Els perills de l'antipolítica

Ahir, a la classe d'estructura política, vàrem citar els mites més comuns i les crítiques més tòpiques que circulen sobre els nostres representants a les institucions. Es varen dir moltes frases, entre les quals:

• No penso anar a votar, no serveix per a res
• Els partits polítics són tots iguals
• No ens representen
• Tots són uns corruptes, uns lladres i uns mafiosos
• Els polítics cobren massa
• Estaríem millor sense política
• Encara que ens mobilitzem, els polítics no faran res
• Per què volem polítics, si acabarà decidint la Merkel?

Estic segur que haureu sentit aquestes afirmacions, i d'altres de similars, més d'una vegada. De fet, només cal sortir una mica al carrer i parar l'oïda al metro, al mercat, a la parada del bus... El menyspreu i la criminalització dels polítics i de l'activitat política a l'Estat espanyol és una realitat. La gent està molt cremada i això es reflecteix en l'augment de l'abstenció, dels vots en blanc i del suport a formacions marcadament antipolítiques, entre les quals destaca Escons en blanc, que a les passades eleccions al Parlament de Catalunya va obtenir 27.874 vots, esdevenint una de les principals forces extraparlamentàries del mapa polític català. Ara bé, què entenem per antipolítica? De vegades és difícil definir aquest concepte i establir-ne unes fronteres nítides que en fixin el significat, si bé és cert que hi ha un seguit de partits que podrien ésser adjectivats amb aquest mot. Quan s'utilitzen sovint expressions com ara "classe política", "casta política", "partitocràcia"... cal anar alerta. La qual cosa no vol dir que si s'empra ocasionalment algun d'aquests conceptes estiguem participant de l'antipolítica. Al cap i a la fi, és cert que a l'Estat espanyol fa anys que patim la lacra del bipartidisme entre el PP i el PSOE, com també és cert que, en uns moments tan difícils com els que estem vivint, sembla que certs polítics i certes polítiques visquin dins la seva pròpia bombolla, allunyats dels problemes de la realitat. La preocupació ha d'arribar quan tot això serveix per assenyalar el conjunt i per atacar-lo sense miraments, utilitzant la demagògia, el populisme i, també freqüentment, el nacionalisme més exacerbat. Tots sabem, fent un cop d'ull ràpid als principals successos històrics que van sacsejar el segle XX, que aquest és un còctel molt perillós, perquè pot engendrar monstres. L'exemple més clar el tenim en grups d'ultradreta i euroescèptics, que darrerament estan experimentant un creixement electoral destacat al continent europeu -aviat dedicarem un article per parlar a bastament i en profunditat sobre aquest fenomen-. A Espanya destaquen partits com ara Democracia Nacional -el qual participa a la plataforma España en Marcha, que va organitzar l'atac a la delegació de la Generalitat a Madrid-, als habituals eslògans contra la immigració de la qual se sumen reiterades amenaces a la "casta política":

Font: http://resistenciaespanyola.blogspot.com.es/

Podríem parlar de molts altres partits similars: Vía Democrática, el Movimiento Social Republicano, España 2000, Alianza Nacional -el partit que acull dins les seves files l'assassí del jove antifeixista valencià Guillem Agulló- o la nostrada Plataforma per Catalunya, que va aconseguir 67 regidors al Principat a les passades eleccions municipals i que va reunir 60.142 vots el passat 25-N, essent la primera força extraparlamentària catalana:

Font: http://pxcsabadell.blogspot.com.es/

A nivell europeu, podríem citar el Vlaams Belang (Flandes), la Lega Nord (Itàlia), el Front National (Estat francès)... Però no totes les formacions antipolítiques són obertament xenòfobes i se situen dins l'espectre tradicional de l'extrema dreta. A Itàlia en tenim l'exemple amb el Movimento 5 Stelle, dirigit pel controvertit còmic Beppe Grillo:

A les eleccions generals del passat mes de febrer, el M5S va resultar ésser la sorpresa electoral, assolint 109 escons a la Càmera i 54 al Senat. Aquesta formació, que s'ha inspirat en algunes propostes del moviment 15-M espanyol,  ha recollit bona part del malestar de la ciutadania italiana amb la crisi econòmica, la corrupció i la intervenció de la Troika. El seu ideari és un poti-poti on podem trobar des d'aspectes com la defensa del decreixement fins a postulats xenòfobs. Tenint en compte això, és difícil classificar-los en l'eix tradicional esquerra-dreta. Hom diu que no són ni d'esquerres ni de dretes, però, com deia Joan Fuster, els qui acostumen a emmarcar-se dins d'aquesta indefinició acostumen a ser propers a l'extrema dreta. Jo parlaria, senzillament, de populisme amb altes dosis de desideologització. Populisme que gira al voltant de la figura de Grillo, el qual, i paradoxalment, controla el M5S de manera autoritària alhora que fa crides a la regeneració democràtica d'Itàlia.

Davant d'aquest nou panorama polític que dóna protagonisme a tot tipus de partits antipolítics i de pallassos mediàtics, la solució passa per educar políticament la població i insistir en la seva implicació en els afers que afecten la societat a què pertanyem. Només des d'una perspectiva crítica però racional, fugint de l'apel·lació als sentiments que tant agrada a la massa, podrem fer front a aquesta amenaça. I, més concretament, cal conscienciar el poble al voltant de les problemàtiques que comporta el capitalisme i fomentar la seva adscripció a alternatives que cerquin la construcció d'un nou ordre social, polític i econòmic; ideologies, propostes i praxis com ara el postcapitalisme, el socialisme, el municipalisme llibertari o l'assemblearisme van en la bona direcció. Perquè, davant el descrèdit del sistema actual, la nova extrema dreta i el populisme no són alternatives viables cap a una revolució, sinó opcions reaccionàries encaminades a reproduir els règims autoritaris i feixistes que van enfosquir Europa a mitjans del segle passat.

Deia Joan Fuster, molt encertadament, que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I malgrat que ell parlava en clau nacional dels Països Catalans respecte al govern central espanyol, la sentència és també aplicable a les classes populars en relació a la classe dominant. Davant l'antipolítica, doncs, cal més política que mai.

Elogi del matís

En l'època del fàcil accés a la informació i de les xarxes socials, l'era dels rumors i de les mitges veritats, és ben fàcil fer córrer idees i opinions esbiaixades que molt sovint acaben essent simplificades i classificades de manera totalment imprecisa i generalista. I això ho estem veient amb el debat al voltant de l'independentisme al Principat de Catalunya.

Pel que fa a aquest tema, hi ha dues etiquetes bàsiques: els nazionalistas, que vindrien a ser els independentistes, i els fatxes, que vindrien a ser els unionistes. Moltes discussions sobre la independència de Catalunya acostumen a acabar amb l'ús d'un aquests dos adjectius, amb la qual cosa es pretén desarmar argumentalment l'adversari ideològic. I és una llàstima, perquè aquesta conducta, que no es pot entendre sense la influència dels mass media, ens desvia del fons del debat, un debat que pot ser molt ric en aportacions i matisos. I és això últim el que vull elogiar: els matisos. Perquè les coses no són només o blanques o negres. Enmig hi ha una extensa gamma de colors que cal reivindicar.

Per tant, és absolutament erroni dir que tots els independentistes segueixen el projecte polític de Convergència i avalen el lideratge que l'Artur Mas està mirant de fer de l'independentisme principatí, com també és rotundament fals afirmar que tots els qui s'oposen a la independència de Catalaunya són iguals que els brètols feixistes -disculpeu la redundància- que l'11-S varen atacar la delegació de la Generalitat a Madrid. Dins l'independentisme, és ben sabut que una persona com en David Fernàndez no té res a veure amb en Xavier Sala i Martín, mentre que dins les files unionistes és evident que no és el mateix un militant d'Esquerra Unida que defensi una Espanya republicana i federal que el senyor Albert Rivera o, anant-me'n a l'extrem, l'inefable Josep Anglada.

