2014: més que mai, coratge

Doncs bé, ja tenim pregunta per a la famosa consulta. O, millor dit, preguntes: com molts ens temíem, Unió Democràtica i Iniciativa han guanyat el pols i han acabat encolomant-nos la doble pregunta que donés lloc a la "tercera via". El resultat: 

Vol que Catalunya esdevingui un Estat?

En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?

Si més no, s'ha acabat incloent-hi el concepte "independent". Una petita victòria que aporta un xic de claredat a la pregunta. Els problemes vénen, però, a l'hora de ponderar i interpretar-ne els resultats, per tal de prendre decisions operatives d'acord amb aquests. Com ja vaig explicar en un article anterior, aquest tipus de consulta deixa un marge força ampli a les mitges tintes i les ambigüitats, que podrien dificultar enormement una lectura més o menys unànime del desenllaç del plesbiscit. És el que tenim, però, i haurem de fer campanya en base a això.

Ara bé, el que menys em preocupa és la pregunta. A mi el que de veritat em té amoïnat és la resposta que haurem de donar quan l'Estat espanyol, a través dels múltiples mecanismes de què disposa, prengui mesures contra la consulta i tots els actors polítics que l'han convocada. Dirigents del PP ja s'han expressat en aquest sentit, i el mateix Mariano Rajoy s'ha mostrat contundent: "Els garanteixo que aquesta consulta no se celebrarà". Com gairebé sempre, ens planten la inviolable i sagrada Constitució (bé, sempre i quan Brussel·les i la troika no diguin el contrari, és clar) per dir-nos que la ruta que hem emprès ens mena de dret a un carreró sense sortida, i que, per tant, l'autodeterminació no existeix per als pobles de l'Estat espanyol.

Mitjans d'arreu del món s'han fet ressò de la negativa del govern espanyol
a acceptar la consulta

No deixa de ser lògic que reaccionin així. Són fills del Règim del 78, i el seu deure és defensar-lo. La pilota no es troba, doncs, a la seva teulada; es troba a la nostra. De fet, fa temps que hi és. I fóra bo que ho comencéssim a assumir: no ens regalaran pas res, no cediran ni un miserable pam, no escoltaran la comunitat internacional per molt que aquesta es posicioni a favor nostre. Queda clar, per tant, que el dret a decidir no l'hem de pidolar, l'hem de prendre. I això implicar estar a l'alçada del moment històric quan l'Estat espanyol jugui les seves cartes i estar disposats a anar fins al final, optant per la desobediència civil com a veritable única via per tal de satisfer els nostres anhels. Quelcom que no només és obligació de la nostra classe política, sinó també responsabilitat del poble. Ens organitzarem per celebrar igualment la consulta, diguin el que diguin les lleis espanyoles? Seguirem l'exemple de les sufragistes, dels lluitadors contra l'esclavisme, de Mandela? Si cal sortir als carrers massivament i protegir la Generalitat o plantar cara als qui volen negar-nos la nostra voluntat de ser i d'esdevenir, haguem nascut aquí, a Andalusia o al Marroc, ho farem? 

Personalment, crec que només ens cal una cosa: coratge. Carreguem-nos de coratge, doncs, i via fora.

La defunció del PSC: un escenari perillós

El congrés del PSC ha acabat com tots ens imaginàvem: amb la ratificació de les tesis de Pere Navarro. La seva resolució, favorable a un pacte amb l'Estat per fer efectiu el dret a decidir, ha rebut un 83,5% dels suports. El bloc dels crítics, partidaris d'una entesa amb les formacions sobiranistes, ha tornat a ésser derrotat de manera contundent. Àngel Ros, Joan Ignasi Elena i Marina Geli, entre d'altres, saben que tenen poc futur dins del partit i que seguir defensant aferrissadament la pròpia línia pot acabar costant-los mesures disciplinàries i fins i tot l'expulsió, fet que els acabaria enviant al Grup Mixt, amb la CUP. Veurem què passa el dia 4 de desembre, quan es voti al Parlament la sol·licitud de consulta que s'enviarà al Congrés dels Diputats.

