La defunció del PSC: un escenari perillós

El congrés del PSC ha acabat com tots ens imaginàvem: amb la ratificació de les tesis de Pere Navarro. La seva resolució, favorable a un pacte amb l'Estat per fer efectiu el dret a decidir, ha rebut un 83,5% dels suports. El bloc dels crítics, partidaris d'una entesa amb les formacions sobiranistes, ha tornat a ésser derrotat de manera contundent. Àngel Ros, Joan Ignasi Elena i Marina Geli, entre d'altres, saben que tenen poc futur dins del partit i que seguir defensant aferrissadament la pròpia línia pot acabar costant-los mesures disciplinàries i fins i tot l'expulsió, fet que els acabaria enviant al Grup Mixt, amb la CUP. Veurem què passa el dia 4 de desembre, quan es voti al Parlament la sol·licitud de consulta que s'enviarà al Congrés dels Diputats.

Els crítics del PSC: Elena, Ventura, Ros, Geli i Martínez-Sampere

Els socialistes, doncs, han optat per relegar el catalanisme a una posició marginal i competir cos a cos amb Ciudadanos. El problema que hi ha és que tenen les de perdre, perquè el partit lerrouxista, des dels seus inicis, ha mantingut un discurs desacomplexadament espanyolista. I els votants, això, ho valoren molt. En canvi, el PSC s'havia trobat fins ara prou còmode amb les mitges tintes i un catalanisme constitucional "light". Amb el debat sobre la independència com a eix central de la política catalana, però, la societat es polaritza i no hi ha ambigüitats ni terceres vies que valguin. En aquest sentit, el votant del PSOE del Baix Llobregat sap que qui millor defensarà la unitat d'Espanya serà l'Albert Rivera i no el poc carismàtic Pere Navarro, que encara fa malabars amb artefactes federals. Per altra banda, també cal tenir també en compte el tema de la regeneració democràtica: Ciudadanos s'ha sabut vendre molt bé com un eficient antídot contra la corrupció i una praxi política eficient, mentre que el PSC, amb personatges com Daniel Fernández i Manuel Bustos, no pot presumir pas del mateix.  I és que els socialistes són part essencial d'aquest "establishment" nostrat que ara sembla fer-se miques, una de les herbes seques que sobreviuen com poden a la desertització d'allò que s'anomenava "oasi català".

Manuel Bustos, exalcalde de Sabadell, es  troba imputat en el "Cas Mercuri"

I sí, és cert que el PSC compta encara amb una bossa de votants molt fidels, fet que es veu reflectit de manera especial en les eleccions estatals. Però a mesura que passin els anys, aquests votants -molts d'ells gent gran- aniran morint, i tot indica que els seus fills i néts tenen en ment altres opcions polítiques. El relleu generacional, que s'efectuarà al llarg d'un període màxim de vint anys, acabarà per condemnar els socialistes a la més absoluta marginalitat política. La centralitat, de moment, ja l'han perduda.

Pere Navarro s'ha vist desplaçat de l'epicentre del debat sobiranista català

M'agradaria rebaixar, però, l'entusiasme que s'està veient entre les files independentistes per la més que previsible futura desfeta del PSC. Perquè no s'ha d'oblidar que si la immersió lingüística ha prosperat ha estat, en part, gràcies a ells. Ens agradi o no, han estat la salvaguarda del catalanisme a l'àrea metropolitana de Barcelona i als grans nuclis urbans de Catalunya; si no haguessin jugat aquest paper i s'haguessin decantat per una visió més espanyolista i centralista, probablement ara mateix tindríem un país ben diferent. Per tant, que ells puguin ésser fagocitats per Ciudadanos, ferotgement contrari a l'autodeterminació i enemic declarat del model educatiu en català, és una molt mala notícia per a aquesta "cohesió social" que curiosament acostumen a posar com a argument els més unionistes. Tinguem clara una cosa: el partit del "Procés" també es disputa a l'Hospitalet de Llobregat, Cornellà, Santa Coloma de Gramenet.... i que els lerrouxistes puguin acabar governant totes aquestes ciutats seria una veritable bomba de rellotgeria.

Rivera podria acabar de rematar el PSC

És molt senzill: independència, sí o no

Si CiU i ERC compleixen el que varen dir, aviat tindrem data i pregunta per a la famosa consulta, sobre la qual ja he parlat a bastament en aquest bloc. Pel que fa a la pregunta que se'ns plantejarà, crec que tots podem coincidir en el fet que aquesta hauria d'ésser clara: Independència, SÍ o NO. Ara bé, darrerament han aparegut un seguit de malabaristes que pretenen marejar la perdiu tot volent introduir conceptes com ara "Estat propi" o "Estat sobirà" a la consulta, o encara pitjor: volen que la resposta a la pregunta pugui ésser triple, afegint-hi l'opció del federalisme. Parlo especialment d'Unió, del PSC i de certs sectors d'ICV-EUiA, els quals s'han erigit com a garants de l'anomenada "Tercera Via".

