Espanya: un vaixell que fa aigües

Miré los muros de la patria mía,

si un tiempo fuertes ya desmoronados,

de la carrera de la edad cansados,

por quien caduca ya su valentía. 

-Francisco de Quevedo 

L'any 1995 el panorama polític espanyol estava ben agitat: en un context de crisi econòmica (ni molt menys comparable a l'actual, tot sigui dit) diversos escàndols relacionats amb la corrupció -un dels més cèlebres fou el cas Roldán- i amb el terrorisme d'Estat havien sortit a la llum i eren emprats com a arma llancívola entre els diversos partits al Congrés dels Diputats. Enmig d'aquell clima tens i encès, el diputat d'Herri Batasuna Jon Idígoras va realitzar una gran intervenció que no va deixar indiferent cap dels presents a l'hemicicle: 

Va carregar contra la Guàrdia Civil, la Corona i els dos grans partits sense miraments, va posar el punt de mira en els GAL i va assenyalar la corrupció com a característica estructural de l'Estat espanyol. El seu discurs sencer es pot resumir, però, en aquestes paraules: "Aquesta mal anomenada democràcia". Com a cloenda de tan lloable exhibició dialèctica, un "Gora Euskal Herria askatuta!" que encara deu ressonar per les parets del Congrés.

Divuit anys després, han canviat moltes coses: el senyor Idigoras ja no hi és, ETA ha abandonat les armes i s'ha iniciat un veritable procés de pau al País Basc, i l'Estat espanyol viu una crisi molt pitjor i de molt més abast que en aquell moment. El Règim fa aigües per tot arreu, i tot sembla indicar que el triple tsunami que amenaça amb endur-se les institucions espanyoles -la xifra d'atur més alta de l'Eurozona, una corrupció generalitzada que afecta directament el president del Govern i la pulsió sobiranista catalana- pot ser massa demolidor com perquè l'Estat, tal i com el coneixem ara, se'n pugui refer a posteriori. Aquesta possibilitat l'expressa a la perfecció la cara de Rajoy en una de les seves darreres compareixences. Molt poètic:

Ara bé, també podem establir certs paral·lelismes entre aquells anys immediatament anteriors a l'inici de la bombolla immobiliària i la situació que vivim en l'actualitat: a banda de la ja esmentada corrupció, amb múltiples casos sortint a la llum, hi ha l'afer de la partitocràcia, el torn electoral entre el PP i el PSOE que té aparença d'esdevenir etern, sense una alternativa política real i factible. Si aleshores, tenint en compte tot això, i amb l'afegit de la problemàtica basca al voltant de la lluita armada, el Règim va sobreviure, qui ens assegura que no acabarà succeint el mateix amb el context actual? Perquè, malgrat que ara els obstacles són molt pitjors -ja hi hem insistit-, aquest vaixell s'ha enfonsat moltes vegades i tard o d'hora ha tornat a sortir a la superfície, una mica més malmès que l'anterior vegada però amb la intenció de seguir surant, per precàries que siguin les condicions. En aquest sentit, l'Estat espanyol ens fa pensar en un d'aquells morts vivents a què tant acostumats ens té la filmografia nord-americana: sap que està perdut d'avantmà, però mira d'arrossegar-se com pot, per molts cops que pugui rebre.

Independentment del que pugui passar en un futur no gaire llunyà, és clar que estem assistint al caos posterior a la topada amb l'iceberg. En la inevitable analogia amb el  cas del malaguanyat Titanic, la cúpula del PP, el Rei i els jugadors de la Roja miren de tocar el violí tant com poden. Però les seves notes, cada dia més desafinades, no evitaran pas que tingui lloc el desastre. Un desastre que, en el cas espanyol, recorda a l'Etern Retorn nietzscheà: 1898, 1917, 1936... 2013? Vosaltres, per si un cas, feu-vos amb un equip de submarinisme.

