Doncs bé, ja tenim pregunta per a la famosa consulta. O, millor dit, preguntes: com molts ens temíem, Unió Democràtica i Iniciativa han guanyat el pols i han acabat encolomant-nos la doble pregunta que donés lloc a la "tercera via". El resultat:
Vol que Catalunya esdevingui un Estat?
En cas afirmatiu, vol que aquest Estat sigui independent?
Si més no, s'ha acabat incloent-hi el concepte "independent". Una petita victòria que aporta un xic de claredat a la pregunta. Els problemes vénen, però, a l'hora de ponderar i interpretar-ne els resultats, per tal de prendre decisions operatives d'acord amb aquests. Com ja vaig explicar en un article anterior, aquest tipus de consulta deixa un marge força ampli a les mitges tintes i les ambigüitats, que podrien dificultar enormement una lectura més o menys unànime del desenllaç del plesbiscit. És el que tenim, però, i haurem de fer campanya en base a això.
Ara bé, el que menys em preocupa és la pregunta. A mi el que de veritat em té amoïnat és la resposta que haurem de donar quan l'Estat espanyol, a través dels múltiples mecanismes de què disposa, prengui mesures contra la consulta i tots els actors polítics que l'han convocada. Dirigents del PP ja s'han expressat en aquest sentit, i el mateix Mariano Rajoy s'ha mostrat contundent: "Els garanteixo que aquesta consulta no se celebrarà". Com gairebé sempre, ens planten la inviolable i sagrada Constitució (bé, sempre i quan Brussel·les i la troika no diguin el contrari, és clar) per dir-nos que la ruta que hem emprès ens mena de dret a un carreró sense sortida, i que, per tant, l'autodeterminació no existeix per als pobles de l'Estat espanyol.
Mitjans d'arreu del món s'han fet ressò de la negativa del govern espanyol
a acceptar la consulta
No deixa de ser lògic que reaccionin així. Són fills del Règim del 78, i el seu deure és defensar-lo. La pilota no es troba, doncs, a la seva teulada; es troba a la nostra. De fet, fa temps que hi és. I fóra bo que ho comencéssim a assumir: no ens regalaran pas res, no cediran ni un miserable pam, no escoltaran la comunitat internacional per molt que aquesta es posicioni a favor nostre. Queda clar, per tant, que el dret a decidir no l'hem de pidolar, l'hem de prendre. I això implicar estar a l'alçada del moment històric quan l'Estat espanyol jugui les seves cartes i estar disposats a anar fins al final, optant per la desobediència civil com a veritable única via per tal de satisfer els nostres anhels. Quelcom que no només és obligació de la nostra classe política, sinó també responsabilitat del poble. Ens organitzarem per celebrar igualment la consulta, diguin el que diguin les lleis espanyoles? Seguirem l'exemple de les sufragistes, dels lluitadors contra l'esclavisme, de Mandela? Si cal sortir als carrers massivament i protegir la Generalitat o plantar cara als qui volen negar-nos la nostra voluntat de ser i d'esdevenir, haguem nascut aquí, a Andalusia o al Marroc, ho farem?
Personalment, crec que només ens cal una cosa: coratge. Carreguem-nos de coratge, doncs, i via fora.
Darrerament hem pogut comprovar un augment del nombre d'eslògans i cartells de l'extrema dreta als murs i parets de les nostres viles i ciutats. Amb la crisi econòmica i l'increment de l'independentisme al Principat de Catalunya, els diversos grupuscles que conformen l'espectre ultradretà de l'Estat espanyol han trobat les circumstàncies perfectes per dur a terme un creixement gradual de la seva presència als carrers i intentar assolir un arrelament entre certs sectors de las classes populars, especialment el precariat, que no han aconseguit mai; no oblidem que la força del PP, el qual ha servit d'aixopluc electoral per a nostàlgics del franquisme i xenòfobs, ha impedit la consolidació d'una opció a la dreta de la dreta que comptés amb cert suport social i arribés a obtenir quotes de poder. Això, però, no ens ha d'impedir de romandre alerta, perquè observant el que està passant a França amb el Front Nacional de la Marine Le Pen i a Grècia amb Alba Daurada, arribem a la conclusió que l'Estat espanyol reuneix tots els números per ésser el següent indret d'Europa que es vegi amenaçat per les urpes del feixisme i del racisme. Cal evitar que la serp acabi de sortir de l'ou, i una de les primeres passes per aconseguir-ho, a banda de quelcom fonamental com és la conscienciació de les classes oprimides, és precisament contrarestar aquest increment propagandístic ultra que comentàvem al principi. De feina, en tenim molta:
Nuclis ultranacionalistes, La España en Marcha, els neonazis del Casal Tramuntana... Però molt sovint no només es queden en això, sinó que també ataquen pintades i murals antifeixistes i independentistes. És el cas d'un mural que l'Assemblea Nacional Catalana havia realitzat a Premià de Mar, i que fou malmès amb pintura. Les sigles de la Falange Española i la creu cèltica que hi varen pintar al damunt fan evident la motivació feixista i anticatalanista de l'atac:
Així doncs, cal mobilitzar-se i començar a fer front a aquests intents, per part de la ultradreta, d'apropiar-se de l'espai públic i assolir als murs la visibilitat que no tenen a cap altre lloc. La batalla propagandística és essencial, doncs, i l'hem de guanyar sí o sí. En aquest sentit, cal aplaudir la bona feina que estan portant a terme diverses organitzacions antifeixistes, grups anarquistes i les sectorials de l'Esquerra Independentista (especialment Arran i el SEPC), tasca que es pot veure fàcilment a la Universitat Autònoma de Barcelona:
Hem de seguir aprofundint-hi i no deixar-los ni un centímetre de paret. Recordem que l'agitació i la propaganda condueixen a la consciència, la consciència mena vers l'organització i la formació, i l'organització i la formació porten a l'acció.
Ahir, 12-O, el franquista "Día de la Raza", el dia en què es commemora un genocidi que va esborrar pobles sencers del continent americà, els i les antifeixistes ens vàrem mobilitzar. Vàrem sortir als carrers de Barcelona per denunciar el racisme, la xenofòbia i l'ultranacionalisme espanyol més excloent que desprèn aquesta jornada. Per altra banda, també volíem anunciar als feixistes que ahir es manifestaven a Montjuïc i a la plaça Urquinaona que aquí no han estat, no són ni seran mai ben rebuts.
La jornada antifeixista va iniciar-se de bon matí a la plaça de Sants, on uns quants centenars de persones ens vàrem trobar per iniciar posteriorment la marxa cap a plaça Universitat. La intenció inicial era esperar els neonazis, però finalment la conselleria d'Interior va prohibir-los que iniciessin la marxa cap a Montjuïc al cor del barri de Sants. De tota manera, tot estava llest per mostrar-los el nostre rebuig de cara a una hipotètica trobada amb ells:
Entre els manifestants, massiva presència d'anarquistes i de militants i simpatitzants de l'Esquerra Independentista. També cares conegudes, com ara en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament. Cap a mig matí vàrem fer un petit recorregut pel barri i, posteriorment, vàrem iniciar la marxa cap al centre de la ciutat, sempre ben acompanyats pels dispositius de la Brigada Mòbil dels Mossos. Durant el camí vàrem coincidir amb alguns dels manifestants que es dirigien a plaça Catalunya a celebrar la Hispanitat. Més enllà d'intercanvis de retrets i insults, la cosa no va anar a més.
