El terrorisme masclista segueix colpejant les dones dels Països Catalans. Aquesta vegada, la tragèdia ha tingut lloc a Tàrrega: l'Alba Martí, una noia que només tenia catorze anys, ha mort assassinada per la seva parella, de divuit anys. Malauradament no es tracta de cap novetat, ja que gairebé sempre hem patit la xacra de la violència de gènere. Quelcom que ens hauria de motivar una profunda reflexió sobre el model patriarcal vigent, que indueix a aquest tipus de conductes criminals, i que hauria d'impulsar mesures contundents per evitar que aquests actes es repeteixin; unes mesures, però, que haurien d'anar més enllà del simple control policial i s'haurien de focalitzar en el sistema educatiu, que encara avui fomenta la desigualtat.
Però a banda d'aquesta trista notícia, el que més m'ha sobtat del cas és que moltes persones han parat més atenció a la nacionalitat de l'agressor que a l'acte masclista en si. Així doncs, a les xarxes socials he vist força comentaris relacionant el masclisme amb els immigrants llatinoamericans, com si no hi haguessin hagut mai catalans autors de violència de gènere, i dient barbaritats com ara que calia expulsar tots els dominicans de Catalunya. Com si tota la gent arribada a la nostra terra des d'aquella nació del Carib estigués predisposada de manera natural a perpetrar aquest tipus d'actes o hagués de pagar pel que ha fet un dels seus compatriotes.
Entenc, sobretot en l'entorn més proper de la família i les amistats de la víctima, que aquest assassinat pugui despertar momentàniament les més baixes passions i doni lloc a comentaris que podríem qualificar de racistes i xenòfobs. Si us he de ser sincer, jo mateix no sé què diria o com actuaria davant d'una situació tan trista i desagradable com aquesta. Però hi ha molta gent que aprofita vilment fets com el que acabem de relatar per justificar el seu discurs excloent i estendre'l entre els sectors més vulnerables de la població. I hem de saber distingir bé aquests voltors de l'odi i la confrontació de la resta de gent que, de manera totalment lògica i legítima, protesta davant d'una vergonya que ja fa massa temps que aguantem.
Un assassí masclista és un assassí masclista, es digui Jofre, José, Ahmed o Wilson Andrés. És quelcom que hem de tenir sempre molt clar. I de la mateixa manera que aquests crims s'han de denunciar sense cap mena de mirament, els cometin autòctons o immigrants, tampoc no s'ha de caure en la demagògia de titllar tots els nouvinguts de masclistes. El problema central s'anomena patriarcat, i dones de la immensa majoria de pobles, cultures i religions del món en són víctimes. És en el combat d'aquesta forma de dominació on hem de centrar totes les nostres forces, deixant de banda lectures malintencionades que ens puguin menar per camins ideològicament perillosos.
Aquest 12 d'octubre es presenta com un dels més tensos dels darrers anys: la plataforma La España en Marcha, paraigua organitzatiu sota el qual s'apleguen diversos partits de l'extrema dreta espanyolista -La Falange, Nudo Patriota Español, Alianza Nacional, Movimiento Católico Español i Democracia Nacional-, farà una demostració de força a la ciutat de Barcelona. Després de la seva particular presentació davant dels mitjans de comunicació el passat 11 de setembre a Madrid, durant un acte de la delegació de la Generalitat, el feixisme vol seguir advertint el poble català que qualsevulla de les seves demandes que atempti contra la unitat d'Espanya serà resposta, si s'escau, amb violència. Vídeos com aquest, amb proclames com ara "El separatisme és un crim que no perdonarem", són tota una declaració d'intencions:
La necessitat de reeditar un Front Popular Antifeixista plural i combatiu
Podem estar satisfets, doncs, pel que fa a la reacció de la societat civil catalana davant una amenaça que, tristament, coneixem prou bé i que mai no ha acabat de desaparèixer del tot de l'Estat espanyol, però exhibicions catalanòfobes i obertament feixistes com les que tindran lloc el dissabte ens conviden a reflexionar sobre la necessitat d'articular un ampli Front Popular per combatre els grupuscles ultradretans des de la base. Aquest Front, més necessari que mai davant del creixement de formacions d'extrema dreta cada cop més desacomplexades i violentes que estan nodrint-se del malestar que generen entre certs sectors de la població l'independentisme, la immigració i el descrèdit dels partits polítics tradicionals pels seus casos de corrupció o per la seva gestió de la crisi, hauria d'incloure comunistes, anarquistes, republicans socialistes, militants de l'Esquerra Independentista... En un moment en què els abanderats de l'odi estan actuant de manera contundent arreu del continent contra persones vinculades al moviment antifeixista -els assassinats de Clément Méric a França i de Pavlos Fyssas a Grècia en són exemple-, l'Estat espanyol presenta el brou de cultiu ideal per a l'enfortiment d'aquestes organitzacions ultranacionalistes, anticomunistes i xenòfobes a peu de carrer; és urgent, per tant, saber estar a l'alçada d'eixa amenaça real i començar a bastir ponts i col·laboracions entre els diversos sectors de l'esquerra amb l'objectiu de foragitar qualsevol reducte reaccionari dels nostres barris, de les nostres viles i de les nostres ciutats. Especialment als Països Catalans, on el factor del catalanisme és un dels motius de pes per a l'actuació de l'espanyolisme neonazi.
