindicatives -La Internacional no hi podia pas faltar- i alguna persona que, tot aprofitant la protecció que li oferia la nostra presència, feia propaganda independentista:

A dos quarts d'una vaig decidir de fer una ràpida incursió, juntament amb una companya i un company, a plaça Catalunya. Amb el DNI a la mà per si algun dels nombrosos mossos que hi havia desplegats al llarg de la Ronda Universitat ens considerava elements perillosos i ens volia identificar, vam avançar cap a la concentració dels unionistes. A mesura que ens hi apropàvem, l'ambient s'anava enrarint: moltíssimes banderes rojigualdas i algunes senyeres, globus taronges de Ciutadans amb el cor de la campanya "#MejorUnidos" i l'himne d'Espanya sonant de manera eixordidora. Moltíssima gent gran i també unes quantes famílies, la manera de vestir de les quals indicava la seva més que probable condició de benestants. Votants habituals del PP de Pedralbes? Podria ser. També s'hi podien observar pancartes del Casal Tramuntana, banderes franquistes i individus amb emblemes de Plataforma per Catalunya. Abans de marxar, vaig quedar-me una estona mirant la plaça i vaig arribar a la conclusió que no es tractava en cap cas d'un fracàs, però que a la manifestació del 15-M de l'any 2011 hi havia molta més gent. 15.000 persones? 30.000? 105.000? No ho sé del cert, però a mesura que el procés sobiranista avanci, l'unionisme, com a reacció natural, també s'anirà fent més fort i anirà aplegant més suports. És quelcom que hem de tenir ben clar. 

A les set de la tarda es va celebrar l'acte unitari contra el feixisme i el racisme, que de bon començament havia de tenir lloc a la plaça Sant Jaume però que, finalment, es va traslladar a la plaça de la Mercè, a tocar del passeig marítim. La veritat és que hi esperava més gent, ja que Unitat contra el Feixisme i el Racisme havia dut a terme una intensa promoció de la concentració als diferents barris de Barcelona i l'´àrea metropolitana, així com entre els moviments socials.

En un ambient més aviat festiu, es varen fer diversos parlaments contra la Hispanitat i a favor dels drets nacionals del poble català, dels 300 subsaharians del Poblenou, del immigrants... Es cantà el Bella Ciao i L'Estaca, i vaig poder gaudir d'una exhibició de dansa peruana abans de marxar. M'hauria agradat quedar-m'hi una estona més, però estava fet pols després de la intensa jornada, havent caminat amunt i avall per mig Barcelona. S'acabava un episodi més d'una eterna confrontació ideològica que aquí, al Principat de Catalunya, vivim de manera tan accentuada.

Des d'un vessant crític, crec que les diverses concentracions antifeixistes haurien d'haver comptat amb més participació. Suposo que això és fruit del conformisme i passotisme que arrosseguem durant anys, sumat a la por davant un possible enfrontament amb els feixistes i/o amb la policia. També es van trobar a faltar més activitats de conscienciació i pedagogia: no ens podem quedar en simples recitals de poesia o repartiments de pamflets, sinó que cal anar més enllà i començar a proposar accions concretes per aturar el feixisme, emmarcades dins d'un pla estratègic. Ni molt menys vull menystenir la bona feina que està duent a terme la gent d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme als barris populars; tot el contrari, només desitjo que la seva acció sigui més efectiva. Un altre tema per solucionar de manera urgent, en línia amb el que comentava en un article anterior, és l'absència d'unitat: diverses manifestacions, poca assistència en conjunt. Malgrat això, aplaudeixo el conjunt de mobilitzacions antifeixistes. Hi va haver una mínima resposta popular, quelcom que altres anys havia estat gairebé inexistent, i molts i moltes vàrem demostrar que no estem disposades a cedir l'espai públic a tots els qui ens volen destruir com a poble i sotmetre'ns a un imaginari nacional de genocidis i feixisme que no acceptarem mai com a nostre. Alguns es van decantar per fer migdiades catalanes al seu confortable llit; d'altres vam optar per ser al peu del canó, tot i l'amenaça neonazi que planava sobre la ciutat. I així seguim i seguirem, i no només el 12-O:  l'antifeixisme és una tasca diària que requereix fermesa, perseverança i coratge.

