"El periodisme es troba en crisi" és una frase que, malauradament, sentim freqüentment. No m'agraden aquest tipus d'afirmacions categòriques, però el cert és que resulta verídica si fem una ullada als mitjans de comunicació espanyols.
El panorama és desolador: l'esport s'enfoca des de la perspectiva del panem et circenses per tal d'alienar les masses, la telebrossa assoleix vergonyosos alts índexs d'audiència i la premsa escrita es troba cada vegada més monopolitzada pel sensacionalisme barat. I els mitjans rigorosos, els periodistes compromesos, la qualitat informativa? Hi són, però neden en les fredes aigües de la indiferència mediàtica. De manera aproximada, una breu descripció de la situació dels mitjans de comunicació de l'Estat espanyol seria aquesta. Una visió massa catastrofista, tal vegada? Jo preferiria titllar-la de realista. Però no oblidem que, molt sovint un bon bany de realitat esdevé l'exercici necessari per veure com són realment les coses i poder canviar-les.
Les portades de La Gaceta són una prova evident
de la decadència de la praxi periodística espanyola
És cert que existeixen iniciatives ben intencionades que dignifiquen bastant la professió periodística: mereix menció especial "Salvados": el programa televisiu de Jordi Évole, de notable èxit, ha exercit com un fenomenal altaveu de denúncia de múltiples problemàtiques que afecten les classes populars, des de l'accident del metro de València fins als desnonaments. I això tenint en compte, evidentment, que disposar d'un espai d'aquest tipus en un mass media del gran capital representa moltes limitacions a l'hora de desenvolupar la crítica social. Tanmateix, la immensa majoria de la població prefereix l'espectacle que ofereixen certes tertúlies radiofòniques, aquells platós de televisió que es converteixen en autèntics abocadors morals on donar a conèixer el més vil de la condició humana i titulars tendenciosos i malintencionats en diaris identificats amb el espectre polític de la dreta/ultradreta. Només cal observar les portades de La Razón i La Gaceta per comprovar fins a quins nivells ha caigut la praxi periodística a Espanya. Ni tan sols els mitjans considerats "progressistes" se salven: el diari El País publicava, fa poques setmanes, un editorial molt crític amb el gest que el diputat David Fernàndez va tenir amb Rodrigo Rato, traient-se la sandàlia com a mostra d'indignació. Sabent que el major accionista d'aquest mitjà és Telefònica, no és gens d'estranyar. Així doncs, no només tenim uns mitjans, en general, amarats de mediocritat, sinó venuts a l'oligarquia i als lobbies econòmics i depenents, com no, del poder polític de torn.
Belén Esteban és un dels principals rostres de la telebrossa
a l'Estat espanyol
Un cop feta la tètrica radiografia, cal preguntar-se si hi ha lloc per a l'esperança. I aquest petit raig de llum que s'obre pas entre les més negres tenebres informatives el veiem quan els periodistes de Canal 9, sempre al servei del govern autonòmic valencià i els seus foscos tripijocs, es rebel·len i s'expressen sense por, autogestionant el mitjà al marge de les brutes grapes del Partit Popular; el veiem cada vegada que un tertulià evita els arguments ad hominem i el simplisme, decantant-se per una anàlisi profunda de la realitat i una exposició civilitzada i respectuosa de les seves idees; i el veiem també en el gest dels milers de periodistes anònims que han avantposat les seves idees i la seva dignitat professional a la possibilitat de guanyar-se un bon sou, renunciant a la manipulació i a posicionar-se segons el que dicti la línia ideològica del mitjà de torn. De les futures generacions de periodistes dependrà que aquestes petites escletxes de llum solar acabin donant lloc a una més que necessària primavera dels mitjans de comunicació.
Els treballadors de Ràdio Televisió Valenciana van
demostrar que la dignitat professional en el món del
periodisme és possible
El precedent: el republicanisme radical de Lerroux
Si coneixeu mínimament la història contemporània de Catalunya, el nom d'Alejandro Lerroux us sonarà. Sí, es tracta d'aquell líder polític, conegut com l'Emperador del Paral·lel, que va esdevenir el malson de la Lliga Regionalista durant la primera dècada del segle XX. Al capdavant del Partit Republicà Radical, excitava les masses obreres de Barcelona amb discursos populistes i demagògics que barrejaven l'anticatalanisme i l'anticlericalisme:
“Rebelaos contra todo: no hay nada o casi nada bueno.
Rebelaos contra todos: no hay nadie o casi nadie justo.
