Rodrigo Rato, la sandàlia d'en David i la caverna mediàtica

Una vegada més, en David Fernàndez ha tornat a dir-li a la cara a un banquer el que la majoria de gent en pensem: que són uns mafiosos i uns gàngsters. Aquest cop li ha tocat el rebre a Rodrigo Rato, un personatge que en qualsevol país decent estaria podrint-se a la presó. Val a dir que l'individu en qüestió ha encaixat prou bé l'interrogatori del diputat cupaire i fins i tot s'ha permès el luxe de fer-li una exhibició de la seva xuleria madrilenya. Al cap i a la fi, l'expresident de Bankia sap que els efectes pràctics d'aquesta comissió d'investigació són nuls i se'n podrà tornar a casa ben tranquil, a seguir descollonant-se del poble. Té motius per fer-ho: aquí, per estafar milers de persones i enfonsar entitats financeres, et premien amb un alt càrrec en el si del consell assessor d'un gran banc.

Curiosament, el que més ha indignat els mitjans de comunicació del règim no és la vergonyosa impunitat d'aquest inefable ésser, sinó el fet que el David mostrés el seu enuig amb el famós gest de la sandàlia. Això demostra dues coses: la enorme misèria moral que regna a l'Estat espanyol i la por que hi ha davant les nombroses simpaties que l'actitud de Fernàndez ha rebut aquests dies per part dels moviments socials i de les classes populars. Davant d'això, la caverna mediàtica, un dels anticossos més potents del sistema, ha activat la seva maquinària propagandística: han dit que el diputat de la CUP va voler intimidar Rodrigo Rato fent veure que li llançaria la sandàlia, que va perdre les formes, que el matonisme polític s'ha instal·lat al Parlament... Des del semàfor vermell de La Vanguardia fins a les tertúlies carpetovetòniques de 13TV es fa palesa la incomoditat que el discurs contundent i sense eufemismes d'en David provoca en els sectors socials més benestants i en l'establishment. Les queixes fins i tot s'han fet sentir entre membres de la mateixa "esquerra" espanyola, com és el cas del coordinador federal d'Izquierda Unida, Cayo Lara. Temor davant possibles fugues de vots des d'ICV-EUiA cap a la CUP al Principat? És probable.

Que el bloc dominant, doncs, s'incomodi per un gest tan insignificant és senyal que en David i, de retruc, la CUP i l'Esquerra Independentista estan fent una excel·lent feina i el seu missatge, farcit de recursos dialèctics, estilístics i estètics, cada dia arriba a més gent. Ara només queda que algun dia això es tradueixi de manera operativa tant als carrers com al Parlament. De moment, però, que segueixin així.

Qüestió nacional i hipocresia

Com tots sabeu, l'Artur Mas s'ha desplaçat aquests dies a Israel per cercar marcs de col·laboració amb l'Estat sionista en àmbits com el científic i el cultural. En una conferència a la Universitat de Tel Aviv, el president de la Generalitat ha arribat a afirmar que "Israel és clarament un company de viatge escollit per Catalunya" i ha establert paral·lelismes històrics entre el poble català i el poble jueu. Tot plegat amb l'alegre benedicció de la Pilar Rahola, un dels rostres més visibles de l'independentisme filosionista.

Qui conegui una mica la trajectòria de Convergència no se sorprendrà davant d'aquest fet. La formació nacionalista sempre s'ha emmirallat en Israel, estat que era objecte habitual de les lloances de Jordi Pujol. Aquesta simpatia de certs sectors del sobiranisme català, especialment els més liberals, es pot explicar per diversos motius. En primer lloc, en l'imaginari del nacionalisme espanyol encara perviu  la imatge negativa del jueu, vist com un usurer adinerat enemic de la fe catòlica. Quan els hebreus foren expulsats, els catalans , coneguts pel seu caràcter emprenedor, passen a ocupar el seu lloc: és el xoc entre la perifèria comerciant i mediterrània, on es comença a desenvolupar el capitalisme, i el centre agrari i mesetari on es manté el feudalisme. El franquisme va fer ressorgir aquest pensament ben arrelat en l'inconscient espanyol i, de fet, va rebutjar les relacions diplomàtiques amb Israel, prioritzant el món àrab. L'Estat sionista no seria reconegut per l'Estat espanyol fins l'any 1986. 