Que aquest 12 d'octubre sigui un precedent positiu de cara a la construcció d'una unitat antifeixista més que necessària a la nostra terra. Fem-los veure que es troben en territori hostil. Per dignitat, perquè tenim memòria i recordem els nostres avantpassats morts sota les bombes de l'aviació mussoliniana o afusellats per les tropes franquistes, aquest 12-O cal rescatar de l'oblit la vella consigna que va sintetitzar en dues paraules l'esperit d'uns intensos anys de lluita: No passaran!
Cartell de la Guerra Civil que exalta la unitat antifeixista
En un país amb una taxa d'atur criminal, especialment alta entre el jovent i els immigrants; amb un seguit de retallades i privatitzacions massives als serveis públics aplicades pel govern autonòmic de CiU; un creixement força preocupant del populisme i del feixisme, el racisme i la xenofòbia als barris populars; i una ofensiva espanyolista sense precedents des de l'inici de la "democràcia" dirigida pel govern central del PP amb la intenció de dur a terme un genocidi lingüístic i cultural als Països Catalans, la mobilització de les classes populars catalanes hauria de ser una constant. La pressió als carrers en defensa dels drets socials i de la llengua i cultura catalana hauria de formar part del nostre paisatge urbà quotidià; les vagues, manifestacions i concentracions de signe social i/o nacional haurien de ser presents arreu del territori gairebé cada dia. La realitat, però, no s'acaba de correspondre del tot amb aquesta imatge ideal projectada al text.
Certament, de mobilització n'hi ha. I no només al Principat; a la resta de la nació hem observat demostracions prou notables de força de la societat civil davant les agressions a la llengua i a la res pública. L'exemple més recent d'això el tenim a les Illes Balears: el passat diumenge, prop de cent mil persones van fer dels cèntrics carrers de Palma una immensa marea verda en defensa d'una educació pública, de qualitat i en català, davant del polèmic TIL o Decret del Trilingüisme, una barroera maniobra del Partit Popular per acabar amb la immersió lingüística. Com afirmava a la xarxa social Twitter l'activista mallorquina Aina Díaz, de l'òrbita del moviment 15-M:
Los ataques que desde el españolismo pepero en Gobierno y Poder Judicial se efectúan contra el catalán son propios d un genocidio cultural
— Aina Díaz ★ (@AinaDiazV) October 2, 2013
Malgrat això, encara hi ha una part molt important de les classes populars dels Països Catalans que viuen completament alienades i prefereixen restar al marge de qualsevol reivindicació que defensi els seus interessos de classe. Aquesta alienació es manifesta de mil i una maneres, i la podem observar fàcilment en el nostre dia a dia: des de la tertúlia al bar de la cantonada, on uns jubilats, els quals després d'haver pencat durament tota la seva vida cobren una ridícula pensió que no els permet de viure la seva vellesa de manera digna, critiquen que els marroquins col·lapsen els ambulatoris i afirmen que cal fer-los fora de l'Estat espanyol; aquells joves que, rondant la vintena d'anys i sense estudis ni treball, comenten asseguts al banc del parc que els nouvinguts els prenen la feina i que són els veritables culpables de la crisi; la mestressa de casa que, suportant la càrrega d'un marit masclista que paga amb ella les contínues rebaixes de sou de què és víctima per part del cap de la fàbrica on treballa, es passa el dia consumint teleescombraria i preocupant-se més de la vida sentimental dels membres de la família reial que de la seva situació com a dona oprimida i de classe treballadora; la colla de gent, una majoria de la qual segurament d'extracció humil, que van acudir a fer costat a Lionel Messi, imputat per frau fiscal, a l'entrada dels jutjats on ell i el seu pare havien de declarar; l'obrer català que considera que el jornaler andalús li roba mentre aplaudeix Convergència, el partit que està destruint i lliurant a criteris de mercat la res pública catalana; o, per contra, l'obrer català però d'origen andalús que considera la Generalitat i la immersió lingüística els culpables de la seva situació precària mentre vota el PP, aliat dels nacionalistes catalans en l'eix econòmic.