Als qui volen defugir una pregunta directa sobre la independència i opten per l'estatpropisme els podem parlar de l'"Estado libre y soberano de Hidalgo", amb capital a Pachuca de Soto. És un Estat lliure i sobirà, sí, però forma part integrant de Mèxic. No és, per tant, un Estat independent. D'exemples com aquest n'hi ha a cabassos: l'Estat lliure de Baviera (Alemanya), l'estat o bundesland de Caríntia (Àustria), l'estat de Tocantins (Brasil)... Qualsevulla d'aquestes unitats administratives gaudeix d'infinitat de competències, però es troba subordinada a un Estat central sobre el qual recau la sobirania nacional. Si es vol que la pregunta sigui precisa, doncs, cal evitar aquests termes.

I als qui volen introduir més de dues respostes amb el pretext d'avalar suposats artefactes federals, caldria preguntar-los, en primer lloc, quin model concret defensen. Si el que desitgen és un marc confederal que impliqui la unió lliure de dos pobles lliures —l'espanyol i el català—, aleshores que agafin la papereta del "Sí" a la consulta, perquè no cal ésser cap llumenera per constatar que, si vols unir-te a algú des de la igualtat, primer has d'esdevenir un subjecte independent. Si el que volen, en canvi, és un projecte federal espanyol, amb àmplies competències per a Catalunya però on la sobirania segueixi reposant en el conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat, llavors que agafin la papereta del "No". Perquè, per molta descentralització que hi hagi, Catalunya seguirà subordinada a Madrid. És fàcil d'entendre, oi?

Un cop aclarit això, que cadascú es posicioni legítimament al costat d'una opció o d'una altra. Però deixem-nos de trampes semàntiques i d'ambigüitats estèrils, si us plau. Perquè ja estem una mica farts d'insults a la nostra intel·ligència.

Panorama electoral a Barcelona (enquesta GESOP)

Acaba de sortir una enquesta realitzada pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) per al diari El Periódico sobre les eleccions municipals a Barcelona. La projecció de regidors és la següent:

Podem observar com CiU baixa lleugerament, com el PP presenta una caiguda més pronunciada i com el PSC segueix amb la dinàmica de caiguda lliure electoral, també al que fins fa poc era el seu bastió. ICV-EUiA pujaria un o dos regidors, ERC també presentaria una petita alça i, el més sorprenent: entrarien Ciutadans i CUP, i a més a més ho farien amb força.

Respecte al nombre de regidors sobiranistes (prenent com a sobiranistes CiU, ICV-EUiA, ERC i CUP), hi hauria un increment notable d'aquests al consistori:

No és gens sorprenent. En els darrers mesos hi ha hagut un augment del suport social a l'independentisme i a l'autodeterminisme, i aquest es trasllada també a les eleccions municipals.

La fi de la partitocràcia

Des d'una perspectiva general, la dinàmica és la següent: com va passar en les darreres eleccions al Parlament, CiU, PSC i PP baixarien. És a dir, els partits lligats a l'statu quo i a l'establishment, els que sempre havien tallat el bacallà i s'havien repartit les institucions, anirien perdent quotes de poder. Hi ha molts factors que expliquen aquesta tendència:

• Recentment, aquestes tres formacions s'han vist involucrades en diversos casos de corrupció i d'altres il·legalitats. Quan es manté el poder durant molts anys acaben tenint lloc, malauradament, conductes poc transparents, xarxes clientelars, nepotisme... Lligat a això, la desafecció política de bona part de la població es tradueix en el càstig electoral vers els partits que han estat instal·lats a les poltrones les últimes legislatures, els quals, per tant, han protagonitzat aquest seguit de males praxis.
• Aquests tres partits representen l'establishment, l'autonomisme, la Puta i la Ramoneta. Amb l'esclat de la bombolla sobiranista, ja no hi ha lloc per a les mitges tintes i, lògicament, els partits lligats a aquell imaginari polític i social que jo anomeno vell món cauen degut a les seves indefinicions en la qüestió nacional. Alhora, les formacions inequívocament independentistes, com la CUP i ERC, o inequívocament espanyolistes, com Ciutadans, pugen.
• Per últim, també caldria parlar de l'efecte de la crisi econòmica. Aquests tres partits han tingut  o tenen responsabilitats de govern durant el desastre econòmic, i el fet que tot plegat estigui anant a pitjor -com es pot comprovar amb l'índex d'atur o amb el nombre de joves que cada any es veuen obligats a emigrar- passa factura als qui es troben al capdavant de la gestió econòmica.