Sed arrogantes… Sed imprudentes… Sed osados… Luchad, hermosa
legión de rebeldes…
Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización
decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad
con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de
madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y
haced hogueras con sus papeles, para que el fuego purifique la infame
organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de
proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos.
Hay que hacerlo todo de nuevo, con los sillones empolvados,
con las vigas humeantes de los viejos edificios derrumbados, pero antes
necesitamos la catapulta que abata los muros y el rodillo que nivele los
solares…
Seguid, seguid… No os detengáis ni ante los sepulcros ni ante
los altares. No hay nada sagrado en la tierra… El pueblo es esclavo de la
Iglesia… Hay que destruir la Iglesia… la tradición, la rutina, los derechos
creados, los intereses conservadores, el caciquismo, el clericalismo, la mano
muerta, el centralismo y la estúpida contextura de partidos y programas…
Muchachos, haced saltar todo eso como podáis… Luchad, matad,
morid…”
Tenint en compte el to exaltat i revolucionari del discurs, és normal que el republicanisme radical de Lerroux resultés atractiu per a molts sectors de les classes populars catalanes. Això, sumat al fet que el catalanisme estava hegemonitzat per la burgesia catalana més conservadora, relacionada amb la patronal i amb l'Església, donava ales a aquest fenomen que podríem definir com a espanyolisme pseuobrerista. El que més tard, en honor al seu pare ideològic, seria batejat com a "lerrouxisme".
Caricatura d'Alejandro Lerroux al
setmanari catalanista Cu-cut!
L'esclat de la Setmana Tràgica, però, marca un punt d'inflexió en l'ascens del populisme republicà radical: Lerroux i els seus sequaços varen ser vistos com uns oportunistes que pretenien aprofitar la revolta contra el reclutament per a la Guerra de Melilla i la forta onada anticlerical per treure'n rèdit electoral, alhora que l'anarquisme va començar a fer forat entre les capes populars, essent la tendència predominant dins la classe obrera catalana. No és casualitat que la CNT, doncs, nasqués a Barcelona l'any 1910. De fet, els enfrontaments entre lerrouxistes i anarquistes per l'hegemonia ideològica entre la població humil també van ser freqüents; prova d'això és que el cèlebre líder anarcosindicalista català Salvador Seguí, "El Noi del Sucre", era també conegut com "El Martell del lerrouxisme". Es deia que Alejandro Lerroux i els seus seguidors més fanàtics el temien i odiaven.
Salvador Seguí, secretari general de la CNT a
Catalunya des del 1918
Amb l'arribada de la Mancomunitat i el pistolerisme, el principal antagonisme se situa entre la Lliga, els sindicats grocs i les forces d'ordre de l'Estat, per una banda, i els anarquistes, per l'altra; els lerrouxistes encara resten més arraconats, doncs, de l'epicentre polític i social del moment, que no era cap altre que el de la llluita de classes. La seva marginació definitiva, però, es donarà amb la dictadura del general Primo de Rivera, que posarà dins del mateix sac de la repressió l'anarquisme, l'obrerisme, el catalanisme, el progressisme...En aquell moment comença a adquirir certa força el republicanisme federal de caire catalanista i fins i tot el separatisme, amb l'Estat Català de Francesc Macià, el qual va intentar alliberar des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, sense èxit, Catalunya. L'enemic comú era clar: la monarquia, el règim de Primo de Rivera, els conservadorisme i la burgesia catalana, la qual, més preocupada per mantenir l'ordre social que per la qüestió de l'autonomia o les reivindicacions culturals, va donar suport al directori militar.
Francesc Macià, de militar espanyol a
President republicà de la Generalitat
L'any 1931 es proclama la II República i ERC, formació impulsada per Macià i l'advocat laboralista Lluís Companys, entre d'altres, esdevé el principal partit de Catalunya, en oposició a la Lliga Catalana. Els republicans, que compten amb el suport de la petita burgesia catalana, el proletariat rural i part del proletariat urbà, s'mposen al PSOE i als radicals dins l'espectre de l'esquerra. En aquells anys, el partit de Lerroux experimenta un viratge cap a la dreta que el durà a acceptar, dins del seu govern de l'anomenat Bienni Negre, l'entrada de la coalició ultraconservadora i reaccionària de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). Davant l'amenaça que suposava aquest govern per a les conquestes socials assolides durant els darrers anys i per a la mateixa República, es varen produir dues revoltes l'octubre del 1934: l'una a Astúries, de marcat caràcter socialista, i l'altra a Catalunya, on Lluís Companys, President de la Generalitat des de la mort de Macià el Nadal del 1933, va proclamar l'"Estat Català dins de la República Federal Espanyola". Lerroux va declarar l'Estat de Guerra i ambdós focus subversius varen ésser sufocats per l'exèrcit: el govern de la Generalitat fou empresonat. El fet que a Catalunya la revolta tingués un caire nacionalista va allunyar els anarquistes de donar-hi suport, un dels factors que, juntament amb d'altres causes, expliquen el fracàs del gest de Companys.
