El mite del paradís suec

L'any 2005 va ser França. L'estiu del 2011, Anglaterra. I ara li ha arribat el seu torn a Estocolm. Fa aproximadament una setmana que estan tenint lloc un seguit de greus aldarulls als suburbis de la capital sueca. Els disturbis es van originar a Husby, un barri d'uns 12.000 habitants a l'oest de la ciutat, i van tenir com a detonant la mort a trets d'un immigrant de 69 anys a mans de la policia. Sembla ser que l'home, amb problemes psíquics, havia amenaçat els agents amb una destral, i aquests afirmaven haver actuat "en defensa pròpia". Els aldarulls s'han estès pels afores d'Estocolm (Örebro, Linköping) i a d'altres ciutats del país escandinau.

Cotxe cremant a Kista, a la perifèria de la capital. Font: abc.es

Malgrat que aquests fets ja tenien precedents al país nòrdic (fa quatre anys es van originar uns disturbis similars a la ciutat de Malmö), mai no s'havien donat amb la intensitat dels darrers dies, comparable al que va passar a Clichy-sous-Bois o a Tottenham. I el que més revelador és que, en els tres casos, ha estat la mort, relacionada amb les forces d'ordre, d'immigrants el que ha desencadenat tot el seguit de revoltes i tàctiques de guerrilla urbana als respectius suburbis. Podríem dir, doncs, que la integració i la convivència han fracassat i que la població nouvinguda se sent marginada, estigmatitzada o perseguida per les societats que l'acullen? A França i al Regne Unit ja fa temps que es perceben  greus problemes a les banlieues i als suburbs, no només amb els immigrants acabats d'arribar, sinó també amb els descendents de les onades migratòries de dècades anteriors. Però a Suècia, una de les societats més idealitzades d'Europa, paradigma de l'Estat del benestar, de la convivència i de la integració, que aquesta mena de disturbis relacionats amb la cohesió social tinguessin lloc ha estat, per a molts, una veritable sorpresa. Ara bé, ja fa teia temps que al país hi havia indicadors que apuntaven cap a un esclat social inevitable.

Sobre la immigració a Suècia

Suècia rep immigrants des del final de la Segona Guerra Mundial. En els primers anys posteriors al conflicte, es tractava sobretot de finlandesos i de refugiats polítics hongaresos i txecoslovacs. El fenomen, però, va començar a adquirir força a partir dels anys 70, amb l'arribada de llatinoamericans i d'asiàtics. Després van venir els balcànics, especialment a mesura que avançava la fragmentació de l'antiga Iugoslàvia (de fet, molts dels nouvinguts són refugiats polítics). En l'actualitat, el panorama en dades i xifres és el següent:

• L'any 2011, Suècia tenia una població de 9.482.885 habitants. Segons un estudi d'Statistics Sweden, del total de la població un 15% d'habitants havien nascut fora del país escandinau, un 5% havien nascut a Suècia essent fills de pares nascuts a l'estranger, i un 7 % hi havien nascut essent fills d'un progenitor nascut fora.

• El mateix any 2011, les comunitats d'immigrants més grans de Suècia -després dels finlandesos, i sense comptar tampoc alemanys, danesos i noruecs- eren:

1. Iraquians (125.499)
2. Serbis i montenegrins (170.050)
3. Iranians (63.828)
4. Bosnians (56.290)
5. Polonesos (49.518)
6. Turcs (43.909)
7. Somalís (40.165)
8. Tailandesos (33.613)
9. Xilens (28.385)
10. Xinesos (25.657)

A més a més de les nacionalitats citades anteriorment, també hi ha comunitats destacables de sirians, libanesos, romanesos, afganesos... La varietat nacional, ètnica i religiosa de la immigració és, doncs, monumental. Havent-se incrementat aquesta durant els darrers anys, i concentrada sobretot a Estocolm, Malmö i rodalia dels principals centres urbans, la immigració s'ha fet més visible i l'impacte en el si de la societat sueca és cada cop major. Molts joves, fills de famílies immigrants desestructurades i precàries, han estat víctimes de les bandes violentes als suburbis. Els problemes amb la policia, la qual sovint discrimina la població nouvinguda, són freqüents. I el fet que bona part dels immigrants professin la fe musulmana ha fet que el xoc cultural sigui encara més fort. Als barris amb forta presència d'aquesta immigració islàmica, per exemple, s'hi han  originat diverses polèmiques de caire religiós: classes de piscina separades per a homes i per a dones, instal·lació de mesquites en contra de la voluntat d'altres veïns, ús del niqab i del burqa... Tot plegat, un còctel les conseqüències del qual eren més que previsibles.

