L'esperpent mediàtic espanyol

"El periodisme es troba en crisi" és una frase que, malauradament, sentim freqüentment. No m'agraden aquest tipus d'afirmacions categòriques, però el cert és que resulta verídica si fem una ullada als mitjans de comunicació espanyols.

El panorama és desolador: l'esport s'enfoca des de la perspectiva del panem et circenses per tal d'alienar les masses, la telebrossa assoleix vergonyosos alts índexs d'audiència i la premsa escrita es troba cada vegada més monopolitzada pel sensacionalisme barat. I els mitjans rigorosos, els periodistes compromesos, la qualitat informativa? Hi són, però neden en les fredes aigües de la indiferència mediàtica. De manera aproximada, una breu descripció de la situació dels mitjans de comunicació de l'Estat espanyol seria aquesta. Una visió massa catastrofista, tal vegada? Jo preferiria titllar-la de realista. Però no oblidem que, molt sovint  un bon bany de realitat esdevé l'exercici necessari per veure com són realment les coses i poder canviar-les.

Les portades de La Gaceta són una prova evident
de la decadència de la praxi periodística espanyola

És cert que existeixen iniciatives ben intencionades que dignifiquen bastant la professió periodística: mereix menció especial "Salvados": el programa televisiu de Jordi Évole, de notable èxit, ha exercit com un fenomenal altaveu de denúncia de múltiples problemàtiques que afecten les classes populars, des de l'accident del metro de València fins als desnonaments. I això tenint en compte, evidentment, que disposar d'un espai d'aquest tipus en un mass media del gran capital representa moltes limitacions a l'hora de desenvolupar la crítica social. Tanmateix, la immensa majoria de la població prefereix l'espectacle que ofereixen certes tertúlies radiofòniques, aquells platós de televisió que es converteixen en autèntics abocadors morals on donar a conèixer el més vil de la condició humana i titulars tendenciosos i malintencionats en diaris identificats amb el espectre polític de la dreta/ultradreta. Només cal observar les portades de La Razón i La Gaceta per comprovar fins a quins nivells ha caigut la praxi periodística a Espanya. Ni tan sols els mitjans considerats "progressistes" se salven: el diari El País publicava, fa poques setmanes, un editorial molt crític amb el gest que el diputat David Fernàndez va tenir amb Rodrigo Rato, traient-se la sandàlia com a mostra d'indignació. Sabent que el major accionista d'aquest mitjà és Telefònica, no és gens d'estranyar. Així doncs, no només tenim uns mitjans, en general, amarats de mediocritat, sinó venuts a l'oligarquia i als lobbies econòmics i depenents, com no, del poder polític de torn.

Belén Esteban és un dels principals rostres de la telebrossa
a l'Estat espanyol

Un cop feta la tètrica radiografia, cal preguntar-se si hi ha lloc per a l'esperança. I aquest petit raig de llum que s'obre pas entre les més negres tenebres informatives el veiem quan els periodistes de Canal 9, sempre al servei del govern autonòmic valencià i els seus foscos tripijocs, es rebel·len i s'expressen sense por, autogestionant el mitjà al marge de les brutes grapes del Partit Popular; el veiem cada vegada que un tertulià evita els arguments ad hominem i el simplisme, decantant-se per una anàlisi profunda de la realitat i una exposició civilitzada i respectuosa de les seves idees; i el veiem també en el gest dels milers de periodistes anònims que han avantposat les seves idees i la seva dignitat professional a la possibilitat de guanyar-se un bon sou, renunciant a la manipulació i a posicionar-se segons el que dicti la línia ideològica del mitjà de torn. De les futures generacions de periodistes dependrà que aquestes petites escletxes de llum solar acabin donant lloc a una més que necessària primavera dels mitjans de comunicació.

Els treballadors de Ràdio Televisió Valenciana van
demostrar que la dignitat professional en el món del
periodisme és possible

Rodrigo Rato, la sandàlia d'en David i la caverna mediàtica

Una vegada més, en David Fernàndez ha tornat a dir-li a la cara a un banquer el que la majoria de gent en pensem: que són uns mafiosos i uns gàngsters. Aquest cop li ha tocat el rebre a Rodrigo Rato, un personatge que en qualsevol país decent estaria podrint-se a la presó. Val a dir que l'individu en qüestió ha encaixat prou bé l'interrogatori del diputat cupaire i fins i tot s'ha permès el luxe de fer-li una exhibició de la seva xuleria madrilenya. Al cap i a la fi, l'expresident de Bankia sap que els efectes pràctics d'aquesta comissió d'investigació són nuls i se'n podrà tornar a casa ben tranquil, a seguir descollonant-se del poble. Té motius per fer-ho: aquí, per estafar milers de persones i enfonsar entitats financeres, et premien amb un alt càrrec en el si del consell assessor d'un gran banc.