Així doncs, cal moltíssima conscienciació i treball des de la base i a peu de carrer per incorporar tots aquests sectors de les classes populars que estan caient dins les xarxes de discursos xovinistes, populistes i xenòfobs al contrapoder que, des del plantejament tàctic de la Unitat Popular, hem d'aspirar a construir per assolir l'hegemonia cultural necessària que permetrà a la majoria del poble treballador català conquerir el poder. Com resa la famosa frase de tarannà idealista, però igualment encertada: Si lluites pots perdre; si no lluites, ja has perdut. És tasca de tots i totes les conscienciades insistir en això i dotar la massa adotzenada d'eines que els permetin constatar la seva condició d'alienades i unir-se al bloc històric conformat per les classes oprimides d'aquest país.
La marea verda contra el TIL va inundar els carrers de Palma
Ahir, a la classe d'estructura política, vàrem citar els mites més comuns i les crítiques més tòpiques que circulen sobre els nostres representants a les institucions. Es varen dir moltes frases, entre les quals:
No penso anar a votar, no serveix per a res
Els partits polítics són tots iguals
No ens representen
Tots són uns corruptes, uns lladres i uns mafiosos
Els polítics cobren massa
Estaríem millor sense política
Encara que ens mobilitzem, els polítics no faran res
Per què volem polítics, si acabarà decidint la Merkel?
Estic segur que haureu sentit aquestes afirmacions, i d'altres de similars, més d'una vegada. De fet, només cal sortir una mica al carrer i parar l'oïda al metro, al mercat, a la parada del bus... El menyspreu i la criminalització dels polítics i de l'activitat política a l'Estat espanyol és una realitat. La gent està molt cremada i això es reflecteix en l'augment de l'abstenció, dels vots en blanc i del suport a formacions marcadament antipolítiques, entre les quals destaca Escons en blanc, que a les passades eleccions al Parlament de Catalunya va obtenir 27.874 vots, esdevenint una de les principals forces extraparlamentàries del mapa polític català. Ara bé, què entenem per antipolítica? De vegades és difícil definir aquest concepte i establir-ne unes fronteres nítides que en fixin el significat, si bé és cert que hi ha un seguit de partits que podrien ésser adjectivats amb aquest mot. Quan s'utilitzen sovint expressions com ara "classe política", "casta política", "partitocràcia"... cal anar alerta. La qual cosa no vol dir que si s'empra ocasionalment algun d'aquests conceptes estiguem participant de l'antipolítica. Al cap i a la fi, és cert que a l'Estat espanyol fa anys que patim la lacra del bipartidisme entre el PP i el PSOE, com també és cert que, en uns moments tan difícils com els que estem vivint, sembla que certs polítics i certes polítiques visquin dins la seva pròpia bombolla, allunyats dels problemes de la realitat. La preocupació ha d'arribar quan tot això serveix per assenyalar el conjunt i per atacar-lo sense miraments, utilitzant la demagògia, el populisme i, també freqüentment, el nacionalisme més exacerbat. Tots sabem, fent un cop d'ull ràpid als principals successos històrics que van sacsejar el segle XX, que aquest és un còctel molt perillós, perquè pot engendrar monstres. L'exemple més clar el tenim en grups d'ultradreta i euroescèptics, que darrerament estan experimentant un creixement electoral destacat al continent europeu -aviat dedicarem un article per parlar a bastament i en profunditat sobre aquest fenomen-. A Espanya destaquen partits com ara Democracia Nacional -el qual participa a la plataforma España en Marcha, que va organitzar l'atac a la delegació de la Generalitat a Madrid-, als habituals eslògans contra la immigració de la qual se sumen reiterades amenaces a la "casta política":
