"Independència per canviar-ho tot": crònica i impressions

Sota el lema ‘Independència per canviar-ho tot’, milers de persones es van manifestar ahir pel centre de la capital catalana reclamant que l’alliberament nacional vagi acompanyat d’un procés constituent que permeti a les classes populars catalanes decidir quin model de país volen construir. Servidor hi va ser i aquest és el seu relat d’aquella exhibició de força de l’Esquerra Independentista. 

A tres quarts de sis de la tarda la plaça Universitat ja és plena de gom a gom. Enmig d’un mar de gent majoritàriament jove brandant estelades i banderes amb la consigna de la campanya, iniciada el passat 20 de juliol a la ciutat de València, veig en David Fernàndez. Sempre que calgui defensar els drets nacionals i els drets socials, el diputat de la CUP hi serà. No falla mai. També hi és en David Companyon, diputat d’EUiA, acompanyat d’una membre del col·lectiu de “iaioflautes”. Que aquesta proposta independentista, una alternativa al full de ruta que Convergència i ERC estan posant damunt la taula, arrossegui cap a la defensa de l’alliberament nacional altres sectors d’esquerres i gent propera al moviment 15-M és una excel·lent notícia. Com a curiositat, un jove que llueix orgullosament una estelada llibertària. Independentisme i anarquisme són compatibles. Si Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ho estigués veient, s’emocionaria. Tot i això, l’hegemonia política de la manifestació la té el socialisme, com molt bé demostra el predomini d’estelades grogues.

No triguem gaire a iniciar la marxa. Al bell mig del carrer Pelai, algú ha penjat una gran pancarta amb el lema de la manifestació: “Independència per canviar-ho tot”. Els turistes, encuriosits, fotografien la marea humana que avança amb pas ferm i decidit pel centre de Barcelona, la qual va deixant mostres de la seva presència al llarg del recorregut: diversos cartells en defensa del territori i contra l’especulació immobiliària que ens ha menat a la crisi actual decoren les parets.

Arribem a la Via Laietana i, a l’hora de passar vora la comissaria de la Policia Nacional, augmenta la tensió i s’intensifiquen els crits contra les “forces d’ocupació”. S’hi afegeixen les clàssiques consignes contra els “Mossos torturadors”: el model exageradament repressiu impulsat pel conseller d’Interior Felip Puig l’any 2011 i seguit al peu de la lletra pel seu successor en el càrrec, Ramon Espadalé, ha tingut com un dels seus principals objectius el jovent vinculat a l’Esquerra Independentista, en especial organitzacions com Arran. I després de la mort de Juan Andrés Benítez i de la càrrega contra els treballadors de Panrico en vaga el més normal és que el malestar estigui a flor de pell. A mesura que avancem, els manifestants es van animant i es van sentint més lemes, cada cop amb més exaltació. Des d’”Esquerra i Convergència, no hi ha diferència”, fins als clàssics “guerra per la terra” i “canya contra Espanya, passant per “sense València no hi ha independència”, que deixa clar que l’actual procés d’autodeterminació que viu el Principat s’ha d’estendre a la resta de territoris que integren els Països Catalans; no en va, la manifestació compta amb gent vinguda des de les Illes i el País Valencià. Al meu costat, dos homes grans recorden amb certa nostàlgia les manifestacions del Moviment de Defensa de la Terra de finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, que sovint acabaven amb enfrontaments amb la policia. Hem perdut la combativitat? La resposta a aquesta pregunta obriria un llarg i interessant debat, però el fet és que la manifestació ha aconseguit mobilitzar prou gent. No sé si arribem a ser els 10.000 que diuen els organitzadors, però estic segur que superem a bastament la xifra de 2.000 persones que dóna la Guàrdia Urbana: miro endavant i enrere sense aconseguir copsar ni el començament ni el final de la gran columna humana.