Lerroux va rebre la felicitació de la Falange per la seva actuació durant aquella jornada. Des d'aleshores, els radicals van quedar encasellats dins del bàndol filofeixista i ultradretà, abandonant tot tret obrerista que encara poguessin conservar. Davant la sublevació militar del juliol del 1936 i la posterior mobilització de les forces i milícies de l'esquerra per aturar-la, Alejandro Lerroux s'exilia a Portugal. El republicanisme radical, com a tal, desapareix, però el lerrouxisme tornaria a tenir cert recorregut moltes dècades després. Concretament, en l'actualitat.
L'aparició de Ciutadans
Des de començaments del segle XX, el mapa sociològic català ha experimentat canvis molt profunds. Després de les grans onades immigratòries dels anys 20, 30, 40, 50 i 60, una part molt important de les classes populars catalanes és originària del sud d'Espanya, de l'Aragó i de Galícia. El sentiment identitari espanyol que molts d'aquells immigrants i els seus descendents mantenen, lligat a l'associació que algunes persones encara fan entre catalanisme i burgesia (el PSUC va fracassar a l'hora de convèncer tots els sectors d'origen immigrant de la classe obrera catalana de la necessitat d'enllaçar els drets socials amb els drets nacionals), dóna com a resultat el brou de cultiu idoni perquè moviments polítics lerrouxistes tornin a fer forat a Catalunya. El primer senyal d'alerta el va donar el Partido Socialista Andaluz, que l'any 1980 va obtenir dos escons al Parlament; representació que va perdre als següents comicis. L'amenaça no es materialitzaria del tot fins l'any 2006, quan Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació liderada per un antic afiliat a Nuevas Generaciones del PP, Albert Rivera, i integrat per un bon nombre d'intel·lectuals espanyolistes i exmembres del PSC-PSOE, entra a la cambra catalana amb 3 representants. El partit, que fonamenta el seu discurs en la defensa de la Constitució, la guerra contra la immersió lingüística i l'anticatalanisme, ha anat alimentant-se fonamentalment de votants tradicionals del PSOE per arribar als 9 diputats actuals. La triple crisi (econòmica, democràtica i nacional) ha estat el brou perfecte per tal de fer-los visualitzar com una alternativa de govern. Amb l'eficàcia del tàndem Albert Rivera-Jordi Cañas al Parlament, els quals han sabut complementar l'estil demagògic de l'un amb el llenguatge agressiu i el perfil més esquerrà de l'altre, Ciutadans ha esdevingut l'oposició més bel·ligerant contra el sobiranisme, en especial contra CiU i el President Artur Mas.
Però en què basen el seu discurs? Com es defineixen en l'eix esquerra-dreta?
Buidor ideològica i populisme
Ciutadans es defineix com un partit "de centreesquerra no-nacionalista" i "liberal-progressista". Molta gent els considera la veritable filial del PSOE a Catalunya, essent el PSC vist com un partit catalanista més. Ancorats fermament en un nacionalisme espanyol que utilitza la Constitució i la legalitat vigent com a principal argument amb què defensar-se, els seus dirigents, paradoxalment, afirmen oposar-se al nacionalisme, el qual només identifiquen amb el catalanisme i l'independentisme, i elaboren un discurs socialitzant, defensant l'Estat del Benestar i associant necessàriament les retallades i privatitzacions a la res pública amb el procés sobiranista. Un dels seus mantres preferits és el de dir que la Generalitat malbarata diners de manera innecessària en afers identitaris com ara la promoció del català mentre aplica terribles retallades socials. També diuen defensar la regeneració democràtica, la transparència i la lluita aferrissada contra la corrupció; en aquest sentit, s'han convertit en un dels principals malsons per a CiU al Parlament, utilitzant temes com el Cas Palau o la imputació d'Oriol Pujol com a armes polítiques amb què desgastar la coalició nacionalista i, de passada, atacar el sobiranisme. Ja ho afirmava de manera contundent Rivera, en la seva línia demagògica habitual: "els qui ens volen separar d'Espanya tenen les mans brutes".