Un cop tots reunits a plaça Universitat, però, sí que vàrem poder palpar una tensió evident . Envoltats de desenes d'antidisturbis i de gent que, tot onejant banderes espanyoles, es disposava a assistir a l'acte unionista, els crits i les amenaces eren força freqüents. L'ambient a la plaça, però, era prou pacífic: moltes pancartes, cançons reivindicatives -La Internacional no hi podia pas faltar- i alguna persona que, tot aprofitant la protecció que li oferia la nostra presència, feia propaganda independentista:
A dos quarts d'una vaig decidir de fer una ràpida incursió, juntament amb una companya i un company, a plaça Catalunya. Amb el DNI a la mà per si algun dels nombrosos mossos que hi havia desplegats al llarg de la Ronda Universitat ens considerava elements perillosos i ens volia identificar, vam avançar cap a la concentració dels unionistes. A mesura que ens hi apropàvem, l'ambient s'anava enrarint: moltíssimes banderes rojigualdas i algunes senyeres, globus taronges de Ciutadans amb el cor de la campanya "#MejorUnidos" i l'himne d'Espanya sonant de manera eixordidora. Moltíssima gent gran i també unes quantes famílies, la manera de vestir de les quals indicava la seva més que probable condició de benestants. Votants habituals del PP de Pedralbes? Podria ser. També s'hi podien observar pancartes del Casal Tramuntana, banderes franquistes i individus amb emblemes de Plataforma per Catalunya. Abans de marxar, vaig quedar-me una estona mirant la plaça i vaig arribar a la conclusió que no es tractava en cap cas d'un fracàs, però que a la manifestació del 15-M de l'any 2011 hi havia molta més gent. 15.000 persones? 30.000? 105.000? No ho sé del cert, però a mesura que el procés sobiranista avanci, l'unionisme, com a reacció natural, també s'anirà fent més fort i anirà aplegant més suports. És quelcom que hem de tenir ben clar.
A les set de la tarda es va celebrar l'acte unitari contra el feixisme i el racisme, que de bon començament havia de tenir lloc a la plaça Sant Jaume però que, finalment, es va traslladar a la plaça de la Mercè, a tocar del passeig marítim. La veritat és que hi esperava més gent, ja que Unitat contra el Feixisme i el Racisme havia dut a terme una intensa promoció de la concentració als diferents barris de Barcelona i l'´àrea metropolitana, així com entre els moviments socials.
En un ambient més aviat festiu, es varen fer diversos parlaments contra la Hispanitat i a favor dels drets nacionals del poble català, dels 300 subsaharians del Poblenou, del immigrants... Es cantà el Bella Ciao i L'Estaca, i vaig poder gaudir d'una exhibició de dansa peruana abans de marxar. M'hauria agradat quedar-m'hi una estona més, però estava fet pols després de la intensa jornada, havent caminat amunt i avall per mig Barcelona. S'acabava un episodi més d'una eterna confrontació ideològica que aquí, al Principat de Catalunya, vivim de manera tan accentuada.
Des d'un vessant crític, crec que les diverses concentracions antifeixistes haurien d'haver comptat amb més participació. Suposo que això és fruit del conformisme i passotisme que arrosseguem durant anys, sumat a la por davant un possible enfrontament amb els feixistes i/o amb la policia. També es van trobar a faltar més activitats de conscienciació i pedagogia: no ens podem quedar en simples recitals de poesia o repartiments de pamflets, sinó que cal anar més enllà i començar a proposar accions concretes per aturar el feixisme, emmarcades dins d'un pla estratègic. Ni molt menys vull menystenir la bona feina que està duent a terme la gent d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme als barris populars; tot el contrari, només desitjo que la seva acció sigui més efectiva. Un altre tema per solucionar de manera urgent, en línia amb el que comentava en un article anterior, és l'absència d'unitat: diverses manifestacions, poca assistència en conjunt. Malgrat això, aplaudeixo el conjunt de mobilitzacions antifeixistes. Hi va haver una mínima resposta popular, quelcom que altres anys havia estat gairebé inexistent, i molts i moltes vàrem demostrar que no estem disposades a cedir l'espai públic a tots els qui ens volen destruir com a poble i sotmetre'ns a un imaginari nacional de genocidis i feixisme que no acceptarem mai com a nostre. Alguns es van decantar per fer migdiades catalanes al seu confortable llit; d'altres vam optar per ser al peu del canó, tot i l'amenaça neonazi que planava sobre la ciutat. I així seguim i seguirem, i no només el 12-O: l'antifeixisme és una tasca diària que requereix fermesa, perseverança i coratge.
En un país amb una taxa d'atur criminal, especialment alta entre el jovent i els immigrants; amb un seguit de retallades i privatitzacions massives als serveis públics aplicades pel govern autonòmic de CiU; un creixement força preocupant del populisme i del feixisme, el racisme i la xenofòbia als barris populars; i una ofensiva espanyolista sense precedents des de l'inici de la "democràcia" dirigida pel govern central del PP amb la intenció de dur a terme un genocidi lingüístic i cultural als Països Catalans, la mobilització de les classes populars catalanes hauria de ser una constant. La pressió als carrers en defensa dels drets socials i de la llengua i cultura catalana hauria de formar part del nostre paisatge urbà quotidià; les vagues, manifestacions i concentracions de signe social i/o nacional haurien de ser presents arreu del territori gairebé cada dia. La realitat, però, no s'acaba de correspondre del tot amb aquesta imatge ideal projectada al text.
Certament, de mobilització n'hi ha. I no només al Principat; a la resta de la nació hem observat demostracions prou notables de força de la societat civil davant les agressions a la llengua i a la res pública. L'exemple més recent d'això el tenim a les Illes Balears: el passat diumenge, prop de cent mil persones van fer dels cèntrics carrers de Palma una immensa marea verda en defensa d'una educació pública, de qualitat i en català, davant del polèmic TIL o Decret del Trilingüisme, una barroera maniobra del Partit Popular per acabar amb la immersió lingüística. Com afirmava a la xarxa social Twitter l'activista mallorquina Aina Díaz, de l'òrbita del moviment 15-M:
Los ataques que desde el españolismo pepero en Gobierno y Poder Judicial se efectúan contra el catalán son propios d un genocidio cultural
— Aina Díaz ★ (@AinaDiazV) October 2, 2013
Malgrat això, encara hi ha una part molt important de les classes populars dels Països Catalans que viuen completament alienades i prefereixen restar al marge de qualsevol reivindicació que defensi els seus interessos de classe. Aquesta alienació es manifesta de mil i una maneres, i la podem observar fàcilment en el nostre dia a dia: des de la tertúlia al bar de la cantonada, on uns jubilats, els quals després d'haver pencat durament tota la seva vida cobren una ridícula pensió que no els permet de viure la seva vellesa de manera digna, critiquen que els marroquins col·lapsen els ambulatoris i afirmen que cal fer-los fora de l'Estat espanyol; aquells joves que, rondant la vintena d'anys i sense estudis ni treball, comenten asseguts al banc del parc que els nouvinguts els prenen la feina i que són els veritables culpables de la crisi; la mestressa de casa que, suportant la càrrega d'un marit masclista que paga amb ella les contínues rebaixes de sou de què és víctima per part del cap de la fàbrica on treballa, es passa el dia consumint teleescombraria i preocupant-se més de la vida sentimental dels membres de la família reial que de la seva situació com a dona oprimida i de classe treballadora; la colla de gent, una majoria de la qual segurament d'extracció humil, que van acudir a fer costat a Lionel Messi, imputat per frau fiscal, a l'entrada dels jutjats on ell i el seu pare havien de declarar; l'obrer català que considera que el jornaler andalús li roba mentre aplaudeix Convergència, el partit que està destruint i lliurant a criteris de mercat la res pública catalana; o, per contra, l'obrer català però d'origen andalús que considera la Generalitat i la immersió lingüística els culpables de la seva situació precària mentre vota el PP, aliat dels nacionalistes catalans en l'eix econòmic.
