El lerrouxisme com a manifestació populista de la dreta espanyola

El precedent: el republicanisme radical de Lerroux

Si coneixeu mínimament la història contemporània de Catalunya, el nom d'Alejandro Lerroux us sonarà. Sí, es tracta d'aquell líder polític, conegut com l'Emperador del Paral·lel, que va esdevenir el malson de la Lliga Regionalista durant la primera dècada del segle XX. Al capdavant del Partit Republicà Radical, excitava les masses obreres de Barcelona amb discursos populistes i demagògics que barrejaven l'anticatalanisme i l'anticlericalisme:

“Rebelaos contra todo: no hay nada o casi nada bueno. Rebelaos contra todos: no hay nadie o casi nadie justo.

Sed arrogantes… Sed imprudentes… Sed osados… Luchad, hermosa legión de rebeldes…

Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo a las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie, penetrad en los registros de la propiedad y haced hogueras con sus papeles, para que el fuego purifique la infame organización social, entrad en los hogares humildes y levantad legiones de proletarios para que el mundo tiemble ante sus jueces despiertos.

Hay que hacerlo todo de nuevo, con los sillones empolvados, con las vigas humeantes de los viejos edificios derrumbados, pero antes necesitamos la catapulta que abata los muros y el rodillo que nivele los solares…

Seguid, seguid… No os detengáis ni ante los sepulcros ni ante los altares. No hay nada sagrado en la tierra… El pueblo es esclavo de la Iglesia… Hay que destruir la Iglesia… la tradición, la rutina, los derechos creados, los intereses conservadores, el caciquismo, el clericalismo, la mano muerta, el centralismo y la estúpida contextura de partidos y programas…

Muchachos, haced saltar todo eso como podáis… Luchad, matad, morid…”

Tenint en compte el to exaltat i revolucionari del discurs, és normal que el republicanisme radical de Lerroux resultés atractiu per a molts sectors de les classes populars catalanes. Això, sumat al fet que el catalanisme estava hegemonitzat per la burgesia catalana més conservadora, relacionada amb la patronal i amb l'Església, donava ales a aquest fenomen que podríem definir com a espanyolisme pseuobrerista. El que més tard, en honor al seu pare ideològic, seria batejat com a "lerrouxisme".

Caricatura d'Alejandro Lerroux al
setmanari catalanista Cu-cut!

L'esclat de la Setmana Tràgica, però, marca un punt d'inflexió en l'ascens del populisme republicà radical: Lerroux i els seus sequaços varen ser vistos com uns oportunistes que pretenien aprofitar la revolta contra el reclutament per a la Guerra de Melilla i la forta onada anticlerical per treure'n rèdit electoral, alhora que l'anarquisme va començar a fer forat entre les capes populars, essent la tendència predominant dins la classe obrera catalana. No és casualitat que la CNT, doncs, nasqués a Barcelona l'any 1910. De fet, els enfrontaments entre lerrouxistes i anarquistes per l'hegemonia ideològica entre la població humil també van ser freqüents; prova d'això és que el cèlebre líder anarcosindicalista català Salvador Seguí, "El Noi del Sucre", era també conegut com "El Martell del lerrouxisme". Es deia que Alejandro Lerroux i els seus seguidors més fanàtics el temien i odiaven.

Salvador Seguí, secretari general de la CNT a
Catalunya des del 1918

Amb l'arribada de la Mancomunitat i el pistolerisme, el principal antagonisme se situa entre la Lliga, els sindicats grocs i les forces d'ordre de l'Estat, per una banda, i els anarquistes, per l'altra; els lerrouxistes encara resten més arraconats, doncs, de l'epicentre polític i social del moment, que no era cap altre que el de la llluita de classes. La seva marginació definitiva, però, es donarà amb la dictadura del general Primo de Rivera, que posarà dins del mateix sac de la repressió l'anarquisme, l'obrerisme, el catalanisme, el progressisme... En aquell moment comença a adquirir certa força el republicanisme federal de caire catalanista i fins i tot el separatisme, amb l'Estat Català de Francesc Macià, el qual va intentar alliberar des de la localitat nord-catalana de Prats de Molló, sense èxit, Catalunya. L'enemic comú era clar: la monarquia, el règim de Primo de Rivera, els conservadorisme i la burgesia catalana, la qual, més preocupada per mantenir l'ordre social que per la qüestió de l'autonomia o les reivindicacions culturals, va donar suport al directori militar.