 

Botiga musulmana en un centre comercial de Malmö. Font: presseurop.es

Demòcrates Suecs: l'auge de la ultradreta

Demòcrates Suecs (Sverigedemokraterna) és un partit nacionalista, populista i xenòfob fundat l'any 1988. Dirigit pel jove Jimmie Åkesson, a les eleccions generals de l'any 2010 va obtenir un 5,7% dels vots i 20 escons al Riksdag o Parlament de Suècia. La formació es va fer cèlebre arreu d'Europa arrel d'un anunci electoral que va generar una gran polèmica:

El discurs, com podeu veure, apunta cap a la denúncia que, suposadament, la població immigrant -sobretot la de religió musulmana- es beneficia d'una manera privilegiada de l'Estat del benestar suec, mentre que els autòctons no tenen les mateixes facilitats per accedir-hi. El cert és que darrerament el govern liberal-conservador ha reduït la res pública, i els qui més ho han patit, com sempre, han estat les classes populars, una part important de les quals es troba integrada per immigrants. Respecte a això, l'extrema dreta demostra una gran habilitat amb el seu discurs: alhora que agita les més baixes passions de la població en contra dels immigrants, culpabilitza aquests de les consegüents retallades que pateix l'Estat del benestar. Unes retallades que vénen dictades pels interessos d'una determinada oligarquia plutocràtica, per a la qual la crisi -una crisi fabricada, no ho oblidem- és una oportunitat per enriquir-se encara més. Paral·lelament a aquest auge electoral del partit ultradretà, s'ha produït un increment de l'activitat de grups neonazis, els quals han aprofitat els disturbis de la darrera setmana per dur a terme les seves accions criminals. La presència d'aquests ultradretans a la vida pública contribueix a violentar la convivència i a dinamitar el procés d'integració dels nouvinguts, que perceben que la societat d'acollida els és hostil i els rebutja de manera sistemàtica.

El fenomen, però, no és només propi de Suècia. En parlarem amb profunditat en una altra ocasió, però està succeint el mateix arreu d'Europa: Finlàndia, Dinamarca, Suïssa, el nord d'Itàlia... A Noruega, la xenofòbia fins i tot va anar més enllà de l'àmbit polític i va arribar a tenir conseqüències tràgiques: l'ultradretà Anders Breivik va acabar amb la vida de 77 persones en dos atemptats consecutius dirigits contra el districte governamental d'Oslo i les joventuts del Partit Laborista Noruec, d'ideologia socialdemòcrata. A Catalunya també, tot i que només s'ha traduït en l'àmbit municipal, amb les desenes de regidors que Plataforma per Catalunya va assolir l'any 2011. 

L'assassí Anders Breivik. Font: telegraph.co.uk

Un mite

El paradís suec, doncs, no era res més que un mite. La societat d'aquest pròsper país escandinau, que ara està atraient tants joves catalans i espanyols per les bones perspectives laborals i de qualitat de vida que ofereix, no es lliura pas dels problemes que afecten les societats d'altres països europeus. Ens trobem davant del fracàs d'unes polítiques d'integració exemplars i modèliques? O és més aviat la fallida generalitzada de l'Estat del benestar? El que queda clar és que el que està passant a Suècia forma part d'un greu fenomen estès arreu d'Europa, el qual haurem de seguir amb molta atenció durant els propers anys. En tot cas, l'impacte de la crisi econòmica i les polítiques neoliberals empitjoren una situació que pot acabar esdevenint perillosa per a la cohesió social arreu del Vell Continent.

Nou Barris, l'avantguarda de la fractura social a Barcelona

El 6 de gener del 2013, el diari El País va publicar un mapa de la ciutat comtal en què es podia veure la renda familiar mitjana per barris, prenent com a referència la renda mitjana de la família barcelonina:

Font: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/01/05/catalunya/1357414914_291755.html

En general, s'hi pot observar una tendència consistent en l'existència de dues Barcelones: la benestant de l'Eixample i Sarrià-Sant Gervasi, i la precària dels districtes perifèrics. Es fa evident, per tant, l'existència d'una fractura social que s'aguditza a diari i que, de retruc, fa retrocedir una classe mitjana que va prosperar durant els anys del boom econòmic i de la bombolla immobiliària.