Els crítics del PSC: Elena, Ventura, Ros, Geli i Martínez-Sampere

Els socialistes, doncs, han optat per relegar el catalanisme a una posició marginal i competir cos a cos amb Ciudadanos. El problema que hi ha és que tenen les de perdre, perquè el partit lerrouxista, des dels seus inicis, ha mantingut un discurs desacomplexadament espanyolista. I els votants, això, ho valoren molt. En canvi, el PSC s'havia trobat fins ara prou còmode amb les mitges tintes i un catalanisme constitucional "light". Amb el debat sobre la independència com a eix central de la política catalana, però, la societat es polaritza i no hi ha ambigüitats ni terceres vies que valguin. En aquest sentit, el votant del PSOE del Baix Llobregat sap que qui millor defensarà la unitat d'Espanya serà l'Albert Rivera i no el poc carismàtic Pere Navarro, que encara fa malabars amb artefactes federals. Per altra banda, també cal tenir també en compte el tema de la regeneració democràtica: Ciudadanos s'ha sabut vendre molt bé com un eficient antídot contra la corrupció i una praxi política eficient, mentre que el PSC, amb personatges com Daniel Fernández i Manuel Bustos, no pot presumir pas del mateix.  I és que els socialistes són part essencial d'aquest "establishment" nostrat que ara sembla fer-se miques, una de les herbes seques que sobreviuen com poden a la desertització d'allò que s'anomenava "oasi català".

Manuel Bustos, exalcalde de Sabadell, es  troba imputat en el "Cas Mercuri"

I sí, és cert que el PSC compta encara amb una bossa de votants molt fidels, fet que es veu reflectit de manera especial en les eleccions estatals. Però a mesura que passin els anys, aquests votants -molts d'ells gent gran- aniran morint, i tot indica que els seus fills i néts tenen en ment altres opcions polítiques. El relleu generacional, que s'efectuarà al llarg d'un període màxim de vint anys, acabarà per condemnar els socialistes a la més absoluta marginalitat política. La centralitat, de moment, ja l'han perduda.

Pere Navarro s'ha vist desplaçat de l'epicentre del debat sobiranista català

M'agradaria rebaixar, però, l'entusiasme que s'està veient entre les files independentistes per la més que previsible futura desfeta del PSC. Perquè no s'ha d'oblidar que si la immersió lingüística ha prosperat ha estat, en part, gràcies a ells. Ens agradi o no, han estat la salvaguarda del catalanisme a l'àrea metropolitana de Barcelona i als grans nuclis urbans de Catalunya; si no haguessin jugat aquest paper i s'haguessin decantat per una visió més espanyolista i centralista, probablement ara mateix tindríem un país ben diferent. Per tant, que ells puguin ésser fagocitats per Ciudadanos, ferotgement contrari a l'autodeterminació i enemic declarat del model educatiu en català, és una molt mala notícia per a aquesta "cohesió social" que curiosament acostumen a posar com a argument els més unionistes. Tinguem clara una cosa: el partit del "Procés" també es disputa a l'Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet.... i que els lerrouxistes puguin acabar governant totes aquestes ciutats seria una veritable bomba de rellotgeria.

Rivera podria acabar de rematar el PSC

És molt senzill: independència, sí o no

Si CiU i ERC compleixen el que varen dir, aviat tindrem data i pregunta per a la famosa consulta, sobre la qual ja he parlat a bastament en aquest bloc. Pel que fa a la pregunta que se'ns plantejarà, crec que tots podem coincidir en el fet que aquesta hauria d'ésser clara: Independència, SÍ o NO. Ara bé, darrerament han aparegut un seguit de malabaristes que pretenen marejar la perdiu tot volent introduir conceptes com ara "Estat propi" o "Estat sobirà" a la consulta, o encara pitjor: volen que la resposta a la pregunta pugui ésser triple, afegint-hi l'opció del federalisme. Parlo especialment d'Unió, del PSC i de certs sectors d'ICV-EUiA, els quals s'han erigit com a garants de l'anomenada "Tercera Via".