Violència de gènere i oportunisme racista

El terrorisme masclista segueix colpejant les dones dels Països Catalans. Aquesta vegada, la tragèdia ha tingut lloc a Tàrrega: l'Alba Martí, una noia que només tenia catorze anys, ha mort assassinada per la seva parella, de divuit anys. Malauradament no es tracta de cap novetat, ja que gairebé sempre hem patit la xacra de la violència de gènere. Quelcom que ens hauria de motivar una profunda reflexió sobre el model patriarcal vigent, que indueix a aquest tipus de conductes criminals, i que hauria d'impulsar mesures contundents per evitar que aquests actes es repeteixin; unes mesures, però, que haurien d'anar més enllà del simple control policial i s'haurien de focalitzar en el sistema educatiu, que encara avui fomenta la desigualtat.

Però a banda d'aquesta trista notícia, el que més m'ha sobtat del cas és que moltes persones han parat més atenció a la nacionalitat de l'agressor que a l'acte masclista en si. Així doncs, a les xarxes socials he vist força comentaris relacionant el masclisme amb els immigrants llatinoamericans, com si no hi haguessin hagut mai catalans autors de violència de gènere, i dient barbaritats com ara que calia expulsar tots els dominicans de Catalunya. Com si tota la gent arribada a la nostra terra des d'aquella nació del Carib estigués predisposada de manera natural a perpetrar aquest tipus d'actes o hagués de pagar pel que ha fet un dels seus compatriotes.

Entenc, sobretot en l'entorn més proper de la família i les amistats de la víctima, que aquest assassinat pugui despertar momentàniament les més baixes passions i doni lloc a comentaris que podríem qualificar de racistes i xenòfobs. Si us he de ser sincer, jo mateix no sé què diria o com actuaria davant d'una situació tan trista i desagradable com aquesta. Però hi ha molta gent que aprofita vilment fets com el que acabem de relatar per justificar el seu discurs excloent i estendre'l entre els sectors més vulnerables de la població. I hem de saber distingir bé aquests voltors de l'odi i la confrontació de la resta de gent que, de manera totalment lògica i legítima, protesta davant d'una vergonya que ja fa massa temps que aguantem.

Un assassí masclista és un assassí masclista, es digui Jofre, José, Ahmed o Wilson Andrés. És quelcom que hem de tenir sempre molt clar. I de la mateixa manera que aquests crims s'han de denunciar sense cap mena de mirament, els cometin autòctons o immigrants, tampoc no s'ha de caure en la demagògia de titllar tots els nouvinguts de masclistes. El problema central s'anomena patriarcat, i dones de la immensa majoria de pobles, cultures i religions del món en són víctimes. És en el combat d'aquesta forma de dominació on hem de centrar totes les nostres forces, deixant de banda lectures malintencionades que ens puguin menar per camins ideològicament perillosos.

Classes populars i mobilització

En un país amb una taxa d'atur criminal, especialment alta entre el jovent i els immigrants; amb un seguit de retallades i privatitzacions massives als serveis públics aplicades pel govern autonòmic de CiU; un creixement força preocupant del populisme i del feixisme, el racisme i la xenofòbia als barris populars; i una ofensiva espanyolista sense precedents des de l'inici de la "democràcia" dirigida pel govern central del PP amb la intenció de dur a terme un genocidi lingüístic i cultural als Països Catalans, la mobilització de les classes populars catalanes hauria de ser una constant. La pressió als carrers en defensa dels drets socials i de la llengua i cultura catalana hauria de formar part del nostre paisatge urbà quotidià; les vagues, manifestacions i concentracions de signe social i/o nacional haurien de ser presents arreu del territori gairebé cada dia. La realitat, però, no s'acaba de correspondre del tot amb aquesta imatge ideal projectada al text.