Armes contra urnes

L'auge de l'independentisme a Catalunya i l'inici del que hauria de ser un procés d'autodeterminació ha donat lloc a un seguit de reaccions força polèmiques per part de la ultradreta espanyolista. Alguns elements, com el coronel Alamán Castro parlaven directament d'intervencions armades. No és cap secret que l'estament militar està encaixant amb una barreja de nerviosisme i incredulitat els darrers esdeveniments polítics que han tingut lloc al nostre país; un sentiment similar al que segurament van experimentar els alts comandaments iugoslaus a principis dels anys noranta. Si més no, sembla que des dels ambients ultra de la capital ens volen recordar cada dos per tres l'article vuitè de la Constitució. El darrer personatge que ha tingut el bon gest de fer-nos saber que, de tenir lloc la secessió, uns quants tancs apareixeran per l'Avinguda Diagonal, ha estat Enrique de Diego, antic company del nostrat Josep Anglada en les seves aventures electorals islamòfobes. La cançoneta ja ens la coneixem:

Ante un caso de secesión, el Gobierno de España no tiene otra opción que usar las Fuerzas Armadas, con toda su capacidad de tiro

— Enrique_deDiego (@Enrique_deDiego) July 22, 2013

Molta gent prefereix treure ferro a aquesta mena de declaracions, assegurant que en un país civilitzat aquesta mena de coses no tindran mai lloc. Jo no n'estaria tan segur. La història de l'Estat espanyol és una història de guerres civils, alzamientos i aventures militars diverses. Un exemple de forta inestabilitat política estructural a l'Europa occidental. Al cap i a la fi, estem parlant d'un Estat de Dret de fireta, on ni tan sols hi ha separació real de poders, que és el mínim que se li pot exigir a una democràcia burgesa. Perquè la Transició, aquest "pacte exemplar" que alguns s'entesten tant a lloar i a defensar, no fou res més que l'aplicació d'una petita capa de maquillatge a unes estructures podrides, encara ancorades en l'Antic Règim, i amb tot el bagatge del franquisme. O l'assassí Fraga va pagar pels seus múltiples crims? Així doncs, molt em temo que ens hem de preparar per al pitjor.

Però tenir en compte que el que afirmen tots aquests salvapàtries, despulles d'un vell Imperi que s'enfonsa després d'haver topat contra l'iceberg d'una enorme crisi social, político-democràtica i d'integritat territorial, pot passar, no vol dir que ens haguem de sotmetre sense miraments a la cultura de la por. No podem renunciar a la llibertat, a l'exercici del dret a l'autodeterminació, acte de radicalitat democràtica propi de qualsevol poble digne, per temor a l'ús de la força. Al cap i a la fi, els grans canvis polítics sempre s'han fet contra els marcs legals vigents. I sempre és el poble el dipositari de la legitimitat. Per tant, arribat el moment, es demostrarà qui té la raó i qui no la té. Armes contra urnes. La por contra la il·lusió. La il·lusió d'una ciutadania que només vol poder decidir lliurement sobre el seu futur.

Concert per la Llibertat: reflexions

La veritat és que, diguin el que diguin, C's i PP no aconseguirien mai reunir 80.000 persones al Camp Nou per a un concert en defensa de la unitat d'Espanya. Segurament haurien de portar gent d'altres punts de l'Estat, i no crec que ni així aconseguissin igualar el nombre de persones que van assistir al Concert per la Llibertat. Els independentistes tenim aquest punt a favor: som molt més militants i activistes que els unionistes. Davant d'això, què els queda? Doncs criticar que el concert es retransmetés per TV3. És curiós que els qui diuen això són els qui després demanen als Ajuntaments que instal·lin pantalles gegants perquè la gent pugui veure els partits de la Roja.