Finalment, gairebé afònics després de tant cridar, arribem al Pla del Palau, on intervenen persones rellevants de l’àmbit polític i social dels Països Catalans. Parla Neus Tur, del grup barceloní de suport a l’Assemblea de Docents de les Illes, que exclama que “Bauzá, Fabra i Mas són igual d’enemics del poble” i assegura que “les úniques fronteres que hi ha són les que ens han imposat els Estats espanyol i francès. Parla Marta Sibina, editora de la cèlebre revista Cafè amb Llet, que diu “estar disposada a lluitar per la independència si és per canviar-ho tot”. Parla Celestino Sánchez, “iaioflauta” natural de Málaga i diputat pel PSUC al Parlament de Catalunya als anys vuitanta, que defensa “una República catalana del 99% construïda des de baix”. I parla també el diputat de la CUP al Parlament, Quim Arrufat, que denuncia les “terceres vies oportunistes”, en al·lusió al federalisme i confederalisme defensats per Pere Navarro i Duran i Lleida, i es mostra contundent davant les amenaces que planen sobre el procés sobiranista: “el capital financer, les multinacionals i l’Estat espanyol intentaran crear un escenari de terror”. Aitor Blanc, portaveu de la campanya, incideix en la importància de la mobilització popular per aconseguir la independència i posar-la al servei del poble treballador català, el subjecte que ha de decidir sobre el seu propi futur: “la independència no ha d’anar acompanyada d’un model econòmic i social en concret. Ha de ser la gent qui el triï”.

L’acte conclou amb música d’Obrint Pas, i jo marxo cap a casa amb la convicció que, a banda de trobar-nos a un pam de la independència, tenim la possibilitat real d’aprofitar-la per capgirar l’ordre actual i edificar, entre totes i tots, un país més just i, per tant, més lliure. Cal, però, seguir insistint en la conscienciació de les masses i la mobilització popular, sobretot en zones a priori difícils per a l’independentisme com ara les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. I fóra necessari, també, treballar conjuntament amb altres col·lectius que es trobin en una línia similar a la de l’Esquerra Independentista, com el Procés Constituent impulsat per la monja benedictina Teresa Forcades i l’economista i activista social Arcadi Oliveres. L’any 2014, l’any que segurament es precipitaran els esdeveniments, serà una bona ocasió per materialitzar aquests plantejaments. Perquè no hem d’oblidar que la independència és un projecte global d’alternativa política, com tampoc no hem d’oblidar el binomi clàssic que sempre ha caracteritzat l’Esquerra Independentista: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social. No hi ha llibertat sense justícia.

Article publicat inicialment a LaNotícia.Cat

El 12-O i la urgència de la unitat antifeixista

Aquest 12 d'octubre es presenta com un dels més tensos dels darrers anys: la plataforma La España en Marcha, paraigua organitzatiu sota el qual s'apleguen diversos partits de l'extrema dreta espanyolista -La Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional-, farà una demostració de força a la ciutat de Barcelona. Després de la seva particular presentació davant dels mitjans de comunicació el passat 11 de setembre a Madrid, durant un acte de la delegació de la Generalitat, el feixisme vol seguir advertint el poble català que qualsevulla de les seves demandes que atempti contra la unitat d'Espanya serà resposta, si s'escau, amb violència. Vídeos com aquest, amb proclames com ara "El separatisme és un crim que no perdonarem", són tota una declaració d'intencions:

Els centenars d'ultres que es desplaçaran a Barcelona des de Madrid i altres punts de l'Estat pretenen concentrar-se a la Plaça de Sants a les 11, i iniciaran des d'allà una marxa fins a la plaça Sant Jordi, a Montjuïc. La convocatòria neonazi, però, tindrà resposta popular: ahir diumenge es va acordar, en una assemblea que va agrupar diverses organitzacions, entitats i veïnes del barri de Sants, ocupar des de les vuit del matí la plaça on els neonazis tenen previst reunir-se el proper dissabte. També hi haurà altres actes de caire antifeixista en diversos punts de la ciutat al llarg del dia, entre els quals destaca la concentració convocada a les set de la tarda a la plaça de Sant Jaume per la Plataforma 12-O res a celebrar, i que comptarà amb una nodrida representació de membres d'Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