Jo no hi crec, en un projecte d'Estat espanyol. Hi vaig creure, però he assumit que els i les catalanes no tenim lloc dins d'aquesta immensa presó de pobles construïda sobre els pilars del règim franquista. De fet, cap dels pobles treballadors té futur a això que li diuen Espanya; però nosaltres, com a poble que ha resistit de manera especial l'assimilació nacional castellana, encara en tenim menys. També considero que la independència és una gran oportunitat per edificar un nou Estat des de zero, sense repetir tots els errors que s'han comès sota la bandera espanyola. Una excel·lent ocasió per dur a terme un veritable Procés Constituent que situï els drets socials com a pilar fonamental de la República Catalana, que alhora afavoriria dinàmiques similars al conjunt dels Països Catalans. Però, malgrat el meu posicionament, respecto i puc arribar a entendre els qui, ja sigui per lligams familiars o sentimentals o per al·lèrgia a l'aixecament de noves fronteres, defensen la permanència del poble català en una Espanya més plural i més justa socialment. Una Espanya ara per ara minoritària, sí, però que no podem negar que existeix.

Per això, per respecte als uns i als altres, demano que, quan arribi l'hora de debatre al voltant de la qüestió nacional catalana, s'evitin els frontismes, els sectarismes, la demagògia i els etiquetatges fàcils. Només així podrem parlar amb tranquil·litat sobre aquesta temàtica, posant cadascun de nosaltres els nostres arguments sobre la taula. Cal, també, evitar simplificar la realitat dividint la societat catalana en dos bàndols: el dels independentistes i el dels unionistes. Tal plantejament transmet la imatge d'una mena d'Irlanda del Nord mediterrània, imatge que interessa a determinats sectors socials i grups polítics. I no deixa de ser quelcom fals, perquè no hi ha cap conflicte seriós entre partidaris de l'Estat propi i detractors del mateix al Principat. El conflicte principal té lloc entre una majoria de catalans, independentistes i no independentistes, que defensen l'autodeterminació a través d'un referèndum, i l'Estat espanyol i els seus còmplices polítics a casa nostra, que neguen la celebració de cap tipus de consulta de manera sistemàtica.

La ceguera dels governants espanyols

La Via Catalana cap a la Independència fou un èxit. No sé si vàrem arribar a ser 1.600.000 persones, com assegura el conseller d'Interior, Ramon Espadaler, però és clar que vàrem superar amb escreix la xifra de 400.000 persones que va donar el ministre d'Interior, Jorge Fernández Díaz; xifra que els mitjans de comunicació espanyolistes han fet córrer a tort i a dret per mirar de deslegitimar la sòlida majoria sobiranista present al Principat.

Tram 235 de la cadena humana, a Tarragona (Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Via_Catalana)

Un nou terratrèmol independentista, doncs. Un sisme que ha tornat a sacsejar el mapa polític català -i l'espanyol!-, suscitant tot tipus de reaccions, des de l'eufòria i la insistència en la celebració de la consulta fins al menyspreu i la burla. Prova d'això darrer n'és el pamflet ultradretà Alerta Digital, que afirmava que l'Assemblea Nacional Catalana havia utilitzat vaques i figurants de cartró per omplir alguns trams de la cadena humana. La qual cosa assenyala, doncs, que el nacionalisme espanyol més radical, davant de l'immens clam independentista als carrers, no pot fer res més que recórrer a les mentides i a les manipulacions per tal que la realitat no acabi fent esclatar la còmoda bombolla on viu instal·lat.