Ja sabeu que a mi l'exaltació patriòtica i el xovinisme no m'agraden gens. Però crec que al concert s'hi havia de ser. Cal seguir fent visualitzar l'independentisme, cal demostrar que la flama del sobiranisme segueix ben encesa; en aquest sentit, tota pedra fa paret. Més enllà del meu compromís personal amb les reivindicacions d'un poble que vol triar el seu futur lliurement, vaig tornar del concert prou satisfet: m'esperava guinys constants al Molt Honorable President Mas, però el que hi va haver, sobretot, va ser crítica social i esperit internacionalista. En Gerard Quintana carregant contra les retallades, en Cesk Freixas recordant l'Ester Quintana i els desnonats, representants de la comunitat palestina cantant L'Estaca (una veritable puntada de peu als independentistes sionistes, molt lligats a Convergència) i n'Alessio Lega homenatjant els brigadistes italians que van venir a l'Estat espanyol a combatre el feixisme durant la Guerra Civil van atorgar un accent marcadament esquerrà al concert:

Per tant, la sorpresa va ser prou agradable: és essencial per a la victòria tenir en compte la qüestió social i no deixar-la mai de banda. Per a mi, de fet, aquesta ha de ser central: no hi ha alliberament nacional sense alliberament social.

Ara bé, malgrat que esdeveniments com aquest són necessaris, així com les manifestacions i les cadenes humanes, s'ha d'anar més enllà. Cal prendre decisions operatives que ens permetin exercir l'autodeterminació i autogovernar-nos. Les demostracions de força, si no van acompanyades de fets que materialitzin la voluntat popular majoritària expressada, es queden en res: pura estètica i simbologia. En aquest sentit, cal tenir en compte que la famosa consulta, un cop passat el termini per concretar-la que van fixar CiU i ERC, segueix sense pregunta i sense data. Ja fa temps que ho dic: els convergents ens estan prenent el pèl tot endarrerint el referèndum, mentre segueixen retallant i privatitzant. I els republicans estan essent còmplices d'aquesta lamentable enganyifa. Fins quan ha de durar la broma? Realment la iniciativa la tenim nosaltres: el poble català. Només tornant a impulsar la mobilització popular i autoorganitzant-nos per garantir que l'autodeterminació es respecti, recuperant el bagatge d'Arenys de Munt i la resta de consultes populars, evitarem que el "Procés" quedi estancat en l'àmbit institucional, a mercè dels interessos de la realpolitik.

Manifesteu-vos, assistiu a concerts, apunteu-vos a la Via Catalana. Però també organitzeu-vos i recordeu que sols el poble salvarà el poble.

Nous horitzons al Kurdistan

Gràcies a les darreres protestes multitudinàries que han tingut lloc a Istanbul, hom ha situat Turquia al mapa de les revoltes ciutadanes, al costat dels països àrabs. A través dels mitjans de comunicació hem pogut constatar la repressió salvatge i indiscriminada del govern conservador de Tayyip Erdogan contra els manifestants. Uns mètodes que no disten gaire dels que darrerament s'estan aplicant sense cap mena de mirament a l'Estat espanyol, per cert. És normal que es parli de "règim autoritari", de "dèficits democràtics greus" i fins i tot de "dictadura". Ara bé, aquestes actituds tan reprobables per part de l'Estat turc són noves? Doncs no. I la prova la tenim al Kurdistan, on té lloc un conflicte que sovint resta oblidat i que, per fortuna, podria trobar-se en vies de resolució.

Què és el Kurdistan?

Els kurds són un poble descendent de tribus àries de l'Àsia Central que s'instal·laren a l'actual Iran durant el segon mil·lenni abans de Crist. Parlen la llengua kurda, idioma indoeuropeu de la branca indoiraniana, i professen diverses religions, tot i que predominen els musulmans sunnites, els xiïtes, els iadizites i els cristians. La seva nació es troba dividida entre Turquia, l'Iran, l'Iraq, Síria i una petita porció d'Armènia. La major part dels kurds -un 55%- viuen sota sobirania turca i representen entre un 15 i un 20% (15 milions) dels 75 milions d'habitants amb què compta aquest Estat. L'Iran i l'Iraq apleguen un 20% dels kurds respectivament, mentre que a Síria n'hi resideix un 5%. Fora del seu propi territori hi ha 2.051.000 de kurds, distribuïts de la següent manera: 1.300.000 a Europa, 675.000 a l'Àsia i 46.000 al continent americà. Podem parlar, doncs, d'una veritable diàspora kurda.