Francesc Macià, de militar espanyol a
President republicà de la Generalitat

L'any 1931 es proclama la II República i ERC, formació impulsada per Macià i l'advocat laboralista Lluís Companys, entre d'altres, esdevé el principal partit de Catalunya, en oposició a la Lliga Catalana. Els republicans, que compten amb el suport de la petita burgesia catalana, el proletariat rural i part del proletariat urbà, s'mposen al PSOE i als radicals dins l'espectre de l'esquerra. En aquells anys, el partit de Lerroux experimenta un viratge cap a la dreta que el durà a acceptar, dins del seu govern de l'anomenat Bienni Negre, l'entrada de la coalició ultraconservadora i reaccionària de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas). Davant l'amenaça que suposava aquest govern per a les conquestes socials assolides durant els darrers anys i per a la mateixa República, es varen produir dues revoltes l'octubre del 1934: l'una a Astúries, de marcat caràcter socialista, i l'altra a Catalunya, on Lluís Companys, President de la Generalitat des de la mort de Macià el Nadal del 1933, va proclamar l'"Estat Català dins de la República Federal Espanyola". Lerroux va declarar l'Estat de Guerra i ambdós focus subversius varen ésser sufocats per l'exèrcit: el govern de la Generalitat fou empresonat. El fet que a Catalunya la revolta tingués un caire nacionalista va allunyar els anarquistes de donar-hi suport, un dels factors que, juntament amb d'altres causes, expliquen el fracàs del gest de Companys.

Lerroux va rebre la felicitació de la Falange per la seva actuació durant aquella jornada. Des d'aleshores, els radicals van quedar encasellats dins del bàndol filofeixista i ultradretà, abandonant tot tret obrerista que encara poguessin conservar. Davant la sublevació militar del juliol del 1936 i la posterior mobilització de les forces i milícies de l'esquerra per aturar-la, Alejandro Lerroux s'exilia a Portugal. El republicanisme radical, com a tal, desapareix, però el lerrouxisme tornaria a tenir cert recorregut moltes dècades després. Concretament, en l'actualitat.

L'aparició de Ciutadans

Des de començaments del segle XX, el mapa sociològic català ha experimentat canvis molt profunds. Després de les grans onades immigratòries dels anys 20, 30, 40, 50 i 60, una part molt important de les classes populars catalanes és originària del sud d'Espanya, de l'Aragó i de Galícia. El sentiment identitari espanyol que molts d'aquells immigrants i els seus descendents mantenen, lligat a l'associació que algunes persones encara fan entre catalanisme i burgesia (el PSUC va fracassar a l'hora de convèncer tots els sectors d'origen immigrant de la classe obrera catalana de la necessitat d'enllaçar els drets socials amb els drets nacionals), dóna com a resultat el brou de cultiu idoni perquè moviments polítics lerrouxistes tornin a fer forat a Catalunya. El primer senyal d'alerta el va donar el Partido Socialista Andaluz, que l'any 1980 va obtenir dos escons al Parlament; representació que va perdre als següents comicis. L'amenaça no es materialitzaria del tot fins l'any 2006, quan Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació liderada per un antic afiliat a Nuevas Generaciones del PP, Albert Rivera, i integrat per un bon nombre d'intel·lectuals espanyolistes i exmembres del PSC-PSOE, entra a la cambra catalana amb 3 representants. El partit, que fonamenta el seu discurs en la defensa de la Constitució, la guerra contra la immersió lingüística i l'anticatalanisme, ha anat alimentant-se fonamentalment de votants tradicionals del PSOE per arribar als 9 diputats actuals. La triple crisi (econòmica, democràtica i nacional) ha estat el brou perfecte per tal de fer-los visualitzar com una alternativa de govern. Amb l'eficàcia del tàndem Albert Rivera-Jordi Cañas al Parlament, els quals han sabut complementar l'estil demagògic de l'un amb el llenguatge agressiu i el perfil més esquerrà de l'altre, Ciutadans ha esdevingut l'oposició més bel·ligerant contra el sobiranisme, en especial contra CiU i el President Artur Mas.