Certament, de mobilització n'hi ha. I no només al Principat; a la resta de la nació hem observat demostracions prou notables de força de la societat civil davant les agressions a la llengua i a la res pública. L'exemple més recent d'això el tenim a les Illes Balears: el passat diumenge, prop de cent mil persones van fer dels cèntrics carrers de Palma una immensa marea verda en defensa d'una educació pública, de qualitat i en català, davant del polèmic TIL o Decret del Trilingüisme, una barroera maniobra del Partit Popular per acabar amb la immersió lingüística. Com afirmava a la xarxa social Twitter l'activista mallorquina Aina Díaz, de l'òrbita del moviment 15-M:

Los ataques que desde el españolismo pepero en Gobierno y Poder Judicial se efectúan contra el catalán son propios d un genocidio cultural
— Aina Díaz ★ (@AinaDiazV) October 2, 2013

Malgrat això, encara hi ha una part molt important de les classes populars dels Països Catalans que viuen completament alienades i prefereixen restar al marge de qualsevol reivindicació que defensi els seus interessos de classe. Aquesta alienació es manifesta de mil i una maneres, i la podem observar fàcilment en el nostre dia a dia: des de la tertúlia al bar de la cantonada, on uns jubilats, els quals després d'haver pencat durament tota la seva vida cobren una ridícula pensió que no els permet de viure la seva vellesa de manera digna, critiquen que els marroquins col·lapsen els ambulatoris i afirmen que cal fer-los fora de l'Estat espanyol; aquells joves que, rondant la vintena d'anys i sense estudis ni treball, comenten asseguts al banc del parc que els nouvinguts els prenen la feina i que són els veritables culpables de la crisi; la mestressa de casa que, suportant la càrrega d'un marit masclista que paga amb ella les contínues rebaixes de sou de què és víctima per part del cap de la fàbrica on treballa, es passa el dia consumint teleescombraria i preocupant-se més de la vida sentimental dels membres de la família reial que de la seva situació com a dona oprimida i de classe treballadora; la colla de gent, una majoria de la qual segurament d'extracció humil, que van acudir a fer costat a Lionel Messi, imputat per frau fiscal, a l'entrada dels jutjats on ell i el seu pare havien de declarar;  l'obrer català que considera que el jornaler andalús li roba mentre aplaudeix Convergència, el partit que està destruint i lliurant a criteris de mercat la res pública catalana; o, per contra, l'obrer català però d'origen andalús que considera la Generalitat i la immersió lingüística els culpables de la seva situació precària mentre vota el PP, aliat dels nacionalistes catalans en l'eix econòmic. 

Així doncs, cal moltíssima conscienciació i treball des de la base i a peu de carrer per incorporar tots aquests sectors de les classes populars que estan caient dins les xarxes de discursos xovinistes, populistes i xenòfobs al contrapoder que, des del plantejament tàctic de la Unitat Popular, hem d'aspirar a construir per assolir l'hegemonia cultural necessària que permetrà a la majoria del poble treballador català conquerir el poder. Com resa la famosa frase de tarannà idealista, però igualment encertada: Si lluites pots perdre; si no lluites, ja has perdut. És tasca de tots i totes les conscienciades insistir en això i dotar la massa adotzenada d'eines que els permetin constatar la seva condició d'alienades i unir-se al bloc històric conformat per les classes oprimides d'aquest país.

La marea verda contra el TIL va inundar els carrers de Palma

Els perills de l'antipolítica

Ahir, a la classe d'estructura política, vàrem citar els mites més comuns i les crítiques més tòpiques que circulen sobre els nostres representants a les institucions. Es varen dir moltes frases, entre les quals:

• No penso anar a votar, no serveix per a res
• Els partits polítics són tots iguals
• No ens representen
• Tots són uns corruptes, uns lladres i uns mafiosos
• Els polítics cobren massa
• Estaríem millor sense política
• Encara que ens mobilitzem, els polítics no faran res
• Per què volem polítics, si acabarà decidint la Merkel?