La premsa falangista es caracteritzava pel seu antisemitisme visceral

En segon lloc, molts independentistes admiren com els sionistes van aconseguir aplegar bona part del poble jueu al voltant d'un projecte polític a partir del qual van aconseguir bastir, enmig del no-res, un dels Estats més forts del món, i com van saber també recuperar la seva llengua pròpia, l'hebreu, que avui compta amb 5 milions de parlants.

Ara bé, cal tenir en compte que la naturalesa de l'Estat israelià és excloent, condemnant la població àrab a un apartheid vergonyós. No és estrany, doncs, que Israel mantingués bones relacions diplomàtiques amb el règim racista sud-africà: compartien l'essencialisme ètnic. Per tant, tots els independentistes hauríem de ser ben crítics amb la violència diària que exerceix el sionisme contra els palestins, que a base de colonitzacions, bombardeigs i bloqueigs estan essent condemnats a viure en ghettos a la seva pròpia terra. No es tracta d'ésser judeòfobs: és tracta, simplement, de defensar els drets humans i de reconèixer l'existència d'un poble, el palestí, que ha de resistir contínuament les agressions d'un dels exèrcits més ben preparats del món. Nosaltres, com a nació que ha patit tantes vicissituds durant els darrers tres-cents anys, hauríem de ser més sensibles que ningú amb el patiment de la població palestina; i això es pot fer perfectament sense deixar de reconèixer les nombroses persecucions i pogroms que han sofert els jueus al llarg de la història. Recordem que la solidaritat és la tendresa dels pobles. De tots els pobles.

La hipocresia pel que fa a l'alliberament nacional, però, no té lloc només per part de l'independentisme català, sinó que és una conducta habitual dins de determinada "esquerra" espanyola. L'altre dia, per exemple, vaig veure aquesta imatge:

En efecte: UPyD, el partit nacionalista espanyol camuflat de pseudoprogessisme, donant suport a la llibertat i la independència del Sàhara Occidental. És ben curiós que els qui neguen l'autodeterminació del poble català amb l'argument que la sobirania es troba en mans de tots els espanyols no ho apliquin als pobres sahrauís, tot afirmant que la sobirania recau en el conjunt dels marroquins. I és que una part destacada del mal anomenat "progressisme" espanyol acostuma a practicar l'internacionalisme només de portes enfora; de portes endins, les reivindicacions catalanes, basques i gallegues són miserablement titllades de "burgeses", "conservadores" o "nacionalistes". Aquest tic no el veiem només en la formació de Rosa Díez o en el PSOE, sinó que també ha fet forat, desgraciadament, a Izquierda Unida i en diversos grups anticapitalistes. Així ho expressava Manuel de Pedrolo en un article publicat el 25 de novembre de l'any 1981 al Diario de Barcelona:

"L’esquerra espanyola s’avé perfectament amb el colonialisme i està ben disposada (consten les declaracions d’alguns caps de partit) a fer costat a les organitzacions dretanes i alguns cops neofeixistes que el defensen i, per tant, a ajornar la lluita social que és la raó primera de la seva existència, puix que també per a ella una unión sagrada té prioritat sobre el conflicte entre classes, la solidaritat proletària, l’internacionalisme que en la seva versió correcte no consisteix pas en l’asserviment de comunitats indefenses, en la imposició d’una cultura pretesament “superior” i que, oh paradoxa!, l’esquerra sempre ha considerat que no és la seva, la de l’autèntic poble, car es tracta d’una creació burgesa, com burgesa és aquella pàtria que ara, en el summum de la incoherència, els sense pàtria no estan disposats a perdre…"