Però en què basen el seu discurs? Com es defineixen en l'eix esquerra-dreta?

Buidor ideològica i populisme

Ciutadans es defineix com un partit "de centreesquerra no-nacionalista" i "liberal-progressista". Molta gent els considera la veritable filial del PSOE a Catalunya, essent el PSC vist com un partit catalanista més. Ancorats fermament en un nacionalisme espanyol que utilitza la Constitució i la legalitat vigent com a principal argument amb què defensar-se, els seus dirigents, paradoxalment, afirmen oposar-se al nacionalisme, el qual només identifiquen amb el catalanisme i l'independentisme, i elaboren un discurs socialitzant, defensant l'Estat del Benestar i associant necessàriament les retallades i privatitzacions a la res pública amb el procés sobiranista. Un dels seus mantres preferits és el de dir que la Generalitat malbarata diners de manera innecessària en afers identitaris com ara la promoció del català mentre aplica terribles retallades socials. També diuen defensar la regeneració democràtica, la transparència i la lluita aferrissada contra la corrupció; en aquest sentit, s'han convertit en un dels principals malsons per a CiU al Parlament, utilitzant temes com el Cas Palau o la imputació d'Oriol Pujol com a armes polítiques amb què desgastar la coalició nacionalista i, de passada, atacar el sobiranisme. Ja ho afirmava de manera contundent Rivera, en la seva línia demagògica habitual: "els qui ens volen separar d'Espanya tenen les mans brutes". 

Ara bé, si analitzem detalladament el partit, constatarem que tot l'ideari del partit es basa, fonamentalment, en la defensa de la unitat d'Espanya. Tota la resta de temes seran tractats de manera oportunista en funció d'això; no deixa de ser curiós, per exemple, que durant el Tripartit les reclamacions socials de C's fossin escasses, mentre que ara, quan governa CiU, hagin posat l'accent en la defensa de l'Estat del Benestar. La finalitat és clara: anar nodrint-se amb els vots de la classe obrera d'origen espanyol gràcies a discursos pseudosocialdemòcrates com els que ens tenen acostumats a sentir al Parlament darrerament. Malgrat això, les incoherències salten a la vista. Socialisme? Liberalisme? Socioliberalisme? Fixeu-vos en el cartell:

Per altra banda, el discurs de la regeneració democràtica queda desacreditat del tot quan Albert Rivera porta tres legislatures consecutives presentant-se com a cap de llista al Parlament i vivint de les institucions catalanes que ell tant critica. També sorprèn el fet d'exigir transparència a d'altres formacions i negar-se, alhora, a donar explicacions sobre les ombres al voltant del finançament del partit, tal i com va assenyalar el diari Ara:

Un altre fet curiós és que un partit que s'autodenomina d'esquerres coincideixi amb el PP i amb Plataforma per Catalunya (partits amb els quals competeixen electoralment a l'àrea metropolitana de Barcelona) a l'hora d'enfocar certs temes relacionats amb la immigració. Per exemple, ells van ser els únics, juntament amb els populars, que van posicionar-se a favor de la limitació de la sanitat per als immigrants irregulars. També van proposar prohibir el burka, mesura que lliga amb el populisme islamofòbic que està fent estralls a Europa. Un progressisme un tant estrany, certament. Però no es pot negar que el seu espanyolisme sense mitges tintes i el seu oportunisme en l'eix esquerra-dreta, gràcies al qual estan aconseguint ésser vistos com una alternativa al PSC, els està resultant beneficiós.

El Movimiento Ciudadano, o el falangisme emmascarat

Albert Rivera es veu amb tanta força que fins i tot ha volgut traslladar el seu projecte polític al marc estatal: l'anomenat Movimiento Ciudadano (això de "Movimiento" sona una mica malament, oi?) cerca establir-se com una alternativa a la partitocràcia bipartidista del PPSOE. Haurà de competir, doncs, amb UPyD.