El que hom qualifica de partitocràcia, doncs, s'enfonsa, i tot sembla indicar que camina cap a la seva extinició (sempre i quan la tendència observada aquí es mantingui). Però quines formacions estan cridades a substituir aquest vell ordre polític?

ERC, C's i CUP: el futur

Doncs sí: aquests tres partits -amb el permís d'Iniciativa, que pot pujar una mica a costa del PSC, però no massa- estan cridats a liderar el futur panorama polític català. Representen, cadascun en la seva mesura i segons el seu context, aire fresc. 

ERC, amb el lideratge de Junqueras, ha sabut refer-se de la gran desfeta del 2010 i, gràcies a la seva fermesa en la qüestió nacional, és vista com la punta de llança de l'independentisme socialdemòcrata. També cal destacar que el discurs integrador dels seus líders -un nou país per a tothom-, així com el secessionisme pragmàtic de què han fet gala, ha fet que molta gent dels barris obrers, d'origen espanyol i tradicionalment gens independentista, estigui donant confiança a aquest partit. El passat 25-N, de fet, ERC va donar la campanada al cap i casal, aconseguint 104.564 vots -més que duplicant els resultats del 2010- i situant-se com a tercera força i primera força progressista... per davant del PSC. Recordem que a les anteriors municipals, ERC es va quedar en 33.593 vots.

Jordi Portabella, regidor d'ERC al consistori barceloní

Ciutadans és, cada cop més, el catch-all party de l'espanyolisme. Practicant un discurs regeneracionista, especialment crític amb la corrupció, i associant retallades i partitocràcia amb independentisme i nacionalisme català, la formació d'Albert Rivera s'ha erigit com el referent del nou lerrouxisme. Han fet molt de mal al PSC, però també al PP -a la part alta de la ciutat comtal van aconseguir uns resultats gens menyspreables-. Sense ser explícitament d'esquerres, han aconseguit que no se'ls classifiqui a la graella de la dreta, on es troba el PP. A Barcelona, el passat 25-N, van aconseguir 65.937 vots. Tot indica que aquesta xifra, en uns comicis municipals, podria ser major. Si més no, més gran que la de les municipals del 2011: 11.750 vots.

L'any 2011, Jordi Cañas va ser l'alcaldable per Barcelona

Per últim, la CUP ens va sorprendre a tots el passat 25-N. Era el primer cop que una marca electoral de l'Esquerra Independentista entrava al Parlament. A Barcelona va assolir la meritòria xifra de 31.640 vots. A les passades municipals, i malgrat que estem parlant d'eleccions de naturalesa diferent, va fer-se amb 11.805 vots. És clar que la candidatura anticapitalista, que per a molts representa la rauxa del procés sobiranista, ha sabut connectar amb un sector de la societat barcelonina lligat al catalanisme progressista, l'esquerra alternativa i el 15-M. De fet, la CUP recull bona part de les demandes d'aquest moviment, i com  Ciutadans -tal vegada sigui un dels pocs punts en què coincideixen-, fa especial èmfasi en la lluita contra la corrupció. La tasca dels cupaires a peu de carrer, fent feina des dels diversos casals populars, dinamitzant el teixit associatiu-cultural dels barris i treballant colze a colze amb els moviments socials, s'ha vist recompensada. Comprovarem si de cara al 2015 se segueixen recollint els fruits d'aquestes lluites socials; serà interessant també veure si la CUP arriba a acords amb altres formacions de l'àmbit de l'esquerra anticapitalista.

Xavier Monge va ser el cap de llista de la CUP-Alternativa
per Barcelona als anteriors comicis municipals

Una governabilitat difícil

La qüestió és que, molt probablement, ens trobarem un Ajuntament atomitzat, com el Parlament. Si s'esdevingués aquest panorama, Xavier Trias ho tindria complicat per governar. Podria pactar amb ERC i obtenir suports puntuals de la resta de partits, segons la naturalesa de l'afer a tractar; realment, però, l'aritmètica política, amb aquests resultats, és totalment impredictible. Ara bé, el rumb que prengui el procés sobiranista també influirà força en la composició definitiva del consistori. I en dos anys poden passar un munt de coses...

Xavier Trias ho tindria difícil per governar. Segurament hauria de
recolzar-se en ERC i buscar suports puntuals del PSC, del PP i d'ICV