A nivell europeu, podríem citar el Vlaams Belang (Flandes), la Lega Nord (Itàlia), el Front National (Estat francès)... Però no totes les formacions antipolítiques són obertament xenòfobes i se situen dins l'espectre tradicional de l'extrema dreta. A Itàlia en tenim l'exemple amb el Movimento 5 Stelle, dirigit pel controvertit còmic Beppe Grillo:
A les eleccions generals del passat mes de febrer, el M5S va resultar ésser la sorpresa electoral, assolint 109 escons a la Càmera i 54 al Senat. Aquesta formació, que s'ha inspirat en algunes propostes del moviment 15-M espanyol, ha recollit bona part del malestar de la ciutadania italiana amb la crisi econòmica, la corrupció i la intervenció de la Troika. El seu ideari és un poti-poti on podem trobar des d'aspectes com la defensa del decreixement fins a postulats xenòfobs. Tenint en compte això, és difícil classificar-los en l'eix tradicional esquerra-dreta. Hom diu que no són ni d'esquerres ni de dretes, però, com deia Joan Fuster, els qui acostumen a emmarcar-se dins d'aquesta indefinició acostumen a ser propers a l'extrema dreta. Jo parlaria, senzillament, de populisme amb altes dosis de desideologització. Populisme que gira al voltant de la figura de Grillo, el qual, i paradoxalment, controla el M5S de manera autoritària alhora que fa crides a la regeneració democràtica d'Itàlia.
Davant d'aquest nou panorama polític que dóna protagonisme a tot tipus de partits antipolítics i de pallassos mediàtics, la solució passa per educar políticament la població i insistir en la seva implicació en els afers que afecten la societat a què pertanyem. Només des d'una perspectiva crítica però racional, fugint de l'apel·lació als sentiments que tant agrada a la massa, podrem fer front a aquesta amenaça. I, més concretament, cal conscienciar el poble al voltant de les problemàtiques que comporta el capitalisme i fomentar la seva adscripció a alternatives que cerquin la construcció d'un nou ordre social, polític i econòmic; ideologies, propostes i praxis com ara el postcapitalisme, el socialisme, el municipalisme llibertari o l'assemblearisme van en la bona direcció. Perquè, davant el descrèdit del sistema actual, la nova extrema dreta i el populisme no són alternatives viables cap a una revolució, sinó opcions reaccionàries encaminades a reproduir els règims autoritaris i feixistes que van enfosquir Europa a mitjans del segle passat.
Deia Joan Fuster, molt encertadament, que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. I malgrat que ell parlava en clau nacional dels Països Catalans respecte al govern central espanyol, la sentència és també aplicable a les classes populars en relació a la classe dominant. Davant l'antipolítica, doncs, cal més política que mai.
En l'època del fàcil accés a la informació i de les xarxes socials, l'era dels rumors i de les mitges veritats, és ben fàcil fer córrer idees i opinions esbiaixades que molt sovint acaben essent simplificades i classificades de manera totalment imprecisa i generalista. I això ho estem veient amb el debat al voltant de l'independentisme al Principat de Catalunya.
Pel que fa a aquest tema, hi ha dues etiquetes bàsiques: els nazionalistas, que vindrien a ser els independentistes, i els fatxes, que vindrien a ser els unionistes. Moltes discussions sobre la independència de Catalunya acostumen a acabar amb l'ús d'un aquests dos adjectius, amb la qual cosa es pretén desarmar argumentalment l'adversari ideològic. I és una llàstima, perquè aquesta conducta, que no es pot entendre sense la influència dels mass media, ens desvia del fons del debat, un debat que pot ser molt ric en aportacions i matisos. I és això últim el que vull elogiar: els matisos. Perquè les coses no són només o blanques o negres. Enmig hi ha una extensa gamma de colors que cal reivindicar.