El PKK i Abdul·là Öcalan

La lluita pel reconeixement del Kurdistan com a nació de ple dret ha estat una constant al llarg de la història. L'any 1984, però, es va fer un pas més en aquesta reivindicació: el Partit dels Treballadors del Kurdistan (Partiya Karkerên Kurdistan en kurd, PKK), fundat l'any 1978 i de tendència independentista i marxista-leninista, va empunyar les armes. Des d'aleshores, i segons fonts de l'exèrcit turc, han mort unes 40.000 persones a causa d'aquest conflicte.

Bandera del PKK  

El president del PKK és Abdul·là Öcalan, el qual també va col·laborar en la fundació del partit als anys setanta. Conegut com a Apo, es troba empresonat en solitari al Mar de Màrmara des de l'any 1999, després d'una recerca per tot el continent europeu. Fins l'any anterior, el dirigent independentista havia gaudit de certa llibertat de moviments al Líban i a Síria, però l'Estat turc va intensificar la seva pressió i Damasc es va veure obligat a expulsar-lo del territori nacional. Öcalan va mirar de buscar resguard en diversos països, com ara Grècia i Itàlia, però finalment fou capturat pels serveis secrets d'Ankara a les portes de l'ambaixada grega a Nairobi (Kenya) i traslladat a Turquia. Inicialment condemnat a mort, Turquia va abolir la pena capital com a gest d'aproximació a la UE i se li va conmutar per una cadena perpètua. L'any 2004, ell mateix va ordenar un alto el foc i va demanar als seus partidaris que abandonessin l'independentisme i es decantessin per l'autonomisme, en un gir estratègic vers una línia més pragmàtica. Malgrat la col·laboració d'Öcalan amb la pacificació del territori kurd i les pressions al PKK, el 2007 els seus advocats van denunciar un enverinament del seu client, després de l'ànalisi d'uns cabells del presoner polític. Malgrat que les autoritats turques ho neguen taxativament, un toxicòleg francès hauria trobat rastres d'estronci i crom més habituals del normal als cabells d'Öcalan. La seva salut hauria empitjorat força des d'aleshores.

El desarmament del PKK i el procés de pau

La violència al Kurdistan turc, però, podria arribar a la seva fi ben aviat. Així ho demostren les històriques declaracions d'Öcalan, tot un clam per la pau: "Ha arribat el moment que callin les armes i parlin les idees". I de moment, les previsions s'estan acomplint: des del passat dimecres 8 de maig, els i les militants del PKK van començar a retirar-se de manera gradual cap a l'Iraq. Moviments com aquest són fruit de les negociacions entre Ankara i l'organització per tal que el moviment sobiranista kurd abandoni la lluta armada i es replegui més enllà de les fronteres de l'Estat turc. A canvi, els kurds gaudirien d'una major autonomia.