Ara fixem-nos bé en el nostre districte. Podem veure com absolutament tots els barris que en formen part es troben per sota d'aquesta renda mitjana. És més, Nou Barris compta amb el dubtós honor d'acollir set dels deu barris més pobres de tota la ciutat. El barri que encapçala la llista també es troba a Nou Barris: es tracta de Can Peguera, barriada humil coneguda com "Les Cases Barates" i sorgida arran de la immigració dels anys vint, atreta pel creixement urbanístic de Barcelona. Si la comparem amb Pedralbes, el barri altburgès per excel·lència, constatem que una família d'aquesta zona benestant disposa de set vegades més renda. Una dada esgarrifosa.

Imatge de la barriada de Can Peguera, "Les Cases Barates"

Si seguim analitzant amb detall, veiem que la Trinitat Nova és el tercer barri més pobre de la ciutat, superada pel Baró de Viver, a Sant Andreu. Per fer-nos-en una idea, una família de Sant Gervasi-Galvany disposa de quatre vegades més renda que una d'aquesta àrea de Nou Barris. El drama queda il·lustrat a la parròquia de Sant Josep Obrer, centre que atén prop de 700 famílies al mes.

Blocs de pisos a la Trinitat Nova

I el quart barri més pobre de la ciutat és Ciutat Meridiana, coneguda com "Villadesahucio". I no és casual: és el barri amb més desnonaments de tot l'Estat espanyol. Cada setmana hi tenen lloc almenys dues execucions hipotecàries. Els primers habitants del barri, immigrants provinents sobretot del sud d'Espanya, van anar traslladant-se cap a d'altres zones, i molts pisos van quedar en mans de nouvinguts: ara mateix, Ciutat Meridiana compta amb un índex d'immigració del 40%. I aquest és el perfil mitjà del desnonant: immigrants que, entre els anys 2004 i 2008, varen pagar preus desorbitats per habitatges de 60 metres quadrats. La tragèdia està servida.

Veïns de Ciutat Meridiana protesten contra els desnonaments en un ple de l'Ajuntament de Nou Barris

Els barris de Vallbona, Roquetes, Verdum i el Turó de la Peira no s'allunyen gaire de la renda de Ciutat Meridiana. La Prosperitat, Porta i la Guineueta presenten índexs més raonables. En l'altre extrem, Vilapicina i la Torre Llobeta, el barri més ric -o menys pobre, millor dit- del districte, limítrof amb Horta-Guinardó i Sant Andreu.

Un cop vist tot això, podem arribar a la conclusió que Nou Barris és el puntal de la fractura social a Barcelona. La situació socioeconòmica de moltes famílies del districte és extramadament preocupant; només cal passejar-se pels barris esmentats per tal de comprovar-ho amb els propis ulls. La fam, la desnutrició infantil i els desnonaments ja formen part de la idiosincràsia del districte. I els tancaments de serveis d'urgències, de línies escolars de primària, de guarderies i de l'ambulatori de la Guineueta, així com els successius retards en el lliurament de les beques menjador, agreugen la tragèdia. Tot plegat, a més a més, inclou el perill de brots de xenofòbia, com ja ha passat en alguns països. En temps de crisi, una part significativa de la població sol culpabilitzar la població nouvinguda de la seva situació precària i, hàbilment teledirigida per certes formacions polítiques, canalitza la seva ràbia vers aquest col·lectiu.

Pintada en defensa del CAP de la Guineueta

Davant d'aquest panorama tan negre, però, ens resta l'esperança. Una esperança construïda essencialment pel teixit associatiu-cultural i pels moviments socials, que sempre han estat força actius al barri i que, ara més que mai, han de ser capaços de generar respostes eficaces, crear consensos i dinamitzar la mobilització popular per fer front als principals reptes i problemes a què s'enfronta Nou Barris, que són molts. En aquest sentit, cal lloar la tasca que estan duent a terme plataformes com ara Nou Barris Cabrejada, la PAH, el moviment 15-M, la Xarxa 9 Barris Acull, els casals de joves i les diverses associacions de veïns. Davant la incompetència i la passivitat de la regidora convergent Irma Rognoni, cal seguir treballant a peu de carrer i agitant consciències per revertir una situació que amenaça amb la destrucció social del nostre districte.

La mobilització massiva dels veïns i les veïnes de Nou Barris és una injecció d'esperança al futur del districte

Article publicat també a NouBarris.cc