Així doncs, cal moltíssima conscienciació i treball des de la base i a peu de carrer per incorporar tots aquests sectors de les classes populars que estan caient dins les xarxes de discursos xovinistes, populistes i xenòfobs al contrapoder que, des del plantejament tàctic de la Unitat Popular, hem d'aspirar a construir per assolir l'hegemonia cultural necessària que permetrà a la majoria del poble treballador català conquerir el poder. Com resa la famosa frase de tarannà idealista, però igualment encertada: Si lluites pots perdre; si no lluites, ja has perdut. És tasca de tots i totes les conscienciades insistir en això i dotar la massa adotzenada d'eines que els permetin constatar la seva condició d'alienades i unir-se al bloc històric conformat per les classes oprimides d'aquest país.
La marea verda contra el TIL va inundar els carrers de Palma
Un nou terratrèmol independentista, doncs. Un sisme que ha tornat a sacsejar el mapa polític català -i l'espanyol!-, suscitant tot tipus de reaccions, des de l'eufòria i la insistència en la celebració de la consulta fins al menyspreu i la burla. Prova d'això darrer n'és el pamflet ultradretà Alerta Digital, que afirmava que l'Assemblea Nacional Catalana havia utilitzat vaques i figurants de cartró per omplir alguns trams de la cadena humana. La qual cosa assenyala, doncs, que el nacionalisme espanyol més radical, davant de l'immens clam independentista als carrers, no pot fer res més que recórrer a les mentides i a les manipulacions per tal que la realitat no acabi fent esclatar la còmoda bombolla on viu instal·lat.
També hi ha sectors espanyolistes, de caire lerrouxista i propers a C's i a UPyD, que menystenen l'independentisme assegurant que aquest és un invent del senyor Artur Mas i CiU per tal de fer-lo servir com a cortina de fum davant els casos de corrupció que esquitxen la coalició nacionalista. Personalment, no nego que Convergència vulgui amagar les seves nombroses misèries sota la catifa de l'estelada. Però el cas és que dir que l'independentisme és un invent convergent és una aberració, una mentida i un insult a tots els qui defensen aquesta opció des de fa dècades, i sobretot als qui la defensaven en els temps més durs del pujolisme, els temps del pactisme, el mesellisme i el mal entès "seny". L'independentisme fa molt de temps que hi és, però si durant aquests darrers anys ha eixamplat la seva base social, això es deu a factors com ara el maltractament fiscal que patim, la desil·lusió davant la sentència de l'Estatut, la incompetència dels governants espanyols, la catalanofòbia generalitzada arreu de l'Estat... L'Artur Mas simplement va voler fer apropiar-se d'aquest clam i posar-s'hi al capdavant, com evidenciava el seu lema electoral La voluntat d'un poble. Una estratègia que, com tots sabem, no li va acabar de sortir del tot bé el passat 25 de novembre. Per tant, la caverna mediàtica ja pot posar Mas al seu punt de mira, si vol. Però si es pensen que fent-lo caure el Procés s'haurà acabat, ho porten ben clar. Perquè, si hi ha Procés, és precisament perquè hi ha tot un poble empenyent els polítics i les institucions catalanes. El moviment sorgeix des de baix, i per això està arrelant i triomfant.
I precisament en això insisteix Iñaki Gabilondo, una de les poques ments lúcides que, des de Madrid, és plenament conscient del que està passant al Principat. Entre tant d'histerisme i hooliganisme espanyolista, sorprèn sentir veus com la del cèlebre periodista, que afirma molt encertadament que l'independentisme català pot acabar desbordant Rajoy, Mas i fins i tot el partit explícitament independentista que té més força al Parlament, Esquerra Republicana:
Les sàvies paraules de Gabilondo, però, arriben tard. La ceguera que han demostrat, des de fa moltíssims anys, la majoria de governants i polítics espanyols sembla irremeiable. I suposant que veiéssim un canvi d'actitud en l'executiu de Mariano Rajoy, aquest arribaria ja massa tard: som en un punt de no-retorn. Si aquestes lectures haguessin estat fetes fa un lustre, potser encara podríem parlar de diàleg. Però ja fa temps que el tren ha partit.
L'any 1995 el panorama polític espanyol estava ben agitat: en un context de crisi econòmica (ni molt menys comparable a l'actual, tot sigui dit) diversos escàndols relacionats amb la corrupció -un dels més cèlebres fou el cas Roldán- i amb el terrorisme d'Estat havien sortit a la llum i eren emprats com a arma llancívola entre els diversos partits al Congrés dels Diputats. Enmig d'aquell clima tens i encès, el diputat d'Herri BatasunaJon Idígoras va realitzar una gran intervenció que no va deixar indiferent cap dels presents a l'hemicicle:
Va carregar contra la Guàrdia Civil, la Corona i els dos grans partits sense miraments, va posar el punt de mira en els GAL i va assenyalar la corrupció com a característica estructural de l'Estat espanyol. El seu discurs sencer es pot resumir, però, en aquestes paraules: "Aquesta mal anomenada democràcia". Com a cloenda de tan lloable exhibició dialèctica, un "Gora Euskal Herria askatuta!" que encara deu ressonar per les parets del Congrés.