Tenint en compte que els anteriors intents de posar fi a la violència -l'alto el foc del 2004, o la temptativa de pau d'Oslo del 2009- han fracassat, què ha hagut de canviar perquè aquesta volta ens trobem a les portes d'un veritable procés de cessament de les hostilitats, amb una actitud inusualment receptiva del govern turc? En aquest gir de la més pura repressió a la negociació hi ha un rerefons clarament electoralista: a les properes eleccions presidencials, Tayyip Erdogan vol presentar-se com l'home que va aconseguir desarmar el PKK. Malgrat l'efecte negatiu dels darrers esdeveniments relacionats amb el moviment #OccupyGezi, una bona resolució de la qüestió kurda podria ajudar-li la popularitat perduda durant les últimes setmanes. Una popularitat que, abans de l'esclat de la indignació als carrers d'Istanbul, era especialment alta a causa de les millores econòmiques i l'assoliment d'una certa estabilitat política. Sembla ser que el president voldria erigir-se en un "nou Atatürk", el pare de l'Estat turc. I oferir una solució als kurds, consistent en una descentralització no gaire accentuada, però suficient com per calmar els seus ànims sobiranistes, podria ser vist com un gran èxit de la seva gestió. Un èxit que podria consolidar el seu projecte polític i permetre-li fer evolucionar el sistema cap a lògiques encara més presidencialistes i autoritàries. No ho tindrà fàcil, però: l'oposició està aprofitant aquestes negociacions per atacar-lo, tot recordant-li que aquells amb qui ara seu a parlar abans eren considerats "menyspreables terroristes" per ell. Per últim, hi ha l'efecte del conflicte sirià: els kurds han establert un Estat de facto al nord de Síria, i Erdogan, ara rival de Baixar al-Assad, podria estar interessat en tenir bones relacions amb un moviment independentista kurd que està fent front tant al règim sirià com a les forces gihadistes rebels.

Si el PKK finalment cedeix, serà especialment per no perdre la centralitat dins del moviment sobiranista kurd, ja que els independentistes sempre han tingut por de perdre protagonisme a favor dels partits nacionalistes legals. Amb aquesta maniobra, Öcalan demostra que segueix movent els fils de les reclamacions del poble kurd. I, de fet, Apo encara és aclamat pel seu poble: centenars de milers de persones es van manifestar a Diyarbakir, la capital kurda, per donar-li suport des de la distància.

Malgrat aquests nous vents de pacificació que bufen al Kurdistan turc des de fa uns mesos, de tant en tant se succeeixen un seguit d'episodis que exemplifiquen que les coses no són tan de color de rosa com ens pensem. El passat mes de gener, tres activistes kurdes eren assassinades d'un tret al cap a la seu del Centre d'Informació del Kurdistan de París. Una de les víctimes fou Sakine Cansiz, cofundadora del PKK. Acció planificada des del mateix Estat turc? Membres dels serveis secrets d'Ankara actuant per lliure? Grups ultranacionalistes turcs? Venjances entre els mateixos guerrillers kurds? Tot plegat responia, evidentment, a un clar intent de descarrilar el procés de pau, el qual no sabem com acabarà. El que està clar és que ens trobem davant d'un nou panorama per al Kurdistan. I, passi el que passi, que cap persona no oblidi tota l'opressió nacional, tots els crims i totes les violacions de Drets Humans que des de fa dècades pateixen els kurds a mans d'un govern turc que també ha de ser criticat per totes aquestes pràctiques, i no només per la repressió contra els indignats que han pres els carrers d'Istanbul.

Informació extreta de diversos fòrums, revistes temàtiques i notícies de la premsa espanyola. Per als interessats en el tema kurd, recomano la lectura de Los derechos del pueblo kurdo, d'en Luis Peral (IEPALA-Editorial, 1997).

Contra el conformisme

"En comptes d'anar a tantes manifestacions, busqueu-vos una feina."

"Les coses són com són i no es poden canviar. Hem de resignar-nos."

"Esteu perdent el temps. Invertiu-lo en coses més productives."