Estic segur que haureu sentit aquestes afirmacions, i d'altres de similars, més d'una vegada. De fet, només cal sortir una mica al carrer i parar l'oïda al metro, al mercat, a la parada del bus... El menyspreu i la criminalització dels polítics i de l'activitat política a l'Estat espanyol és una realitat. La gent està molt cremada i això es reflecteix en l'augment de l'abstenció, dels vots en blanc i del suport a formacions marcadament antipolítiques, entre les quals destaca Escons en blanc, que a les passades eleccions al Parlament de Catalunya va obtenir 27.874 vots, esdevenint una de les principals forces extraparlamentàries del mapa polític català. Ara bé, què entenem per antipolítica? De vegades és difícil definir aquest concepte i establir-ne unes fronteres nítides que en fixin el significat, si bé és cert que hi ha un seguit de partits que podrien ésser adjectivats amb aquest mot. Quan s'utilitzen sovint expressions com ara "classe política", "casta política", "partitocràcia"... cal anar alerta. La qual cosa no vol dir que si s'empra ocasionalment algun d'aquests conceptes estiguem participant de l'antipolítica. Al cap i a la fi, és cert que a l'Estat espanyol fa anys que patim la lacra del bipartidisme entre el PP i el PSOE, com també és cert que, en uns moments tan difícils com els que estem vivint, sembla que certs polítics i certes polítiques visquin dins la seva pròpia bombolla, allunyats dels problemes de la realitat. La preocupació ha d'arribar quan tot això serveix per assenyalar el conjunt i per atacar-lo sense miraments, utilitzant la demagògia, el populisme i, també freqüentment, el nacionalisme més exacerbat. Tots sabem, fent un cop d'ull ràpid als principals successos històrics que van sacsejar el segle XX, que aquest és un còctel molt perillós, perquè pot engendrar monstres. L'exemple més clar el tenim en grups d'ultradreta i euroescèptics, que darrerament estan experimentant un creixement electoral destacat al continent europeu -aviat dedicarem un article per parlar a bastament i en profunditat sobre aquest fenomen-. A Espanya destaquen partits com ara Democracia Nacional -el qual participa a la plataforma España en Marcha, que va organitzar l'atac a la delegació de la Generalitat a Madrid-, als habituals eslògans contra la immigració de la qual se sumen reiterades amenaces a la "casta política":

Font: http://resistenciaespanyola.blogspot.com.es/

Podríem parlar de molts altres partits similars: Vía Democrática, el Movimiento Social Republicano, España 2000, Alianza Nacional -el partit que acull dins les seves files l'assassí del jove antifeixista valencià Guillem Agulló- o la nostrada Plataforma per Catalunya, que va aconseguir 67 regidors al Principat a les passades eleccions municipals i que va reunir 60.142 vots el passat 25-N, essent la primera força extraparlamentària catalana:

Font: http://pxcsabadell.blogspot.com.es/

A nivell europeu, podríem citar el Vlaams Belang (Flandes), la Lega Nord (Itàlia), el Front National (Estat francès)... Però no totes les formacions antipolítiques són obertament xenòfobes i se situen dins l'espectre tradicional de l'extrema dreta. A Itàlia en tenim l'exemple amb el Movimento 5 Stelle, dirigit pel controvertit còmic Beppe Grillo:

A les eleccions generals del passat mes de febrer, el M5S va resultar ésser la sorpresa electoral, assolint 109 escons a la Càmera i 54 al Senat. Aquesta formació, que s'ha inspirat en algunes propostes del moviment 15-M espanyol,  ha recollit bona part del malestar de la ciutadania italiana amb la crisi econòmica, la corrupció i la intervenció de la Troika. El seu ideari és un poti-poti on podem trobar des d'aspectes com la defensa del decreixement fins a postulats xenòfobs. Tenint en compte això, és difícil classificar-los en l'eix tradicional esquerra-dreta. Hom diu que no són ni d'esquerres ni de dretes, però, com deia Joan Fuster, els qui acostumen a emmarcar-se dins d'aquesta indefinició acostumen a ser propers a l'extrema dreta. Jo parlaria, senzillament, de populisme amb altes dosis de desideologització. Populisme que gira al voltant de la figura de Grillo, el qual, i paradoxalment, controla el M5S de manera autoritària alhora que fa crides a la regeneració democràtica d'Itàlia.

Davant d'aquest nou panorama polític que dóna protagonisme a tot tipus de partits antipolítics i de pallassos mediàtics, la solució passa per educar políticament la població i insistir en la seva implicació en els afers que afecten la societat a què pertanyem. Només des d'una perspectiva crítica però racional, fugint de l'apel·lació als sentiments que tant agrada a la massa, podrem fer front a aquesta amenaça. I, més concretament, cal conscienciar el poble al voltant de les problemàtiques que comporta el capitalisme i fomentar la seva adscripció a alternatives que cerquin la construcció d'un nou ordre social, polític i econòmic; ideologies, propostes i praxis com ara el postcapitalisme, el socialisme, el municipalisme llibertari o l'assemblearisme van en la bona direcció. Perquè, davant el descrèdit del sistema actual, la nova extrema dreta i el populisme no són alternatives viables cap a una revolució, sinó opcions reaccionàries encaminades a reproduir els règims autoritaris i feixistes que van enfosquir Europa a mitjans del segle passat.