Evidentment, la situació dels Països Catalans no és ni de bon tros la del Sàhara. Aquí, per fortuna, no hi ha campaments de refugiats ni passem les penúries que experimenta la població sahrauí. No som pas una colònia, som una nació oprimida. Però la qüestió de fons ve a ser la mateixa: tots els pobles tenen dret a decidir lliurement el seu futur. No estaria de més, per tant, que els espanyols que es consideren d'esquerres —o, emprant un terme més "light", progressistes—, sense deixar de solidaritzar-se amb el Sàhara, llegissin el que deia Marx sobre la qüestió nacional:

"Els pobles que n'esclavitzen uns altres forgen les seves pròpies cadenes"

És molt senzill: independència, sí o no

Si CiU i ERC compleixen el que varen dir, aviat tindrem data i pregunta per a la famosa consulta, sobre la qual ja he parlat a bastament en aquest bloc. Pel que fa a la pregunta que se'ns plantejarà, crec que tots podem coincidir en el fet que aquesta hauria d'ésser clara: Independència, SÍ o NO. Ara bé, darrerament han aparegut un seguit de malabaristes que pretenen marejar la perdiu tot volent introduir conceptes com ara "Estat propi" o "Estat sobirà" a la consulta, o encara pitjor: volen que la resposta a la pregunta pugui ésser triple, afegint-hi l'opció del federalisme. Parlo especialment d'Unió, del PSC i de certs sectors d'ICV-EUiA, els quals s'han erigit com a garants de l'anomenada "Tercera Via".

Als qui volen defugir una pregunta directa sobre la independència i opten per l'estatpropisme els podem parlar de l'"Estado libre y soberano de Hidalgo", amb capital a Pachuca de Soto. És un Estat lliure i sobirà, sí, però forma part integrant de Mèxic. No és, per tant, un Estat independent. D'exemples com aquest n'hi ha a cabassos: l'Estat lliure de Baviera (Alemanya), l'estat o bundesland de Caríntia (Àustria), l'estat de Tocantins (Brasil)... Qualsevulla d'aquestes unitats administratives gaudeix d'infinitat de competències, però es troba subordinada a un Estat central sobre el qual recau la sobirania nacional. Si es vol que la pregunta sigui precisa, doncs, cal evitar aquests termes.

I als qui volen introduir més de dues respostes amb el pretext d'avalar suposats artefactes federals, caldria preguntar-los, en primer lloc, quin model concret defensen. Si el que desitgen és un marc confederal que impliqui la unió lliure de dos pobles lliures —l'espanyol i el català—, aleshores que agafin la papereta del "Sí" a la consulta, perquè no cal ésser cap llumenera per constatar que, si vols unir-te a algú des de la igualtat, primer has d'esdevenir un subjecte independent. Si el que volen, en canvi, és un projecte federal espanyol, amb àmplies competències per a Catalunya però on la sobirania segueixi reposant en el conjunt dels ciutadans i ciutadanes de l'Estat, llavors que agafin la papereta del "No". Perquè, per molta descentralització que hi hagi, Catalunya seguirà subordinada a Madrid. És fàcil d'entendre, oi?

Un cop aclarit això, que cadascú es posicioni legítimament al costat d'una opció o d'una altra. Però deixem-nos de trampes semàntiques i d'ambigüitats estèrils, si us plau. Perquè ja estem una mica farts d'insults a la nostra intel·ligència.

Anàlisi de "la doctrina del xoc": el triomf del capitalisme del desastre

Doctina del xoc: saqueig sistemàtic del sector públic després d'un desastre, quan la gent està massa ocupada fent front a l'emergència, als seus problemes diaris, per protegir els seus interessos.

Com s'ha imposat el sistema econòmic actual? Naomi Klein, una de les veus nord-americanes més crítiques amb la globalització, ens ho explica de manera brillant al documental que ens ocupa: "La doctrina del xoc". Un títol contundent per a una anàlisi contundent de les mesures econòmiques que els líders ideològics de l'Escola de Chicago han elaborat i dels mètodes que els seus titelles polítics han fet servir per aplicar-les. Però quan i on comença aquesta crònica negra?