Albert Rivera presentant el Movimiento Ciudadano

Era qüestió de temps que Rivera, esperonat pels seus bons resultats a Catalunya, acabés portant el projecte de Ciudadanos a la política espanyola. Els lemes que empren són similars als de la formació de Rosa Díez: davant de la corrupció, Espanya; davant del secessionisme, Espanya; davant de dretes i esquerres, Espanya. Ja ho diu ben clar el manifest del "Movimiento":

La nova etapa exigeix tancar i enterrar el capítol de les dues Espanyes, així com les lluites territorials

És a dir, que de memòria històrica, res de res. Els morts seguiran a les fosses i a les cunetes i el Valle de los Caídos, per vergonya de molts, dempeus. Una vegada més, aquest progressisme sobta. Ens trobem, doncs, davant del nou falangisme emmascarat, que mira d'articular un nacionalisme espanyol atractiu amb unes formes amables, però que en el fons representa el rescat de l'esperit nacionalcatòlic de l'España una, grande y libre justament quan el principal partit que vehiculava aquest sentiment, el PP, passa per un mal moment.

La solució: ideologitzar les classes populars

Definitivament, tot això és el que podem esperar de C's. I a mesura que el procés d'autodeterminació del poble català avanci, hem de ser conscients que aniran creixent quant a suport electoral. Les darreres enquestes, de fet, els situen com a tercera força al Parlament. En qualsevol cas, el més important és que des de l'esquerra s'ataqui i es denunciï constantment el seu fals progressisme i es faci pedagogia als barris de classe treballadora. La ideologització i conscienciació social i nacional de les classes populars és una tasca més que necessària per tal d'impedir que caiguin en les xarxes de l'espanyolisme populista i de moviments racistes i xenòfobs. Recordem la mítica sentència de Gramsci:

El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres.

Així doncs, plantem cara a aquests monstres. Que el metafalangisme no acapari el descontentament.

Una de piròmans. Sobre el conflicte lingüístic a Catalunya

No, no parlo dels desequilibrats que cada estiu acostumen a passar-s'ho pipa tot cremant boscos. Parlo d'una altra mena de piròmans, lingüístics en aquest cas. De personatges que es dediquen a enfrontar i dividir la societat catalana denunciant suposades persecucions del castellà i fent ús de retòriques obertament demagògiques, populistes i victimistes. Però anem a pams. La normalització lingüística del català, justa i necessària perquè la nostra llengua es trobi en peu d'igualtat amb el castellà, ha estat un tema polèmic des dels anys vuitanta, quan la Generalitat recentment restaurada va començar a posar-ne els fonaments. No ens hauria d'estranyar tant, doncs, l'enrenou que es genera al voltant d'afers com ara la immersió lingüística. Sempre hi ha estat. Sempre s'han orquestrat campanyes mediàtiques contra el model escolar en català. El que passa és que ara, amb la deriva centralista del PP, la radicalització de les posicions en l'eix nacional i la irrupció de formacions unionistes i hispanistes com Ciutadans -que compta amb 9 escons al Parlament de Catalunya-, el debat i les tensions s'han fet més visibles. La darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha encès encara més els ànims.

Del Manifiesto de los 2.300 a les sonades comparacions de Vidal-Quadras

L'any 1981, diversos intel·lectuals i professionals liberals, encapçalats pel cèlebre Federico Jiménez Losantos, van propugnar l'anomenat Manifiesto de los 2.300, un manifest que denunciava una suposada marginació de la llengua castellana a Catalunya. Tal vegada podríem parlar del primer intent seriós d'originar un moviment identitari hispanista al nostre país, el qual, però va fracassar estrepitosament: el gruix de la immigració espanyola a Catalunya no va fer seguidisme d'aquesta proposta. Ara bé, aquesta només va ser la primera generació d'agitadors lingüístics; en vindrien més, les quals serien especialment actives als anys noranta. Aleshores, la dreta mediàtica espanyola (sobretot el diari ABC), aprofitant el pacte de Convergència i Unió amb el PSOE, va esperonar el sorgiment de grupuscles rotundament contraris a la immersió lingüística, com ara la CADECA, integrada per famílies del Tarragonès. Especialment agressiu va ser el líder del PP català, Alejo Vidal-Quadras, que l'any 1995 va arribar a comparar l'escola en català amb l'apartheid sud-africà: «Bajo el régimen de apartheid la población de color de la Unión Sudafricana recibía la enseñanza únicamente en su lengua indígena y algo en afrikaans, pero no se le permitía el aprendizaje del inglés». 

