Qüestió nacional i hipocresia

Com tots sabeu, l'Artur Mas s'ha desplaçat aquests dies a Israel per cercar marcs de col·laboració amb l'Estat sionista en àmbits com el científic i el cultural. En una conferència a la Universitat de Tel Aviv, el president de la Generalitat ha arribat a afirmar que "Israel és clarament un company de viatge escollit per Catalunya" i ha establert paral·lelismes històrics entre el poble català i el poble jueu. Tot plegat amb l'alegre benedicció de la Pilar Rahola, un dels rostres més visibles de l'independentisme filosionista.

Qui conegui una mica la trajectòria de Convergència no se sorprendrà davant d'aquest fet. La formació nacionalista sempre s'ha emmirallat en Israel, estat que era objecte habitual de les lloances de Jordi Pujol. Aquesta simpatia de certs sectors del sobiranisme català, especialment els més liberals, es pot explicar per diversos motius. En primer lloc, en l'imaginari del nacionalisme espanyol encara perviu  la imatge negativa del jueu, vist com un usurer adinerat enemic de la fe catòlica. Quan els hebreus foren expulsats, els catalans , coneguts pel seu caràcter emprenedor, passen a ocupar el seu lloc: és el xoc entre la perifèria comerciant i mediterrània, on es comença a desenvolupar el capitalisme, i el centre agrari i mesetari on es manté el feudalisme. El franquisme va fer ressorgir aquest pensament ben arrelat en l'inconscient espanyol i, de fet, va rebutjar les relacions diplomàtiques amb Israel, prioritzant el món àrab. L'Estat sionista no seria reconegut per l'Estat espanyol fins l'any 1986. 

La premsa falangista es caracteritzava pel seu antisemitisme visceral

En segon lloc, molts independentistes admiren com els sionistes van aconseguir aplegar bona part del poble jueu al voltant d'un projecte polític a partir del qual van aconseguir bastir, enmig del no-res, un dels Estats més forts del món, i com van saber també recuperar la seva llengua pròpia, l'hebreu, que avui compta amb 5 milions de parlants.

Ara bé, cal tenir en compte que la naturalesa de l'Estat israelià és excloent, condemnant la població àrab a un apartheid vergonyós. No és estrany, doncs, que Israel mantingués bones relacions diplomàtiques amb el règim racista sud-africà: compartien l'essencialisme ètnic. Per tant, tots els independentistes hauríem de ser ben crítics amb la violència diària que exerceix el sionisme contra els palestins, que a base de colonitzacions, bombardeigs i bloqueigs estan essent condemnats a viure en ghettos a la seva pròpia terra. No es tracta d'ésser judeòfobs: és tracta, simplement, de defensar els drets humans i de reconèixer l'existència d'un poble, el palestí, que ha de resistir contínuament les agressions d'un dels exèrcits més ben preparats del món. Nosaltres, com a nació que ha patit tantes vicissituds durant els darrers tres-cents anys, hauríem de ser més sensibles que ningú amb el patiment de la població palestina; i això es pot fer perfectament sense deixar de reconèixer les nombroses persecucions i pogroms que han sofert els jueus al llarg de la història. Recordem que la solidaritat és la tendresa dels pobles. De tots els pobles.

La hipocresia pel que fa a l'alliberament nacional, però, no té lloc només per part de l'independentisme català, sinó que és una conducta habitual dins de determinada "esquerra" espanyola. L'altre dia, per exemple, vaig veure aquesta imatge:

En efecte: UPyD, el partit nacionalista espanyol camuflat de pseudoprogessisme, donant suport a la llibertat i la independència del Sàhara Occidental. És ben curiós que els qui neguen l'autodeterminació del poble català amb l'argument que la sobirania es troba en mans de tots els espanyols no ho apliquin als pobres sahrauís, tot afirmant que la sobirania recau en el conjunt dels marroquins. I és que una part destacada del mal anomenat "progressisme" espanyol acostuma a practicar l'internacionalisme només de portes enfora; de portes endins, les reivindicacions catalanes, basques i gallegues són miserablement titllades de "burgeses", "conservadores" o "nacionalistes". Aquest tic no el veiem només en la formació de Rosa Díez o en el PSOE, sinó que també ha fet forat, desgraciadament, a Izquierda Unida i en diversos grups anticapitalistes. Així ho expressava Manuel de Pedrolo en un article publicat el 25 de novembre de l'any 1981 al Diario de Barcelona:

"L’esquerra espanyola s’avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada (consten les declaracions d’alguns caps de partit) a fer costat a les organitzacions dretanes i alguns cops neofeixistes que el defensen i, per tant, a ajornar la lluita social que és la raó primera de la seva existència, puix que també per a ella una unión sagrada té prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària, l’internacionalisme que en la seva versió correcte no consisteix pas en l’asserviment de comunitats indefenses, en la imposició d’una cultura pretesament “superior” i que, oh paradoxa!, l’esquerra sempre ha considerat que no és la seva, la de l’autèntic poble, car es tracta d’una creació burgesa, com burgesa és aquella pàtria que ara, en el summum de la incoherència, els sense pàtria no estan disposats a perdre…"

Evidentment, la situació dels Països Catalans no és ni de bon tros la del Sàhara. Aquí, per fortuna, no hi ha campaments de refugiats ni passem les penúries que experimenta la població sahrauí. No som pas una colònia, som una nació oprimida. Però la qüestió de fons ve a ser la mateixa: tots els pobles tenen dret a decidir lliurement el seu futur. No estaria de més, per tant, que els espanyols que es consideren d'esquerres —o, emprant un terme més "light", progressistes—, sense deixar de solidaritzar-se amb el Sàhara, llegissin el que deia Marx sobre la qüestió nacional:

"Els pobles que n'esclavitzen uns altres forgen les seves pròpies cadenes"

La ceguera dels governants espanyols

La Via Catalana cap a la Independència fou un èxit. No sé si vàrem arribar a ser 1.600.000 persones, com assegura el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, però és clar que vàrem superar amb escreix la xifra de 400.000 persones que va donar el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz; xifra que els mitjans de comunicació espanyolistes han fet córrer a tort i a dret per mirar de deslegitimar la sòlida majoria sobiranista present al Principat.

Tram 235 de la cadena humana, a Tarragona (Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Via_Catalana)

Un nou terratrèmol independentista, doncs. Un sisme que ha tornat a sacsejar el mapa polític català -i l'espanyol!-, suscitant tot tipus de reaccions, des de l'eufòria i la insistència en la celebració de la consulta fins al menyspreu i la burla. Prova d'això darrer n'és el pamflet ultradretà Alerta Digital, que afirmava que l'Assemblea Nacional Catalana havia utilitzat vaques i figurants de cartró per omplir alguns trams de la cadena humana. La qual cosa assenyala, doncs, que el nacionalisme espanyol més radical, davant de l'immens clam independentista als carrers, no pot fer res més que recórrer a les mentides i a les manipulacions per tal que la realitat no acabi fent esclatar la còmoda bombolla on viu instal·lat.

Quina és la resposta dels polítics i polítiques del PP davant del que està passant a Catalunya, però? Doncs es podria dir que no hi ha resposta. Alguns opten per parlar de majories silencioses que prefereixen romandre a casa abans que manifestar-se per reivindicar la seva espanyolitat -el mateix argument que empraven els règims autoritaris i feixistes per justificar el seu suport social-, tan absurd com afirmar que tots els qui no assistiren a la manifestació en repulsa de l'assassinat d'Ernest Lluch eren partidaris d'ETA i aplaudien els seus crims. Mariano Rajoy, per altra banda, respon la carta del president Artur Mas amb les paraules que eren d'esperar: diàleg sí, però sempre dins del marc de la Constitució. Res de consultes, per tant. En resum: un carreró sense sortida, perquè el marc legal espanyol no oferirà mai cap sortida viable al poble català. Sembla ser que el president espanyol persistirà en la seva estratègia de no actuar de manera decidida i esperar una millora econòmica que desactivi tant l'independentisme com el malestar social arran de la corrupció i les retallades. Una estratègia que, almenys amb el cas català, no li sortirà bé, ja que una enquesta de la Cadena SER assenyala que, encara que el govern espanyol oferís a la Generalitat una millora del finançament en la línia del concert econòmic basc, el "Sí" a la independència seguiria essent majoritari.

També hi ha sectors espanyolistes, de caire lerrouxista i propers a C's i a UPyD, que menystenen l'independentisme assegurant que aquest és un invent del senyor Artur Mas i CiU per tal de fer-lo servir com a cortina de fum davant els casos de corrupció que esquitxen la coalició nacionalista. Personalment, no nego que Convergència vulgui amagar les seves nombroses misèries sota la catifa de l'estelada. Però el cas és que dir que l'independentisme és un invent convergent és una aberració, una mentida i un insult a tots els qui defensen aquesta opció des de fa dècades, i sobretot als qui la defensaven en els temps més durs del pujolisme, els temps del pactisme, el mesellisme i el mal entès "seny". L'independentisme fa molt de temps que hi és, però si durant aquests darrers anys ha eixamplat la seva base social, això es deu a factors com ara el maltractament fiscal que patim, la desil·lusió davant la sentència de l'Estatut, la incompetència dels governants espanyols, la catalanofòbia generalitzada arreu de l'Estat... L'Artur Mas simplement va voler fer apropiar-se d'aquest clam i posar-s'hi al capdavant, com evidenciava el seu lema electoral La voluntat d'un poble. Una estratègia que, com tots sabem, no li va acabar de sortir del tot bé el passat 25 de novembre. Per tant, la caverna mediàtica ja pot posar Mas al seu punt de mira, si vol. Però si es pensen que fent-lo caure el Procés s'haurà acabat, ho porten ben clar. Perquè, si hi ha Procés, és precisament perquè hi ha tot un poble empenyent els polítics i les institucions catalanes. El moviment sorgeix des de baix, i per això està arrelant i triomfant.