Quina és la resposta dels polítics i polítiques del PP davant del que està passant a Catalunya, però? Doncs es podria dir que no hi ha resposta. Alguns opten per parlar de majories silencioses que prefereixen romandre a casa abans que manifestar-se per reivindicar la seva espanyolitat -el mateix argument que empraven els règims autoritaris i feixistes per justificar el seu suport social-, tan absurd com afirmar que tots els qui no assistiren a la manifestació en repulsa de l'assassinat d'Ernest Lluch eren partidaris d'ETA i aplaudien els seus crims. Mariano Rajoy, per altra banda, respon la carta del president Artur Mas amb les paraules que eren d'esperar: diàleg sí, però sempre dins del marc de la Constitució. Res de consultes, per tant. En resum: un carreró sense sortida, perquè el marc legal espanyol no oferirà mai cap sortida viable al poble català. Sembla ser que el president espanyol persistirà en la seva estratègia de no actuar de manera decidida i esperar una millora econòmica que desactivi tant l'independentisme com el malestar social arran de la corrupció i les retallades. Una estratègia que, almenys amb el cas català, no li sortirà bé, ja que una enquesta de la Cadena SER assenyala que, encara que el govern espanyol oferís a la Generalitat una millora del finançament en la línia del concert econòmic basc, el "Sí" a la independència seguiria essent majoritari.

També hi ha sectors espanyolistes, de caire lerrouxista i propers a C's i a UPyD, que menystenen l'independentisme assegurant que aquest és un invent del senyor Artur Mas i CiU per tal de fer-lo servir com a cortina de fum davant els casos de corrupció que esquitxen la coalició nacionalista. Personalment, no nego que Convergència vulgui amagar les seves nombroses misèries sota la catifa de l'estelada. Però el cas és que dir que l'independentisme és un invent convergent és una aberració, una mentida i un insult a tots els qui defensen aquesta opció des de fa dècades, i sobretot als qui la defensaven en els temps més durs del pujolisme, els temps del pactisme, el mesellisme i el mal entès "seny". L'independentisme fa molt de temps que hi és, però si durant aquests darrers anys ha eixamplat la seva base social, això es deu a factors com ara el maltractament fiscal que patim, la desil·lusió davant la sentència de l'Estatut, la incompetència dels governants espanyols, la catalanofòbia generalitzada arreu de l'Estat... L'Artur Mas simplement va voler fer apropiar-se d'aquest clam i posar-s'hi al capdavant, com evidenciava el seu lema electoral La voluntat d'un poble. Una estratègia que, com tots sabem, no li va acabar de sortir del tot bé el passat 25 de novembre. Per tant, la caverna mediàtica ja pot posar Mas al seu punt de mira, si vol. Però si es pensen que fent-lo caure el Procés s'haurà acabat, ho porten ben clar. Perquè, si hi ha Procés, és precisament perquè hi ha tot un poble empenyent els polítics i les institucions catalanes. El moviment sorgeix des de baix, i per això està arrelant i triomfant.

I precisament en això insisteix Iñaki Gabilondo, una de les poques ments lúcides que, des de Madrid, és plenament conscient del que està passant al Principat. Entre tant d'histerisme i hooliganisme espanyolista, sorprèn sentir veus com la del cèlebre periodista, que afirma molt encertadament que l'independentisme català pot acabar desbordant Rajoy, Mas i fins i tot el partit explícitament independentista que té més força al Parlament, Esquerra Republicana:

Les sàvies paraules de Gabilondo, però, arriben tard. La ceguera que han demostrat, des de fa moltíssims anys, la majoria de governants i polítics espanyols sembla irremeiable. I suposant que veiéssim un canvi d'actitud en l'executiu de Mariano Rajoy, aquest arribaria ja massa tard: som en un punt de no-retorn. Si aquestes lectures haguessin estat fetes fa un lustre, potser encara podríem parlar de diàleg. Però ja fa temps que el tren ha partit.

2014: sí o sí

El poble treballador català n'està fart, de dilacions. El poble treballador català n'està fart, d'estafes. El poble treballador català n'està fart, d'eufemismes. El poble treballador català està fart que s'endarrereixi indefinidament la data d'una consulta quimèrica -perquè, no ens enganyem, una consulta pactada amb l'Estat espanyol és senzillament impossible- mentre el govern neoliberal de CiU continua aplicant retallades i privatitzacions a tort i a dret, amb l'aval incondicional d'ERC.