Tot comença a inicis dels anys setanta al Xile de Salvador Allende, un dels primers llocs als quals es va dur a terme la doctrina que ens ocupa. Davant la política econòmica socialitzant que pretenia dur a terme, la resposta dels EUA no va trigar a arribar: cop d'Estat del general Augusto Pinochet finançat per la CIA, repressió salvatge i, després de milers de morts i de detencions, aplicació de les mesures ideades per Milton Friedman, economista de l'esmentada Escola de Chicago. El tsunami capitalista es va estendre per Llatinoamèrica, arribant-li el seu torn a l'Argentina: Videla pren el poder i se segueix un esquema similar al xilè. Amb l'aparició del tàndem Reagan-Thatcher, l'expansió del neoliberalisme i les seves receptes econòmiques (retallar la despesa pública, baixar els impostos, reduir el nombre d'empreses estatals o paraestatals, desregular la indústria i introduir una política monetària moderada i estable per combatre la inflació) es radicalitza: arriba a gairebé tot el planeta i es beneficia especialment de la caiguda del bloc comunista. La Rússia de Boris Ieltsin, un cop liquidada la Tercera Via que encarnava Gorbatxov, és una de les grans conquestes del lliure mercat: no importen els 140 milions de russos pobres, la violència i la corrupció; el que compta és el "capitalisme d'amiguets" que regna sobre el vell bastió del socialisme i que Moscou passi a ser la ciutat del món amb més multimilionaris. Ja ho expressava de manera força clara Reagan: "cal relegar el marxisme-leninisme a l'abocador de la història". Es podria dir que gairebé ho han aconseguit .

Un cop derrotat el comunisme, Occident necessita un nou enemic. Després dels atemptats de l'11-S, el troba: el fonamentalisme islàmic. La seguretat esdevé un terreny fèrtil per al lliure mercat i la "lluita antiterrorista" serveix com a justificació per a l'aparició de nous i més efectius mecanismes de control de la població. Conceptes com ara "Eix del Mal", "xoc de civilitzacions" i "guerra contra el Terror" passen a formar part del nostre vocabulari gràcies al bombardeig intensiu dels mass media al servei del capital, i els Estats Units i els seus aliats decideixen passar a la acció en nom de la defensa de la "democràcia". Envaixen l'Afganistan i enderroquen el règim talibà, règim que els mateixos nord-americans havien instaurat als anys vuitanta per fer front a la Unió Soviètica. Any i mig després inicien la guerra de l'Iraq, un dels conflictes més privatitzats de la història contemporània: amb l'excusa d'un suposat suport a Al-Qaida i d'una inexistent possessió d'armes de destrucció massiva, es desmantella un Estat iraquià que havia donat lloc a una alfabetització major que la de Nou Mèxic, als Estats Units, i s'afavoreixen els interessos occidentals a la regió: empreses que fan del conflicte armat el seu negoci, com Blackwater, prosperen. 

Finalment, la crisi financera del 2008 que encara estem patint representa un episodi més d'aquest conte  la doctrina del xoc es trasllada aquest cop als països mediterranis, un veritable laboratori del neoliberalisme. Mitjançant la pressió exercida amb el pagament del deute i els anomenats "ajustos" econòmics, la res pública desapareix alhora que el lliure mercat s'imposa sobre les runes dels antics Estats del benestar més o menys sòlids. Ha arribat el nostre torn i hem de preparar-nos per al pitjor.

Som, doncs, davant la contrahistòria del neoliberalisme i la narració de la seva victòria sobre les propostes keynesianes, socialdemòcrates i socialistes. Una alternativa a la crònica oficial, que sempre resultarà més eufemística i políticament correcta. Un cop coneixem tot això, la pregunta hauria de ser si no estem ja massa atordits com per reaccionar i gestar un contrapoder capaç de construir una alternativa que pugui fer-se amb el poder i fer retrocedir el neoliberalisme. La batalla, però, ha de ser global: el que ens demostra aquest documental és que es tracta d'una ofensiva a escala planetària. Encara que des d'un enfocament pragmàtic és lògic aplicar alternatives a nivell local, hem d'aspirar a portar la resistència més enllà de les nostres fronteres estatals. Klein ens explica  —i demano disculpes als defensors dels drets dels animals per aquesta metàfora— com la balena ha engolit les seves preses i ens suggereix tímidament que hem de ferir-la amb un arpó. Aquest arpó, que es troba a les nostres mans, no només l'ha de ferir, però; ha de servir per matar aquest cetaci assedegat de nous mercats.