I precisament en això insisteix Iñaki Gabilondo, una de les poques ments lúcides que, des de Madrid, és plenament conscient del que està passant al Principat. Entre tant d'histerisme i hooliganisme espanyolista, sorprèn sentir veus com la del cèlebre periodista, que afirma molt encertadament que l'independentisme català pot acabar desbordant Rajoy, Mas i fins i tot el partit explícitament independentista que té més força al Parlament, Esquerra Republicana:

Les sàvies paraules de Gabilondo, però, arriben tard. La ceguera que han demostrat, des de fa moltíssims anys, la majoria de governants i polítics espanyols sembla irremeiable. I suposant que veiéssim un canvi d'actitud en l'executiu de Mariano Rajoy, aquest arribaria ja massa tard: som en un punt de no-retorn. Si aquestes lectures haguessin estat fetes fa un lustre, potser encara podríem parlar de diàleg. Però ja fa temps que el tren ha partit.

José María Aznar. 2ª part?

Aznar ha tornat a la càrrega. Ho ha fet en una entrevista per a Antena 3 que no ha deixat indiferent ningú:

El rebombori que s'ha esdevingut després de les seves paraules ha estat monumental. Ha parlat clarament de baixar els impostos (una clatellada directa al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro). Però el més important i rellevant, crec jo, són les seves paraules respecte a la integritat territorial de l'Estat espanyol:

La polèmica del dèficit a la carta no és més que una expressió del problema que té Espanya de desagregació. L'Estat espanyol és un Estat al qual li manquen, en aquests moments, els instruments fonamentals per garantir la seva cohesió. I això és una cosa molt greu.

Expressions com "desagregació" o "instruments fonamentals per garantir la seva cohesió", de caire totalment eufemístic, remeten indirectament al principal problema a què s'enfronta el PP i el nacionalisme espanyol en bloc: el procés sobiranista català. I no deixa de ser curiós que Aznar se'n preocupi tant, quan fou durant les dues legislatures en què ell governà, i molt especialment el període 2000 i 2004, l'època en la qual es va gestar bona part de l'independentisme català sociològic modern. No en va, Esquerra Republicana de Catalunya va obtenir 23 escons al Parlament l'any 2003 -un resultat que encara no han pogut superar; Junqueras ja té un repte!-, en ple mandat popular. Paradoxal, oi?

El retorn providencial

L'expresident també ha deixat entreveure un més que probable retorn a la política. Com podeu veure al vídeo, afirma, en un to messiànic i providencial:

Compliré amb la meva responsabilitat, amb la meva consciència, amb el meu partit i amb el meu país. Amb totes les seves conseqüències. I no en tingui vostè cap dubte.

Són molts els qui encara no són conscients del tot de la gravetat d'aquestes declaracions. De fet, a les xarxes socials abundaven les bromes al respecte. Jo també n'he fet alguna, ho reconec: amb l'Aznar, la temptació és difícil d'ignorar. Ara bé, pensant-hi més detingudament, crec que tots plegats hauríem d'estar ben alerta. Si  sou espectadors habituals de les tertúlies dels mitjans ultradretans madrilenys -jo ho sóc, perquè opino que, si vols combatre l'enemic, primer has de conèixer i analitzar a fons la seva dialèctica-, veureu com ja fa temps que Losantos i tots els periodistes de tendència  disparen indiscriminadament contra Rajoy. Més enllà del tema dels impostos, que ha irritat de manera salvatge tot aquest eixam d'ultraliberals, el consideren un venut a les esquerres i, molt especialment, massa feble i maricomplejines -són paraules del mateix Federico- respecte al problema catalán.

Jiménez Losantos, des de fa uns mesos habitual de les tertúlies
d'Intereconomía, és un dels principals flagells del sector més "moderat"
del Partit Popular

El principal aliat d'aquesta mena de think tank espanyolista i ultraliberal dins del PP és Esperanza Aguirre. I jo ja fa temps que penso que ella, juntament amb Aznar, la FAES i els sectors més desacomplexats del partit, li estan fent el llit a Mariano Rajoy. Deixaran que el tsunami de la crisi, l'atur, la flagrant corrupció, la incompetència i la seva poca mà dura davant l'insaciable nacionalismo catalán se l'enduguin. A ell i a tot el seu govern. També veig força probable que deixin caure la Monarquia, que darrerament dóna molt mala imatge i perjudica, de retruc, la sagrada Marca España. Què vindria llavors? Una República dirigida pel salvapàtries Aznar. Però no una República com la del 1931, no. Una República centralitzada, unitària, on els "problemes perifèrics" s'hauran acabat per sempre, encara que sigui fent ús de tota la mà dura possible. Seria el retorn del patriotisme constitucional en la seva més pura essència, de la mà d'un bipartit PP+UPyD, que és el molts analistes polítics albiren. 