Divuit anys després, han canviat moltes coses: el senyor Idigoras ja no hi és, ETA ha abandonat les armes i s'ha iniciat un veritable procés de pau al País Basc, i l'Estat espanyol viu una crisi molt pitjor i de molt més abast que en aquell moment. El Règim fa aigües per tot arreu, i tot sembla indicar que el triple tsunami que amenaça amb endur-se les institucions espanyoles -la xifra d'atur més alta de l'Eurozona, una corrupció generalitzada que afecta directament el president del Govern i la pulsió sobiranista catalana- pot ser massa demolidor com perquè l'Estat, tal i com el coneixem ara, se'n pugui refer a posteriori. Aquesta possibilitat l'expressa a la perfecció la cara de Rajoy en una de les seves darreres compareixences. Molt poètic:
Ara bé, també podem establir certs paral·lelismes entre aquells anys immediatament anteriors a l'inici de la bombolla immobiliària i la situació que vivim en l'actualitat: a banda de la ja esmentada corrupció, amb múltiples casos sortint a la llum, hi ha l'afer de la partitocràcia, el torn electoral entre el PP i el PSOE que té aparença d'esdevenir etern, sense una alternativa política real i factible. Si aleshores, tenint en compte tot això, i amb l'afegit de la problemàtica basca al voltant de la lluita armada, el Règim va sobreviure, qui ens assegura que no acabarà succeint el mateix amb el context actual? Perquè, malgrat que ara els obstacles són molt pitjors -ja hi hem insistit-, aquest vaixell s'ha enfonsat moltes vegades i tard o d'hora ha tornat a sortir a la superfície, una mica més malmès que l'anterior vegada però amb la intenció de seguir surant, per precàries que siguin les condicions. En aquest sentit, l'Estat espanyol ens fa pensar en un d'aquells morts vivents a què tant acostumats ens té la filmografia nord-americana: sap que està perdut d'avantmà, però mira d'arrossegar-se com pot, per molts cops que pugui rebre.
Independentment del que pugui passar en un futur no gaire llunyà, és clar que estem assistint al caos posterior a la topada amb l'iceberg. En la inevitable analogia amb el cas del malaguanyat Titanic, la cúpula del PP, el Rei i els jugadors de la Roja miren de tocar el violí tant com poden. Però les seves notes, cada dia més desafinades, no evitaran pas que tingui lloc el desastre. Un desastre que, en el cas espanyol, recorda a l'Etern Retorn nietzscheà: 1898, 1917, 1936... 2013? Vosaltres, per si un cas, feu-vos amb un equip de submarinisme.
La veritat és que, diguin el que diguin, C's i PP no aconseguirien mai reunir 80.000 persones al Camp Nou per a un concert en defensa de la unitat d'Espanya. Segurament haurien de portar gent d'altres punts de l'Estat, i no crec que ni així aconseguissin igualar el nombre de persones que van assistir al Concert per la Llibertat. Els independentistes tenim aquest punt a favor: som molt més militants i activistes que els unionistes. Davant d'això, què els queda? Doncs criticar que el concert es retransmetés per TV3. És curiós que els qui diuen això són els qui després demanen als Ajuntaments que instal·lin pantalles gegants perquè la gent pugui veure els partits de la Roja.
Ja sabeu que a mi l'exaltació patriòtica i el xovinisme no m'agraden gens. Però crec que al concert s'hi havia de ser. Cal seguir fent visualitzar l'independentisme, cal demostrar que la flama del sobiranisme segueix ben encesa; en aquest sentit, tota pedra fa paret. Més enllà del meu compromís personal amb les reivindicacions d'un poble que vol triar el seu futur lliurement, vaig tornar del concert prou satisfet: m'esperava guinys constants al Molt Honorable President Mas, però el que hi va haver, sobretot, va ser crítica social i esperit internacionalista. En Gerard Quintana carregant contra les retallades, en Cesk Freixas recordant l'Ester Quintana i els desnonats, representants de la comunitat palestina cantant L'Estaca (una veritable puntada de peu als independentistes sionistes, molt lligats a Convergència) i n'Alessio Lega homenatjant els brigadistes italians que van venir a l'Estat espanyol a combatre el feixisme durant la Guerra Civil van atorgar un accent marcadament esquerrà al concert:
Per tant, la sorpresa va ser prou agradable: és essencial per a la victòria tenir en compte la qüestió social i no deixar-la mai de banda. Per a mi, de fet, aquesta ha de ser central: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social.
Ara bé, malgrat que esdeveniments com aquest són necessaris, així com les manifestacions i les cadenes humanes, s'ha d'anar més enllà. Cal prendre decisions operatives que ens permetin exercir l'autodeterminació i autogovernar-nos. Les demostracions de força, si no van acompanyades de fets que materialitzin la voluntat popular majoritària expressada, es queden en res: pura estètica i simbologia. En aquest sentit, cal tenir en compte que la famosa consulta, un cop passat el termini per concretar-la que van fixar CiU i ERC, segueix sense pregunta i sense data. Ja fa temps que ho dic: els convergents ens estan prenent el pèl tot endarrerint el referèndum, mentre segueixen retallant i privatitzant. I els republicans estan essent còmplices d'aquesta lamentable enganyifa. Fins quan ha de durar la broma? Realment la iniciativa la tenim nosaltres: el poble català. Només tornant a impulsar la mobilització popular i autoorganitzant-nos per garantir que l'autodeterminació es respecti, recuperant el bagatge d'Arenys de Munt i la resta de consultes populars, evitarem que el "Procés" quedi estancat en l'àmbit institucional, a mercè dels interessos de la realpolitik.
Manifesteu-vos, assistiu a concerts, apunteu-vos a la Via Catalana. Però també organitzeu-vos i recordeu que sols el poble salvarà el poble.
"En comptes d'anar a tantes manifestacions, busqueu-vos una feina."
"Les coses són com són i no es poden canviar. Hem de resignar-nos."
"Esteu perdent el temps. Invertiu-lo en coses més productives."
Conformisme. Resignació. Menyspreu. Estic fart de trobar-me joves que em fan aquesta mena de comentaris grisos i decadents. Joves que diuen que queixar-se no funciona, que lluitar és inútil i que la nostra generació, i totes les que vénen al darrere, estan abocades al fracàs. Malament rai, si ens predestinem d'aquesta manera a la derrota i rebutgem fer quelcom des de bon principi. És cert que les persones realment conscienciades som una ridícula minoria; una minoria molt activa i que fa molt de soroll, però una minoria al cap i a la fi. És cert que, per molt que alcem la veu i ens mobilitzem, difícilment les coses canviaran d'un dia per un altre. I és cert també que el context desanima, i el fet d'haver vist com es desinflaven les bombolles del 15-M i de l'11-S, dues respostes populars contundents a la triple crisi (socioeconòmica, democràtica i nacional), potser dóna motius per a l'escepticisme. Però no per això hom ha d'abandonar la trinxera. L'apatia de la multitud precària és el millor aliat de l'oligarquia i de la plutocràcia per seguir actuant amb total impunitat contra els nostres drets i contra el nostre futur. Jo no vull ser un altre jove més condemnat a feines precàries amb un sou ridícul o bé a l'emigració ("mobilitat exterior", com diria la ministra Fátima Báñez") a Llatinoamèrica o a un país nòrdic. No em dóna la gana. I vosaltres, què? El voleu, aquest avenir? Estic segur que no. A què espereu per plantar cara, doncs? Com deia Manuel de Pedrolo:
Cal protestar fins i tot quan no serveix de res
Per tant, encara que sigui per una simple qüestió de dignitat, hem de seguir dempeus. No els donem als de dalt el plaer de veure com ens trepitgen una volta i altra sense que nosaltres hi oposem resistència. Una darrera cita, en aquest cas del poeta mallorquí Blai Bonet:
Lluita, si pots, i, si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer
Així doncs, a baix els plors i la derrota, i amunt els punys i la força. Que tenim un munt de feina per fer, i tot és possible.