Als qui volen defugir una pregunta directa sobre la independència i opten per l'estatpropisme els podem parlar de l'"Estado libre y soberano de Hidalgo", amb capital a Pachuca de Soto. És un Estat lliure i sobirà, sí, però forma part integrant de Mèxic. No és, per tant, un Estat independent. D'exemples com aquest n'hi ha a cabassos: l'Estat lliure de Baviera (Alemanya), l'estat o bundesland de Caríntia (Àustria), l'estat de Tocantins (Brasil)... Qualsevulla d'aquestes unitats administratives gaudeix d'infinitat de competències, però es troba subordinada a un Estat central sobre el qual recau la sobirania nacional. Si es vol que la pregunta sigui precisa, doncs, cal evitar aquests termes.

I als qui volen introduir més de dues respostes amb el pretext d'avalar suposats artefactes federals, caldria preguntar-los, en primer lloc, quin model concret defensen. Si el que desitgen és un marc confederal que impliqui la unió lliure de dos pobles lliures —l'espanyol i el català—, aleshores que agafin la papereta del "Sí" a la consulta, perquè no cal ésser cap llumenera per constatar que, si vols unir-te a algú des de la igualtat, primer has d'esdevenir un subjecte independent. Si el que volen, en canvi, és un projecte federal espanyol, amb àmplies competències per a Catalunya però on la sobirania segueixi reposant en el conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat, llavors que agafin la papereta del "No". Perquè, per molta descentralització que hi hagi, Catalunya seguirà subordinada a Madrid. És fàcil d'entendre, oi?

Un cop aclarit això, que cadascú es posicioni legítimament al costat d'una opció o d'una altra. Però deixem-nos de trampes semàntiques i d'ambigüitats estèrils, si us plau. Perquè ja estem una mica farts d'insults a la nostra intel·ligència.

La ceguera dels governants espanyols

La Via Catalana cap a la Independència fou un èxit. No sé si vàrem arribar a ser 1.600.000 persones, com assegura el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, però és clar que vàrem superar amb escreix la xifra de 400.000 persones que va donar el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz; xifra que els mitjans de comunicació espanyolistes han fet córrer a tort i a dret per mirar de deslegitimar la sòlida majoria sobiranista present al Principat.

Tram 235 de la cadena humana, a Tarragona (Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Via_Catalana)

Un nou terratrèmol independentista, doncs. Un sisme que ha tornat a sacsejar el mapa polític català -i l'espanyol!-, suscitant tot tipus de reaccions, des de l'eufòria i la insistència en la celebració de la consulta fins al menyspreu i la burla. Prova d'això darrer n'és el pamflet ultradretà Alerta Digital, que afirmava que l'Assemblea Nacional Catalana havia utilitzat vaques i figurants de cartró per omplir alguns trams de la cadena humana. La qual cosa assenyala, doncs, que el nacionalisme espanyol més radical, davant de l'immens clam independentista als carrers, no pot fer res més que recórrer a les mentides i a les manipulacions per tal que la realitat no acabi fent esclatar la còmoda bombolla on viu instal·lat.

Quina és la resposta dels polítics i polítiques del PP davant del que està passant a Catalunya, però? Doncs es podria dir que no hi ha resposta. Alguns opten per parlar de majories silencioses que prefereixen romandre a casa abans que manifestar-se per reivindicar la seva espanyolitat -el mateix argument que empraven els règims autoritaris i feixistes per justificar el seu suport social-, tan absurd com afirmar que tots els qui no assistiren a la manifestació en repulsa de l'assassinat d'Ernest Lluch eren partidaris d'ETA i aplaudien els seus crims. Mariano Rajoy, per altra banda, respon la carta del president Artur Mas amb les paraules que eren d'esperar: diàleg sí, però sempre dins del marc de la Constitució. Res de consultes, per tant. En resum: un carreró sense sortida, perquè el marc legal espanyol no oferirà mai cap sortida viable al poble català. Sembla ser que el president espanyol persistirà en la seva estratègia de no actuar de manera decidida i esperar una millora econòmica que desactivi tant l'independentisme com el malestar social arran de la corrupció i les retallades. Una estratègia que, almenys amb el cas català, no li sortirà bé, ja que una enquesta de la Cadena SER assenyala que, encara que el govern espanyol oferís a la Generalitat una millora del finançament en la línia del concert econòmic basc, el "Sí" a la independència seguiria essent majoritari.