Rosa Díez és una de les principals defensores del que hom anomena
"patriotisme constitucional", un eufemisme per camuflar el
nacionalisme espanyol més exacerbat

Una herència que molts espanyols estan disposats a oblidar

Ara, disposem-nos a repassar a grans trets l'herència que, en part, ens va deixar el senyor Aznar. I comencem pel més obvi: la bombolla immobiliària va començar gestar-se durant la segona meitat dels anys noranta, amb la primera legislatura d'Aznar. La Llei del Sòl en va marcar l'inici. N'Aleix Saló ens ho explica d'una manera excel·lent a "Españistán":

El nou panorama econòmic va tenir un impacte brutal en la societat espanyola. Jo encara era un marrec, però tothom explica que aleshores un munt de joves abandonaven els estudis per tal de treballar al sector de la construcció, on guanyaven un munt de diners sense massa esforç. Els anys del boom van ser també els anys de la immigració massiva, íntimament relacionada amb l'auge de la construcció i del sector turístic. En aquells temps de prosperitat i de bonança, milions de magrebins, europeus de l'est i llatinoamericans van emigrar cap a l'Estat espanyol a la recerca d'unes oportunitats que els seus països no els oferien. També eren els temps de les pateres, quan milers de subsaharians abandonaven en massa el continent africà per via marítima. Ara, ironies de la vida, els qui emigren són els espanyols. I com que la cosa està malament, hom considera que tot aquest capital humà sobra, essent fins i tot culpabilitzat de la crisi, com demostren els pamflets xenòfobs que reparteixen els de PxC. 

L'impacte, evidentment, també va ser paisatgístic i mediambiental. Van començar a sorgir urbanitzacions com bolets, així com grans blocs de pisos i complexos turístics arreu del litoral espanyol. Només cal passejar-se per la costa valenciana per comprovar-ho. Les conseqüències sobre el territori varen ser nefastes. Actualment, moltes d'aquelles urbanitzacions estan deshabitades i deixades de la mà de Déu. Sí, urbanitzacions i fins i tot barris sencers fantasma. 

Tot i que el tema de Benidorm ja ve de lluny, el cas no deixa de ser
paradigmàtic: és la localitat amb més gratacels per habitant del món

La segona legislatura del govern Aznar va ser el veritable període de glòria del govern Aznar: reducció dels drets dels treballadors (reforma laboral de l'any 2002), la desinformació i nefasta gestió del desastre del Prestige (el mateix 2002), i, per acabar-ho d'adobar... la Invasió de l'Iraq l'any 2003, fonamentada en la mentida de les armes de destrucció massiva. L'aliança amb Bush i Blair, segellada amb la famosa foto de les Açores, va portar l'Estat espanyol a una guerra que va portar patiment al poble iraquià i també al poble espanyol. I és que l'atemptat de l'11-M fou conseqüència directe de la política internacional de l'ara expresident. El més lamentable, però, foren les mentides d'Acebes sobre l'autoria de la massacre terrorista, perpetrada per l'integrisme islàmic:

 

Totalment lògica la posterior derrota electoral del PP. El que em pregunto és si el poble espanyol tornarà a caure en els mateixos errors del passat i esborrarà fàcilment de la seva memòria el llegat que ens van deixar els 8 anys de govern de José María Aznar. Tenint en compte la ignorància, l'estupidesa i el baix nivell general que caracteritzen, majoritàriament i desgraciada, aquesta societat, molt em temo que sí. El salvador tornarà, rescatarà Espanya de les urpes dels qui l'han enfonsada, principalment els pèrfids separatistes catalans, i els ho farà pagar ben car. No ho dic pas en broma, i precisament això darrer -que se'ns pugui castigar- és el que em fa més por. Amb totes les seves conseqüències, concloïa Aznar aquesta espècie de compromís. I quan hi penso, no puc evitar que em vinguin a la ment personatges com els que pul·lulaven per l'Alemanya dels anys trenta i quaranta o pels Balcans dels anys noranta, que també deien que acomplirien les seves providencials i patriòtiques promeses "amb totes les seves conseqüències". I ja sabem quines van ser aquelles conseqüències. Crec, per tant, que ens hauríem de prendre el tema amb una mica més de seriositat.