Les dades de l'Informe de Política Lingüística de l'any 2011, que fou presentat pel conseller Mascarell, constaten el fet que el català no interessa gaire a les Espanyes. De l'informe es desprèn que arreu del món hi ha 119 universitats en què 7.029 estudiants estan seguint cursos de llengua, cultura o literatura catalanes. Països com Alemanya, els EUA, França, Hongria, el Regne Unit, Sèrbia, la República Txeca i Itàlia compten amb més estudiants de català que Espanya, on només hi ha 4 centres on s'ensenya, amb un total de 187 alumnes. Tenint en compte això, em costa d'entendre com pot ser que hi hagi gent que encara se sorprengui per l'ofensiva que el PP ha iniciat contra les altres llengües de l'Estat. En comptes de valorar-les i de defensar-les com un tresor que cal preservar i fomentar, es dediquen a uniformitzar culturalment i lingüística Espanya tot esborrant progressivament el nostre fet diferencial, que l'imaginari nacionalista espanyol sempre ha considerat com una anomalia, un tumor que cal extirpar. Al cap i a la fi, com deia Fraga, som "territori conquerit" i, per tant, el nostre destí ha de ser l'assimilació, com molt bé ho demostra aquest mapa:
La llei Wert o els atacs contra la unitat de la llengua al País Valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent -els quals segueixen la lògica del Divide et impera- no són res més que les primeres passes d'un camí que ha de menar cap a la castellanització completa d'Espanya, i la nostra reconversió en un mer reducte folklòric, com ha passat amb els occitans o amb els bretons sota el domini francès. És sorprenent i inusual, doncs, aquesta conducta envers el català? No. L'espanyolisme conservador, hereu del nacionalcatolicisme franquista, sempre ha entès Espanya només des de la visió central castellana, i mai des d'un concepte de plurinacionalitat, tolerància i respecte. I aquesta mentalitat, malauradament, s'ha traslladat a bona part de la societat espanyola. La prova la tenim en aquest escàs nombre d'estudiants espanyols que s'han interessat per la nostra llengua i per la nostra cultura.
Aznar ha tornat a la càrrega. Ho ha fet en una entrevista per a Antena 3 que no ha deixat indiferent ningú:
El rebombori que s'ha esdevingut després de les seves paraules ha estat monumental. Ha parlat clarament de baixar els impostos (una clatellada directa al ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro). Però el més important i rellevant, crec jo, són les seves paraules respecte a la integritat territorial de l'Estat espanyol:
La polèmica del dèficit a la carta no és més que una expressió del problema que té Espanya de desagregació. L'Estat espanyol és un Estat al qual li manquen, en aquests moments, els instruments fonamentals per garantir la seva cohesió. I això és una cosa molt greu.
Expressions com "desagregació" o "instruments fonamentals per garantir la seva cohesió", de caire totalment eufemístic, remeten indirectament al principal problema a què s'enfronta el PP i el nacionalisme espanyol en bloc: el procés sobiranista català. I no deixa de ser curiós que Aznar se'n preocupi tant, quan fou durant les dues legislatures en què ell governà, i molt especialment el període 2000 i 2004, l'època en la qual es va gestar bona part de l'independentisme català sociològic modern. No en va, Esquerra Republicana de Catalunya va obtenir 23 escons al Parlament l'any 2003 -un resultat que encara no han pogut superar; Junqueras ja té un repte!-, en ple mandat popular. Paradoxal, oi?
El retorn providencial
L'expresident també ha deixat entreveure un més que probable retorn a la política. Com podeu veure al vídeo, afirma, en un to messiànic i providencial:
Compliré amb la meva responsabilitat, amb la meva consciència, amb el meu partit i amb el meu país. Amb totes les seves conseqüències. I no en tingui vostè cap dubte.
Són molts els qui encara no són conscients del tot de la gravetat d'aquestes declaracions. De fet, a les xarxes socials abundaven les bromes al respecte. Jo també n'he fet alguna, ho reconec: amb l'Aznar, la temptació és difícil d'ignorar. Ara bé, pensant-hi més detingudament, crec que tots plegats hauríem d'estar ben alerta. Si sou espectadors habituals de les tertúlies dels mitjans ultradretans madrilenys -jo ho sóc, perquè opino que, si vols combatre l'enemic, primer has de conèixer i analitzar a fons la seva dialèctica-, veureu com ja fa temps que Losantos i tots els periodistes de tendència disparen indiscriminadament contra Rajoy. Més enllà del tema dels impostos, que ha irritat de manera salvatge tot aquest eixam d'ultraliberals, el consideren un venut a les esquerres i, molt especialment, massa feble i maricomplejines -són paraules del mateix Federico- respecte al problema catalán.
Jiménez Losantos, des de fa uns mesos habitual de les tertúlies
d'Intereconomía, és un dels principals flagells del sector més "moderat"
del Partit Popular
El principal aliat d'aquesta mena de think tank espanyolista i ultraliberal dins del PP és Esperanza Aguirre. I jo ja fa temps que penso que ella, juntament amb Aznar, la FAES i els sectors més desacomplexats del partit, li estan fent el llit a Mariano Rajoy. Deixaran que el tsunami de la crisi, l'atur, la flagrant corrupció, la incompetència i la seva poca mà dura davant l'insaciable nacionalismo catalán se l'enduguin. A ell i a tot el seu govern. També veig força probable que deixin caure la Monarquia, que darrerament dóna molt mala imatge i perjudica, de retruc, la sagrada Marca España. Què vindria llavors? Una República dirigida pel salvapàtries Aznar. Però no una República com la del 1931, no. Una República centralitzada, unitària, on els "problemes perifèrics" s'hauran acabat per sempre, encara que sigui fent ús de tota la mà dura possible. Seria el retorn del patriotisme constitucional en la seva més pura essència, de la mà d'un bipartit PP+UPyD, que és el molts analistes polítics albiren.
Rosa Díez és una de les principals defensores del que hom anomena
"patriotisme constitucional", un eufemisme per camuflar el
nacionalisme espanyol més exacerbat
Una herència que molts espanyols estan disposats a oblidar
El nou panorama econòmic va tenir un impacte brutal en la societat espanyola. Jo encara era un marrec, però tothom explica que aleshores un munt de joves abandonaven els estudis per tal de treballar al sector de la construcció, on guanyaven un munt de diners sense massa esforç. Els anys del boom van ser també els anys de la immigració massiva, íntimament relacionada amb l'auge de la construcció i del sector turístic. En aquells temps de prosperitat i de bonança, milions de magrebins, europeus de l'est i llatinoamericans van emigrar cap a l'Estat espanyol a la recerca d'unes oportunitats que els seus països no els oferien. També eren els temps de les pateres, quan milers de subsaharians abandonaven en massa el continent africà per via marítima. Ara, ironies de la vida, els qui emigren són els espanyols. I com que la cosa està malament, hom considera que tot aquest capital humà sobra, essent fins i tot culpabilitzat de la crisi, com demostren els pamflets xenòfobs que reparteixen els de PxC.