Conformisme. Resignació. Menyspreu. Estic fart de trobar-me joves que em fan aquesta mena de comentaris grisos i decadents. Joves que diuen que queixar-se no funciona, que lluitar és inútil i que la nostra generació, i totes les que vénen al darrere, estan abocades al fracàs. Malament rai, si ens predestinem d'aquesta manera a la derrota i rebutgem fer quelcom des de bon principi. És cert que les persones realment conscienciades som una ridícula minoria; una minoria molt activa i que fa molt de soroll, però una minoria al cap i a la fi. És cert que, per molt que alcem la veu i ens mobilitzem, difícilment les coses canviaran d'un dia per un altre. I és cert també que el context desanima, i el fet d'haver vist com es desinflaven les bombolles del 15-M i de l'11-S, dues respostes populars contundents a la triple crisi (socioeconòmica, democràtica i nacional), potser dóna motius per a l'escepticisme. Però no per això hom ha d'abandonar la trinxera. L'apatia de la multitud precària és el millor aliat de l'oligarquia i de la plutocràcia per seguir actuant amb total impunitat contra els nostres drets i contra el nostre futur. Jo no vull ser un altre jove més condemnat a feines precàries amb un sou ridícul o bé a l'emigració ("mobilitat exterior", com diria la ministra Fátima Báñez") a Llatinoamèrica o a un país nòrdic. No em dóna la gana. I vosaltres, què? El voleu, aquest avenir? Estic segur que no. A què espereu per plantar cara, doncs? Com deia Manuel de Pedrolo:

Cal protestar fins i tot quan no serveix de res

Per tant, encara que sigui per una simple qüestió de dignitat, hem de seguir dempeus. No els donem als de dalt el plaer de veure com ens trepitgen una volta i altra sense que nosaltres hi oposem resistència. Una darrera cita, en aquest cas del poeta mallorquí Blai Bonet:

Lluita, si pots, i, si no pots, batalla en aquesta impotència que et dirà el que pots fer

Així doncs, a baix els plors i la derrota, i amunt els punys i la força. Que tenim un munt de feina per fer, i tot és possible.

L'interès pel català a Espanya

Les dades de l'Informe de Política Lingüística de l'any 2011, que fou presentat pel conseller Mascarell, constaten el fet que el català no interessa gaire a les Espanyes. De l'informe es desprèn que arreu del món hi ha 119 universitats en què 7.029 estudiants estan seguint cursos de llengua, cultura o literatura catalanes. Països com Alemanya, els EUA, França, Hongria, el Regne Unit, Sèrbia, la República Txeca i Itàlia compten amb més estudiants de català que Espanya, on només hi ha 4 centres on s'ensenya, amb un total de 187 alumnes. Tenint en compte això, em costa d'entendre com pot ser que hi hagi gent que encara se sorprengui per l'ofensiva que el PP ha iniciat contra les altres llengües de l'Estat. En comptes de valorar-les i de defensar-les com un tresor que cal preservar i fomentar, es dediquen a uniformitzar culturalment i lingüística Espanya tot esborrant progressivament el nostre fet diferencial, que l'imaginari nacionalista espanyol sempre ha considerat com una anomalia, un tumor que cal extirpar. Al cap i a la fi, com deia Fraga, som "territori conquerit" i, per tant, el nostre destí ha de ser l'assimilació, com molt bé ho demostra aquest mapa:

La llei Wert o els atacs contra la unitat de la llengua al País Valencià, les Illes Balears i la Franja de Ponent -els quals segueixen la lògica del Divide et impera- no són res més que les primeres passes d'un camí que ha de menar cap a la castellanització completa d'Espanya, i la nostra reconversió en un mer reducte folklòric, com ha passat amb els occitans o amb els bretons sota el domini francès. És sorprenent i inusual, doncs, aquesta conducta envers el català? No. L'espanyolisme conservador, hereu del nacionalcatolicisme franquista, sempre ha entès Espanya només des de la visió central castellana, i mai des d'un concepte de plurinacionalitat, tolerància i respecte. I aquesta mentalitat, malauradament, s'ha traslladat a bona part de la societat espanyola. La prova la tenim en aquest escàs nombre d'estudiants espanyols que s'han interessat per la nostra llengua i per la nostra cultura. 