Curiosament, el que més ha indignat els mitjans de comunicació del règim no és la vergonyosa impunitat d'aquest inefable ésser, sinó el fet que el David mostrés el seu enuig amb el famós gest de la sandàlia. Això demostra dues coses: la enorme misèria moral que regna a l'Estat espanyol i la por que hi ha davant les nombroses simpaties que l'actitud de Fernàndez ha rebut aquests dies per part dels moviments socials i de les classes populars. Davant d'això, la caverna mediàtica, un dels anticossos més potents del sistema, ha activat la seva maquinària propagandística: han dit que el diputat de la CUP va voler intimidar Rodrigo Rato fent veure que li llançaria la sandàlia, que va perdre les formes, que el matonisme polític s'ha instal·lat al Parlament... Des del semàfor vermell de La Vanguardia fins a les tertúlies carpetovetòniques de 13TV es fa palesa la incomoditat que el discurs contundent i sense eufemismes d'en David provoca en els sectors socials més benestants i en l'establishment. Les queixes fins i tot s'han fet sentir entre membres de la mateixa "esquerra" espanyola, com és el cas del coordinador federal d'Izquierda Unida, Cayo Lara. Temor davant possibles fugues de vots des d'ICV-EUiA cap a la CUP al Principat? És probable.

Que el bloc dominant, doncs, s'incomodi per un gest tan insignificant és senyal que en David i, de retruc, la CUP i l'Esquerra Independentista estan fent una excel·lent feina i el seu missatge, farcit de recursos dialèctics, estilístics i estètics, cada dia arriba a més gent. Ara només queda que algun dia això es tradueixi de manera operativa tant als carrers com al Parlament. De moment, però, que segueixin així.

Elogi del matís

En l'època del fàcil accés a la informació i de les xarxes socials, l'era dels rumors i de les mitges veritats, és ben fàcil fer córrer idees i opinions esbiaixades que molt sovint acaben essent simplificades i classificades de manera totalment imprecisa i generalista. I això ho estem veient amb el debat al voltant de l'independentisme al Principat de Catalunya.

Pel que fa a aquest tema, hi ha dues etiquetes bàsiques: els nazionalistas, que vindrien a ser els independentistes, i els fatxes, que vindrien a ser els unionistes. Moltes discussions sobre la independència de Catalunya acostumen a acabar amb l'ús d'un aquests dos adjectius, amb la qual cosa es pretén desarmar argumentalment l'adversari ideològic. I és una llàstima, perquè aquesta conducta, que no es pot entendre sense la influència dels mass media, ens desvia del fons del debat, un debat que pot ser molt ric en aportacions i matisos. I és això últim el que vull elogiar: els matisos. Perquè les coses no són només o blanques o negres. Enmig hi ha una extensa gamma de colors que cal reivindicar.

Per tant, és absolutament erroni dir que tots els independentistes segueixen el projecte polític de Convergència i avalen el lideratge que l'Artur Mas està mirant de fer de l'independentisme principatí, com també és rotundament fals afirmar que tots els qui s'oposen a la independència de Catalaunya són iguals que els brètols feixistes -disculpeu la redundància- que l'11-S varen atacar la delegació de la Generalitat a Madrid. Dins l'independentisme, és ben sabut que una persona com en David Fernàndez no té res a veure amb en Xavier Sala i Martín, mentre que dins les files unionistes és evident que no és el mateix un militant d'Esquerra Unida que defensi una Espanya republicana i federal que el senyor Albert Rivera o, anant-me'n a l'extrem, l'inefable Josep Anglada.

Jo no hi crec, en un projecte d'Estat espanyol. Hi vaig creure, però he assumit que els i les catalanes no tenim lloc dins d'aquesta immensa presó de pobles construïda sobre els pilars del règim franquista. De fet, cap dels pobles treballadors té futur a això que li diuen Espanya; però nosaltres, com a poble que ha resistit de manera especial l'assimilació nacional castellana, encara en tenim menys. També considero que la independència és una gran oportunitat per edificar un nou Estat des de zero, sense repetir tots els errors que s'han comès sota la bandera espanyola. Una excel·lent ocasió per dur a terme un veritable Procés Constituent que situï els drets socials com a pilar fonamental de la República Catalana, que alhora afavoriria dinàmiques similars al conjunt dels Països Catalans. Però, malgrat el meu posicionament, respecto i puc arribar a entendre els qui, ja sigui per lligams familiars o sentimentals o per al·lèrgia a l'aixecament de noves fronteres, defensen la permanència del poble català en una Espanya més plural i més justa socialment. Una Espanya ara per ara minoritària, sí, però que no podem negar que existeix.

Per això, per respecte als uns i als altres, demano que, quan arribi l'hora de debatre al voltant de la qüestió nacional catalana, s'evitin els frontismes, els sectarismes, la demagògia i els etiquetatges fàcils. Només així podrem parlar amb tranquil·litat sobre aquesta temàtica, posant cadascun de nosaltres els nostres arguments sobre la taula. Cal, també, evitar simplificar la realitat dividint la societat catalana en dos bàndols: el dels independentistes i el dels unionistes. Tal plantejament transmet la imatge d'una mena d'Irlanda del Nord mediterrània, imatge que interessa a determinats sectors socials i grups polítics. I no deixa de ser quelcom fals, perquè no hi ha cap conflicte seriós entre partidaris de l'Estat propi i detractors del mateix al Principat. El conflicte principal té lloc entre una majoria de catalans, independentistes i no independentistes, que defensen l'autodeterminació a través d'un referèndum, i l'Estat espanyol i els seus còmplices polítics a casa nostra, que neguen la celebració de cap tipus de consulta de manera sistemàtica.