Adéu, Europa?

La Unió Europea se'n va en orris. Els fonaments sobre els quals es va començar a construir aquest gran projecte destinat a evitar desastres com les guerres mundials trontollen. I molts dels qui fa temps crèiem en la idea d'una Europa unificada, confederal i forta davant dels Estats Units ens veiem obligats a reconsiderar les nostres posicions i a plantejar-nos si realment hem de rescatar el continent del seu desastre definitiu o bé deixar que es consumeixi entre les flames dels seus propis pecats, avivades per la crisi econòmica.

L'euroescepticisme cada dia va a més

La temptació de deixar que el castell de cartes caigui pel seu propi pes és bastant atractiva. Motius no en falten. Darrerament hem observat com la Unió Europea, en mans de la senyora Merkel i de la troica (la Comissió Europea, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional), ha esclavitzat per complet els països mediterranis mitjançant el deute i els memoràndums, destruint els seus estats del benestar i posant les seves classes populars contra les cordes. És el resultat de l'anomenada "Europa de les dues velocitats": el nord protestant, eficient i exemplar, contra el sud catòlic, corrupte i vividor. La resposta a aquesta contradicció dialèctica pren diversos matisos segons cada país. A Grècia el descontentament el canalitzen els neonazis d'Alba Daurada i les seves bretolades. A Itàlia són el bufó Beppe Grillo i el seu populista Moviment Cinc Estrelles els que s'erigeixen en salvapàtries davant del monstre de la Unió Europea. També al nord sorgeixen les veus discrepants amb el fet de pagar-los la festa als "ganduls del sud", i això es reflecteix en el creixement que l'extrema dreta està experimentant als països nòrdics. En general, la tònica és similar a la major part dels països: nacionalisme exacerbat alimentat per les més baixes passions de la població que desemboca en un ferotge euroescepticisme. A això cal sumar-li la xenofòbia, recurs comú en temps de crisi. En aquesta ocasió, sobretot islamofòbia: el nouvingut musulmà és el cap de turc i ha de pagar els plats trencats d'una situació que no ha generat ell. El més curiós és que, paradoxalment, els diferents partits euroescèptics i d'extrema dreta estan començant a estrènyer llaços entre ells per tal de reforçar la seva ofensiva contra Brussel·les: Marine Le Pen, del Front Nacional francès, i Geert Wilders, de l'holandès Partit de la Llibertat, segellaven fa poc una aliança de cara a les properes europees. Ambdues formacions, per cert, tenen serioses possibilitats de prendre el poder en les seves respectives nacions 

Marine Le Pen i Geert Wilders

El panorama, com podeu veure, és dantesc. Però tenint en compte el perill que la fi de la Unió Europea pugui donar lloc a un continent totalment fragmentat, amb governs en mans de feixistes i piròmans polítics, el més sensat seria posar sobre la taula un projecte diferent a l'actual, que trenqui amb l'statu quo i alhora cerqui la solidaritat entre els pobles. Un projecte que doni prioritat a les persones per sobre dels mercats. Un projecte que respecti la sobirania dels països i que, alhora, sàpiga teixir ponts entre ells que no passin pels interessos econòmics de sempre. Un projecte que defensi el dret d'autodeterminació de les nacions i que tingui com a valors fonamentals el respecte a la pluralitat lingüística i cultural i la defensa dels drets socials. En definitiva, un projecte pel qual valgui la pena apostar. I aquest projecte, evidentment, passa pel socialisme. Reconstruir Europa des d'una perspectiva de classe no serà pas tasca fàcil, però pitjor és veure com es converteix en un bastió del populisme, l'odi i les desigualtats.

Cartell del Partit Comunista de Grècia

Classes populars i mobilització

En un país amb una taxa d'atur criminal, especialment alta entre el jovent i els immigrants; amb un seguit de retallades i privatitzacions massives als serveis públics aplicades pel govern autonòmic de CiU; un creixement força preocupant del populisme i del feixisme, el racisme i la xenofòbia als barris populars; i una ofensiva espanyolista sense precedents des de l'inici de la "democràcia" dirigida pel govern central del PP amb la intenció de dur a terme un genocidi lingüístic i cultural als Països Catalans, la mobilització de les classes populars catalanes hauria de ser una constant. La pressió als carrers en defensa dels drets socials i de la llengua i cultura catalana hauria de formar part del nostre paisatge urbà quotidià; les vagues, manifestacions i concentracions de signe social i/o nacional haurien de ser presents arreu del territori gairebé cada dia. La realitat, però, no s'acaba de correspondre del tot amb aquesta imatge ideal projectada al text.