El mite del paradís suec

L'any 2005 va ser França. L'estiu del 2011, Anglaterra. I ara li ha arribat el seu torn a Estocolm. Fa aproximadament una setmana que estan tenint lloc un seguit de greus aldarulls als suburbis de la capital sueca. Els disturbis es van originar a Husby, un barri d'uns 12.000 habitants a l'oest de la ciutat, i van tenir com a detonant la mort a trets d'un immigrant de 69 anys a mans de la policia. Sembla ser que l'home, amb problemes psíquics, havia amenaçat els agents amb una destral, i aquests afirmaven haver actuat "en defensa pròpia". Els aldarulls s'han estès pels afores d'Estocolm (Örebro, Linköping) i a d'altres ciutats del país escandinau.

Cotxe cremant a Kista, a la perifèria de la capital. Font: abc.es

Malgrat que aquests fets ja tenien precedents al país nòrdic (fa quatre anys es van originar uns disturbis similars a la ciutat de Malmö), mai no s'havien donat amb la intensitat dels darrers dies, comparable al que va passar a Clichy-sous-Bois o a Tottenham. I el que més revelador és que, en els tres casos, ha estat la mort, relacionada amb les forces d'ordre, d'immigrants el que ha desencadenat tot el seguit de revoltes i tàctiques de guerrilla urbana als respectius suburbis. Podríem dir, doncs, que la integració i la convivència han fracassat i que la població nouvinguda se sent marginada, estigmatitzada o perseguida per les societats que l'acullen? A França i al Regne Unit ja fa temps que es perceben  greus problemes a les banlieues i als suburbs, no només amb els immigrants acabats d'arribar, sinó també amb els descendents de les onades migratòries de dècades anteriors. Però a Suècia, una de les societats més idealitzades d'Europa, paradigma de l'Estat del benestar, de la convivència i de la integració, que aquesta mena de disturbis relacionats amb la cohesió social tinguessin lloc ha estat, per a molts, una veritable sorpresa. Ara bé, ja fa teia temps que al país hi havia indicadors que apuntaven cap a un esclat social inevitable.

Sobre la immigració a Suècia

Suècia rep immigrants des del final de la Segona Guerra Mundial. En els primers anys posteriors al conflicte, es tractava sobretot de finlandesos i de refugiats polítics hongaresos i txecoslovacs. El fenomen, però, va començar a adquirir força a partir dels anys 70, amb l'arribada de llatinoamericans i d'asiàtics. Després van venir els balcànics, especialment a mesura que avançava la fragmentació de l'antiga Iugoslàvia (de fet, molts dels nouvinguts són refugiats polítics). En l'actualitat, el panorama en dades i xifres és el següent:

• L'any 2011, Suècia tenia una població de 9.482.885 habitants. Segons un estudi d'Statistics Sweden, del total de la població un 15% d'habitants havien nascut fora del país escandinau, un 5% havien nascut a Suècia essent fills de pares nascuts a l'estranger, i un 7 % hi havien nascut essent fills d'un progenitor nascut fora.

• El mateix any 2011, les comunitats d'immigrants més grans de Suècia -després dels finlandesos, i sense comptar tampoc alemanys, danesos i noruecs- eren:

1. Iraquians (125.499)
2. Serbis i montenegrins (170.050)
3. Iranians (63.828)
4. Bosnians (56.290)
5. Polonesos (49.518)
6. Turcs (43.909)
7. Somalís (40.165)
8. Tailandesos (33.613)
9. Xilens (28.385)
10. Xinesos (25.657)

A més a més de les nacionalitats citades anteriorment, també hi ha comunitats destacables de sirians, libanesos, romanesos, afganesos... La varietat nacional, ètnica i religiosa de la immigració és, doncs, monumental. Havent-se incrementat aquesta durant els darrers anys, i concentrada sobretot a Estocolm, Malmö i rodalia dels principals centres urbans, la immigració s'ha fet més visible i l'impacte en el si de la societat sueca és cada cop major. Molts joves, fills de famílies immigrants desestructurades i precàries, han estat víctimes de les bandes violentes als suburbis. Els problemes amb la policia, la qual sovint discrimina la població nouvinguda, són freqüents. I el fet que bona part dels immigrants professin la fe musulmana ha fet que el xoc cultural sigui encara més fort. Als barris amb forta presència d'aquesta immigració islàmica, per exemple, s'hi han  originat diverses polèmiques de caire religiós: classes de piscina separades per a homes i per a dones, instal·lació de mesquites en contra de la voluntat d'altres veïns, ús del niqab i del burqa... Tot plegat, un còctel les conseqüències del qual eren més que previsibles.