Deia Joan Fuster, molt encertadament, que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I malgrat que ell parlava en clau nacional dels Països Catalans respecte al govern central espanyol, la sentència és també aplicable a les classes populars en relació a la classe dominant. Davant l'antipolítica, doncs, cal més política que mai.

El mite del paradís suec

L'any 2005 va ser França. L'estiu del 2011, Anglaterra. I ara li ha arribat el seu torn a Estocolm. Fa aproximadament una setmana que estan tenint lloc un seguit de greus aldarulls als suburbis de la capital sueca. Els disturbis es van originar a Husby, un barri d'uns 12.000 habitants a l'oest de la ciutat, i van tenir com a detonant la mort a trets d'un immigrant de 69 anys a mans de la policia. Sembla ser que l'home, amb problemes psíquics, havia amenaçat els agents amb una destral, i aquests afirmaven haver actuat "en defensa pròpia". Els aldarulls s'han estès pels afores d'Estocolm (Örebro, Linköping) i a d'altres ciutats del país escandinau.

Cotxe cremant a Kista, a la perifèria de la capital. Font: abc.es

Malgrat que aquests fets ja tenien precedents al país nòrdic (fa quatre anys es van originar uns disturbis similars a la ciutat de Malmö), mai no s'havien donat amb la intensitat dels darrers dies, comparable al que va passar a Clichy-sous-Bois o a Tottenham. I el que més revelador és que, en els tres casos, ha estat la mort, relacionada amb les forces d'ordre, d'immigrants el que ha desencadenat tot el seguit de revoltes i tàctiques de guerrilla urbana als respectius suburbis. Podríem dir, doncs, que la integració i la convivència han fracassat i que la població nouvinguda se sent marginada, estigmatitzada o perseguida per les societats que l'acullen? A França i al Regne Unit ja fa temps que es perceben  greus problemes a les banlieues i als suburbs, no només amb els immigrants acabats d'arribar, sinó també amb els descendents de les onades migratòries de dècades anteriors. Però a Suècia, una de les societats més idealitzades d'Europa, paradigma de l'Estat del benestar, de la convivència i de la integració, que aquesta mena de disturbis relacionats amb la cohesió social tinguessin lloc ha estat, per a molts, una veritable sorpresa. Ara bé, ja fa teia temps que al país hi havia indicadors que apuntaven cap a un esclat social inevitable.

Sobre la immigració a Suècia

Suècia rep immigrants des del final de la Segona Guerra Mundial. En els primers anys posteriors al conflicte, es tractava sobretot de finlandesos i de refugiats polítics hongaresos i txecoslovacs. El fenomen, però, va començar a adquirir força a partir dels anys 70, amb l'arribada de llatinoamericans i d'asiàtics. Després van venir els balcànics, especialment a mesura que avançava la fragmentació de l'antiga Iugoslàvia (de fet, molts dels nouvinguts són refugiats polítics). En l'actualitat, el panorama en dades i xifres és el següent:

• L'any 2011, Suècia tenia una població de 9.482.885 habitants. Segons un estudi d'Statistics Sweden, del total de la població un 15% d'habitants havien nascut fora del país escandinau, un 5% havien nascut a Suècia essent fills de pares nascuts a l'estranger, i un 7 % hi havien nascut essent fills d'un progenitor nascut fora.

• El mateix any 2011, les comunitats d'immigrants més grans de Suècia -després dels finlandesos, i sense comptar tampoc alemanys, danesos i noruecs- eren:

1. Iraquians (125.499)
2. Serbis i montenegrins (170.050)
3. Iranians (63.828)
4. Bosnians (56.290)
5. Polonesos (49.518)
6. Turcs (43.909)
7. Somalís (40.165)
8. Tailandesos (33.613)
9. Xilens (28.385)
10. Xinesos (25.657)