No es pot tolerar cap consulta més enllà de l'horitzó nacional del 2014. No es pot tolerar una consulta amb tres preguntes, que seria un insult a la nostra intel·ligència. No es poden tolerar uns comicis plebiscitaris l'any 2016, quan molt probablement una lleu millora econòmica faci retrocedir el suport de les capes populars a la independència.  No es pot deixar més marge de temps a la dreta espanyolista, a l'oligarquia catalanoespanyola i al lerrouxisme perquè reformulin les seves estratègies polítiques, es facin forts i aturin l'onada sobiranista. No, no podem permetre res d'això. Les urnes van parlar de manera prou clara el passat 25-N: autodeterminació sí o sí. Sense mitges tintes.

El proper Onze de Setembre tindrà lloc la llarga cadena humana coneguda com a Via Catalana, que enllaçarà els dos extrems del Principat de Catalunya. També es convocaran iniciatives similars de caire més social, com ara l'#EncerclemLaCaixa organitzat per Procés Constituent, i diverses manifestacions de l'Esquerra Independentista. És important assistir a qualsevol d'aquests actes per seguir demostrant que el tsunami avança de manera implacable cap a la plena llibertat del poble català. Que serveixi com a toc d'atenció per a les nostres classes dirigents, sotmeses encara als foscos interessos econòmics i a les elits governamentals de l'Estat espanyol i tot el seu entramat financer i oligàrquic. Mobilitzem-nos. Mobilitzem-nos i enviem el següent missatge als de dalt: "Si ens falleu i consumeu la traïció, els catalans i les catalanes passarem per damunt vostre i caminarem amb pas ferm i decidit vers l'exercici del dret a decidir i la independència del nostre poble".

Que l'Onze de Setembre cadascú participi en la convocatòria que consideri més adient, però, sobretot, que cap persona no es quedi a casa, que tenim tot un món per guanyar.

Espanya: un vaixell que fa aigües

Miré los muros de la patria mía,

si un tiempo fuertes ya desmoronados,

de la carrera de la edad cansados,

por quien caduca ya su valentía. 

-Francisco de Quevedo 

L'any 1995 el panorama polític espanyol estava ben agitat: en un context de crisi econòmica (ni molt menys comparable a l'actual, tot sigui dit) diversos escàndols relacionats amb la corrupció -un dels més cèlebres fou el cas Roldán- i amb el terrorisme d'Estat havien sortit a la llum i eren emprats com a arma llancívola entre els diversos partits al Congrés dels Diputats. Enmig d'aquell clima tens i encès, el diputat d'Herri Batasuna Jon Idígoras va realitzar una gran intervenció que no va deixar indiferent cap dels presents a l'hemicicle: 

Va carregar contra la Guàrdia Civil, la Corona i els dos grans partits sense miraments, va posar el punt de mira en els GAL i va assenyalar la corrupció com a característica estructural de l'Estat espanyol. El seu discurs sencer es pot resumir, però, en aquestes paraules: "Aquesta mal anomenada democràcia". Com a cloenda de tan lloable exhibició dialèctica, un "Gora Euskal Herria askatuta!" que encara deu ressonar per les parets del Congrés.

Divuit anys després, han canviat moltes coses: el senyor Idigoras ja no hi és, ETA ha abandonat les armes i s'ha iniciat un veritable procés de pau al País Basc, i l'Estat espanyol viu una crisi molt pitjor i de molt més abast que en aquell moment. El Règim fa aigües per tot arreu, i tot sembla indicar que el triple tsunami que amenaça amb endur-se les institucions espanyoles -la xifra d'atur més alta de l'Eurozona, una corrupció generalitzada que afecta directament el president del Govern i la pulsió sobiranista catalana- pot ser massa demolidor com perquè l'Estat, tal i com el coneixem ara, se'n pugui refer a posteriori. Aquesta possibilitat l'expressa a la perfecció la cara de Rajoy en una de les seves darreres compareixences. Molt poètic:

Ara bé, també podem establir certs paral·lelismes entre aquells anys immediatament anteriors a l'inici de la bombolla immobiliària i la situació que vivim en l'actualitat: a banda de la ja esmentada corrupció, amb múltiples casos sortint a la llum, hi ha l'afer de la partitocràcia, el torn electoral entre el PP i el PSOE que té aparença d'esdevenir etern, sense una alternativa política real i factible. Si aleshores, tenint en compte tot això, i amb l'afegit de la problemàtica basca al voltant de la lluita armada, el Règim va sobreviure, qui ens assegura que no acabarà succeint el mateix amb el context actual? Perquè, malgrat que ara els obstacles són molt pitjors -ja hi hem insistit-, aquest vaixell s'ha enfonsat moltes vegades i tard o d'hora ha tornat a sortir a la superfície, una mica més malmès que l'anterior vegada però amb la intenció de seguir surant, per precàries que siguin les condicions. En aquest sentit, l'Estat espanyol ens fa pensar en un d'aquells morts vivents a què tant acostumats ens té la filmografia nord-americana: sap que està perdut d'avantmà, però mira d'arrossegar-se com pot, per molts cops que pugui rebre.

Independentment del que pugui passar en un futur no gaire llunyà, és clar que estem assistint al caos posterior a la topada amb l'iceberg. En la inevitable analogia amb el  cas del malaguanyat Titanic, la cúpula del PP, el Rei i els jugadors de la Roja miren de tocar el violí tant com poden. Però les seves notes, cada dia més desafinades, no evitaran pas que tingui lloc el desastre. Un desastre que, en el cas espanyol, recorda a l'Etern Retorn nietzscheà: 1898, 1917, 1936... 2013? Vosaltres, per si un cas, feu-vos amb un equip de submarinisme.

Armes contra urnes

L'auge de l'independentisme a Catalunya i l'inici del que hauria de ser un procés d'autodeterminació ha donat lloc a un seguit de reaccions força polèmiques per part de la ultradreta espanyolista. Alguns elements, com el coronel Alamán Castro parlaven directament d'intervencions armades. No és cap secret que l'estament militar està encaixant amb una barreja de nerviosisme i incredulitat els darrers esdeveniments polítics que han tingut lloc al nostre país; un sentiment similar al que segurament van experimentar els alts comandaments iugoslaus a principis dels anys noranta. Si més no, sembla que des dels ambients ultra de la capital ens volen recordar cada dos per tres l'article vuitè de la Constitució. El darrer personatge que ha tingut el bon gest de fer-nos saber que, de tenir lloc la secessió, uns quants tancs apareixeran per l'Avinguda Diagonal, ha estat Enrique de Diego, antic company del nostrat Josep Anglada en les seves aventures electorals islamòfobes. La cançoneta ja ens la coneixem:

Ante un caso de secesión, el Gobierno de España no tiene otra opción que usar las Fuerzas Armadas, con toda su capacidad de tiro

— Enrique_deDiego (@Enrique_deDiego) July 22, 2013

Molta gent prefereix treure ferro a aquesta mena de declaracions, assegurant que en un país civilitzat aquesta mena de coses no tindran mai lloc. Jo no n'estaria tan segur. La història de l'Estat espanyol és una història de guerres civils, alzamientos i aventures militars diverses. Un exemple de forta inestabilitat política estructural a l'Europa occidental. Al cap i a la fi, estem parlant d'un Estat de Dret de fireta, on ni tan sols hi ha separació real de poders, que és el mínim que se li pot exigir a una democràcia burgesa. Perquè la Transició, aquest "pacte exemplar" que alguns s'entesten tant a lloar i a defensar, no fou res més que l'aplicació d'una petita capa de maquillatge a unes estructures podrides, encara ancorades en l'Antic Règim, i amb tot el bagatge del franquisme. O l'assassí Fraga va pagar pels seus múltiples crims? Així doncs, molt em temo que ens hem de preparar per al pitjor.