La necessitat de reeditar un Front Popular Antifeixista plural i combatiu

Podem estar satisfets, doncs, pel que fa a la reacció de la societat civil catalana davant una amenaça que, tristament, coneixem prou bé i que mai no ha acabat de desaparèixer del tot de l'Estat espanyol, però exhibicions catalanòfobes i obertament feixistes com les que tindran lloc el dissabte ens conviden a reflexionar sobre la necessitat d'articular un ampli Front Popular per combatre els grupuscles ultradretans des de la base. Aquest Front, més necessari que mai davant del creixement de formacions d'extrema dreta cada cop més desacomplexades i violentes que estan nodrint-se del malestar que generen entre certs sectors de la població l'independentisme, la immigració i el descrèdit dels partits polítics tradicionals pels seus casos de corrupció o per la seva gestió de la crisi, hauria d'incloure comunistes, anarquistes, republicans socialistes, militants de l'Esquerra Independentista... En un moment en què els abanderats de l'odi estan actuant de manera contundent arreu del continent contra persones vinculades al moviment antifeixista -els assassinats de Clément Méric a França i de Pavlos Fyssas a Grècia en són exemple-, l'Estat espanyol presenta el brou de cultiu ideal per a l'enfortiment d'aquestes organitzacions ultranacionalistes, anticomunistes i xenòfobes a peu de carrer; és urgent, per tant, saber estar a l'alçada d'eixa amenaça real i començar a bastir ponts i col·laboracions entre els diversos sectors de l'esquerra amb l'objectiu de foragitar qualsevol reducte reaccionari dels nostres barris, de les nostres viles i de les nostres ciutats. Especialment als Països Catalans, on el factor del catalanisme és un dels motius de pes per a l'actuació de l'espanyolisme neonazi.

Que aquest 12 d'octubre sigui un precedent positiu de cara a la construcció d'una unitat antifeixista més que necessària a la nostra terra. Fem-los veure que es troben en territori hostil. Per dignitat, perquè tenim memòria i recordem els nostres avantpassats morts sota les bombes de l'aviació mussoliniana o afusellats per les tropes franquistes, aquest 12-O cal rescatar de l'oblit la vella consigna que va sintetitzar en dues paraules l'esperit d'uns intensos anys de lluita: No passaran!

Cartell de la Guerra Civil que exalta la unitat antifeixista

2014: sí o sí

El poble treballador català n'està fart, de dilacions. El poble treballador català n'està fart, d'estafes. El poble treballador català n'està fart, d'eufemismes. El poble treballador català està fart que s'endarrereixi indefinidament la data d'una consulta quimèrica -perquè, no ens enganyem, una consulta pactada amb l'Estat espanyol és senzillament impossible- mentre el govern neoliberal de CiU continua aplicant retallades i privatitzacions a tort i a dret, amb l'aval incondicional d'ERC.

No es pot tolerar cap consulta més enllà de l'horitzó nacional del 2014. No es pot tolerar una consulta amb tres preguntes, que seria un insult a la nostra intel·ligència. No es poden tolerar uns comicis plebiscitaris l'any 2016, quan molt probablement una lleu millora econòmica faci retrocedir el suport de les capes populars a la independència.  No es pot deixar més marge de temps a la dreta espanyolista, a l'oligarquia catalanoespanyola i al lerrouxisme perquè reformulin les seves estratègies polítiques, es facin forts i aturin l'onada sobiranista. No, no podem permetre res d'això. Les urnes van parlar de manera prou clara el passat 25-N: autodeterminació sí o sí. Sense mitges tintes.

El proper Onze de Setembre tindrà lloc la llarga cadena humana coneguda com a Via Catalana, que enllaçarà els dos extrems del Principat de Catalunya. També es convocaran iniciatives similars de caire més social, com ara l'#EncerclemLaCaixa organitzat per Procés Constituent, i diverses manifestacions de l'Esquerra Independentista. És important assistir a qualsevol d'aquests actes per seguir demostrant que el tsunami avança de manera implacable cap a la plena llibertat del poble català. Que serveixi com a toc d'atenció per a les nostres classes dirigents, sotmeses encara als foscos interessos econòmics i a les elits governamentals de l'Estat espanyol i tot el seu entramat financer i oligàrquic. Mobilitzem-nos. Mobilitzem-nos i enviem el següent missatge als de dalt: "Si ens falleu i consumeu la traïció, els catalans i les catalanes passarem per damunt vostre i caminarem amb pas ferm i decidit vers l'exercici del dret a decidir i la independència del nostre poble".

Que l'Onze de Setembre cadascú participi en la convocatòria que consideri més adient, però, sobretot, que cap persona no es quedi a casa, que tenim tot un món per guanyar.