A més a més de les nacionalitats citades anteriorment, també hi ha comunitats destacables de sirians, libanesos, romanesos, afganesos... La varietat nacional, ètnica i religiosa de la immigració és, doncs, monumental. Havent-se incrementat aquesta durant els darrers anys, i concentrada sobretot a Estocolm, Malmö i rodalia dels principals centres urbans, la immigració s'ha fet més visible i l'impacte en el si de la societat sueca és cada cop major. Molts joves, fills de famílies immigrants desestructurades i precàries, han estat víctimes de les bandes violentes als suburbis. Els problemes amb la policia, la qual sovint discrimina la població nouvinguda, són freqüents. I el fet que bona part dels immigrants professin la fe musulmana ha fet que el xoc cultural sigui encara més fort. Als barris amb forta presència d'aquesta immigració islàmica, per exemple, s'hi han  originat diverses polèmiques de caire religiós: classes de piscina separades per a homes i per a dones, instal·lació de mesquites en contra de la voluntat d'altres veïns, ús del niqab i del burqa... Tot plegat, un còctel les conseqüències del qual eren més que previsibles.

 

Botiga musulmana en un centre comercial de Malmö. Font: presseurop.es

Demòcrates Suecs: l'auge de la ultradreta

Demòcrates Suecs (Sverigedemokraterna) és un partit nacionalista, populista i xenòfob fundat l'any 1988. Dirigit pel jove Jimmie Åkesson, a les eleccions generals de l'any 2010 va obtenir un 5,7% dels vots i 20 escons al Riksdag o Parlament de Suècia. La formació es va fer cèlebre arreu d'Europa arrel d'un anunci electoral que va generar una gran polèmica:

El discurs, com podeu veure, apunta cap a la denúncia que, suposadament, la població immigrant -sobretot la de religió musulmana- es beneficia d'una manera privilegiada de l'Estat del benestar suec, mentre que els autòctons no tenen les mateixes facilitats per accedir-hi. El cert és que darrerament el govern liberal-conservador ha reduït la res pública, i els qui més ho han patit, com sempre, han estat les classes populars, una part important de les quals es troba integrada per immigrants. Respecte a això, l'extrema dreta demostra una gran habilitat amb el seu discurs: alhora que agita les més baixes passions de la població en contra dels immigrants, culpabilitza aquests de les consegüents retallades que pateix l'Estat del benestar. Unes retallades que vénen dictades pels interessos d'una determinada oligarquia plutocràtica, per a la qual la crisi -una crisi fabricada, no ho oblidem- és una oportunitat per enriquir-se encara més. Paral·lelament a aquest auge electoral del partit ultradretà, s'ha produït un increment de l'activitat de grups neonazis, els quals han aprofitat els disturbis de la darrera setmana per dur a terme les seves accions criminals. La presència d'aquests ultradretans a la vida pública contribueix a violentar la convivència i a dinamitar el procés d'integració dels nouvinguts, que perceben que la societat d'acollida els és hostil i els rebutja de manera sistemàtica.

El fenomen, però, no és només propi de Suècia. En parlarem amb profunditat en una altra ocasió, però està succeint el mateix arreu d'Europa: Finlàndia, Dinamarca, Suïssa, el nord d'Itàlia... A Noruega, la xenofòbia fins i tot va anar més enllà de l'àmbit polític i va arribar a tenir conseqüències tràgiques: l'ultradretà Anders Breivik va acabar amb la vida de 77 persones en dos atemptats consecutius dirigits contra el districte governamental d'Oslo i les joventuts del Partit Laborista Noruec, d'ideologia socialdemòcrata. A Catalunya també, tot i que només s'ha traduït en l'àmbit municipal, amb les desenes de regidors que Plataforma per Catalunya va assolir l'any 2011. 

L'assassí Anders Breivik. Font: telegraph.co.uk

Un mite

El paradís suec, doncs, no era res més que un mite. La societat d'aquest pròsper país escandinau, que ara està atraient tants joves catalans i espanyols per les bones perspectives laborals i de qualitat de vida que ofereix, no es lliura pas dels problemes que afecten les societats d'altres països europeus. Ens trobem davant del fracàs d'unes polítiques d'integració exemplars i modèliques? O és més aviat la fallida generalitzada de l'Estat del benestar? El que queda clar és que el que està passant a Suècia forma part d'un greu fenomen estès arreu d'Europa, el qual haurem de seguir amb molta atenció durant els propers anys. En tot cas, l'impacte de la crisi econòmica i les polítiques neoliberals empitjoren una situació que pot acabar esdevenint perillosa per a la cohesió social arreu del Vell Continent.