L'impacte, evidentment, també va ser paisatgístic i mediambiental. Van començar a sorgir urbanitzacions com bolets, així com grans blocs de pisos i complexos turístics arreu del litoral espanyol. Només cal passejar-se per la costa valenciana per comprovar-ho. Les conseqüències sobre el territori varen ser nefastes. Actualment, moltes d'aquelles urbanitzacions estan deshabitades i deixades de la mà de Déu. Sí, urbanitzacions i fins i tot barris sencers fantasma.
Tot i que el tema de Benidorm ja ve de lluny, el cas no deixa de ser
paradigmàtic: és la localitat amb més gratacels per habitant del món
La segona legislatura del govern Aznar va ser el veritable període de glòria del govern Aznar: reducció dels drets dels treballadors (reforma laboral de l'any 2002), la desinformació i nefasta gestió del desastre del Prestige (el mateix 2002), i, per acabar-ho d'adobar... la Invasió de l'Iraq l'any 2003, fonamentada en la mentida de les armes de destrucció massiva. L'aliança amb Bush i Blair, segellada amb la famosa foto de les Açores, va portar l'Estat espanyol a una guerra que va portar patiment al poble iraquià i també al poble espanyol. I és que l'atemptat de l'11-M fou conseqüència directe de la política internacional de l'ara expresident. El més lamentable, però, foren les mentides d'Acebes sobre l'autoria de la massacre terrorista, perpetrada per l'integrisme islàmic:
Totalment lògica la posterior derrota electoral del PP. El que em pregunto és si el poble espanyol tornarà a caure en els mateixos errors del passat i esborrarà fàcilment de la seva memòria el llegat que ens van deixar els 8 anys de govern de José María Aznar. Tenint en compte la ignorància, l'estupidesa i el baix nivell general que caracteritzen, majoritàriament i desgraciada, aquesta societat, molt em temo que sí. El salvador tornarà, rescatarà Espanya de les urpes dels qui l'han enfonsada, principalment els pèrfids separatistes catalans, i els ho farà pagar ben car. No ho dic pas en broma, i precisament això darrer -que se'ns pugui castigar- és el que em fa més por. Amb totes les seves conseqüències, concloïa Aznar aquesta espècie de compromís. I quan hi penso, no puc evitar que em vinguin a la ment personatges com els que pul·lulaven per l'Alemanya dels anys trenta i quaranta o pels Balcans dels anys noranta, que també deien que acomplirien les seves providencials i patriòtiques promeses "amb totes les seves conseqüències". I ja sabem quines van ser aquelles conseqüències. Crec, per tant, que ens hauríem de prendre el tema amb una mica més de seriositat.
Podem observar com CiU baixa lleugerament, com el PP presenta una caiguda més pronunciada i com el PSC segueix amb la dinàmica de caiguda lliure electoral, també al que fins fa poc era el seu bastió. ICV-EUiA pujaria un o dos regidors, ERC també presentaria una petita alça i, el més sorprenent: entrarien Ciutadans i CUP, i a més a més ho farien amb força.
Respecte al nombre de regidors sobiranistes (prenent com a sobiranistes CiU, ICV-EUiA, ERC i CUP), hi hauria un increment notable d'aquests al consistori:
No és gens sorprenent. En els darrers mesos hi ha hagut un augment del suport social a l'independentisme i a l'autodeterminisme, i aquest es trasllada també a les eleccions municipals.
La fi de la partitocràcia
Des d'una perspectiva general, la dinàmica és la següent: com va passar en les darreres eleccions al Parlament, CiU, PSC i PP baixarien. És a dir, els partits lligats a l'statu quo i a l'establishment, els que sempre havien tallat el bacallà i s'havien repartit les institucions, anirien perdent quotes de poder. Hi ha molts factors que expliquen aquesta tendència:
Recentment, aquestes tres formacions s'han vist involucrades en diversos casos de corrupció i d'altres il·legalitats. Quan es manté el poder durant molts anys acaben tenint lloc, malauradament, conductes poc transparents, xarxes clientelars, nepotisme... Lligat a això, la desafecció política de bona part de la població es tradueix en el càstig electoral vers els partits que han estat instal·lats a les poltrones les últimes legislatures, els quals, per tant, han protagonitzat aquest seguit de males praxis.
Aquests tres partits representen l'establishment, l'autonomisme, la Puta i la Ramoneta. Amb l'esclat de la bombolla sobiranista, ja no hi ha lloc per a les mitges tintes i, lògicament, els partits lligats a aquell imaginari polític i social que jo anomeno vell món cauen degut a les seves indefinicions en la qüestió nacional. Alhora, les formacions inequívocament independentistes, com la CUP i ERC, o inequívocament espanyolistes, com Ciutadans, pugen.
Per últim, també caldria parlar de l'efecte de la crisi econòmica. Aquests tres partits han tingut o tenen responsabilitats de govern durant el desastre econòmic, i el fet que tot plegat estigui anant a pitjor -com es pot comprovar amb l'índex d'atur o amb el nombre de joves que cada any es veuen obligats a emigrar- passa factura als qui es troben al capdavant de la gestió econòmica.
El que hom qualifica de partitocràcia, doncs, s'enfonsa, i tot sembla indicar que camina cap a la seva extinició (sempre i quan la tendència observada aquí es mantingui). Però quines formacions estan cridades a substituir aquest vell ordre polític?
ERC, C's i CUP: el futur
Doncs sí: aquests tres partits -amb el permís d'Iniciativa, que pot pujar una mica a costa del PSC, però no massa- estan cridats a liderar el futur panorama polític català. Representen, cadascun en la seva mesura i segons el seu context, aire fresc.
ERC, amb el lideratge de Junqueras, ha sabut refer-se de la gran desfeta del 2010 i, gràcies a la seva fermesa en la qüestió nacional, és vista com la punta de llança de l'independentisme socialdemòcrata. També cal destacar que el discurs integrador dels seus líders -un nou país per a tothom-, així com el secessionisme pragmàtic de què han fet gala, ha fet que molta gent dels barris obrers, d'origen espanyol i tradicionalment gens independentista, estigui donant confiança a aquest partit. El passat 25-N, de fet, ERC va donar la campanada al cap i casal, aconseguint 104.564 vots -més que duplicant els resultats del 2010- i situant-se com a tercera força i primera força progressista... per davant del PSC. Recordem que a les anteriors municipals, ERC es va quedar en 33.593 vots.
Jordi Portabella, regidor d'ERC al consistori barceloní
Ciutadans és, cada cop més, el catch-all party de l'espanyolisme. Practicant un discurs regeneracionista, especialment crític amb la corrupció, i associant retallades i partitocràcia amb independentisme i nacionalisme català, la formació d'Albert Rivera s'ha erigit com el referent del nou lerrouxisme. Han fet molt de mal al PSC, però també al PP -a la part alta de la ciutat comtal van aconseguir uns resultats gens menyspreables-. Sense ser explícitament d'esquerres, han aconseguit que no se'ls classifiqui a la graella de la dreta, on es troba el PP. A Barcelona, el passat 25-N, van aconseguir 65.937 vots. Tot indica que aquesta xifra, en uns comicis municipals, podria ser major. Si més no, més gran que la de les municipals del 2011: 11.750 vots.