També hi ha sectors espanyolistes, de caire lerrouxista i propers a C's i a UPyD, que menystenen l'independentisme assegurant que aquest és un invent del senyor Artur Mas i CiU per tal de fer-lo servir com a cortina de fum davant els casos de corrupció que esquitxen la coalició nacionalista. Personalment, no nego que Convergència vulgui amagar les seves nombroses misèries sota la catifa de l'estelada. Però el cas és que dir que l'independentisme és un invent convergent és una aberració, una mentida i un insult a tots els qui defensen aquesta opció des de fa dècades, i sobretot als qui la defensaven en els temps més durs del pujolisme, els temps del pactisme, el mesellisme i el mal entès "seny". L'independentisme fa molt de temps que hi és, però si durant aquests darrers anys ha eixamplat la seva base social, això es deu a factors com ara el maltractament fiscal que patim, la desil·lusió davant la sentència de l'Estatut, la incompetència dels governants espanyols, la catalanofòbia generalitzada arreu de l'Estat... L'Artur Mas simplement va voler fer apropiar-se d'aquest clam i posar-s'hi al capdavant, com evidenciava el seu lema electoral La voluntat d'un poble. Una estratègia que, com tots sabem, no li va acabar de sortir del tot bé el passat 25 de novembre. Per tant, la caverna mediàtica ja pot posar Mas al seu punt de mira, si vol. Però si es pensen que fent-lo caure el Procés s'haurà acabat, ho porten ben clar. Perquè, si hi ha Procés, és precisament perquè hi ha tot un poble empenyent els polítics i les institucions catalanes. El moviment sorgeix des de baix, i per això està arrelant i triomfant.

I precisament en això insisteix Iñaki Gabilondo, una de les poques ments lúcides que, des de Madrid, és plenament conscient del que està passant al Principat. Entre tant d'histerisme i hooliganisme espanyolista, sorprèn sentir veus com la del cèlebre periodista, que afirma molt encertadament que l'independentisme català pot acabar desbordant Rajoy, Mas i fins i tot el partit explícitament independentista que té més força al Parlament, Esquerra Republicana:

Les sàvies paraules de Gabilondo, però, arriben tard. La ceguera que han demostrat, des de fa moltíssims anys, la majoria de governants i polítics espanyols sembla irremeiable. I suposant que veiéssim un canvi d'actitud en l'executiu de Mariano Rajoy, aquest arribaria ja massa tard: som en un punt de no-retorn. Si aquestes lectures haguessin estat fetes fa un lustre, potser encara podríem parlar de diàleg. Però ja fa temps que el tren ha partit.

2014: sí o sí

El poble treballador català n'està fart, de dilacions. El poble treballador català n'està fart, d'estafes. El poble treballador català n'està fart, d'eufemismes. El poble treballador català està fart que s'endarrereixi indefinidament la data d'una consulta quimèrica -perquè, no ens enganyem, una consulta pactada amb l'Estat espanyol és senzillament impossible- mentre el govern neoliberal de CiU continua aplicant retallades i privatitzacions a tort i a dret, amb l'aval incondicional d'ERC.

No es pot tolerar cap consulta més enllà de l'horitzó nacional del 2014. No es pot tolerar una consulta amb tres preguntes, que seria un insult a la nostra intel·ligència. No es poden tolerar uns comicis plebiscitaris l'any 2016, quan molt probablement una lleu millora econòmica faci retrocedir el suport de les capes populars a la independència.  No es pot deixar més marge de temps a la dreta espanyolista, a l'oligarquia catalanoespanyola i al lerrouxisme perquè reformulin les seves estratègies polítiques, es facin forts i aturin l'onada sobiranista. No, no podem permetre res d'això. Les urnes van parlar de manera prou clara el passat 25-N: autodeterminació sí o sí. Sense mitges tintes.