Això sí, no us enganyeu: a un monstre com aquest no se'l podrà pas liquidar mai amb postulats reformistes. El reformisme és la cara amable del capitalisme i tard o d'hora acabarà revelant-se com una estafa. No pretenem negar el mèrit que té Klein defensant aquests postulats en territori dels EUA, la potència que està pilotant el procés de globalització, però creiem que cal deixar clar que només hi ha dues opcions: o Revolució i mort del capitalisme, o triomf de les elits econòmiques i derrota total, absoluta i irrevocable de les classes populars.

"Independència per canviar-ho tot": crònica i impressions

Sota el lema ‘Independència per canviar-ho tot’, milers de persones es van manifestar ahir pel centre de la capital catalana reclamant que l’alliberament nacional vagi acompanyat d’un procés constituent que permeti a les classes populars catalanes decidir quin model de país volen construir. Servidor hi va ser i aquest és el seu relat d’aquella exhibició de força de l’Esquerra Independentista. 

A tres quarts de sis de la tarda la plaça Universitat ja és plena de gom a gom. Enmig d’un mar de gent majoritàriament jove brandant estelades i banderes amb la consigna de la campanya, iniciada el passat 20 de juliol a la ciutat de València, veig en David Fernàndez. Sempre que calgui defensar els drets nacionals i els drets socials, el diputat de la CUP hi serà. No falla mai. També hi és en David Companyon, diputat d’EUiA, acompanyat d’una membre del col·lectiu de “iaioflautes”. Que aquesta proposta independentista, una alternativa al full de ruta que Convergència i ERC estan posant damunt la taula, arrossegui cap a la defensa de l’alliberament nacional altres sectors d’esquerres i gent propera al moviment 15-M és una excel·lent notícia. Com a curiositat, un jove que llueix orgullosament una estelada llibertària. Independentisme i anarquisme són compatibles. Si Salvador Seguí, el Noi del Sucre, ho estigués veient, s’emocionaria. Tot i això, l’hegemonia política de la manifestació la té el socialisme, com molt bé demostra el predomini d’estelades grogues.

No triguem gaire a iniciar la marxa. Al bell mig del carrer Pelai, algú ha penjat una gran pancarta amb el lema de la manifestació: “Independència per canviar-ho tot”. Els turistes, encuriosits, fotografien la marea humana que avança amb pas ferm i decidit pel centre de Barcelona, la qual va deixant mostres de la seva presència al llarg del recorregut: diversos cartells en defensa del territori i contra l’especulació immobiliària que ens ha menat a la crisi actual decoren les parets.

Arribem a la Via Laietana i, a l’hora de passar vora la comissaria de la Policia Nacional, augmenta la tensió i s’intensifiquen els crits contra les “forces d’ocupació”. S’hi afegeixen les clàssiques consignes contra els “Mossos torturadors”: el model exageradament repressiu impulsat pel conseller d’Interior Felip Puig l’any 2011 i seguit al peu de la lletra pel seu successor en el càrrec, Ramon Espadalé, ha tingut com un dels seus principals objectius el jovent vinculat a l’Esquerra Independentista, en especial organitzacions com Arran. I després de la mort de Juan Andrés Benítez i de la càrrega contra els treballadors de Panrico en vaga el més normal és que el malestar estigui a flor de pell. A mesura que avancem, els manifestants es van animant i es van sentint més lemes, cada cop amb més exaltació. Des d’”Esquerra i Convergència, no hi ha diferència”, fins als clàssics “guerra per la terra” i “canya contra Espanya, passant per “sense València no hi ha independència”, que deixa clar que l’actual procés d’autodeterminació que viu el Principat s’ha d’estendre a la resta de territoris que integren els Països Catalans; no en va, la manifestació compta amb gent vinguda des de les Illes i el País Valencià. Al meu costat, dos homes grans recorden amb certa nostàlgia les manifestacions del Moviment de Defensa de la Terra de finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, que sovint acabaven amb enfrontaments amb la policia. Hem perdut la combativitat? La resposta a aquesta pregunta obriria un llarg i interessant debat, però el fet és que la manifestació ha aconseguit mobilitzar prou gent. No sé si arribem a ser els 10.000 que diuen els organitzadors, però estic segur que superem a bastament la xifra de 2.000 persones que dóna la Guàrdia Urbana: miro endavant i enrere sense aconseguir copsar ni el començament ni el final de la gran columna humana.

