2014: més que mai, coratge

Doncs bé, ja tenim pregunta per a la famosa consulta. O, millor dit, preguntes: com molts ens temíem, Unió Democràtica i Iniciativa han guanyat el pols i han acabat encolomant-nos la doble pregunta que donés lloc a la "tercera via". El resultat: 

Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Si més no, s'ha acabat incloent-hi el concepte "independent". Una petita victòria que aporta un xic de claredat a la pregunta. Els problemes vénen, però, a l'hora de ponderar i interpretar-ne els resultats, per tal de prendre decisions operatives d'acord amb aquests. Com ja vaig explicar en un article anterior, aquest tipus de consulta deixa un marge força ampli a les mitges tintes i les ambigüitats, que podrien dificultar enormement una lectura més o menys unànime del desenllaç del plesbiscit. És el que tenim, però, i haurem de fer campanya en base a això.

Ara bé, el que menys em preocupa és la pregunta. A mi el que de veritat em té amoïnat és la resposta que haurem de donar quan l'Estat espanyol, a través dels múltiples mecanismes de què disposa, prengui mesures contra la consulta i tots els actors polítics que l'han convocada. Dirigents del PP ja s'han expressat en aquest sentit, i el mateix Mariano Rajoy s'ha mostrat contundent: "Els garanteixo que aquesta consulta no se celebrarà". Com gairebé sempre, ens planten la inviolable i sagrada Constitució (bé, sempre i quan Brussel·les i la troika no diguin el contrari, és clar) per dir-nos que la ruta que hem emprès ens mena de dret a un carreró sense sortida, i que, per tant, l'autodeterminació no existeix per als pobles de l'Estat espanyol.

Mitjans d'arreu del món s'han fet ressò de la negativa del govern espanyol
a acceptar la consulta

No deixa de ser lògic que reaccionin així. Són fills del Règim del 78, i el seu deure és defensar-lo. La pilota no es troba, doncs, a la seva teulada; es troba a la nostra. De fet, fa temps que hi és. I fóra bo que ho comencéssim a assumir: no ens regalaran pas res, no cediran ni un miserable pam, no escoltaran la comunitat internacional per molt que aquesta es posicioni a favor nostre. Queda clar, per tant, que el dret a decidir no l'hem de pidolar, l'hem de prendre. I això implicar estar a l'alçada del moment històric quan l'Estat espanyol jugui les seves cartes i estar disposats a anar fins al final, optant per la desobediència civil com a veritable única via per tal de satisfer els nostres anhels. Quelcom que no només és obligació de la nostra classe política, sinó també responsabilitat del poble. Ens organitzarem per celebrar igualment la consulta, diguin el que diguin les lleis espanyoles? Seguirem l'exemple de les sufragistes, dels lluitadors contra l'esclavisme, de Mandela? Si cal sortir als carrers massivament i protegir la Generalitat o plantar cara als qui volen negar-nos la nostra voluntat de ser i d'esdevenir, haguem nascut aquí, a Andalusia o al Marroc, ho farem? 

Personalment, crec que només ens cal una cosa: coratge. Carreguem-nos de coratge, doncs, i via fora.

2014: sí o sí

El poble treballador català n'està fart, de dilacions. El poble treballador català n'està fart, d'estafes. El poble treballador català n'està fart, d'eufemismes. El poble treballador català està fart que s'endarrereixi indefinidament la data d'una consulta quimèrica -perquè, no ens enganyem, una consulta pactada amb l'Estat espanyol és senzillament impossible- mentre el govern neoliberal de CiU continua aplicant retallades i privatitzacions a tort i a dret, amb l'aval incondicional d'ERC.

No es pot tolerar cap consulta més enllà de l'horitzó nacional del 2014. No es pot tolerar una consulta amb tres preguntes, que seria un insult a la nostra intel·ligència. No es poden tolerar uns comicis plebiscitaris l'any 2016, quan molt probablement una lleu millora econòmica faci retrocedir el suport de les capes populars a la independència.  No es pot deixar més marge de temps a la dreta espanyolista, a l'oligarquia catalanoespanyola i al lerrouxisme perquè reformulin les seves estratègies polítiques, es facin forts i aturin l'onada sobiranista. No, no podem permetre res d'això. Les urnes van parlar de manera prou clara el passat 25-N: autodeterminació sí o sí. Sense mitges tintes.

El proper Onze de Setembre tindrà lloc la llarga cadena humana coneguda com a Via Catalana, que enllaçarà els dos extrems del Principat de Catalunya. També es convocaran iniciatives similars de caire més social, com ara l'#EncerclemLaCaixa organitzat per Procés Constituent, i diverses manifestacions de l'Esquerra Independentista. És important assistir a qualsevol d'aquests actes per seguir demostrant que el tsunami avança de manera implacable cap a la plena llibertat del poble català. Que serveixi com a toc d'atenció per a les nostres classes dirigents, sotmeses encara als foscos interessos econòmics i a les elits governamentals de l'Estat espanyol i tot el seu entramat financer i oligàrquic. Mobilitzem-nos. Mobilitzem-nos i enviem el següent missatge als de dalt: "Si ens falleu i consumeu la traïció, els catalans i les catalanes passarem per damunt vostre i caminarem amb pas ferm i decidit vers l'exercici del dret a decidir i la independència del nostre poble".

Que l'Onze de Setembre cadascú participi en la convocatòria que consideri més adient, però, sobretot, que cap persona no es quedi a casa, que tenim tot un món per guanyar.