Certament, de mobilització n'hi ha. I no només al Principat; a la resta de la nació hem observat demostracions prou notables de força de la societat civil davant les agressions a la llengua i a la res pública. L'exemple més recent d'això el tenim a les Illes Balears: el passat diumenge, prop de cent mil persones van fer dels cèntrics carrers de Palma una immensa marea verda en defensa d'una educació pública, de qualitat i en català, davant del polèmic TIL o Decret del Trilingüisme, una barroera maniobra del Partit Popular per acabar amb la immersió lingüística. Com afirmava a la xarxa social Twitter l'activista mallorquina Aina Díaz, de l'òrbita del moviment 15-M:

Los ataques que desde el españolismo pepero en Gobierno y Poder Judicial se efectúan contra el catalán son propios d un genocidio cultural
— Aina Díaz ★ (@AinaDiazV) October 2, 2013

Malgrat això, encara hi ha una part molt important de les classes populars dels Països Catalans que viuen completament alienades i prefereixen restar al marge de qualsevol reivindicació que defensi els seus interessos de classe. Aquesta alienació es manifesta de mil i una maneres, i la podem observar fàcilment en el nostre dia a dia: des de la tertúlia al bar de la cantonada, on uns jubilats, els quals després d'haver pencat durament tota la seva vida cobren una ridícula pensió que no els permet de viure la seva vellesa de manera digna, critiquen que els marroquins col·lapsen els ambulatoris i afirmen que cal fer-los fora de l'Estat espanyol; aquells joves que, rondant la vintena d'anys i sense estudis ni treball, comenten asseguts al banc del parc que els nouvinguts els prenen la feina i que són els veritables culpables de la crisi; la mestressa de casa que, suportant la càrrega d'un marit masclista que paga amb ella les contínues rebaixes de sou de què és víctima per part del cap de la fàbrica on treballa, es passa el dia consumint teleescombraria i preocupant-se més de la vida sentimental dels membres de la família reial que de la seva situació com a dona oprimida i de classe treballadora; la colla de gent, una majoria de la qual segurament d'extracció humil, que van acudir a fer costat a Lionel Messi, imputat per frau fiscal, a l'entrada dels jutjats on ell i el seu pare havien de declarar;  l'obrer català que considera que el jornaler andalús li roba mentre aplaudeix Convergència, el partit que està destruint i lliurant a criteris de mercat la res pública catalana; o, per contra, l'obrer català però d'origen andalús que considera la Generalitat i la immersió lingüística els culpables de la seva situació precària mentre vota el PP, aliat dels nacionalistes catalans en l'eix econòmic. 

Així doncs, cal moltíssima conscienciació i treball des de la base i a peu de carrer per incorporar tots aquests sectors de les classes populars que estan caient dins les xarxes de discursos xovinistes, populistes i xenòfobs al contrapoder que, des del plantejament tàctic de la Unitat Popular, hem d'aspirar a construir per assolir l'hegemonia cultural necessària que permetrà a la majoria del poble treballador català conquerir el poder. Com resa la famosa frase de tarannà idealista, però igualment encertada: Si lluites pots perdre; si no lluites, ja has perdut. És tasca de tots i totes les conscienciades insistir en això i dotar la massa adotzenada d'eines que els permetin constatar la seva condició d'alienades i unir-se al bloc històric conformat per les classes oprimides d'aquest país.

La marea verda contra el TIL va inundar els carrers de Palma

Els perills de l'antipolítica

Ahir, a la classe d'estructura política, vàrem citar els mites més comuns i les crítiques més tòpiques que circulen sobre els nostres representants a les institucions. Es varen dir moltes frases, entre les quals:

• No penso anar a votar, no serveix per a res
• Els partits polítics són tots iguals
• No ens representen
• Tots són uns corruptes, uns lladres i uns mafiosos
• Els polítics cobren massa
• Estaríem millor sense política
• Encara que ens mobilitzem, els polítics no faran res
• Per què volem polítics, si acabarà decidint la Merkel?