Per tant, és absolutament erroni dir que tots els independentistes segueixen el projecte polític de Convergència i avalen el lideratge que l'Artur Mas està mirant de fer de l'independentisme principatí, com també és rotundament fals afirmar que tots els qui s'oposen a la independència de Catalaunya són iguals que els brètols feixistes -disculpeu la redundància- que l'11-S varen atacar la delegació de la Generalitat a Madrid. Dins l'independentisme, és ben sabut que una persona com en David Fernàndez no té res a veure amb en Xavier Sala i Martín, mentre que dins les files unionistes és evident que no és el mateix un militant d'Esquerra Unida que defensi una Espanya republicana i federal que el senyor Albert Rivera o, anant-me'n a l'extrem, l'inefable Josep Anglada.
Jo no hi crec, en un projecte d'Estat espanyol. Hi vaig creure, però he assumit que els i les catalanes no tenim lloc dins d'aquesta immensa presó de pobles construïda sobre els pilars del règim franquista. De fet, cap dels pobles treballadors té futur a això que li diuen Espanya; però nosaltres, com a poble que ha resistit de manera especial l'assimilació nacional castellana, encara en tenim menys. També considero que la independència és una gran oportunitat per edificar un nou Estat des de zero, sense repetir tots els errors que s'han comès sota la bandera espanyola. Una excel·lent ocasió per dur a terme un veritable Procés Constituent que situï els drets socials com a pilar fonamental de la República Catalana, que alhora afavoriria dinàmiques similars al conjunt dels Països Catalans. Però, malgrat el meu posicionament, respecto i puc arribar a entendre els qui, ja sigui per lligams familiars o sentimentals o per al·lèrgia a l'aixecament de noves fronteres, defensen la permanència del poble català en una Espanya més plural i més justa socialment. Una Espanya ara per ara minoritària, sí, però que no podem negar que existeix.
Per això, per respecte als uns i als altres, demano que, quan arribi l'hora de debatre al voltant de la qüestió nacional catalana, s'evitin els frontismes, els sectarismes, la demagògia i els etiquetatges fàcils. Només així podrem parlar amb tranquil·litat sobre aquesta temàtica, posant cadascun de nosaltres els nostres arguments sobre la taula. Cal, també, evitar simplificar la realitat dividint la societat catalana en dos bàndols: el dels independentistes i el dels unionistes. Tal plantejament transmet la imatge d'una mena d'Irlanda del Nord mediterrània, imatge que interessa a determinats sectors socials i grups polítics. I no deixa de ser quelcom fals, perquè no hi ha cap conflicte seriós entre partidaris de l'Estat propi i detractors del mateix al Principat. El conflicte principal té lloc entre una majoria de catalans, independentistes i no independentistes, que defensen l'autodeterminació a través d'un referèndum, i l'Estat espanyol i els seus còmplices polítics a casa nostra, que neguen la celebració de cap tipus de consulta de manera sistemàtica.
Un nou terratrèmol independentista, doncs. Un sisme que ha tornat a sacsejar el mapa polític català -i l'espanyol!-, suscitant tot tipus de reaccions, des de l'eufòria i la insistència en la celebració de la consulta fins al menyspreu i la burla. Prova d'això darrer n'és el pamflet ultradretà Alerta Digital, que afirmava que l'Assemblea Nacional Catalana havia utilitzat vaques i figurants de cartró per omplir alguns trams de la cadena humana. La qual cosa assenyala, doncs, que el nacionalisme espanyol més radical, davant de l'immens clam independentista als carrers, no pot fer res més que recórrer a les mentides i a les manipulacions per tal que la realitat no acabi fent esclatar la còmoda bombolla on viu instal·lat.
També hi ha sectors espanyolistes, de caire lerrouxista i propers a C's i a UPyD, que menystenen l'independentisme assegurant que aquest és un invent del senyor Artur Mas i CiU per tal de fer-lo servir com a cortina de fum davant els casos de corrupció que esquitxen la coalició nacionalista. Personalment, no nego que Convergència vulgui amagar les seves nombroses misèries sota la catifa de l'estelada. Però el cas és que dir que l'independentisme és un invent convergent és una aberració, una mentida i un insult a tots els qui defensen aquesta opció des de fa dècades, i sobretot als qui la defensaven en els temps més durs del pujolisme, els temps del pactisme, el mesellisme i el mal entès "seny". L'independentisme fa molt de temps que hi és, però si durant aquests darrers anys ha eixamplat la seva base social, això es deu a factors com ara el maltractament fiscal que patim, la desil·lusió davant la sentència de l'Estatut, la incompetència dels governants espanyols, la catalanofòbia generalitzada arreu de l'Estat... L'Artur Mas simplement va voler fer apropiar-se d'aquest clam i posar-s'hi al capdavant, com evidenciava el seu lema electoral La voluntat d'un poble. Una estratègia que, com tots sabem, no li va acabar de sortir del tot bé el passat 25 de novembre. Per tant, la caverna mediàtica ja pot posar Mas al seu punt de mira, si vol. Però si es pensen que fent-lo caure el Procés s'haurà acabat, ho porten ben clar. Perquè, si hi ha Procés, és precisament perquè hi ha tot un poble empenyent els polítics i les institucions catalanes. El moviment sorgeix des de baix, i per això està arrelant i triomfant.