Ja veieu, doncs, que comparacions com les que fa el diputat d'UPyD Toni Cantó no són res nou. La cosa ve de lluny. Però l'any 1996 el PP va guanyar les eleccions, un pacte amb Jordi Pujol fou necessari per governar i aleshores la guerra lingüística es va veure interrompuda. Si més no, momentàniament. És l'època en què Aznar parlava català en la intimitat:

Ni Mossèn Cinto Verdaguer. Però la pax lingüística no seria eterna. Duraria només uns set anys, fins el sorgiment del Tripartit PSC-ERC-ICV, l'any 2003. En aquell moment, davant la irrupció d'un govern catalanista i -compte!- d'esquerres, les hostilitats van tornar.

El fenomen de Ciutadans i la guerra judicial contra el català

La nova generació de piròmans lingüístics, malauradament, sí que va reeixir. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació impulsada per intel·lectuals com Fernando Savater i Arcadi Espada, va prendre el relleu del guerrillerisme lingüístic i, en part, va arrabassar-li al PP el protagonisme en aquest àmbit estricte. El partit, "liberal-progressista" en l'eix social segons els seus membres, volia traslladar al Parlament la decepció del tradicional votant del Cinturó Roig amb la deriva "massa catalanista" del PSC. I de mica en mica, han anat creixent en suport electoral: dels 3 escons que van obtenir l'any 2006 han passat als 9 de les passades eleccions del 25-N. En part és lògic: en uns comicis on l'eix nacional era al centre del debat, la polarització de l'electorat i la radicalització del vot, juntament amb un increment de la participació, va afavorir un fort creixement del partit espanyolista. El seu programa és ben clar: "bilingüisme" a les escoles i lluita contra el separatisme. El lema Mejor Unidos n'és un bon exemple. Així doncs, fent gala d'un nacionalisme espanyol clamorós disfressat d'unionisme democràtic i progressista, i gràcies també a la popularitat del cap de llista Albert Rivera, el qual -tot s'ha de dir- fa ús d'una oratòria brillant, Ciutadans ha triomfat com a principal agent en la lluita contra la immersió lingüística i, per extensió, contra tota reivindicació del catalanisme. La seva estratègia es basa en la crispació, el victimisme, la demagògia, el populisme i l'ús de la corrupció de certs partits polítics per esquitxar tot el sobiranisme. És el nou lerrouxisme. Ho hem pogut  constatar darrerament al Parlament, on hi ha hagut discussions molt pujades de to entre els diputats del partit espanyolista i els de la Candidatura d'Unitat Popular. Ciutadans compta amb la cobertura mediàtica del diari El Mundo i amb el suport d'un seguit de grupuscles espanyolistes, entre els quals destaca Convivencia Cívica Catalana, pilotada pel professor universitari Francisco Caja.

Paral·lelament a l'activitat parlamentària i social d'aquestes formacions, el poder judicial espanyol ha iniciat un seguit d'ofensives destinades a dinamitar el model d'escola en català. La més contundent va ser la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, l'any 2010, que implicava una reinterpretació del concepte de llengua pròpia i del concepte d'oficialitat: s'imposava una impossible igualtat de les dues llengües constitucionalment oficials als territoris de parla catalana i negava el caràcter preferent del català en les administracions i en els mitjans de comunicació. A la pràctica, el deure estatutari de conèixer el català quedava completament desvirtuat. Els drets lingüístics dels catalanoparlants queden trepitjats i s'obre la porta a la destrucció del sistema d'immersió lingüística. Les sentències judicials, per tant, són una de les eines més útils de l'Estat espanyol en la seva croada per la uniformitat lingüística de l'Estat i, molt especialment, contra la plena normalització de la llengua catalana.