 

Botiga musulmana en un centre comercial de Malmö. Font: presseurop.es

Demòcrates Suecs: l'auge de la ultradreta

Demòcrates Suecs (Sverigedemokraterna) és un partit nacionalista, populista i xenòfob fundat l'any 1988. Dirigit pel jove Jimmie Åkesson, a les eleccions generals de l'any 2010 va obtenir un 5,7% dels vots i 20 escons al Riksdag o Parlament de Suècia. La formació es va fer cèlebre arreu d'Europa arrel d'un anunci electoral que va generar una gran polèmica:

El discurs, com podeu veure, apunta cap a la denúncia que, suposadament, la població immigrant -sobretot la de religió musulmana- es beneficia d'una manera privilegiada de l'Estat del benestar suec, mentre que els autòctons no tenen les mateixes facilitats per accedir-hi. El cert és que darrerament el govern liberal-conservador ha reduït la res pública, i els qui més ho han patit, com sempre, han estat les classes populars, una part important de les quals es troba integrada per immigrants. Respecte a això, l'extrema dreta demostra una gran habilitat amb el seu discurs: alhora que agita les més baixes passions de la població en contra dels immigrants, culpabilitza aquests de les consegüents retallades que pateix l'Estat del benestar. Unes retallades que vénen dictades pels interessos d'una determinada oligarquia plutocràtica, per a la qual la crisi -una crisi fabricada, no ho oblidem- és una oportunitat per enriquir-se encara més. Paral·lelament a aquest auge electoral del partit ultradretà, s'ha produït un increment de l'activitat de grups neonazis, els quals han aprofitat els disturbis de la darrera setmana per dur a terme les seves accions criminals. La presència d'aquests ultradretans a la vida pública contribueix a violentar la convivència i a dinamitar el procés d'integració dels nouvinguts, que perceben que la societat d'acollida els és hostil i els rebutja de manera sistemàtica.

El fenomen, però, no és només propi de Suècia. En parlarem amb profunditat en una altra ocasió, però està succeint el mateix arreu d'Europa: Finlàndia, Dinamarca, Suïssa, el nord d'Itàlia... A Noruega, la xenofòbia fins i tot va anar més enllà de l'àmbit polític i va arribar a tenir conseqüències tràgiques: l'ultradretà Anders Breivik va acabar amb la vida de 77 persones en dos atemptats consecutius dirigits contra el districte governamental d'Oslo i les joventuts del Partit Laborista Noruec, d'ideologia socialdemòcrata. A Catalunya també, tot i que només s'ha traduït en l'àmbit municipal, amb les desenes de regidors que Plataforma per Catalunya va assolir l'any 2011. 

L'assassí Anders Breivik. Font: telegraph.co.uk

Un mite

El paradís suec, doncs, no era res més que un mite. La societat d'aquest pròsper país escandinau, que ara està atraient tants joves catalans i espanyols per les bones perspectives laborals i de qualitat de vida que ofereix, no es lliura pas dels problemes que afecten les societats d'altres països europeus. Ens trobem davant del fracàs d'unes polítiques d'integració exemplars i modèliques? O és més aviat la fallida generalitzada de l'Estat del benestar? El que queda clar és que el que està passant a Suècia forma part d'un greu fenomen estès arreu d'Europa, el qual haurem de seguir amb molta atenció durant els propers anys. En tot cas, l'impacte de la crisi econòmica i les polítiques neoliberals empitjoren una situació que pot acabar esdevenint perillosa per a la cohesió social arreu del Vell Continent.