Finalment, gairebé afònics després de tant cridar, arribem al Pla del Palau, on intervenen persones rellevants de l’àmbit polític i social dels Països Catalans. Parla Neus Tur, del grup barceloní de suport a l’Assemblea de Docents de les Illes, que exclama que “Bauzá, Fabra i Mas són igual d’enemics del poble” i assegura que “les úniques fronteres que hi ha són les que ens han imposat els Estats espanyol i francès. Parla Marta Sibina, editora de la cèlebre revista Cafè amb Llet, que diu “estar disposada a lluitar per la independència si és per canviar-ho tot”. Parla Celestino Sánchez, “iaioflauta” natural de Málaga i diputat pel PSUC al Parlament de Catalunya als anys vuitanta, que defensa “una República catalana del 99% construïda des de baix”. I parla també el diputat de la CUP al Parlament, Quim Arrufat, que denuncia les “terceres vies oportunistes”, en al·lusió al federalisme i confederalisme defensats per Pere Navarro i Duran i Lleida, i es mostra contundent davant les amenaces que planen sobre el procés sobiranista: “el capital financer, les multinacionals i l’Estat espanyol intentaran crear un escenari de terror”. Aitor Blanc, portaveu de la campanya, incideix en la importància de la mobilització popular per aconseguir la independència i posar-la al servei del poble treballador català, el subjecte que ha de decidir sobre el seu propi futur: “la independència no ha d’anar acompanyada d’un model econòmic i social en concret. Ha de ser la gent qui el triï”.

L’acte conclou amb música d’Obrint Pas, i jo marxo cap a casa amb la convicció que, a banda de trobar-nos a un pam de la independència, tenim la possibilitat real d’aprofitar-la per capgirar l’ordre actual i edificar, entre totes i tots, un país més just i, per tant, més lliure. Cal, però, seguir insistint en la conscienciació de les masses i la mobilització popular, sobretot en zones a priori difícils per a l’independentisme com ara les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona. I fóra necessari, també, treballar conjuntament amb altres col·lectius que es trobin en una línia similar a la de l’Esquerra Independentista, com el Procés Constituent impulsat per la monja benedictina Teresa Forcades i l’economista i activista social Arcadi Oliveres. L’any 2014, l’any que segurament es precipitaran els esdeveniments, serà una bona ocasió per materialitzar aquests plantejaments. Perquè no hem d’oblidar que la independència és un projecte global d’alternativa política, com tampoc no hem d’oblidar el binomi clàssic que sempre ha caracteritzat l’Esquerra Independentista: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social. No hi ha llibertat sense justícia.

Article publicat inicialment a LaNotícia.Cat

La importància de guanyar la batalla propagandística

Darrerament hem pogut comprovar un augment del nombre d'eslògans i cartells de l'extrema dreta als murs i parets de les nostres viles i ciutats. Amb la crisi econòmica i l'increment de l'independentisme al Principat de Catalunya, els diversos grupuscles que conformen l'espectre ultradretà de l'Estat espanyol han trobat les circumstàncies perfectes per dur a terme un creixement gradual de la seva presència als carrers i intentar assolir un arrelament entre certs sectors de las classes populars, especialment el precariat, que no han aconseguit mai; no oblidem que la força del PP, el qual ha servit d'aixopluc electoral per a nostàlgics del franquisme i xenòfobs, ha impedit la consolidació d'una opció a la dreta de la dreta que comptés amb cert suport social i arribés a obtenir quotes de poder. Això, però, no ens ha d'impedir de romandre alerta, perquè observant el que està passant a França amb el Front Nacional de la Marine Le Pen i a Grècia amb Alba Daurada, arribem a la conclusió que l'Estat espanyol reuneix tots els números per ésser el següent indret d'Europa que es vegi amenaçat per les urpes del feixisme i del racisme. Cal evitar que la serp acabi de sortir de l'ou, i una de les primeres passes per aconseguir-ho, a banda de quelcom fonamental com és la conscienciació de les classes oprimides, és precisament contrarestar aquest increment propagandístic ultra que comentàvem al principi. De feina, en tenim molta:

Nuclis ultranacionalistes, La España en Marcha, els neonazis del Casal Tramuntana... Però molt sovint no només es queden en això, sinó que també ataquen pintades i murals antifeixistes i independentistes. És el cas d'un mural que l'Assemblea Nacional Catalana havia realitzat a Premià de Mar, i que fou malmès amb pintura. Les sigles de la Falange Española i la creu cèltica que hi varen pintar al damunt fan evident la motivació feixista i anticatalanista de l'atac:

Així doncs, cal mobilitzar-se i començar a fer front a aquests intents, per part de la ultradreta, d'apropiar-se de l'espai públic i assolir als murs la visibilitat que no tenen a cap altre lloc. La batalla propagandística és essencial, doncs, i l'hem de guanyar sí o sí. En aquest sentit, cal aplaudir la bona feina que estan portant a terme diverses organitzacions antifeixistes, grups anarquistes i les sectorials de l'Esquerra Independentista (especialment Arran i el SEPC), tasca que es pot veure fàcilment a la Universitat Autònoma de Barcelona:

Hem de seguir aprofundint-hi i no deixar-los ni un centímetre de paret. Recordem que l'agitació i la propaganda condueixen a la consciència, la consciència mena vers l'organització i la formació, i l'organització i la formació porten a l'acció.

12-O antifeixista: crònica, impressions i valoració

Ahir, 12-O, el franquista "Día de la Raza", el dia en què es commemora un genocidi que va esborrar pobles sencers del continent americà, els i les antifeixistes ens vàrem mobilitzar. Vàrem sortir als carrers de Barcelona per denunciar el racisme, la xenofòbia i l'ultranacionalisme espanyol més excloent que desprèn aquesta jornada. Per altra banda, també volíem anunciar als feixistes que ahir es manifestaven a Montjuïc i a la plaça Urquinaona que aquí no han estat, no són ni seran mai ben rebuts. 

La jornada antifeixista va iniciar-se de bon matí a la plaça de Sants, on uns quants centenars de persones ens vàrem trobar per iniciar posteriorment la marxa cap a plaça Universitat. La intenció inicial era esperar els neonazis, però finalment la conselleria d'Interior va prohibir-los que iniciessin la marxa cap a Montjuïc al cor del barri de Sants. De tota manera, tot estava llest per mostrar-los el nostre rebuig de cara a una hipotètica trobada amb ells:

 

Entre els manifestants, massiva presència d'anarquistes i de militants i simpatitzants de l'Esquerra Independentista. També cares conegudes, com ara en David Fernàndez, diputat de la CUP al Parlament. Cap a mig matí vàrem fer un petit recorregut pel barri i, posteriorment, vàrem iniciar la marxa cap al centre de la ciutat, sempre ben acompanyats pels dispositius de la Brigada Mòbil dels Mossos. Durant el camí vàrem coincidir amb alguns dels manifestants que es dirigien a plaça Catalunya a celebrar la Hispanitat. Més enllà d'intercanvis de retrets i insults, la cosa no va anar a més.