Ara bé, si analitzem detalladament el partit, constatarem que tot l'ideari del partit es basa, fonamentalment, en la defensa de la unitat d'Espanya. Tota la resta de temes seran tractats de manera oportunista en funció d'això; no deixa de ser curiós, per exemple, que durant el Tripartit les reclamacions socials de C's fossin escasses, mentre que ara, quan governa CiU, hagin posat l'accent en la defensa de l'Estat del Benestar. La finalitat és clara: anar nodrint-se amb els vots de la classe obrera d'origen espanyol gràcies a discursos pseudosocialdemòcrates com els que ens tenen acostumats a sentir al Parlament darrerament. Malgrat això, les incoherències salten a la vista. Socialisme? Liberalisme? Socioliberalisme? Fixeu-vos en el cartell:
Per altra banda, el discurs de la regeneració democràtica queda desacreditat del tot quan Albert Rivera porta tres legislatures consecutives presentant-se com a cap de llista al Parlament i vivint de les institucions catalanes que ell tant critica. També sorprèn el fet d'exigir transparència a d'altres formacions i negar-se, alhora, a donar explicacions sobre les ombres al voltant del finançament del partit, tal i com va assenyalar el diari Ara:
Un altre fet curiós és que un partit que s'autodenomina d'esquerres coincideixi amb el PP i amb Plataforma per Catalunya (partits amb els quals competeixen electoralment a l'àrea metropolitana de Barcelona) a l'hora d'enfocar certs temes relacionats amb la immigració. Per exemple, ells van ser els únics, juntament amb els populars, que van posicionar-se a favor de la limitació de la sanitat per als immigrants irregulars. També van proposar prohibir el burka, mesura que lliga amb el populisme islamofòbic que està fent estralls a Europa. Un progressisme un tant estrany, certament. Però no es pot negar que el seu espanyolisme sense mitges tintes i el seu oportunisme en l'eix esquerra-dreta, gràcies al qual estan aconseguint ésser vistos com una alternativa al PSC, els està resultant beneficiós.
El Movimiento Ciudadano, o el falangisme emmascarat
Albert Rivera es veu amb tanta força que fins i tot ha volgut traslladar el seu projecte polític al marc estatal: l'anomenat Movimiento Ciudadano (això de "Movimiento" sona una mica malament, oi?) cerca establir-se com una alternativa a la partitocràcia bipartidista del PPSOE. Haurà de competir, doncs, amb UPyD.
Albert Rivera presentant el Movimiento Ciudadano
Era qüestió de temps que Rivera, esperonat pels seus bons resultats a Catalunya, acabés portant el projecte de Ciudadanos a la política espanyola. Els lemes que empren són similars als de la formació de Rosa Díez: davant de la corrupció, Espanya; davant del secessionisme, Espanya; davant de dretes i esquerres, Espanya. Ja ho diu ben clar el manifest del "Movimiento":
La nova etapa exigeix tancar i enterrar el capítol de les dues Espanyes, així com les lluites territorials
És a dir, que de memòria històrica, res de res. Els morts seguiran a les fosses i a les cunetes i el Valle de los Caídos, per vergonya de molts, dempeus. Una vegada més, aquest progressisme sobta. Ens trobem, doncs, davant del nou falangisme emmascarat, que mira d'articular un nacionalisme espanyol atractiu amb unes formes amables, però que en el fons representa el rescat de l'esperit nacionalcatòlic de l'España una, grande y libre justament quan el principal partit que vehiculava aquest sentiment, el PP, passa per un mal moment.
La solució: ideologitzar les classes populars
Definitivament, tot això és el que podem esperar de C's. I a mesura que el procés d'autodeterminació del poble català avanci, hem de ser conscients que aniran creixent quant a suport electoral. Les darreres enquestes, de fet, els situen com a tercera força al Parlament. En qualsevol cas, el més important és que des de l'esquerra s'ataqui i es denunciï constantment el seu fals progressisme i es faci pedagogia als barris de classe treballadora. La ideologització i conscienciació social i nacional de les classes populars és una tasca més que necessària per tal d'impedir que caiguin en les xarxes de l'espanyolisme populista i de moviments racistes i xenòfobs. Recordem la mítica sentència de Gramsci:
El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.
Així doncs, plantem cara a aquests monstres. Que el metafalangisme no acapari el descontentament.