L'any 2011, Jordi Cañas va ser l'alcaldable per Barcelona
Per últim, la CUP ens va sorprendre a tots el passat 25-N. Era el primer cop que una marca electoral de l'Esquerra Independentista entrava al Parlament. A Barcelona va assolir la meritòria xifra de 31.640 vots. A les passades municipals, i malgrat que estem parlant d'eleccions de naturalesa diferent, va fer-se amb 11.805 vots. És clar que la candidatura anticapitalista, que per a molts representa la rauxa del procés sobiranista, ha sabut connectar amb un sector de la societat barcelonina lligat al catalanisme progressista, l'esquerra alternativa i el 15-M. De fet, la CUP recull bona part de les demandes d'aquest moviment, i com Ciutadans -tal vegada sigui un dels pocs punts en què coincideixen-, fa especial èmfasi en la lluita contra la corrupció. La tasca dels cupaires a peu de carrer, fent feina des dels diversos casals populars, dinamitzant el teixit associatiu-cultural dels barris i treballant colze a colze amb els moviments socials, s'ha vist recompensada. Comprovarem si de cara al 2015 se segueixen recollint els fruits d'aquestes lluites socials; serà interessant també veure si la CUP arriba a acords amb altres formacions de l'àmbit de l'esquerra anticapitalista.
Xavier Monge va ser el cap de llista de la CUP-Alternativa
per Barcelona als anteriors comicis municipals
Una governabilitat difícil
La qüestió és que, molt probablement, ens trobarem un Ajuntament atomitzat, com el Parlament. Si s'esdevingués aquest panorama, Xavier Trias ho tindria complicat per governar. Podria pactar amb ERC i obtenir suports puntuals de la resta de partits, segons la naturalesa de l'afer a tractar; realment, però, l'aritmètica política, amb aquests resultats, és totalment impredictible. Ara bé, el rumb que prengui el procés sobiranista també influirà força en la composició definitiva del consistori. I en dos anys poden passar un munt de coses...
Xavier Trias ho tindria difícil per governar. Segurament hauria de
recolzar-se en ERC i buscar suports puntuals del PSC, del PP i d'ICV
M'agradaria agrair als entranyables polítics del Partido Popular la gran tasca que estan duent a terme a favor del multilingüisme. Gràcies a ells i als seus inqüestionables coneixements de filologia, els catalans parlem cada dia més llengües. I no, no es tracta de l'anglès, el francès o l'alemany. M'explicaré.
A banda del català i del castellà -bé, de fet hi ha catalanoparlants que no l'entenen, com molt bé afirmen els periodistes de Telemadrid i d'Intereconomía-, hem anat adquirint nous coneixements idiomàtics al llarg dels anys, seguint sempre els científics -i gens polititzats!- criteris del PP. Primer vàrem aprendre valencià de la mà dels blaveros, uns personatges d'allò més tolerants que es dedicaven a posar bombes a la biblioteca de Joan Fuster i a atacar seus d'Esquerra Republicana del País Valencià i d'Esquerra Unida.
Encantadors, oi? Però la cosa no es va quedar pas aquí. Ells, tan bona gent que són, volien seguir enriquint-nos lingüísticament, i aleshores, per cortesia del senyor José Ramón Bauzá i dels gonelles -els blaveros insulars, perquè ens entenguem-, se'ns va dir que a les Illes s'hi parla sa llengo baléà. Sí, sí, no és broma:
Espero i desitjo de tot cor que algun dia ens assegurin que en realitat a cada illa es parla una llengua diferent, i que per tant, al nostre currículum, hi puguem afegir amb tota tranquil·litat el menorquí, el mallorquí, l'eivissenc i el formenterer. Llàstima que als illots de Sa Dragonera i Cabrera no hi hagi nuclis de població estable...
Moltíssimes gràcies, doncs, amigues i amics del PP, pel vostre suport al multilingüisme. El meu currículum farà goig. Només espero llevar-me algun dia i conèixer una nova llengua. Barceloní, tortosí, gironí, rossellonès... Quina en serà la propera?
No, no parlo dels desequilibrats que cada estiu acostumen a passar-s'ho pipa tot cremant boscos. Parlo d'una altra mena de piròmans, lingüístics en aquest cas. De personatges que es dediquen a enfrontar i dividir la societat catalana denunciant suposades persecucions del castellà i fent ús de retòriques obertament demagògiques, populistes i victimistes. Però anem a pams. La normalització lingüística del català, justa i necessària perquè la nostra llengua es trobi en peu d'igualtat amb el castellà, ha estat un tema polèmic des dels anys vuitanta, quan la Generalitat recentment restaurada va començar a posar-ne els fonaments. No ens hauria d'estranyar tant, doncs, l'enrenou que es genera al voltant d'afers com ara la immersió lingüística. Sempre hi ha estat. Sempre s'han orquestrat campanyes mediàtiques contra el model escolar en català. El que passa és que ara, amb la deriva centralista del PP, la radicalització de les posicions en l'eix nacional i la irrupció de formacions unionistes i hispanistes com Ciutadans -que compta amb 9 escons al Parlament de Catalunya-, el debat i les tensions s'han fet més visibles. La darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha encès encara més els ànims.
Del Manifiesto de los 2.300 a les sonades comparacions de Vidal-Quadras
L'any 1981, diversos intel·lectuals i professionals liberals, encapçalats pel cèlebre Federico Jiménez Losantos, van propugnar l'anomenat Manifiesto de los 2.300, un manifest que denunciava una suposada marginació de la llengua castellana a Catalunya. Tal vegada podríem parlar del primer intent seriós d'originar un moviment identitari hispanista al nostre país, el qual, però va fracassar estrepitosament: el gruix de la immigració espanyola a Catalunya no va fer seguidisme d'aquesta proposta. Ara bé, aquesta només va ser la primera generació d'agitadors lingüístics; en vindrien més, les quals serien especialment actives als anys noranta. Aleshores, la dreta mediàtica espanyola (sobretot el diari ABC), aprofitant el pacte de Convergència i Unió amb el PSOE, va esperonar el sorgiment de grupuscles rotundament contraris a la immersió lingüística, com ara la CADECA, integrada per famílies del Tarragonès. Especialment agressiu va ser el líder del PP català, Alejo Vidal-Quadras, que l'any 1995 va arribar a comparar l'escola en català amb l'apartheid sud-africà: «Bajo el régimen de apartheid la población de color de la Unión Sudafricana recibía la enseñanza únicamente en su lengua indígena y algo en afrikaans, pero no se le permitía el aprendizaje del inglés».
Ja veieu, doncs, que comparacions com les que fa el diputat d'UPyD Toni Cantó no són res nou. La cosa ve de lluny. Però l'any 1996 el PP va guanyar les eleccions, un pacte amb Jordi Pujol fou necessari per governar i aleshores la guerra lingüística es va veure interrompuda. Si més no, momentàniament. És l'època en què Aznar parlava català en la intimitat:
Ni Mossèn Cinto Verdaguer. Però la pax lingüística no seria eterna. Duraria només uns set anys, fins el sorgiment del Tripartit PSC-ERC-ICV, l'any 2003. En aquell moment, davant la irrupció d'un govern catalanista i -compte!- d'esquerres, les hostilitats van tornar.