Un cop tots reunits a plaça Universitat, però, sí que vàrem poder palpar una tensió evident . Envoltats de desenes d'antidisturbis i de gent que, tot onejant banderes espanyoles, es disposava a assistir a l'acte unionista, els crits i les amenaces eren força freqüents. L'ambient a la plaça, però, era prou pacífic: moltes pancartes, cançons reivindicatives -La Internacional no hi podia pas faltar- i alguna persona que, tot aprofitant la protecció que li oferia la nostra presència, feia propaganda independentista:

A dos quarts d'una vaig decidir de fer una ràpida incursió, juntament amb una companya i un company, a plaça Catalunya. Amb el DNI a la mà per si algun dels nombrosos mossos que hi havia desplegats al llarg de la Ronda Universitat ens considerava elements perillosos i ens volia identificar, vam avançar cap a la concentració dels unionistes. A mesura que ens hi apropàvem, l'ambient s'anava enrarint: moltíssimes banderes rojigualdas i algunes senyeres, globus taronges de Ciutadans amb el cor de la campanya "#MejorUnidos" i l'himne d'Espanya sonant de manera eixordidora. Moltíssima gent gran i també unes quantes famílies, la manera de vestir de les quals indicava la seva més que probable condició de benestants. Votants habituals del PP de Pedralbes? Podria ser. També s'hi podien observar pancartes del Casal Tramuntana, banderes franquistes i individus amb emblemes de Plataforma per Catalunya. Abans de marxar, vaig quedar-me una estona mirant la plaça i vaig arribar a la conclusió que no es tractava en cap cas d'un fracàs, però que a la manifestació del 15-M de l'any 2011 hi havia molta més gent. 15.000 persones? 30.000? 105.000? No ho sé del cert, però a mesura que el procés sobiranista avanci, l'unionisme, com a reacció natural, també s'anirà fent més fort i anirà aplegant més suports. És quelcom que hem de tenir ben clar. 

A les set de la tarda es va celebrar l'acte unitari contra el feixisme i el racisme, que de bon començament havia de tenir lloc a la plaça Sant Jaume però que, finalment, es va traslladar a la plaça de la Mercè, a tocar del passeig marítim. La veritat és que hi esperava més gent, ja que Unitat contra el Feixisme i el Racisme havia dut a terme una intensa promoció de la concentració als diferents barris de Barcelona i l'´àrea metropolitana, així com entre els moviments socials.

En un ambient més aviat festiu, es varen fer diversos parlaments contra la Hispanitat i a favor dels drets nacionals del poble català, dels 300 subsaharians del Poblenou, del immigrants... Es cantà el Bella Ciao i L'Estaca, i vaig poder gaudir d'una exhibició de dansa peruana abans de marxar. M'hauria agradat quedar-m'hi una estona més, però estava fet pols després de la intensa jornada, havent caminat amunt i avall per mig Barcelona. S'acabava un episodi més d'una eterna confrontació ideològica que aquí, al Principat de Catalunya, vivim de manera tan accentuada.

Des d'un vessant crític, crec que les diverses concentracions antifeixistes haurien d'haver comptat amb més participació. Suposo que això és fruit del conformisme i passotisme que arrosseguem durant anys, sumat a la por davant un possible enfrontament amb els feixistes i/o amb la policia. També es van trobar a faltar més activitats de conscienciació i pedagogia: no ens podem quedar en simples recitals de poesia o repartiments de pamflets, sinó que cal anar més enllà i començar a proposar accions concretes per aturar el feixisme, emmarcades dins d'un pla estratègic. Ni molt menys vull menystenir la bona feina que està duent a terme la gent d'Unitat contra el Feixisme i el Racisme als barris populars; tot el contrari, només desitjo que la seva acció sigui més efectiva. Un altre tema per solucionar de manera urgent, en línia amb el que comentava en un article anterior, és l'absència d'unitat: diverses manifestacions, poca assistència en conjunt. Malgrat això, aplaudeixo el conjunt de mobilitzacions antifeixistes. Hi va haver una mínima resposta popular, quelcom que altres anys havia estat gairebé inexistent, i molts i moltes vàrem demostrar que no estem disposades a cedir l'espai públic a tots els qui ens volen destruir com a poble i sotmetre'ns a un imaginari nacional de genocidis i feixisme que no acceptarem mai com a nostre. Alguns es van decantar per fer migdiades catalanes al seu confortable llit; d'altres vam optar per ser al peu del canó, tot i l'amenaça neonazi que planava sobre la ciutat. I així seguim i seguirem, i no només el 12-O:  l'antifeixisme és una tasca diària que requereix fermesa, perseverança i coratge.