Una vegada més, en David Fernàndez ha tornat a dir-li a la cara a un banquer el que la majoria de gent en pensem: que són uns mafiosos i uns gàngsters. Aquest cop li ha tocat el rebre a Rodrigo Rato, un personatge que en qualsevol país decent estaria podrint-se a la presó. Val a dir que l'individu en qüestió ha encaixat prou bé l'interrogatori del diputat cupaire i fins i tot s'ha permès el luxe de fer-li una exhibició de la seva xuleria madrilenya. Al cap i a la fi, l'expresident de Bankia sap que els efectes pràctics d'aquesta comissió d'investigació són nuls i se'n podrà tornar a casa ben tranquil, a seguir descollonant-se del poble. Té motius per fer-ho: aquí, per estafar milers de persones i enfonsar entitats financeres, et premien amb un alt càrrec en el si del consell assessor d'un gran banc.
Curiosament, el que més ha indignat els mitjans de comunicació del règim no és la vergonyosa impunitat d'aquest inefable ésser, sinó el fet que el David mostrés el seu enuig amb el famós gest de la sandàlia. Això demostra dues coses: la enorme misèria moral que regna a l'Estat espanyol i la por que hi ha davant les nombroses simpaties que l'actitud de Fernàndez ha rebut aquests dies per part dels moviments socials i de les classes populars. Davant d'això, la caverna mediàtica, un dels anticossos més potents del sistema, ha activat la seva maquinària propagandística: han dit que el diputat de la CUP va voler intimidar Rodrigo Rato fent veure que li llançaria la sandàlia, que va perdre les formes, que el matonisme polític s'ha instal·lat al Parlament... Des del semàfor vermell de La Vanguardia fins a les tertúlies carpetovetòniques de 13TV es fa palesa la incomoditat que el discurs contundent i sense eufemismes d'en David provoca en els sectors socials més benestants i en l'establishment. Les queixes fins i tot s'han fet sentir entre membres de la mateixa "esquerra" espanyola, com és el cas del coordinador federal d'Izquierda Unida, Cayo Lara. Temor davant possibles fugues de vots des d'ICV-EUiA cap a la CUP al Principat? És probable.
Que el bloc dominant, doncs, s'incomodi per un gest tan insignificant és senyal que en David i, de retruc, la CUP i l'Esquerra Independentista estan fent una excel·lent feina i el seu missatge, farcit de recursos dialèctics, estilístics i estètics, cada dia arriba a més gent. Ara només queda que algun dia això es tradueixi de manera operativa tant als carrers com al Parlament. De moment, però, que segueixin així.
Sota el lema ‘Independència per canviar-ho tot’, milers de persones es van manifestar ahir pel centre de la
capital catalana reclamant que l’alliberament nacional vagi acompanyat d’un procés constituent que permeti a les classes populars catalanes decidir quin model de país volen construir. Servidor hi va ser i aquest és el seu relat
d’aquella exhibició de força de l’Esquerra Independentista.
A tres quarts de sis de la tarda la plaça Universitat ja és plena de gom a gom. Enmig d’un mar de gent majoritàriament jove brandant estelades i banderes amb la consigna de la campanya, iniciada el passat 20 de juliol a la ciutat de València, veig en David Fernàndez. Sempre que calgui defensar els drets nacionals i els drets
socials, el diputat de la CUP hi serà. No falla mai. També hi és en David Companyon, diputat d’EUiA, acompanyat d’una membre del col·lectiu de “iaioflautes”. Que aquesta proposta independentista, una alternativa al full de ruta que Convergència i ERC estan posant damunt la taula, arrossegui cap a la defensa de l’alliberament nacional altres sectors d’esquerres i gent propera al moviment 15-M és una excel·lent notícia. Com a curiositat, un jove que llueix
orgullosament una estelada llibertària. Independentisme i anarquisme són compatibles. Si Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ho estigués veient, s’emocionaria. Tot i això, l’hegemonia política de la manifestació la té el
socialisme, com molt bé demostra el predomini d’estelades grogues.
No triguem gaire a iniciar la marxa. Al bell mig del carrer Pelai, algú ha penjat una gran pancarta amb el lema de la manifestació: “Independència per canviar-ho tot”. Els turistes, encuriosits, fotografien la marea humana que avança amb pas ferm i decidit pel centre de Barcelona, la qual va deixant mostres de la seva presència al llarg del recorregut: diversos cartells en defensa del territori i contra l’especulació immobiliària que ens ha menat a la crisi actual decoren les parets.