Però tenir en compte que el que afirmen tots aquests salvapàtries, despulles d'un vell Imperi que s'enfonsa després d'haver topat contra l'iceberg d'una enorme crisi social, político-democràtica i d'integritat territorial, pot passar, no vol dir que ens haguem de sotmetre sense miraments a la cultura de la por. No podem renunciar a la llibertat, a l'exercici del dret a l'autodeterminació, acte de radicalitat democràtica propi de qualsevol poble digne, per temor a l'ús de la força. Al cap i a la fi, els grans canvis polítics sempre s'han fet contra els marcs legals vigents. I sempre és el poble el dipositari de la legitimitat. Per tant, arribat el moment, es demostrarà qui té la raó i qui no la té. Armes contra urnes. La por contra la il·lusió. La il·lusió d'una ciutadania que només vol poder decidir lliurement sobre el seu futur.

Concert per la Llibertat: reflexions

La veritat és que, diguin el que diguin, C's i PP no aconseguirien mai reunir 80.000 persones al Camp Nou per a un concert en defensa de la unitat d'Espanya. Segurament haurien de portar gent d'altres punts de l'Estat, i no crec que ni així aconseguissin igualar el nombre de persones que van assistir al Concert per la Llibertat. Els independentistes tenim aquest punt a favor: som molt més militants i activistes que els unionistes. Davant d'això, què els queda? Doncs criticar que el concert es retransmetés per TV3. És curiós que els qui diuen això són els qui després demanen als Ajuntaments que instal·lin pantalles gegants perquè la gent pugui veure els partits de la Roja.

Ja sabeu que a mi l'exaltació patriòtica i el xovinisme no m'agraden gens. Però crec que al concert s'hi havia de ser. Cal seguir fent visualitzar l'independentisme, cal demostrar que la flama del sobiranisme segueix ben encesa; en aquest sentit, tota pedra fa paret. Més enllà del meu compromís personal amb les reivindicacions d'un poble que vol triar el seu futur lliurement, vaig tornar del concert prou satisfet: m'esperava guinys constants al Molt Honorable President Mas, però el que hi va haver, sobretot, va ser crítica social i esperit internacionalista. En Gerard Quintana carregant contra les retallades, en Cesk Freixas recordant l'Ester Quintana i els desnonats, representants de la comunitat palestina cantant L'Estaca (una veritable puntada de peu als independentistes sionistes, molt lligats a Convergència) i n'Alessio Lega homenatjant els brigadistes italians que van venir a l'Estat espanyol a combatre el feixisme durant la Guerra Civil van atorgar un accent marcadament esquerrà al concert:

Per tant, la sorpresa va ser prou agradable: és essencial per a la victòria tenir en compte la qüestió social i no deixar-la mai de banda. Per a mi, de fet, aquesta ha de ser central: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social.

Ara bé, malgrat que esdeveniments com aquest són necessaris, així com les manifestacions i les cadenes humanes, s'ha d'anar més enllà. Cal prendre decisions operatives que ens permetin exercir l'autodeterminació i autogovernar-nos. Les demostracions de força, si no van acompanyades de fets que materialitzin la voluntat popular majoritària expressada, es queden en res: pura estètica i simbologia. En aquest sentit, cal tenir en compte que la famosa consulta, un cop passat el termini per concretar-la que van fixar CiU i ERC, segueix sense pregunta i sense data. Ja fa temps que ho dic: els convergents ens estan prenent el pèl tot endarrerint el referèndum, mentre segueixen retallant i privatitzant. I els republicans estan essent còmplices d'aquesta lamentable enganyifa. Fins quan ha de durar la broma? Realment la iniciativa la tenim nosaltres: el poble català. Només tornant a impulsar la mobilització popular i autoorganitzant-nos per garantir que l'autodeterminació es respecti, recuperant el bagatge d'Arenys de Munt i la resta de consultes populars, evitarem que el "Procés" quedi estancat en l'àmbit institucional, a mercè dels interessos de la realpolitik.

Manifesteu-vos, assistiu a concerts, apunteu-vos a la Via Catalana. Però també organitzeu-vos i recordeu que sols el poble salvarà el poble.