Estic segur que haureu sentit aquestes afirmacions, i d'altres de similars, més d'una vegada. De fet, només cal sortir una mica al carrer i parar l'oïda al metro, al mercat, a la parada del bus... El menyspreu i la criminalització dels polítics i de l'activitat política a l'Estat espanyol és una realitat. La gent està molt cremada i això es reflecteix en l'augment de l'abstenció, dels vots en blanc i del suport a formacions marcadament antipolítiques, entre les quals destaca Escons en blanc, que a les passades eleccions al Parlament de Catalunya va obtenir 27.874 vots, esdevenint una de les principals forces extraparlamentàries del mapa polític català. Ara bé, què entenem per antipolítica? De vegades és difícil definir aquest concepte i establir-ne unes fronteres nítides que en fixin el significat, si bé és cert que hi ha un seguit de partits que podrien ésser adjectivats amb aquest mot. Quan s'utilitzen sovint expressions com ara "classe política", "casta política", "partitocràcia"... cal anar alerta. La qual cosa no vol dir que si s'empra ocasionalment algun d'aquests conceptes estiguem participant de l'antipolítica. Al cap i a la fi, és cert que a l'Estat espanyol fa anys que patim la lacra del bipartidisme entre el PP i el PSOE, com també és cert que, en uns moments tan difícils com els que estem vivint, sembla que certs polítics i certes polítiques visquin dins la seva pròpia bombolla, allunyats dels problemes de la realitat. La preocupació ha d'arribar quan tot això serveix per assenyalar el conjunt i per atacar-lo sense miraments, utilitzant la demagògia, el populisme i, també freqüentment, el nacionalisme més exacerbat. Tots sabem, fent un cop d'ull ràpid als principals successos històrics que van sacsejar el segle XX, que aquest és un còctel molt perillós, perquè pot engendrar monstres. L'exemple més clar el tenim en grups d'ultradreta i euroescèptics, que darrerament estan experimentant un creixement electoral destacat al continent europeu -aviat dedicarem un article per parlar a bastament i en profunditat sobre aquest fenomen-. A Espanya destaquen partits com ara Democracia Nacional -el qual participa a la plataforma España en Marcha, que va organitzar l'atac a la delegació de la Generalitat a Madrid-, als habituals eslògans contra la immigració de la qual se sumen reiterades amenaces a la "casta política":

Font: http://resistenciaespanyola.blogspot.com.es/

Podríem parlar de molts altres partits similars: Vía Democrática, el Movimiento Social Republicano, España 2000, Alianza Nacional -el partit que acull dins les seves files l'assassí del jove antifeixista valencià Guillem Agulló- o la nostrada Plataforma per Catalunya, que va aconseguir 67 regidors al Principat a les passades eleccions municipals i que va reunir 60.142 vots el passat 25-N, essent la primera força extraparlamentària catalana:

Font: http://pxcsabadell.blogspot.com.es/

A nivell europeu, podríem citar el Vlaams Belang (Flandes), la Lega Nord (Itàlia), el Front National (Estat francès)... Però no totes les formacions antipolítiques són obertament xenòfobes i se situen dins l'espectre tradicional de l'extrema dreta. A Itàlia en tenim l'exemple amb el Movimento 5 Stelle, dirigit pel controvertit còmic Beppe Grillo:

A les eleccions generals del passat mes de febrer, el M5S va resultar ésser la sorpresa electoral, assolint 109 escons a la Càmera i 54 al Senat. Aquesta formació, que s'ha inspirat en algunes propostes del moviment 15-M espanyol,  ha recollit bona part del malestar de la ciutadania italiana amb la crisi econòmica, la corrupció i la intervenció de la Troika. El seu ideari és un poti-poti on podem trobar des d'aspectes com la defensa del decreixement fins a postulats xenòfobs. Tenint en compte això, és difícil classificar-los en l'eix tradicional esquerra-dreta. Hom diu que no són ni d'esquerres ni de dretes, però, com deia Joan Fuster, els qui acostumen a emmarcar-se dins d'aquesta indefinició acostumen a ser propers a l'extrema dreta. Jo parlaria, senzillament, de populisme amb altes dosis de desideologització. Populisme que gira al voltant de la figura de Grillo, el qual, i paradoxalment, controla el M5S de manera autoritària alhora que fa crides a la regeneració democràtica d'Itàlia.

Davant d'aquest nou panorama polític que dóna protagonisme a tot tipus de partits antipolítics i de pallassos mediàtics, la solució passa per educar políticament la població i insistir en la seva implicació en els afers que afecten la societat a què pertanyem. Només des d'una perspectiva crítica però racional, fugint de l'apel·lació als sentiments que tant agrada a la massa, podrem fer front a aquesta amenaça. I, més concretament, cal conscienciar el poble al voltant de les problemàtiques que comporta el capitalisme i fomentar la seva adscripció a alternatives que cerquin la construcció d'un nou ordre social, polític i econòmic; ideologies, propostes i praxis com ara el postcapitalisme, el socialisme, el municipalisme llibertari o l'assemblearisme van en la bona direcció. Perquè, davant el descrèdit del sistema actual, la nova extrema dreta i el populisme no són alternatives viables cap a una revolució, sinó opcions reaccionàries encaminades a reproduir els règims autoritaris i feixistes que van enfosquir Europa a mitjans del segle passat.

Deia Joan Fuster, molt encertadament, que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I malgrat que ell parlava en clau nacional dels Països Catalans respecte al govern central espanyol, la sentència és també aplicable a les classes populars en relació a la classe dominant. Davant l'antipolítica, doncs, cal més política que mai.