El proper Onze de Setembre tindrà lloc la llarga cadena humana coneguda com a Via Catalana, que enllaçarà els dos extrems del Principat de Catalunya. També es convocaran iniciatives similars de caire més social, com ara l'#EncerclemLaCaixa organitzat per Procés Constituent, i diverses manifestacions de l'Esquerra Independentista. És important assistir a qualsevol d'aquests actes per seguir demostrant que el tsunami avança de manera implacable cap a la plena llibertat del poble català. Que serveixi com a toc d'atenció per a les nostres classes dirigents, sotmeses encara als foscos interessos econòmics i a les elits governamentals de l'Estat espanyol i tot el seu entramat financer i oligàrquic. Mobilitzem-nos. Mobilitzem-nos i enviem el següent missatge als de dalt: "Si ens falleu i consumeu la traïció, els catalans i les catalanes passarem per damunt vostre i caminarem amb pas ferm i decidit vers l'exercici del dret a decidir i la independència del nostre poble".

Que l'Onze de Setembre cadascú participi en la convocatòria que consideri més adient, però, sobretot, que cap persona no es quedi a casa, que tenim tot un món per guanyar.

Concert per la Llibertat: reflexions

La veritat és que, diguin el que diguin, C's i PP no aconseguirien mai reunir 80.000 persones al Camp Nou per a un concert en defensa de la unitat d'Espanya. Segurament haurien de portar gent d'altres punts de l'Estat, i no crec que ni així aconseguissin igualar el nombre de persones que van assistir al Concert per la Llibertat. Els independentistes tenim aquest punt a favor: som molt més militants i activistes que els unionistes. Davant d'això, què els queda? Doncs criticar que el concert es retransmetés per TV3. És curiós que els qui diuen això són els qui després demanen als Ajuntaments que instal·lin pantalles gegants perquè la gent pugui veure els partits de la Roja.

Ja sabeu que a mi l'exaltació patriòtica i el xovinisme no m'agraden gens. Però crec que al concert s'hi havia de ser. Cal seguir fent visualitzar l'independentisme, cal demostrar que la flama del sobiranisme segueix ben encesa; en aquest sentit, tota pedra fa paret. Més enllà del meu compromís personal amb les reivindicacions d'un poble que vol triar el seu futur lliurement, vaig tornar del concert prou satisfet: m'esperava guinys constants al Molt Honorable President Mas, però el que hi va haver, sobretot, va ser crítica social i esperit internacionalista. En Gerard Quintana carregant contra les retallades, en Cesk Freixas recordant l'Ester Quintana i els desnonats, representants de la comunitat palestina cantant L'Estaca (una veritable puntada de peu als independentistes sionistes, molt lligats a Convergència) i n'Alessio Lega homenatjant els brigadistes italians que van venir a l'Estat espanyol a combatre el feixisme durant la Guerra Civil van atorgar un accent marcadament esquerrà al concert:

Per tant, la sorpresa va ser prou agradable: és essencial per a la victòria tenir en compte la qüestió social i no deixar-la mai de banda. Per a mi, de fet, aquesta ha de ser central: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social.

Ara bé, malgrat que esdeveniments com aquest són necessaris, així com les manifestacions i les cadenes humanes, s'ha d'anar més enllà. Cal prendre decisions operatives que ens permetin exercir l'autodeterminació i autogovernar-nos. Les demostracions de força, si no van acompanyades de fets que materialitzin la voluntat popular majoritària expressada, es queden en res: pura estètica i simbologia. En aquest sentit, cal tenir en compte que la famosa consulta, un cop passat el termini per concretar-la que van fixar CiU i ERC, segueix sense pregunta i sense data. Ja fa temps que ho dic: els convergents ens estan prenent el pèl tot endarrerint el referèndum, mentre segueixen retallant i privatitzant. I els republicans estan essent còmplices d'aquesta lamentable enganyifa. Fins quan ha de durar la broma? Realment la iniciativa la tenim nosaltres: el poble català. Només tornant a impulsar la mobilització popular i autoorganitzant-nos per garantir que l'autodeterminació es respecti, recuperant el bagatge d'Arenys de Munt i la resta de consultes populars, evitarem que el "Procés" quedi estancat en l'àmbit institucional, a mercè dels interessos de la realpolitik.

Manifesteu-vos, assistiu a concerts, apunteu-vos a la Via Catalana. Però també organitzeu-vos i recordeu que sols el poble salvarà el poble.