"Hay que españolizar a los alumnos catalanes"

Juntament amb Albert Rivera, un dels majors piròmans, de fet un dels més incendiaris, és el ministre d'Educació de l'executiu espanyol, José Ignacio Wert. Amb el seu esborrany sobre la llei orgànica de millora de  la qualitat educativa (LOMCE) pretén españolizar a los alumnos catalanes, com va afirmar ell mateix al Congrés dels Diputats. Aquest disseny escolar implica que l'Executiu central passi a fixar el 65% dels continguts en comunitats amb llengua pròpia i que s'ofereixi l'escolarització en castellà. Amb l'objectiu de blindar el castellà a Catalunya, s'estableix que a la revàlida de sisè de primària els alumnes s'examinaran de la competencia en comunicación de la lengua materna. Una declaració de guerra en tota regla al model d'immersió lingüística, que va posar en peu de guerra la major part de la comunitat educativa catalana.

Ja hem vist clarament quins són els principals piròmans lingüístics i de quins mecanismes disposen. L'Estat espanyol sempre els facilitarà les coses, a ells i a tot aquell qui vulgui posar obstacles al procés de normalització lingüística de la llengua catalana, per al qual la immersió lingüística és una eina indispensable. No és gaire difícil deixar en evidència aquesta mena de personatges. Un exemple d'això: parlen dels drets lingüístics dels castellanoparlants, però obvien els dels catalanoparlants, els quals molt sovint són vulnerats constantment. Al cap i a la fi, tots els catalanoparlants són bilingües i saben parlar castellà, però no tots els castellanoparlants saben parlar català o fins i tot entendre'l. No hi ha una igualtat real i, per tant, aquest discurs no és vàlid. Un altre exemple és al·ludir als drets individuals, en aquest cas dels alumnes castellanoparlants que volen ser educats en la seva llengua. Jo em pregunto què passa, doncs, amb el dret individual de cada un dels alumnes catalanoparlants, que també volen ser educats en la seva llengua -al cap i a la fi, la pròpia, amb majúscules, del país. O, anant més lluny, què passa amb els drets individuals dels alumnes marroquins, pakistanesos o xinesos. Compten menys que els dels alumnes castellanoparlants? Per què un alumne qualsevol podria rebre classes en castellà i en canvi un alumne marroquí, un alumne pakistanès i un alumne xinès no tindrien dret a rebre les classes en àrab o amazigh, urdú i xinès? Podem deduir com de ridículs resulten els arguments dels paladins d'aquesta trampa anomenada bilingüisme i que implica, a la pràctica, la residualització de la llengua catalana.

També hem vist, però, que molt sovint és el mateix Estat el qui inicia els atacs a la llengua. Què podem fer, doncs? Jo només hi veig una sortida clara: la independència. El futur que ens espera en aquesta presó de pobles és la folklorització i posterior desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura, seguint el mateix camí que el bable i l'aragonès. No estem parlant de cap possibilitat remota i llunyana: això ja està passant al País Valencià, i comença a tenir lloc a les Illes Balears. Mentrestant, només ens queda la desobediència civil, que compta amb un ampli suport de la societat catalana. I, sobretot, seguir mobilitzant-nos amb entusiasme i persistir en la denúncia, sense pèls a la llengua, dels qui parlen de drets i de democràcia, però que paradoxalment volen imposar un model lingüístic defensat per una minoria de la població a una majoria catalana partidària de la immersió lingüística, i que -no ho oblidem pas!- compta amb un bon gruix de castellanoparlants. Per concloure, res millor que assaborir un dels millors discursos que s'han fet mai al Parlament de Catalunya en defensa de la nostra llengua:

Els felicito perquè, durant vints anys de guerra mediàtica, política i judical contra la nostra llengua, contra el català de tots, contra la immersió lingüística, han aconseguit que 12 famílies de 50.000 no vulguin estudiar en català. Els felicito de tot cor.