Arribem a la Via Laietana i, a l’hora de passar vora la comissaria de la
Policia Nacional, augmenta la tensió i s’intensifiquen els crits contra
les “forces d’ocupació”. S’hi afegeixen les clàssiques consignes contra
els “Mossos torturadors”: el model exageradament repressiu impulsat pel
conseller d’Interior Felip Puig l’any 2011 i seguit al peu de la lletra
pel seu successor en el càrrec, Ramon Espadalé, ha tingut com
un dels seus principals objectius el jovent vinculat a l’Esquerra
Independentista, en especial organitzacions com Arran. I
després de la mort de Juan Andrés Benítez i de la càrrega contra els
treballadors de Panrico en vaga el més normal és que el malestar estigui
a flor de pell. A mesura que avancem, els manifestants es van animant i
es van sentint més lemes, cada cop amb més exaltació. Des d’”Esquerra i
Convergència, no hi ha diferència”, fins als clàssics “guerra per la
terra” i “canya contra Espanya, passant per “sense València no hi ha
independència”, que deixa clar que l’actual procés d’autodeterminació
que viu el Principat s’ha d’estendre a la resta de territoris que
integren els Països Catalans; no en va, la manifestació compta amb gent
vinguda des de les Illes i el País Valencià. Al meu costat, dos homes
grans recorden amb certa nostàlgia les manifestacions del Moviment de
Defensa de la Terra de finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta,
que sovint acabaven amb enfrontaments amb la policia. Hem perdut la
combativitat? La resposta a aquesta pregunta obriria un llarg i
interessant debat, però el fet és que la manifestació ha aconseguit
mobilitzar prou gent. No sé si arribem a ser els 10.000 que diuen els
organitzadors, però estic segur que superem a bastament la xifra de
2.000 persones que dóna la Guàrdia Urbana: miro endavant i enrere sense
aconseguir copsar ni el començament ni el final de la gran columna
humana.
Finalment, gairebé afònics després de tant cridar, arribem al Pla del Palau, on intervenen persones rellevants de l’àmbit polític i social dels Països Catalans. Parla Neus Tur, del grup barceloní de suport a l’Assemblea de Docents de les Illes, que exclama que “Bauzá, Fabra i Mas són igual d’enemics del poble” i assegura que “les úniques fronteres que hi ha són les que ens han imposat els Estats espanyol i francès. Parla Marta Sibina, editora de la cèlebre revista Cafè amb Llet, que diu “estar disposada a lluitar per la independència si és per canviar-ho tot”. Parla Celestino Sánchez, “iaioflauta” natural de Málaga i diputat pel PSUC al Parlament de Catalunya als anys vuitanta, que defensa “una República catalana del 99% construïda des de baix”. I parla també el diputat de la CUP al Parlament, Quim Arrufat, que denuncia les “terceres vies oportunistes”, en al·lusió al federalisme i confederalisme defensats per Pere Navarro i Duran i Lleida, i es mostra contundent davant les amenaces que planen sobre el procés sobiranista: “el capital financer, les multinacionals i l’Estat espanyol intentaran crear un escenari de terror”. Aitor Blanc, portaveu de la campanya, incideix en la importància de la mobilització popular per aconseguir la independència i posar-la al servei del poble treballador català, el subjecte que ha de decidir sobre el seu propi futur: “la independència no ha d’anar acompanyada d’un model econòmic i social en concret. Ha de ser la gent qui el triï”.
L’acte conclou amb música d’Obrint Pas, i jo marxo cap a casa amb la convicció que, a banda de trobar-nos a un pam de la independència, tenim la possibilitat real d’aprofitar-la per capgirar l’ordre actual i edificar, entre totes i tots, un país més just i, per tant, més lliure. Cal, però, seguir insistint en la conscienciació de les masses i la mobilització popular, sobretot en zones a priori difícils per a l’independentisme com ara les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. I fóra necessari, també, treballar conjuntament amb altres col·lectius que es trobin en una línia similar a la de l’Esquerra Independentista, com el Procés Constituent impulsat per la monja benedictina Teresa Forcades i l’economista i activista social Arcadi Oliveres. L’any 2014, l’any que segurament es precipitaran els esdeveniments, serà una bona ocasió per materialitzar aquests plantejaments. Perquè no hem d’oblidar que la independència és un projecte global d’alternativa política, com tampoc no hem d’oblidar el binomi clàssic que sempre ha caracteritzat l’Esquerra Independentista: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social. No hi ha llibertat sense justícia.