I precisament en això insisteix Iñaki Gabilondo, una de les poques ments lúcides que, des de Madrid, és plenament conscient del que està passant al Principat. Entre tant d'histerisme i hooliganisme espanyolista, sorprèn sentir veus com la del cèlebre periodista, que afirma molt encertadament que l'independentisme català pot acabar desbordant Rajoy, Mas i fins i tot el partit explícitament independentista que té més força al Parlament, Esquerra Republicana:
Les sàvies paraules de Gabilondo, però, arriben tard. La ceguera que han demostrat, des de fa moltíssims anys, la majoria de governants i polítics espanyols sembla irremeiable. I suposant que veiéssim un canvi d'actitud en l'executiu de Mariano Rajoy, aquest arribaria ja massa tard: som en un punt de no-retorn. Si aquestes lectures haguessin estat fetes fa un lustre, potser encara podríem parlar de diàleg. Però ja fa temps que el tren ha partit.
El poble treballador català n'està fart, de dilacions. El poble treballador català n'està fart, d'estafes. El poble treballador català n'està fart, d'eufemismes. El poble treballador català està fart que s'endarrereixi indefinidament la data d'una consulta quimèrica -perquè, no ens enganyem, una consulta pactada amb l'Estat espanyol és senzillament impossible- mentre el govern neoliberal de CiU continua aplicant retallades i privatitzacions a tort i a dret, amb l'aval incondicional d'ERC.
No es pot tolerar cap consulta més enllà de l'horitzó nacional del 2014. No es pot tolerar una consulta amb tres preguntes, que seria un insult a la nostra intel·ligència. No es poden tolerar uns comicis plebiscitaris l'any 2016, quan molt probablement una lleu millora econòmica faci retrocedir el suport de les capes populars a la independència. No es pot deixar més marge de temps a la dreta espanyolista, a l'oligarquia catalanoespanyola i al lerrouxisme perquè reformulin les seves estratègies polítiques, es facin forts i aturin l'onada sobiranista. No, no podem permetre res d'això. Les urnes van parlar de manera prou clara el passat 25-N: autodeterminació sí o sí. Sense mitges tintes.
El proper Onze de Setembre tindrà lloc la llarga cadena humana coneguda com a Via Catalana, que enllaçarà els dos extrems del Principat de Catalunya. També es convocaran iniciatives similars de caire més social, com ara l'#EncerclemLaCaixa organitzat per Procés Constituent, i diverses manifestacions de l'Esquerra Independentista. És important assistir a qualsevol d'aquests actes per seguir demostrant que el tsunami avança de manera implacable cap a la plena llibertat del poble català. Que serveixi com a toc d'atenció per a les nostres classes dirigents, sotmeses encara als foscos interessos econòmics i a les elits governamentals de l'Estat espanyol i tot el seu entramat financer i oligàrquic. Mobilitzem-nos. Mobilitzem-nos i enviem el següent missatge als de dalt: "Si ens falleu i consumeu la traïció, els catalans i les catalanes passarem per damunt vostre i caminarem amb pas ferm i decidit vers l'exercici del dret a decidir i la independència del nostre poble".
Que l'Onze de Setembre cadascú participi en la convocatòria que consideri més adient, però, sobretot, que cap persona no es quedi a casa, que tenim tot un món per guanyar.
.JPG)
.JPG/800px-Tram_235_de_la_via_catalana_per_la_independ%C3%A8ncia_(section_235_of_the_Catalan_Way_towards_independence).JPG)