El fenomen de Ciutadans i la guerra judicial contra el català
La nova generació de piròmans lingüístics, malauradament, sí que va reeixir. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía, formació impulsada per intel·lectuals com Fernando Savater i Arcadi Espada, va prendre el relleu del guerrillerisme lingüístic i, en part, va arrabassar-li al PP el protagonisme en aquest àmbit estricte. El partit, "liberal-progressista" en l'eix social segons els seus membres, volia traslladar al Parlament la decepció del tradicional votant del Cinturó Roig amb la deriva "massa catalanista" del PSC. I de mica en mica, han anat creixent en suport electoral: dels 3 escons que van obtenir l'any 2006 han passat als 9 de les passades eleccions del 25-N. En part és lògic: en uns comicis on l'eix nacional era al centre del debat, la polarització de l'electorat i la radicalització del vot, juntament amb un increment de la participació, va afavorir un fort creixement del partit espanyolista. El seu programa és ben clar: "bilingüisme" a les escoles i lluita contra el separatisme. El lema Mejor Unidos n'és un bon exemple. Així doncs, fent gala d'un nacionalisme espanyol clamorós disfressat d'unionisme democràtic i progressista, i gràcies també a la popularitat del cap de llista Albert Rivera, el qual -tot s'ha de dir- fa ús d'una oratòria brillant, Ciutadans ha triomfat com a principal agent en la lluita contra la immersió lingüística i, per extensió, contra tota reivindicació del catalanisme. La seva estratègia es basa en la crispació, el victimisme, la demagògia, el populisme i l'ús de la corrupció de certs partits polítics per esquitxar tot el sobiranisme. És el nou lerrouxisme. Ho hem pogut constatar darrerament al Parlament, on hi ha hagut discussions molt pujades de to entre els diputats del partit espanyolista i els de la Candidatura d'Unitat Popular. Ciutadans compta amb la cobertura mediàtica del diari El Mundo i amb el suport d'un seguit de grupuscles espanyolistes, entre els quals destaca Convivencia Cívica Catalana, pilotada pel professor universitari Francisco Caja.
Paral·lelament a l'activitat parlamentària i social d'aquestes formacions, el poder judicial espanyol ha iniciat un seguit d'ofensives destinades a dinamitar el model d'escola en català. La més contundent va ser la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut de Catalunya, l'any 2010, que implicava una reinterpretació del concepte de llengua pròpia i del concepte d'oficialitat: s'imposava una impossible igualtat de les dues llengües constitucionalment oficials als territoris de parla catalana i negava el caràcter preferent del català en les administracions i en els mitjans de comunicació. A la pràctica, el deure estatutari de conèixer el català quedava completament desvirtuat. Els drets lingüístics dels catalanoparlants queden trepitjats i s'obre la porta a la destrucció del sistema d'immersió lingüística. Les sentències judicials, per tant, són una de les eines més útils de l'Estat espanyol en la seva croada per la uniformitat lingüística de l'Estat i, molt especialment, contra la plena normalització de la llengua catalana.
"Hay que españolizar a los alumnos catalanes"
Juntament amb Albert Rivera, un dels majors piròmans, de fet un dels més incendiaris, és el ministre d'Educació de l'executiu espanyol, José Ignacio Wert. Amb el seu esborrany sobre la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE) pretén españolizar a los alumnos catalanes, com va afirmar ell mateix al Congrés dels Diputats. Aquest disseny escolar implica que l'Executiu central passi a fixar el 65% dels continguts en comunitats amb llengua pròpia i que s'ofereixi l'escolarització en castellà. Amb l'objectiu de blindar el castellà a Catalunya, s'estableix que a la revàlida de sisè de primària els alumnes s'examinaran de la competencia en comunicación de la lengua materna. Una declaració de guerra en tota regla al model d'immersió lingüística, que va posar en peu de guerra la major part de la comunitat educativa catalana.
Ja hem vist clarament quins són els principals piròmans lingüístics i de quins mecanismes disposen. L'Estat espanyol sempre els facilitarà les coses, a ells i a tot aquell qui vulgui posar obstacles al procés de normalització lingüística de la llengua catalana, per al qual la immersió lingüística és una eina indispensable. No és gaire difícil deixar en evidència aquesta mena de personatges. Un exemple d'això: parlen dels drets lingüístics dels castellanoparlants, però obvien els dels catalanoparlants, els quals molt sovint són vulnerats constantment. Al cap i a la fi, tots els catalanoparlants són bilingües i saben parlar castellà, però no tots els castellanoparlants saben parlar català o fins i tot entendre'l. No hi ha una igualtat real i, per tant, aquest discurs no és vàlid. Un altre exemple és al·ludir als drets individuals, en aquest cas dels alumnes castellanoparlants que volen ser educats en la seva llengua. Jo em pregunto què passa, doncs, amb el dret individual de cada un dels alumnes catalanoparlants, que també volen ser educats en la seva llengua -al cap i a la fi, la pròpia, amb majúscules, del país. O, anant més lluny, què passa amb els drets individuals dels alumnes marroquins, pakistanesos o xinesos. Compten menys que els dels alumnes castellanoparlants? Per què un alumne qualsevol podria rebre classes en castellà i en canvi un alumne marroquí, un alumne pakistanès i un alumne xinès no tindrien dret a rebre les classes en àrab o amazigh, urdú i xinès? Podem deduir com de ridículs resulten els arguments dels paladins d'aquesta trampa anomenada bilingüisme i que implica, a la pràctica, la residualització de la llengua catalana.
També hem vist, però, que molt sovint és el mateix Estat el qui inicia els atacs a la llengua. Què podem fer, doncs? Jo només hi veig una sortida clara: la independència. El futur que ens espera en aquesta presó de pobles és la folklorització i posterior desaparició de la nostra llengua i de la nostra cultura, seguint el mateix camí que el bable i l'aragonès. No estem parlant de cap possibilitat remota i llunyana: això ja està passant al País Valencià, i comença a tenir lloc a les Illes Balears. Mentrestant, només ens queda la desobediència civil, que compta amb un ampli suport de la societat catalana. I, sobretot, seguir mobilitzant-nos amb entusiasme i persistir en la denúncia, sense pèls a la llengua, dels qui parlen de drets i de democràcia, però que paradoxalment volen imposar un model lingüístic defensat per una minoria de la població a una majoria catalana partidària de la immersió lingüística, i que -no ho oblidem pas!- compta amb un bon gruix de castellanoparlants. Per concloure, res millor que assaborir un dels millors discursos que s'han fet mai al Parlament de Catalunya en defensa de la nostra llengua:
Els felicito perquè, durant vints anys de guerra mediàtica, política i judical contra la nostra llengua, contra el català de tots, contra la immersió lingüística, han aconseguit que 12 famílies de 50.000 no vulguin estudiar en català. Els felicito de tot cor.
.JPG/800px-Tram_235_de_la_via_catalana_per_la_independ%C3%A8ncia_(section_235_of_the_Catalan_Way_towards_independence).JPG)
